Fernando González Candelas
Fotografia: Prats i Camps

Ja s’hi ha estès, a casa nostra, la variant britànica del coronavirus? El grup d’investigació que va desxifrar per primera vegada el genoma del SARS-CoV-2 treballa a València per respondre a aquesta pregunta. Per apamar l’abast i l’extensió de la variant anglesa del coronavirus. És el consorci format per un equip de la Universitat de València i Fisabio per una banda, i de l’Institut de Biomedicina de València, del CSIC, per una altra. En col·laboració amb hospitals i més instituts, com ara el de So n’Espases, treballen en la seqüenciació del genoma del virus.

No són els únics. Hi ha una dotzena de centres de tot l’estat espanyol que fan la mateixa faena. Per exemple, el Clínic o el Vall d’Hebron de Barcelona, que no fan part del consorci, però hi comparteixen informació.

Parlem amb el genetista Fernando González Candelas, que, al costat de l’investigador del CSIC Iñaki Comas, és corresponsable del consorci. De moment, la resposta és que la variant no té gaire presència entre nosaltres. Però d’aquesta resposta pengen molts més interrogants i també una constatació: el retard amb què es desenvolupa el procés de seqüenciació.

Quina presència té la variant anglesa de la covid a casa nostra?
—No en té gaire, encara. La presència, aparentment, és baixa. I dic aparentment perquè encara ens falten dades que ens permeten de fer una afirmació categòrica. Els indicis apunten que té una freqüència més aviat baixa.

És important saber si ja la tenim ací?
—Relativament. És important, però no és essencial.

Per què?
—Perquè no afecta com s’ha d’abordar el tractament ni podem pensar que la gent que s’infecte amb aquesta variant tindrà més complicacions, o més gravetat, o que siga més letal. Després de saber que la variant britànica es va estenent, no podem fer res que siga diferent d’allò que fem amb qualsevol altra.


—Té un interès epidemiològic important. Però no té cap transcendència clínica.

Del punt de vista de la població, sí que em sembla important de saber si és més contagiós que la primera versió del virus.
—Epidemiològicament, sí. Però si fos més contagiosa, cosa que encara no tenim prou clara, què cal fer? Exactament igual. No podem ni posar més mesures. No hi ha res que puguem fer que siga diferent d’això que ja es fa.


—És interessant, i digne d’atenció per als epidemiòlegs i per als responsables de salut pública, perquè, evidentment, si la soca és molt més contagiosa, sí que pot arribar a tenir conseqüències, per exemple en la preparació dels hospitals, tenir més llits i tot això, però en la situació en què ens trobem ara, és el mateix que teníem. No cal introduir-hi canvis. Es fa tot això que es fa, no perquè siga una variant nova més contagiosa. Amb els nivells de contagi que tenim, per a qualsevol soca hauríem de fer això mateix. Vull dir que els mitjans de comunicació posen massa èmfasi a quina és la varietat que tenim. La gent que llegeix el diari pot pensar que si li toca la nova, el desfarà. I no, perquè els efectes són els mateixos que les altres variants. La diferència és que, pel que sembla, s’estén més ràpidament. Què cal fer? Evitar que s’estenga. Com? Confinament, precaució… igual com fem ara. Si et detecten que t’han infectat amb aquesta variant, el tractament és el mateix. A això em referisc.

Perdoneu la insistència. Avui mateix, el president de la Generalitat ha reiterat que no vol un confinament de la població. Si sabera de manera fefaent que el virus és més contagiós que fins ara, probablement sí que prendria la decisió de confinar.
—Sí, però quan passe això. I ara fem tant com podem per a veure si passa. Ara som en fase de vigilància perquè si s’escampa més ràpidament, el nivell de contagi augmentarà en relació amb el que hauríem de tenir amb unes altres variants i un nombre més ràpid de contagis col·lapsa el sistema sanitari més ràpidament.

És una prioritat quantificar la presència de la variant anglesa?
—És més important que buscar-la, perquè el que no podem fer és allò que s’anomena un mostratge espesseït. Perquè si tu vas a buscar una variant, en el moment de saber quina proporció representa sobre el total, si només et dediques a buscar aquesta variant, arriba a ser el cent per cent. I això és fals. Hem de fer un mostratge a cegues, aleatori, en què no hem de tenir en compte eixe resultat del test diagnòstic, perquè, si no, ens desviem de l’objectiu important, que és saber si n’augmenta o no la freqüència. Faríem una altra cosa, que seria buscar la variant, però no en sabríem la freqüència. Si tenim la variant ací, ens eixirà. Nosaltres volem saber en quina proporció hi és i com va canviant eixa proporció. Aquesta és la dada que cal saber per a decidir si cal fer un confinament o no. Hem de saber si hi ha un augment de la transmissió. I si això implica un augment dels casos totals.

Teniu prou mitjans per a fer aquestes anàlisis?
—Sempre en necessitem més si volem donar-hi una resposta ràpida. Nosaltres donem una resposta tan ràpida com podem, però tenim uns mitjans prou justos, per a dir-ho d’alguna manera. En tenim prou per a fer una vigilància normal. Si augmenta la pressió epidemiològica a mesura que vaja augmentant la freqüència d’aquesta soca necessitarem tenir més mitjans a l’abast. La resposta ha de ser tan ràpida com siga possible.

Ara no és ràpida?
—No tant com hauria de ser.

Podem establir una data a partir de la qual aquesta variant va arribar ací?
—Encara no. Sabem que fa més de dues setmanes que tenim evidències epidemiològiques que l’hem detectat. Ara treballem amb mostres de fa més temps per si la trobem més arrere. De moment, no l’hem trobada, però a mi no m’estranyaria que hi fóra des de fa més temps. Potser un mes, o més i tot. Però si hi és, però en proporcions molt baixes, bé. Imagineu-vos que en trobem una de fa dos mesos, però si no en trobem cap més fins fa quinze dies, vol dir que, com tantes altres introduccions, la de fa dos mesos no ha tingut èxit. I pot no tenir èxit encara que siga més transmissible. No perquè siga més transmissible tens la seguretat que la variant s’acabarà imposant.

Si arriba a imposar-se, pot tenir una repercussió negativa sobre l’eficàcia dels vaccins que tot just comencen a administrar-se?
—Sense fer una afirmació contundent, sembla que no en té. I això és molt important. D’una banda, per la gent ja vacunada o en procés de vacunació, i, per una altra, per a tot el conjunt. Les vacunes són les eines més importants que incorporem al control de la pandèmia. Això té molta repercussió. Ningú no ha vist prou efecte de les mutacions per a pensar que la vacuna no serà efectiva.

Això pot passar?
—Pot arribar un moment que sí, com passa amb la grip o amb més bacteris i virus. Per això nosaltres vigilem quines mutacions apareixen. Però amb les dades que tenim no s’ha vist eixe efecte.

Al nostre territori, s’hi ha trobat la variant sud-africana?
—No.

Aquesta, la sud-africana, té unes característiques molt diferents de les conegudes?
—Sí, sí, és diferent. Té algunes característiques comunes perquè té alguna mutació que és la mateixa, però és independent. És una mutació que ha aparegut de manera independent. No és la mateixa soca ni de bon tros.

Els efectes de la soca sud-africana sobre les persones, són diferents de les que ja coneixem?
—No. No ho sembla. S’ha estès més ràpidament a Sud-àfrica i ha substituït les prèvies. Fins ara cap variant del virus no està relacionada ni associada amb un agreujament o un canvi de les propietats clíniques.

Quan ens referim a la britànica, en l’entrevista, parleu indistintament de ‘soca’ i de ‘varietat’. Com se n’ha de dir a partir d’ara?
—És una discussió viva. En principi, cal dir-ne ‘variant’. Però com que la gent es va convencent que és més transmissible, això implica un canvi de les propietats biològiques. Quan alguna de les propietats biològiques rellevants d’una variant canvia, ja la podem anomenar ‘soca’. Per tant, ara ja, la gent parla de ‘soca anglesa’ i no tant de ‘variant’. També caldria llevar-hi el gentilici ‘anglesa’ o qualsevol implicació geogràfica o nominal. El criteri és emprar un nombre d’identificació per a evitar un tractament discriminatori.

L’haurem d’anomenar ‘B-117’?
—En realitat és ‘B-1.1.7’, però si diem ‘cent disset’ també està bé.

Com se cerca la variant britànica del virus?
—La genòmica és l’eina bàsica, perquè és la que et permet de conèixer el genoma i saber de què parles. Passa que els tests de diagnòstic donen un patró que casa molt bé amb aquesta variant. No és definitiu, però funciona al 99%.

Un test diagnòstic?
—Una PCR. Els tests de diagnòstic es basen en una PCR que normalment empra tres gens. En el kit de la marca Thermo Fisher, un dels tres falla i en els altres dos, el resultat és el que s’espera d’algú infectat. Quan passa això, sospites que tens una mostra de la variant anglesa. Però no és un test definitiu, és simplement un test de diagnòstic de si estàs infectat per covid o no.

Què voleu dir, que falla?
—La prova determina si hi ha RNA del virus en la mostra. Això es fa amb una prova PCR que en realitat són tres, i cada una apunta a una part diferent del genoma del virus. Si tens virus, normalment, les tres proves ixen positives. Ara, en el cas d’aquesta variant, en el kit d’aquesta marca concreta, una prova, encara que tinga l’RNA del virus, falla, perquè li falta un element que caldria observar en eixe cas concret. És una prova aproximada per a detectar eixa variant, però després cal confirmar-ho per seqüenciació.

Aquesta prova, on es fa?
—L’usen a molts laboratoris. A València és el que s’usa normalment a l’Hospital Clínic. Hi ha diversos sistemes, tots es basen en el mateix principi, però cada sistema s’adreça o empra uns gens diferents per a la detecció en el genoma del virus. En un d’aquests gens, aquesta soca nova té una deleció, és a dir, hi falta un tros, que és justament on busca eixe test i no el troba.

Quan passa això és quan hi entreu els genetistes?
—Nosaltres hi entrem de manera independent. Fem la seqüenciació genòmica que ens permet d’esbrinar si és d’un llinatge, si és d’un altre, si té unes mutacions o unes altres…

Quant es tarda a confirmar la sospita que tenim davant una varietat diferent?
—El procés de seqüenciació tarda una setmana o deu dies. Però tenim cua. No és immediat. No envien la mostra avui i en una setmana en tenim el resultat. Tenim unes fortes limitacions de personal i de material i hi ha cua per a poder donar l’abast a tot allò que ens arriba. Ara avancem en la seqüenciació de mostres recents per veure, en aquestes mostres, com està la soca britànica.

I la trobeu?
—Sí, però tot just n’han eixit algunes de les quals teníem sospita prèvia. La gent del laboratori ha fet vacances perquè no havien pogut fer-ne i els feia falta. Ara han reprès la faena i comencem a agafar la velocitat habitual.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.