Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

[Aquesta entrevista, publicada originalment al febrer de 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per l’agost’ que a l’estiu del 2017 ha recopilat les millor entrevistes del curs passat]

Federico Félix és un dels empresaris valencians que més influència política ha tingut aquests últims anys. Ell és qui va fer possible el pacte entre Unió Valenciana i el Partit Popular que l’any 1995 va fer president de la Generalitat Eduardo Zaplana. Per la seua barraca de Nàquera han passat des de ministres d’Espanya fins a consellers, i presidents de governs i empresaris. Durant quinze anys va presidir l’Associació Valenciana d’Empresaris. Ara en presideix la fundació i des d’aquesta plataforma treballa per impulsar el corredor mediterrani. Creu que la trobada empresarial de dilluns passat a Tarragona va ser un punt d’inflexió que ha fet obrir els ulls al ministeri de Foment espanyol. Considera una vergonya el retard que porta aquesta infraestructura i ho atribueix en part al caràcter dels valencians, que resumeix amb un ‘mane qui mane, mana Madrid’. Per a Félix és importantíssim aquest front valencià-català i recorda que fa molts anys ja es va entrevistar amb el president Artur Mas per demanar-li suport per a reclamar el corredor mediterrani. Ara és més optimista i s’atreveix a posar la data del 2025 com a fita per a tenir la infraestructura acabada.

Foto ©Prats i Camps

–Què us sembla que el corredor mediterrani passe per Madrid?
–No és només el corredor, és que tot passa per Madrid. I trobe que no té massa trellat. Jo crec que aquestes infraestructures s’han de fer on tenen la capacitat d’omplir-les, que per allà on passe, les empreses siguen més competitives, més eficients, més eficaces. I per això s’ha de fer on hi haja les fàbriques, les empreses, que necessiten eixa infraestructura. No s’ha de pensar que si fem la infraestructura, s’instal·laran fàbriques i farem créixer l’economia. En algun cas pot ser, però en la majoria dels casos no és veritat. Jo, per exemple, quan veig fer els AVE a certs llocs, pense, Déu meu, això és una decisió política pura i dura perquè aquest senyor que està ací vol quedar bé, perquè això no té cap trellat. Però es paga amb els diners de tots els espanyols i els diners tenen la capacitat que tenen i arriben fins on arriben. Per tant, jo crec que la manera més justa, més pràctica, més solidària, i que no convé només al territori per on passa el corredor, sinó que convé al conjunt dels espanyols, és que per on passe, la riquesa ja estiga allí. Estem en una economia globalitzada. Això va a mil per hora. I mentre nosaltres no arribem a Europa per ferrocarril amb les nostres mercaderies en condicions com Déu mana, la resta del món està menejant-se i acabarà arribant abans que nosaltres. És tan brutal la necessitat, la realitat, les dades, que no tenen cap tipus de contestació. El retorn d’eixa inversió serà el més ràpid i el millor que hi haurà no només a Espanya sinó a Europa. Mire, passen 18.000 camions cada dia per la frontera. 9.000 cap ací i 9.000 cap allà.

–Quin penseu que és el motiu que, manara qui manara a Espanya, mai va tenir com a prioritat la construcció del corredor mediterrani?
–Les decisions que s’han pres en aquest sentit han sigut polítiques. No han sigut decisions racionals, pensades per les necessitats reals d’Espanya. I jo sempre acabe dient, mane qui mane, mai ens han fet cas. El govern de Madrid ha cregut sempre en una Espanya radial. I pense que ha sigut un error fatal, perquè Espanya és radial, d’acord, però també és circular. Espanya no pot ignorar que el 45% de la població està on passarà el corredor mediterrani i que quasi el 50% del PIB, també. En la mesura que es potencie tot això, la resta se’n beneficiarà. Això és sentit comú. No cal fer tants números. És un disbarat. El corredor mediterrani l’hem pagat, com a mínim, dues vegades. I si vol ser molt exquisida, una. L’hem pagat però no el tenim. I amb què l’hem pagat? Amb sobrecostos, amb falta d’eficiència, amb falta d’eficàcia. Quan s’ha tallat una carretera i no hem arribat als supermercats i el supermercat es busca la vida i després et diu, ja estic servit i tu tens ara un competidor allí…. Si parlem de contaminació, això ja és massa. Que no dic que no hi haja camions, que gràcies als camions hem arribat fins ara als llocs. Però en lloc de 9.000 i 9.000 que en siguen 4.500 i 4.500, que és el que ha de ser. Que es reduïsca la contaminació a la meitat. Això no es pot continuar mantenint. És tan evident. És una burla.

–Aquestes decisions que qualifiqueu de polítiques, es prenien per anar contra un territori, o senzillament a favor d’un altre?
–No, en contra, no. Sempre a favor d’alguna cosa. A favor d’un territori. I això és natural. Si jo sóc el ministre, i sóc gallec, resulta que faré coses a Galícia. Jo recorde quan anava a Sevilla a l’Expo 92, que em sembla molt bé que la fessen, s’ho mereixien, però pensava, com es nota que hi ha un president andalús. I ja li dic que està molt bé i s’ho mereixien, però hi ha més coses. Al final, són decisions polítiques basades més en sentiments i en emocions que en la realitat, i això s’ha de canviar. Desgraciadament la realitat del dia a dia és molt dura. O arribes tu o arriba algú altre. I quan l’altre arriba, a tu ja t’han llevat. Avui en dia, la competència és molt bèstia. Les regles del joc no són qüestió d’un govern. Són les que són. I només hi ha dues opcions: o es juga i es participa, o no. I si es juga, s’han de tenir oportunitats. I en el cas que estem parlant, no juguem. No podem jugar.

–Sempre s’ha tingut la creença que els governs valencians eren poc reivindicatius amb Madrid, que els problemes d’infraestructures que ara es pateixen vénen d’aquells anys en què no es reclamava.
–Si vol li faig una història de les infraestructures. La Nacional III, que era la carretera que més trànsit tenia d’Espanya i crec que la segona d’Europa, va ser la penúltima autovia que es va fer a l’estat espanyol. La penúltima, estàvem amb la protecció de les gorges del Cabriol. Allò era un desesper. Hi hagueren els del PP i els del PSOE, i no hi havia manera. La societat valenciana tenim una sèrie de virtuts extraordinàries, però la realitat és la que és. Nosaltres no som un grup. Som molt individualistes. Cadascú va per lliure. Però la col·lectivitat costa. Això ha servit perquè qui haja estat al capdavant del govern no s’haja sentit prou pressionat. I no hi havia la demanda de la societat que hi havia d’haver. És el que va dir el comte duc d’Olivares, que els valencians som molls. I jo ho he viscut en viu i en directe. Afortunadament he de dir que en els últims cinc anys sembla que això ha canviat una mica.

Foto ©Prats i Camps

–Com és la vostra interlocució amb l’actual Consell?
–Amb el govern d’ara no hi ha cap problema. Amb Ximo Puig tenim una relació magnífica.

–Els empresaris valencians i catalans féreu una demostració de força dilluns passat a Tarragona. Tres dies després, el ministre de Foment espanyol va convocar l’Associació Valenciana d’Empresaris. Això vol dir que es mou alguna cosa?
–Pense, sincerament, que és una reacció. L’acte de Tarragona va ser molt seriós. Allí hi havia tothom. O almenys una representació importantíssima de l’economia i de la societat catalana i valenciana. I murcians i andalusos. Jo crec que això s’ha de tenir en compte. Jo em vaig quedar molt satisfet l’altre dia a Tarragona. Molt, això que dues comunitats que, a més, ja s’encarreguen els altres de ficar pedretes a la via, ens veiérem tan agermanats. Tan perfectament entroncats, jo crec que això és un missatge important. Un acte com aquest ha fet botar el ministre. Segur. Nosaltres ja li havíem escrit i havíem parlat. Jo conec la cap de gabinet.

–Isabel Bonig, la líder del Partit Popular al País Valencià, ha dit que si Catalunya s’independitza, el corredor mediterrani corre perill. Compartiu aquesta afirmació?
–En absolut. Si pensàrem això, quan arribaríem a la frontera francesa tampoc no ens deixarien passar. Estem en un món globalitzat i eixes coses. No, al contrari. Són possibles aliances, i millorar negocis interns. Tot això sí que ho tinc clar. Jo crec que tots tenim opinions afortunades i desafortunades. Conec Isabel Bonig i és una persona de qui tinc una magnífica impressió. Però quan la gent comença a tenir responsabilitats polítiques importants, el trasllat de les seues opinions a vegades no són afortunades. A més, estant a Tarragona vaig recordar que fa sis o set anys, quan Artur Mas era president, el primer que férem, quan agarràrem el tema del corredor, va ser anar a veure’l, i estiguérem amb ell i el conseller d’infraestructures. Anàrem a dir-li que nosaltres empenyeríem això. Hi esteu d’acord? Ho voleu? I ens van dir, és clar que volem. Ens va reconèixer que érem grans exportadors i que, si estàvem al darrere, això havia de ser bo. Des del principi, la posició del corredor en el cas de la Comunitat Valenciana i en el cas de Catalunya ha quedat perfectament clara. Va ser fantàstic.

–Durant anys, els governs del Partit Popular no sembla que hagen estat en aquesta sintonia, sinó que han intentat crear una mena d’enemistat entre Catalunya i el País Valencià.
–Això s’ha potenciat. I lamentablement, qui no viu la complexitat de tot això acaba dient, eixos catalans… i tu dius, què? Hi ha una part de la societat a qui només li arriba la informació que llig cada dia. I digues-me, com se soluciona això? Amb actes com el de l’altre dia i amb unes relacions cada vegada més fluides i més clares. I jo crec que això és el que hem de fer. Aquell acte ens ha d’ajudar a això.

Foto ©Prats i Camps

–Amb l’AVE València-Madrid, és molt més fàcil, per a algú que resideix a la ciutat de València, arribar a Madrid que no pas a Alacant, Tarragona o Barcelona.
–Això és un disbarat. L’AVE Madrid-València era tan clamorós que tot el món hi estava d’acord. Jo diria que l’aconseguírem dos anys abans del que hauria estat normal. Avui és un dels AVE que perd menys diners. Cap AVE guanya diners, però aquest és un dels més rendibles d’Espanya. Jo crec tant o més en el tema de passatgers com en el tema de mercaderies. I al mateix temps, Catalunya i la Comunitat Valenciana som territoris turístics. Els grans ingressos que tenim, els grans financers de la nostra economia, vénen també del turisme. Les dues coses són complementàries. Els passatgers i les mercaderies. No en tinc cap dubte. És que, a més a més, anirà bé, estarà ben explotat, té tots els components perquè això siga així. I quan diem que ací pujaran tants milions de persones no parlem de bestieses. Parlem de realitats. Agafem el que passa, amb xifres que no tenen contestació, i les traslladem a la realitat del que seria el corredor mediterrani. I a Madrid encara tenen dubtes. Encara els preguntaren a Vicent Boluda i a Juan Roig en la reunió que quanta mercaderia i quanta gent passaria per allí. Però si jo m’he assegut amb l’anterior ministra, Ana Pastor, tres o quatre vegades per parlar del tercer fil. Hem parlat i ho hem demostrat tot. Bé, és tremend. És tan tremend que dius…

–Tot aquest desconeixement que a vegades sembla menysteniment, es pot solucionar?
–Hem de traspassar la barrera de la informació. El ciutadà de Madrid i de la resta d’Espanya ha de veure les xifres. Perquè ells diuen, aquests que són els qui tenen més PIB, els qui millor viuen, encara demanen. S’ha de poder fer arribar que no només és bo per al lloc per on passa el corredor mediterrani, això és bo per al conjunt dels espanyols. La creació d’aquesta infraestructura que farà les empreses més eficaces i més eficients farà que el país siga més ric. Si Espanya és més rica, ens arriba a tots. Aquest seria el missatge. Que això no és una cosa per al ‘levante feliz’. Què collons el ‘levante feliz’! O de l’arc mediterrani ric… No! Això és una cosa que potencia la riquesa dins l’estat espanyol. I per tant, tots els espanyols i totes les regions se’n beneficiaran. D’això n’estem convençuts fins a la medul·la.

Foto ©Prats i Camps

–Em podeu fer un pronòstic sobre el futur del corredor?
–Jo crec que si nosaltres continuem units, i Màlaga i Almeria i Múrcia, si per allà on transcorre l’arc mediterrani no abaixem la guàrdia; si continuem pressionant en la defensa d’una infraestructura que ha quedat clar que no es pot atacar perquè han quedat demostrats tots els avantatges competitius i tot el benefici que portarà per allà on passe; i si som capaços que Espanya entenga que és bo per a ells, estic convençut que ho veurem aviat.

–Quan?
–Hi ha dues solucions. N’hi ha una, que és l’ample internacional, que és el que volem, amb dues plataformes: som conscients que parlem del 2025. Però pensem que mentre tot això no arriba, de moment una solució provisional es podria avançar a final de l’any que ve, o primer de l’altre, i tindre una connexió ferroviària amb Europa. Insistisc, provisional; i estaríem d’acord sempre que estiguera en marxa l’obra de la doble plataforma. Els enginyers de Ferrmed tenen dades i criteri i són respectats a Europa i crec que amb l’ajuda europea i amb la nostra unió i sense deixar de pressionar, jo crec que la primera fase, insistisc, provisional, podria estar a final de l’any que ve. I el que necessitem, en 2025.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.