La periodista Cristina Fallarás està convençuda del poder de la xarxa com a espai d’expressió col·lectiu i gratuït. Un lloc on molta gent que no apareix als mitjans de comunicació tradicionals pot expressar-se. L’intent de silenciar certs moviments i opinions, per tant, ja no funciona tan bé com ara fa una dècada, diu. I és veritat: certes opinions o visions que no apareixen als mitjans, esclaten a la xarxa: l’èxit de #Metoo, #MeQueer i #Cuéntalo ho demostren. L’última etiqueta d’èxit a l’estat espanyol és #RiveraQuitameEste, amb què milers de persones han respost a les provocacions de Ciutadans. Milers de missatges entre irònics i reivindicatius que, majoritàriament, defensen la llibertat d’expressió dels qui reclamen l’alliberament dels presos polítics per mitjà d’aquest símbol. La campanya ha fet visible que també hi ha espanyols que van contra el discurs de conflictivitat de Ciutadans, donen suport al referèndum i s’oposen a l’existència de presos polítics. Una visió que, considera Fallarás, no troba espai als mitjans espanyols. Per això ella va crear l’etiqueta, i la resposta no va fallar.

L’etiqueta #RiveraQuitameEste va aconseguir ser tema dominant a Twitter a l’estat espanyol. La campanya va triomfar. Per què creieu que era necessària?
—Quan vaig veure la imatge d’Inés Arrimadas i Albert Rivera a Alella arrencant els llaços grocs que havia col·locat una gent per reivindicar una causa em va semblar que era una acció molt violenta, i vaig creure que calia denunciar-ho. A més, també volia mostrar que els mitjans de comunicació espanyols només donen veu a una part de la població, que és basta i radical contra el procés català, però que hi ha gent a Espanya que pensa el contrari.

I així va néixer la idea de la campanya.
—Sí, en cercava una que unís dues idees. Per una banda, que apel·lés a demostrar que no és veritat que el llaç groc equival a independència ni unilateralitat. I, per una altra, que deixés clar que una part de la població espanyola dóna suport al referèndum i defensa que els polítics surtin de la presó. Tenia la sensació que faltava un lloc de trobada entre els espanyols civilitzats i demòcrates, gent que dóna suport a la llibertat i per a la qual votar no és cap delicte. Internet és molt interessant perquè permet això.

Costa de trobar veus als mitjans o a la política que defensin el referèndum català i l’alliberament dels presos.
—Ho sento tot sovint, quan vinc a Catalunya. Em demanen: ‘On és l’esquerra espanyola quan surten Arrimadas i Rivera arrencant llaços?’ Jo sempre responc que hi ha una part de la suposada esquerra espanyola intel·lectual que jo no els he vistos mai, tampoc, prenent posició contra els desnonaments. I tampoc no han fet res quan van ficar a la presó uns músics o uns titellaires. En canvi, aquesta teòrica ‘esquerra intel·lectual’ sí que va fer un manifest contra la votació del primer d’octubre… Arran d’aquesta etiqueta, s’ha demostrat que sí que hi ha una part de la població contrària a l”A por ellos’, que entén què passa a Catalunya i que defensa que els llaços grocs són un símbol per a demanar l’alliberament dels presos. I també hi ha veus més públiques, com la d’Antón Losada, Pérez Royo, Suso de Toro, Talegón, Cotarelo, que no som bolets aïllats, que darrere nostre hi ha una opinió. En compte de mirar els qui no responen hauríem de mirar els que sí que responem. Encara que semblin pocs, perquè hauríem de ser més, existim.

Quan vau veure Arrimadas i Rivera arrencar llaços grocs, us va semblar una acció violenta. Per què?
—Perquè posar llaços grocs és una de les expressions populars i col·lectives més interessants dels últims anys, molt similar a les manifestacions del 8 de març, que per tant hauria de ser atesa pels mitjans i pels partits. Jo sempre he dit que els llaços no molesten perquè siguin llaços, siguin grocs o siguin favor dels presos. Molesten perquè n’hi ha molts. Hi ha molta gent de totes les edats i de totes les tendències que hi participa. Davant això, com a partit polític pots fer dues coses. Primera: aturar-te i pensar que una part molt gran de la població et demana alguna cosa. Segona: convertir-ho en un atac polític que no és. Si ets de Ciutadans i vols anar-hi en contra, pots posar un llaç taronja, del color del partit. Però saben que si fan això, no arribaran ni a tenir-ne un miler. Per tant, reaccionen arrencant-ne i provant de traslladar a Catalunya una resposta violenta que no existeix. L’única posició que hi havia a Catalunya era: ‘M’ocupen l’espai’, encara que tampoc no sigui veritat, però no és una resposta violenta. Ciutadans agafa aquest argument, afegeix llenya al foc i ho ven a Espanya com si fos un problema brutal que no existeix. Hi ha gent contrària al procés o a la unilateralitat i que, fins i tot, pot votar Ciutadans, però que mai no arrencaria llaços. A Espanya sí que hi ha posicions molt dures, aferrissades i violentes. I els que arrenquen llaços són promoguts exclusivament per Ciutadans.

Com afecta Espanya aquest discurs fals de violència?
—Aquesta agressivitat que introdueix Ciutadans –que ni tan sols introdueix el PP, i això és molt important de dir-ho– genera una reacció minoritària i, podríem dir, agressiva de la banda independentista, provocada per una agressió prèvia. Aquesta resposta és pintar la porta d’un partit polític o insultar pel carrer. Ciutadans se n’aprofita i comença la cantarella de ‘no es pot viure aquí’, ‘hi ha un ambient irrespirable’. I a Espanya, on no s’ha explicat bé què passa a Catalunya, creuen que aquest discurs relata la realitat. Amb tot això, també eliminen dues veus de referència no independentistes, que són el PSC i els comuns.

L’argument de Ciutadans, i també del PP, és preservar la ‘neutralitat a l’espai públic’. Com el veieu, aquest argument?
—L’espai públic no ha de ser neutre! Per mi, seria preferible que als edificis institucionals no hi hagués símbols com els llaços, perquè governa algú que hauria de governar per a tota la població. I només col·locar-hi símbols de defensa dels drets humans extrems, com ara contra la guerra o contra la tortura. Però l’espai públic sí que és un espai d’expressió. Imaginem-nos que en comptes de llaços grocs fossin negres, contra la violència masclista. Aleshores no hi hauria cap problema i no parlaríem d’ocupació de l’espai públic. Podrien sortir els negacionistes que diuen que la violència masclista és igual que la feminista i el club de fans de la Manada, però no anirien encapçalats per un partit polític. Per això jo em vaig quedar tan preocupada quan dos polítics tan importants van sortir a arrencar llaços, perquè es convertien en l’exemple del que s’ha de fer. Arrimadas i Rivera, fent això, no apel·len als seus votants, sinó que només creen un conflicte inexistent.

No hi ha tan sols llaços. També hi ha llocs on han col·locat creus.
—Les creus, a mi, em semblen repugnants a tot arreu, perquè representen el sotmetiment i l’Església. I, a més, sí que entrebanquen l’ús de l’espai públic per a altra gent. En canvi, el llaç groc em sembla molt intel·ligent, perquè no fa nosa en la vida habitual d’una ciutat, no molesta. S’ha venut com un contingut ofensiu a favor de la independència, i no ho és. És una expressió col·lectiva que diu que no volem tenir polítics empresonats. Retorçar aquest símbol ha anat molt bé a certs partits polítics i als mitjans de comunicació espanyols.

Sou molt crítica amb el paper dels mitjans de comunicació.
—Sí, perquè silencien una part de la població. La responsabilitat dels mitjans hauria de ser donar veu a tothom. I els mitjans espanyols no han donat veu a una part de la societat espanyola. De la mateixa manera que en el terreny del franquisme donen veu als franquistes però no a les víctimes. No és innocent. Els mitjans prenen una posició política. I el problema és que aquesta posició, als mitjans espanyols, és homogènia. De la mateixa manera que el govern espanyol va negar el diàleg amb Catalunya per una estratègia política, els mitjans van fer això mateix. I, a més, hi va haver una mena d’aïllament entre els mitjans catalans i els de la resta de l’estat. Catalunya considera els mitjans espanyols agressius i manipulats i, al seu torn, els mitjans espanyols mostraven els catalans com a agressius i manipulats. El descrèdit dels mitjans em preocupa molt, perquè aleshores no són mitjans de comunicació, sinó de creació d’estratègia política.

Per què hi és aquesta homogeneïtat?
—En primer lloc, per motius empresarials: els mitjans són empreses i ven més aquell que pren partit, que diu allò que el públic cerca. I en segon lloc per aquesta manca de pluralitat que comentàvem. Els qui analitzen l’actualitat política i opinen en un mitjà tenen un perfil similar. Sabem quines opinions llegirem si triem un mitjà o un altre. Per què la gent, quan apareix Jordi Cañas a TV3, diu, ‘no tornaré a mirar TV3 perquè surt aquest paio’? És un error. Hem de fer aparèixer opinions diverses per mostrar que la societat és diversa. No volem consens –idea putrefacta–, volem pluralitat. És com quan deien: ‘A Espanya no existeix l’extrema dreta.’ Sí que existeix, però passa que no volem veure-la, no la mostrem. I el PP la tapava. Aleshores quan apareix un grup de franquistes, hi ha qui se’n sorprèn: ‘Ui, quants franquistes, d’on han sortit?’ Per mi hi ha opinions que fan pudor, però vull conèixer-les.

Defenseu les possibilitats de la xarxa, que pot tenir una funció social i reivindicativa, com s’ha vist amb aquesta etiqueta, i amb algunes altres, com ara #MeQueer, #MeToo o #Cuéntalo, que vau engegar.
—Tota societat funciona per la creació d’una memòria col·lectiva. Però hi ha certs aspectes dels quals s’han eliminat expressions de manera interessada. Per això no s’ha arribat a crear mai una memòria col·lectiva. El cas de #Cuéntalo és paradigmàtic. Els primers quinze dies apareixen 2.111.000 piulets a Catalunya amb aquesta etiqueta, documentats per l’associació d’arxivers de Catalunya. Per què tantes dones responen a #Cuéntalo? Perquè no és que no hagin trobat l’espai on expressar-se, sinó que els han prohibit que ho fessin. Les fonts amb què gestionem la violència masclista són els tribunals i la policia, que són dues estructures essencialment masclistes. Però també perquè els mitjans de comunicació tenen influència de l’Església, que és una de les grans institucions de maltractament masclista. Jo cerco aquelles coses que els mitjans no han explicat i vull donar-los un espai per a crear memòria col·lectiva. Ara ningú ja no es pot dir que els maltractaments se’ls inventen. No: que dos milions de persones ho denunciïn en quinze dies rebat qualsevol argument que ho posi en dubte.

I ara ningú no pot negar que hi ha gent a l’estat espanyol que dóna suport als llaços grocs.
—Exacte. En la conferència de dimarts, Quim Torra va donar les gràcies a la gent de tot Espanya que ha mostrat solidaritat amb Catalunya. Aquest punt és nou en l’ideari de l’independentisme. No s’havia dit mai, això. Bé, doncs ara ja existeix. Una etiqueta fa visible allò que ha volgut ser ocultat pels mitjans de comunicació i crea comunitat. Les xarxes socials són gratuïtes i, per això, han permès la participació a la comunicació de persones que no hi havien tingut mai accés. Ja no tan sols als mitjans, sinó a la comunicació en si. I aquesta participació em sembla substancial. Antigament, quan intentàvem fer aquestes coses era molt difícil, perquè calia una inversió de capital. Gràcies a aquesta etiqueta, va sortir gent a Catalunya que deia: ‘Ostres, finalment. Torno a pensar que no estem sols. Que hi ha gent a Espanya que ens dóna suport.’

Tot i això, la xarxa és una bombolla. Cadascú veu allò que vol veure, els qui pensen com ell.
— Creem grups estancs, és cert. I les feministes creiem que hem avançat molt fins que entrem a Forocoches. Però quan surten coses noves, com el cas dels llaços grocs, la reacció que origina és suficient per a adonar-nos que hi ha una mancança, un debat que calia obrir. I sí, si vas a comptes d’extrema dreta també veuràs opinions en la seva línia, però a ells no els funcionen les etiquetes, perquè ells ja són narrats.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb