A la memòria d’Eva Serra, en el tercer aniversari del seu traspàs.

“Ara bé, tothom em dirà que el jove espera viure molt de temps, i que l’ancià no pot tenir la mateixa esperança. Folla esperança! ¿Què hi ha de més estúpid que prendre l’incert per cert, el fals pel vertader?

‘Però l’ancià, certament, ni tan sols pot esperar res’, [es dirà]. És que en això, tanmateix, està en condicions millors que el jove, perquè ja ha aconseguit el que aquest espera; el jove vol viure molt, el vell ja ho ha fet molt de temps.

Sens dubte, oh déus boníssims! ¿Què hi ha en la naturalesa humana que duri molt? Pensa, de fet, en la durada més llarga, esperem viure el temps del rei de Tartessos—car, segons que he vist en documentació escrita, hi hagué un tal Argantoni, a Gades, que regnà vuitanta anys, i en visqué cent vint–, però, a mi, em sembla que una cosa que té acabament ni tan sols dura molt de temps.

En efecte, quan arriba aquest moment, el temps anterior és cosa passada; només queda allò que has aconseguit amb la teva virtut i amb les teves bones obres. Les hores, de fet, passen, com també els dies, i els mesos i els anys, i el temps escolat no retorna mai més, i no es pot saber tampoc l’avenir. Amb el temps que s’ha donat a cadascú per a viure, hom s’ha d’acontentar.

Un actor, certament, no ha d’interpretar tota l’obra sencera per a tenir èxit, cal que ho intenti només en les escenes on apareix, i ni els savis no han d’arribar fins al Plaudite [final de l’obra].

I és que una existència curta és suficientment llarga per a viure una vida bona i honorable. Ara, si la vida es perllonga més, un no s’ha de doldre més del que ho fan els pagesos pel fet que, passada la dolçor de la primavera, hagin arribat l’estiu i, després, la tardor.

La primavera, de fet, significa, si fa no fa, la joventut i mostra els fruits de l’avenir, en canvi les restants estacions són apropiades  per a la sega i per a la recol·lecció dels fruits.

Per una banda, el fruit de la vellesa és, com sovint he dit, el record i l’esclat dels béns prèviament adquirits. Per l’altra, tot el que passa segons natura s’ha d’incloure entre els béns. Doncs bé, ¿què hi ha de més natural que un mori quan ha arribat a vell?

Aquesta mateixa sort colpeix els joves, tot i que la natura s’hi oposa i ho rebutja. Així, doncs, la mort dels joves em sembla com la força d’una flama apagada per una gran massa d’aigua; la dels vells, en canvi, com un foc que s’extingeix consumint-se per si mateix, sense violència.

I de la mateixa manera que passa amb els fruits, que, si són verds, són arrencats dels arbres sense violència, però que, quan són madurs i cuits al sol, es desprenen ells tots sols, així mateix la violència lleva la vida als joves, i la maduresa, als ancians.

I tot això és per a mi tan agradable, que, a mesura que sóc més a prop de la mort, em sembla com si veiés terra i arribés, per fi, a port, després de venir d’una llarga travessia.

Ciceró, Cató el Vell (De la vellesa). Fundació Bernat Metge, 1998. Traducció de Pere Villalba i Varneda.

Per la transcripció, Atticus Finch II.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.