Eva Serra, història i llum en temps obscurs

  • En la mort de la historiadora i dirigent independentista, un perfil

VilaWeb
Núria Cadenes
03.07.2018 - 22:00
Actualització: 04.07.2018 - 07:43

‘Dia de dol, de record i homenatge a la gran Eva Serra, militant sense repòs ni miquetes per la causa dels drets i les llibertats de classe, gènere i nacionals. Va ser llum en temps obscurs i lucidesa en els que no ho semblaven però també ho eren.’

El dol per la mort d’Eva Serra es va estendre per les xarxes, el 3 de juliol, tan bon punt es va saber la mala nova. Des del president Quim Torra fins al filòsof Xavier Antich, la piulada del qual encapçala aquest perfil, historiadors, activistes, organitzacions cíviques i polítiques on havia estat implicada, antics alumnes, institucions acadèmiques, amics, compartien estupefacció i tristesa.

Eva Serra i Puig va morir a Barcelona a l’edat de setanta-sis anys. Historiadora veraç, sempre compromesa políticament, independentista, feminista, la seva trajectòria deixa un llegat de coneixements i avenços i perspectives.

A mitjan segle XX, quan no era moda però sí necessitat, havia pres partit a favor de l’emancipació nacional: des de l’històric Front Nacional de Catalunya (FNC), de primer, i després com a part del grup de joves marxistes que en va sortir per fundar el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Hi havia la seva germana Blanca, també. Durant anys, de fet, van ser conegudes com un tàndem polític: intel·ligents, compromeses, rigoroses, rebels, imprescindibles, les germanes Serra.

I expliquen els amics que, a les reunions del PSAN, clandestines encara i plenes de fum, l’altre germà i futur activista escoltava darrere la porta. Es deia Josep de Calassanç, com son pare, l’historiador i arqueòleg Josep de Calassanç Serra, i tenia també aquell tremp de la família però encara era massa jove per a poder-hi participar. Escoltava, d’entrada, per tant. Per a poder parlar. En Josep de Calassanç Serra fill, en Cala, afable i ferm com les germanes, va conèixer la persecució i l’exili. Instal·lat al Rosselló, fins a la seva mort, l’any 2011, hi va esdevenir activista clau per a la recuperació de la llengua i la cultura catalanes.

‘Són una família extraordinària. Tots’, ens resumeix una companya de militància dels anys setanta: ‘I, dins d’aquest ramell de gent extraordinària, l’Eva era un esperit lliure, una lluitadora completa. Humana i ferma i dolça i de pedra picada tot alhora.’

Després del PSAN, i a partir de l’escissió del PSAN-p, va formar part d’Independentistes dels Països Catalans (IPC), va impulsar, juntament amb Lluís Maria Xirinacs, l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació que va desembocar en l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP) i, finalment, de la CUP. Sempre amb idèntic i necessari esperit crític, amb aquella bella combinació de mentalitat lliure i d’empatia que n’han feta una persona estimada i inoblidable. Va ser víctima de la repressió, la més cruenta, amb detencions i tortures, a final dels anys setanta. I va continuar treballant. Amb la mateixa empenta. I vehemència. I tranquil·litat. Que són combinables.

La passió per la història, i el rigor amb què ha exercit l’ofici, tant en el camp de la investigació com en el de la docència, han estat un altre tret característic de l’Eva Serra. Va ser professora a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra, membre de la secció històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i implicada en diverses publicacions especialitzades (era membre del consell de redacció de la revista Afers, per exemple, que ja ha anunciat que li dedicarà en homenatge en el pròxim número).

Va començar la recerca, i hi va centrar també la tesi doctoral, treballant sobre la història agrària de Catalunya als segles XVI i XVII. Després va ampliar el punt de mira, mateixos segles, mateix espai, i es va fixar en la història política i de les institucions catalanes. Les seves aportacions en aquest camp han estat clau per a comprendre coms i perquès dels fets històrics. Per capir, també, fins i tot, algunes continuïtats. En la reivindicació. En l’anhel col·lectiu de llibertat.

En una entrevista a L’Avenç, l’any 1982, ja apuntava l’interès creixent que sentia per aquesta línia d’investigació, pels ‘fenòmens polítics i institucionals que tan sovint han estat abandonats i menyspreats per les esquerres’. I hi destacava, també, la importància ‘d’analitzar les institucions catalanes de l’època moderna no tant com a institucions de govern (perquè com a tals ja eren inoperants), sinó com a institucions de resistència’.

I això va fer.

Al capdavall, tal com explicava recentment al llibre Quan la por canvia de bàndol (Tigre de Paper), ‘Sense rebel·lia no hi hauria història i la identitat catalana és una manifestació continuada de resistència i rebel·lia que explica que encara hi siguem’.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor