Avui hi ha sobretot dos fronts a Catalunya que impedeixen encara la normalització absoluta del nou autonomisme. L’un és la gent que ha continuat organitzant-se, o bé produint la mena de nacionalisme banal que cal per a cohesionar un país, o bé fomentant un debat actualitzat i madur sobre el rupturisme. L’altre és la batalla judicial dels exiliats al cor de la Unió Europea. Cap dels dos no és una solució automàtica de res, ni una salvació. Però són un mur de contenció en la mesura que poden mantenir viva una partida que el sistema malda amb molta força per suspendre. És una mena de supervivència als marges que, si bé no ha aconseguit d’estructurar-se com un espai polític homogeni, té com a denominador comú l’oposició ferma a la reculada.

A l’altra riba del moviment, la manca de preparació pròpia ha estat l’argument principal dels qui dins de l’independentisme han volgut aturar l’intent de fer la independència, si més no, temporalment. Exigeixen responsabilitat i realisme: “No estem preparats per tornar-ho a fer, en aquest moment. I de vegades veig molt acomplexament per a dir això”, va dir Marta Rovira fa un parell de mesos. Però és una fal·làcia inversa, que en realitat cerca tan sols d’estimular l’immobilisme, d’evitar que es formuli cap debat que pugui propiciar cap preparació.

Dos episodis recents, d’aquesta setmana, mostren perfectament com l’autonomisme és incompatible amb la ruta natural dels dos fronts de resistència interior. El primer és l’estirabot autoritari de la Universitat Pompeu Fabra, impulsat d’amagatotis pel seu rector, Oriol Amat, que havia estat diputat de Junts pel Sí, contra el professor Hèctor López Bofill. En un comunicat, la direcció de la universitat –un sintagma que no existeix– va comunicar que estudiaria si s’havien d’emprendre accions contra Bofill per haver escrit que “s’admet resignadament que morin gairebé 25.000 persones de covid-19 i ens fa terror absolut que mori algú a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional.” El segon és que, dels vint-i-set estats europeus, tan sols Polònia i Romania s’han alineat amb Espanya per fer front contra l’independentisme al TJUE.

En el primer cas, l’èmfasi s’ha posat essencialment en la llibertat d’expressió. Però allò que molesta del piulet de López Bofill no és que digui res d’ofensiu, sinó que desenterra un tabú. Quan la UPF parla de la possible divergència entre els “valors ètics de la universitat” amb els del professor, no es refereix a cap discriminació ni a cap agressió que pugui haver comès. Es refereix a una divergència amb els valors ètics –als silencis, per tant, més ben dit– necessaris perquè el país es mantingui inalterat dins l’estat de somnolència actual. En el segon cas, l’èmfasi s’ha posat en la superfície del titular: mireu Espanya, com n’és d’autoritària. Però el govern del país i els seus principals partits i entitats no fan res. Ni tan sols el Departament d’Afers Estrangers, que es limita a demanar coses per escrit a Pedro Sánchez. Tan sols en la resistència, als marges, hi ha gent que treballa per interpretar com podríem jugar millor les cartes amb l’allunyament d’Espanya dels estàndards democràtics europeus.

L’objectiu final no és preparar-nos, sinó aconseguir que pensem que, de preparats, no ho estarem mai del tot, i que d’aquesta manera no els exigim que preparin res. Si no, el discurs de l’autocrítica hauria anat acompanyat d’un procés d’enfortiment, i no pas d’afebliment. En canvi, les condicions que calen per a fer seriosament la independència, les han embrutades amb l’estigma, la dramatització i la immoralitat. Mai no concreten quina mena de preparació cal, perquè l’objectiu no és guanyar temps, sinó rebobinar deu anys i congelar-lo. Per això substitueixen la preparació amb la deslegitimació: perquè el peix es mossegui la cua i, a banda d’incapaç, se senti un intrús en la seva pròpia causa.


“Aquesta ciutat que porta el nom del nostre club”

La Vanguardia publica avui l’estudi que ha fet un observatori impulsat pel mateix diari i per la consultora Llorente y Cuenca sobre la relació entre Barcelona i Madrid. Hi ha tan sols una tesi subjacent: Barcelona experimenta una mena de dependència envejosa de la capital espanyola, com de germà petit, atesa la prosperitat madrilenya. A Madrid, en canvi, Barcelona li importa un rave, perquè va caient en la insignificança. Tant el plantejament de l’estudi com les explicacions pretenen de reforçar aquesta visió. El director adjunt del diari, Enric Sierra, que signa avui la columna de la segona plana, diu que “la competència històrica entre totes dues ciutats transcendeix la qüestió esportiva”, però el to amb què resumeix les conclusions és, de fet, esportiu: “Barcelona és la segona ciutat d’Espanya amb aspiració de ser cocapital oficial sense gaire èxit.” I encara conclou: “Madrid necessita una Barcelona forta per a mantenir l’ancestral competència que fa que les dues ciutats siguin millors.” Sembla la idea rere aquella frase de Josep Lluís Nuñez: “Aquesta ciutat que porta el nom del nostre club.” Miren d’inflar la competitivitat sense entrar en els motius històrics, perquè si entre tots dos equips hi ha un derbi, és que formen part del mateix lloc.


Els temps de Ialta

Fotografia: Stanislav Kozliuk.

El cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, ha visitat avui Ucraïna. Des d’allà ha dit: “Ja no som als temps de la conferència de Ialta”, “les esferes d’influència de dues grans potències no tenen cabuda el 2022; en aquest diàleg no hi ha tan sols dos actors, no hi ha tan sols els Estats Units i Rússia” i “si Rússia està realment disposada a parlar de seguretat a Europa, els europeus hi hauran de participar”. Les declaracions pretenien sobretot de dissimular, amb l’escenificació d’una incomoditat amb els Estats Units i Vladímir Putin, el paper galdós i secundari que té Brussel·les en la crisi, que podria causar el primer conflicte armat seriós prop de les seves fronteres d’ençà de la guerra dels Balcans i que, tanmateix, no ha provocat cap resposta europea que no sigui retòrica.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.