Eudald Espluga: “Hem de portar el nostre malestar a l’extrem”

El filòsof publica un assaig sobre el cansament de la generació 'millenial' marcada pel capitalisme digital

VilaWeb
Anna Zaera Albert Salamé (fotografies)
08.12.2021 - 19:04
Actualització: 08.12.2021 - 20:04

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

De l’eslògan tan suat “sigues tu mateix” a l’inquietant “no siguis tu mateix”. El filòsof Eudald Espluga (Girona, 1990) acaba de publicar l’assaig No seas tu mismo. Apuntes sobre una generación fatigada (Paidós), una reflexió crítica sobre una generació, la millenial, saturada pels discursos de superació personal propis del capitalisme digital. En primera persona i amb una bona dosi d’humor, se centra en la fatiga com a símptoma d’una generació massa autoexigent i marcada pels imperatius de realització professional i personal. Parlem d’aquest cansament generalitzat com a símptoma, però també com a resistència i potència per a la mobilització (o immobilització) col·lectiva.

—Dieu que parlar de millenials ens ridiculitza i pren força a les nostres lluites col·lectives, però alhora feu servir el concepte com a eix argumental del llibre. Expliqueu-nos la paradoxa.
—L’editorial volia fer una reflexió a partir de la categoria millenial, però jo he intentat desmarcar-me de les lectures generacionals. Evidentment, el concepte de millenials ens importa molt perquè gran part del nostre esdevenir quotidià és marcat per aquesta etiqueta. L’utilitzen els mitjans i també l’utilitzem nosaltres per identificar-nos. Però no volia filtrar tota l’anàlisi a partir de les categories generacionals, com si fos un grup uniforme, perquè precisament en un món global això és completament dislocat. Hi ha elements que ens marquen molt més, com la classe o el gènere. Per tant, la paradoxa era una mica això, veure que aquesta etiqueta existeix i hi ha tot de significats que s’hi associen, com ara la de frívols o ploramiques, però assumir que parlar de generacions no és un bon camí. Volia sacsejar una mica la categoria per veure aquest doble focus.

Mirar el món en clau generacional uniformitza?
​​—Sí: quan fem comparacions generacionals podem caure en relats que són força reaccionaris. Ho veiem molt en el moviment que s’ha suscitat al voltant de Feria, el llibre d’Ana Iris Simón que partia de la idea que els seus pares havien tingut una vida millor que ella perquè havien pogut accedir a l’habitatge, a contractes laborals estables i a formar una família. Aquestes comparacions em semblen problemàtiques, perquè no mirem com estan els nostres pares avui dia, i no veiem que ara en tenen més de cinquanta, són desocupats de llarga duració, i per tant, també reben les conseqüències del sistema actual.

Relacioneu la generació millenial amb la fatiga. Sembla que es respira un cansament generalitzat.
—Bàsicament, jo tenia la sensació que en termes generacionals ens centràvem molt en aquest cansament i aquesta fatiga la trobàvem en els debats intel·lectuals dels últims anys. Anne Helen Petersen, en l’article “How Millenials Became The Burnout Generation”, ja reflectia aquesta generació cansada. Quan començo a redactar el llibre ja és molt evident que aquest capitalisme de plataforma marcat pels imperatius productius del neoliberalisme porta els joves a aquest estat límit. A més, va coincidir que va arribar la pandèmia i es va continuar parlant de la fatiga pandèmica i la fatiga va tornar a aparèixer com un factor que ens definia com a societat. Ara, en el moment postpandèmic, també ressorgeix aquesta idea, no solament de l’esgotament de les persones, sinó també de l’esgotament d’un model antropològic i econòmic. Això es reflecteix molt en aquest moviment als Estats Units de tantes persones deixant la feina. “La gran renúncia” se’n diu. A la gent no li surt a compte continuar treballant, perquè amb allò que guanyen continuen estant per sota dels llindars d’una vida digna. Crec que aquest moviment de deixar-ho tot té molt a veure amb aquesta fatiga. Com també l’epidèmia de depressió, ansietat i insomni que hi ha en les generacions més joves.

Dieu que els millenials volem ser cada cop més originals i creatius i aquesta ambició forma part de la nostra pròpia autoexplotació.
—El subjecte mateix s’ha convertit en objecte d’aquesta explotació. Aquest ser un mateix té a veure amb aquesta autoproducció constant en què l’imperatiu de producció no té a veure només amb uns imperatius públics o laborals, sinó també amb uns imperatius en els espais íntims. Tot allò que som: les hores que dormim, què mengem, com vestim, absolutament tot –des del nivell cel·lular i hormonal fins a les expressions culturals–, és sotmès a aquest patró de productivitat. Hem de ser eficients en tots els àmbits de la vida i aquest imperatiu d’autoexploració també es tradueix en una voluntat d’autorealització. Aquí entra la cultura terapèutica. La identitat es converteix en l’eix que ho lliga tot.

Amb les aplicacions digitals o de les xarxes socials mostrem cada aspecte de la nostra vida. Som exposats vint-i-quatre hores.
—No solament som exposats, sinó que som conscients d’aquesta exposició i podem operar i decidir què exposem i què no i, per tant, podem parametritzar-ho tot. Qualsevol aspecte de la nostra vida és parametritzat. I no n’hi ha prou d’apagar el mòbil o desconnectar, perquè en el capitalisme de plataforma poca gent es pot permetre de desconnectar. El capitalisme digital no afecta la imatge i prou, sinó que afecta tota la nostra vida: dels preus dels lloguers, alterats per empreses com Airbnb, als motors dels avions que utilitzen dades per a optimitzar el rendiment.

Parlàveu de la cultura terapèutica. Després d’autoexplotar-nos, optem per la meditació per recuperar la calma perduda.
—Sí, disciplines com poden ser el mindfulness es presenten com a recursos davant aquesta economia de la tensió i dels estímuls, però aquestes teràpies també són passades per l’imperatiu de productivitat. Descarregues una aplicació de meditació o de mindfulness per després estar més concentrat a la feina. Això també és una manera de tornar-te més rendible gràcies a aquests instruments. Begoña Gómez Urzaiz explicava que una d’aquestes empreses que té aplicacions de mindfulness, Headspace, ha aconseguit milions d’usuaris al món i ha estat comprada pel fons voltor Blackstone. És una metàfora que explica que el capitalisme més salvatge compra aquestes aplicacions perquè es converteixin en instruments de cada dia. La cultura de l’autoajuda s’ha d’explicar per entendre la transformació en els ambients empresarials des de mitjan anys noranta fins ara. Hem vist que elements com la realització personal o les emocions han passat a formar part del repertori i vocabulari d’aquests departaments de recursos humans i de la lògica empresarial. El treballador feliç ha deixat de ser un constructe de les teories utòpiques per passar a ser un llenguatge empresarial que sap que el treballador feliç és el treballador més productiu. No és tan sols la conquesta del seu cos físic sinó la conquesta també de la seva ànima.

La figura de l’emprenedor encara és molt benvista?
—Té a veure amb la narrativa del jo en què has de ser l’empresari de tu mateix. Tots som petites empreses que ens hem d’autogestionar. La figura de l’emprenedor es una translació a la cultura popular d’aquesta narrativa. En l’emprenedor convergeixen tants el discursos de la cultura terapèutica com els de l’organitzacional. Sigues tu mateix per a obtenir els màxims beneficis, per a tenir la millor marca personal, perquè la teva empresa triomfi per sobre de les altres.

Totes les teories terapèutiques semblen apuntar al fet que hem de tornar a tenir consciència del cos. En aquest sentit pot ser positiva l’autoajuda?
—Sí, és clar. Eva Illouz és una de les autores que fa aquesta genealogia de l’autoajuda i assenyala que en algun moment els discursos empresarials convergeixen amb el feminisme de segona i tercera onada. Al final és una transformació necessària. Ella no diu “mireu els pobrets que compren llibres d’autoajuda”, sinó que diu que en un món on s’han perdut les velles estructures i on hi ha més inseguretat i més incertesa, l’autoajuda et dóna uns instruments que t’orienten. I és necessari posar el cos i els afectes en primer pla perquè durant molt temps els afectes han estat negats i eren vistos com una cosa femenina amb marca de gènere que s’havia de deixar de banda en el món laboral. Tota aquesta transformació és positiva, el problema és quan aquesta transformació es produeix només al servei de les empreses.

Fins a quin punt el joc de les idees i dels conceptes, com escriure o llegir aquest llibre, no és també un joc intel·lectual al marge del cos?
—M’agrada mirar el pensament com un joc, però dir-ho així també pot semblar que no és important. Crec que és important si qüestionem certs imaginaris. No és igual pensar en el cansament o en el burnout com una circumstància individual teva en què tu tens la culpa – que no t’has cuidat prou o que no has limitat prou la feina– que pensar-hi després d’haver fet lectures que et donen els instruments teòrics per a entendre aquest cansament com una qüestió estructural que no té a veure amb tu. Veig que autores com Sara Ahmed parlen molt del malestar sobretot en un context feminista. Quan una dona en un àpat de Nadal rep un comentari masclista i decideix contestar trencant el moment de felicitat familiar, el problema no és ella -com es tendeix a veure-, sinó l’altre. I tenir les eines per a no ser tu que et sents culpable, és important.

Hem de deixar aquest positivisme excessiu que ens porta a suavitzar-ho tot, també en els àpats de Nadal.
—Sara Ahmed parla de defensar el nostre malestar. En el moment en què el fas visible i no l’amagues i no dius “això ja passarà”, ja comences un discurs mobilitzador. Passa això mateix amb els mems tristos o els mems depressius que, evidentment, per si sols no son revolucionaris o no poden canviar les coses, però sí que ajuden a crear aquesta percepció de legitimar aquest malestar que és col·lectiu. És un objecte cultural que circula i no hi ha res personal, en un mem. És dir: mira, estic malament i tinc ganes de tirar-me per una finestra.

Heu detectat millores en aquest sentiment del malestar col·lectiu a partir dels mems?
—És un fenomen relativament recent. Això dels mems m’interessa molt. A les xarxes dominava el fet d’aparentar una imatge de felicitat perfecta amb molts retocs i filtres. Lucie Chateau diu que cap al 2017 es fa el salt i, de cop, els mems tristos comencen a entrar en aquestes plataformes més generalistes que ella diu que son plataformes identitàries. Per tant, apareixen els comptes de nens tristos com @bajonasso i tenen un creixement molt ràpid. Sembla que el cicle ja s’ha acabat perquè recentment Burger King piulava des del seu compte oficial un nen trist i semblava molt exagerat. Els memers són grans productors de discurs i són comunitats molt interessants. És interessant que amb aquests mems tristos hi hagi la possibilitat de generar un discurs polític que serveixi perquè persones de setze anys que potser no llegirien Mark Fisher puguin tenir un discurs crític. Crec que no és tan diferent consumir mems com consumir un assaig com aquest.

En aquest llibre parleu també a partir de la vostra pròpia experiència com a redactor de continguts per a grans plataformes comunicatives com Vice o Playground.
—M’interessava aquella experiència perquè hi havia moltes capes. Per una banda, perquè era una professió creativa pròpia del capitalisme de plataforma i típicament millenial. És aquesta idea que nosaltres érem el zenit d’aquesta categoria i no és traduïa en una frivolitat i un divertiment constant, sinó en un règim de fordisme creatiu. Ens trobàvem en un entorn molt poc glamurós, amb molt poca purpurina malgrat tot, però escrivint molts articles cada dia; pendents de les xarxes i de què ens deia Facebook del SEO i el posicionament. Érem directament exposats a aquest capitalisme de plataforma i havíem de produir contingut per al públic millenial i zeta en termes de to i de temàtica. Quan hi va haver produir el procés d’ERO i es va formar el comitè d’empresa vam lluitar i presentar batalla mediàtica, però els mitjans ens tractaven de millenials i deien que la nostra lluita no era seriosa. La categoria millenial serveix per a projectar i en un moment de lluita té un efecte real sobre els cossos. És gairebé com si et posen una etiqueta a l’esquena. Aquesta experiència em va fer pensar sobre que nosaltres havíem contribuït també a forjar aquesta etiqueta. I aquesta consciència ens podia fer passar de la frivolitat millenial a allò millenial com a forma d’apoderament a partir del nostre cansament.

El llibre també parla del dret de la peresa i proposa una interpretació de la vida en què el treball no sigui al centre.
—Jo volia fer evolucionar aquest concepte del dret de la peresa que ve de Paul Lafargue. Enfront dels imaginaris que sempre posen el treball al centre, volia canviar aquest recorregut moral de la importància del treball. Crec que és important, per a trencar amb aquest imperatiu d’autoexploració, considerar formes de vida valuoses que no requereixin aquesta mirada laborocèntrica. Martí Peran diu que hi ha dret de fatiga. No hem de voler eliminar la fatiga amb remeis farmacològics o psicològics per guarir-la o apaivagar-la. Tenim el dret de fatiga perquè és símptoma d’un esgotament social molt més profund. En el moment que defensem aquest dret, ja ens mobilitzem, o immobilitzem. Ell parla d’una “indisposició general”, que no és tan diferent d’això que  passa als Estats Units amb “la gran renúncia”. Hem de portar el nostre malestar a l’extrem, veure’l des d’una perspectiva col·lectiva i no individual.

Com podem fer-ho?
—Amb formes de lluita social fins a cultivar diverses formes d’anonimat, com fa el grup el Comitè Invisible.

Com creieu que es pot articular aquesta “indisposició general”?
—Jo no crec que aquesta “indisposició” prengui forma en un moviment social que combati aquest cansament, sinó que donarà peu a noves lluites sectorialitzades. La lluita i el moviment en favor d’uns lloguers dignes, per exemple, té molt a veure amb això. Perquè el capitalisme de plataforma ha transformat les nostres ciutats i ara es necessiten noves formes d’organització. En un moment de declivi dels sindicats, forçosament hauran d’aparèixer noves formes de sindicació i haurem de pensar els drets laborals en un context de capitalisme digital. No podrem fer distinció entre offline i online o no podrem continuar parlant de “noves tecnologies”.

Escriure aquest llibre ha canviat la vostra manera de viure?
—Potser no he fet canvis radicals, però sí que ha canviat la manera com visc certes coses. Al llibre faig mitja conya dient que em sentia molt malament perquè era addicte al mòbil i a les xarxes socials i no em podia concentrar per escriure el llibre. També he canviat el fet de veure determinats malestars amb una mirada patològica i pensar que només tindria solució anant a cal psicòleg. Crec que canviar la manera de parlar-nos a nosaltres mateixos és important. Prendre distància d’un mateix, aquest “no siguis tu mateix”, ja és una transformació.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €