Fa anys, vaig sentir dir a una viròloga de la meva universitat que els professionals de la seva especialitat són persones que s’enamoren d’un virus. Recordada al mig d’una pandèmia que ha causat tres milions i mig de morts fins avui, la frase pot semblar macabra, però no pas més que quan un historiador s’apassiona amb un període farcit de guerres i genocidis. Ni l’especialització virològica és una forma de zoofília, ni l’interès per èpoques o episodis particularment brutals del passat és cap senyal de sadisme. Sense necessitat de suposar inclinacions perverses en els investigadors, es pot dir que ningú no investiga res sense tenir un motiu personal, en sigui conscient o, com sol passar, inconscient. La teoria de Freud de la perversitat polimorfa referida a la sexualitat humana té traducció epistemològica en la curiositat polifacètica i multidimensional de la ment. El llibre del Gènesi lliga la curiositat –i no pas la sexualitat, com pretén una antiga llegenda cristiana– amb la transgressió. La perversió, és a dir, la sortida dels límits assenyalats per l’autoritat, inaugurà la dèria de saber. Conèixer implica fer-se una representació reflexa del món, recrear-lo virtualment. Per això entrar en el món de la ciència equival a sortir del món pre-teòric anomenat Paradís.

La religió ha relacionat la voluntat de coneixement amb la concupiscència, ço és, amb un desig intens. Teològicament, la qüestió és espinosa, com ho demostra sant Tomàs d’Aquino a la qüestió 167 de la Segona Part de la Segona Part de la Summa Teològica, fent equilibris per a salvar el coneixement “intel·lectiu” distingint-lo del desig d’estudi, que el filòsof dominic sotmet a una peculiar casuística, a un oscil·lant sic et non, a fi de justificar el parer de les diverses autoritats.

Deixant de banda l’ambivalència de les autoritats eclesiàstiques, quedem-nos amb la intuïció que la distància entre la ment i la veritat la cobreix el coneixement en potència, que diria sant Tomàs, i que aquest coneixement potencial sols pot esdevenir coneixement en acte esperonat pel desig. I, en qüestió de desigs, val més no jutjar sota pena de sortir-ne escaldat. Quan feia el doctorat a la Universitat de Berkeley hi vaig conèixer un estudiant que investigava una espècie particular de caragol. Em va semblar una cosa estrafolària que algú pogués dedicar anys a estudiar una cosa tan insignificant com un caragol. Per poca capacitat de reflexió que hagués tingut, m’hauria adonat que el meu cas era encara més estrafolari, car jo treballava en una tesi sobre el Sant Greal. Almenys el caragol és un ésser, si no compacte sí material, que deixa un rastre per allà on passa, mentre que el Greal és un ens ideal que sols deixà un rastre a la literatura. Per experiència amb aquesta entelèquia numinosa, puc certificar que l’interès que suscita és una sublimació en el sentit freudià de la paraula. Però la idea que voldria transmetre és que tot objecte de coneixement, fins i tot un caragol, és objecte de desig i que sense aquest esperó el món és completament pla i la ment, un desert sense accidents.

La pretesa objectivitat de la història davant la subjectivitat de la literatura és una falòrnia interessada d’alguns historiadors. No pas de tots, ni de bon tros. Sols dels que resten inconscients de les pròpies motivacions i fetitxitzen els “fets”. Amb això no vull pas dir que no hi hagi una ètica o una deontologia de la història. Evidentment, hi ha historiadors honests i n’hi ha de falsaris, com n’hi ha de savis i d’incompetents, d’interessants i de tediosos, d’originals i d’epigònics, de rellevants i de banals. Però els “fets” històrics, com el Sant Greal, no es troben mai en presència de l’historiador, qui, com l’heroi de la llegenda, els veu passar per una cambra il·luminada i desaparèixer a l’instant. Són el producte d’una reconstrucció amb materials sovint dubtosos i sempre interpretables. La diferència rau en la diversitat de metodologies i la finesa hermenèutica de l’historiador; dit d’una altra manera, en la justesa de l’instrumental i l’habilitat a manejar-lo.

Què inclina l’historiador a abocar anys i energies en un aspecte restringit del passat? Les respostes són diverses. Des d’un complex edípic profund a una banal activitat mercenària, passant per identificacions directes o vicàries, com per exemple el fet que la historiografia catalana l’hagin feta sobretot historiadors catalans, la valenciana historiadors valencians i l’espanyola, persones que s’identifiquen amb aquesta construcció nacional in progress. Un altre exemple seria que la història de les dones la fan majoritàriament dones. O per posar-ne un de contratransferència psicoanalítica, hi ha historiadors que s’identifiquen amb una causa ideològica contrària a l’heretada, la qual cosa sol obeir a la dinàmica edípica esmentada. Un temps hi hagué un gavadal d’historiadors marxistes procedents de les classes benestants i, en el context espanyol (i català), de famílies privilegiades del franquisme. També hi ha transferències que semblen conversions, però que en el fons no ho són. És el cas d’intel·lectuals alemanys de la generació de la postguerra que reaccionaren al sentiment de culpa col·lectiva adoptant apassionadament la cultura d’un altre país. Un que havia esdevingut un fervent nacionalista francès va convidar-me una vegada a casa seva, a Berlín, per brindar amb xampany per l’augment de la natalitat a França.

L’historiador serà més “objectiu” i fiable com més arrenqui de la foscor i posi sota la llum de la seva consciència el “desig” que l’involucra amb un determinat tros del passat. Perquè és el desig que fa reviure precisament aquells fantasmes i no pas uns altres. Motor de la voluntat, el desig és descobridor i censor alhora. Així és com la curiositat pels documents que ens donen notícies de segles debolits i fan passar per davant del nostre ull interior, com si fossin contemporanis, personatges i ambients molt allunyats en el temps i de vegades també en l’espai respon a una inquietud pel present. Una inquietud que pren la forma d’interrogant sobre com i en què esmerçar la nostra energia, terriblement limitada. Un interrogant que es presenta amb urgència i cerca respostes en experiències ja hagudes o que podem descobrir a l’arxiu de la història.

La història no és tot el passat, ni de bon tros. És simplement la minsa porció rescatada de l’oblit i que en un moment determinat forma part de la consciència o de la zona liminar que Freud anomenà el pre-conscient. Els “fets” històrics brillen dins la foscor dels mil·lennis com estels en la immensitat de l’espai. Per això, Stefan Zweig va titular un recull d’assaigs sobre episodis de la història Moments estel·lars de la humanitat. La història total ni existeix ni és possible, perquè seria una repetició completa del passat. L’historiador, per molt ambiciosa que sigui la seva obra, no pot mai pretendre d’oferir un informe íntegre, de la mateixa manera que el cartògraf, com observà Borges, no pot superposar el mapa i el territori. L’historiador proposa un model de la substància temporal i per això acaba fent un relat, encara que el disfressi amb gràfics, xifres i estatístiques per imitar l’exactitud de la ciència. Un relat que, sigui més exhaustiu o menys, exigeix grans dosis d’empatia i que, en aquest aspecte, pot ser superat pel dels novel·listes. Només cal preguntar-se si cap historiador ha aconseguit mai una representació tan completa de la vida dublinesa de principi del segle XX com la que es troba a l’Ulisses de Joyce.

El vincle emotiu de l’historiador amb la història no obliga pas a descartar-la per “subjectiva” ni a considerar fraudulenta la seva funció d’ancilla vitae, de servidora de la vida o, dit amb termes més epistemològics, d’orientadora del present. Ens servim de la història com d’un fanalet en la confusió dels infinits reclams i les infinites seduccions del moment que tot just es perfila i al qual cal donar contingut d’una vegada per sempre amb una decisió irrevocable. Per això, els antics veien l’ordre no pas a la terra sinó al firmament. És clar que eren els homes i no pas els estels que projectaven l’ordre d’unes figures mitològiques a l’espai sideral; però sense els estels situats a una distància relativament constant entre ells, aquelles figures tampoc no haurien sorgit. De manera semblant, si el passat ens permet d’entendre el present és perquè el present, indecís i problemàtic, revalua constantment el passat d’acord amb les actuals urgències. De la convulsió amb què ens sacseja i de l’angoixa amb què ens colla l’instant que vivim n’ix el sentit d’allò que hem viscut com a individus, com a nació, com a civilització i com a humanitat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.