Per què és tan difícil de reobrir l’estret d’Ormuz?

Bloomberg · Julian Lee i Alex Longley

Cap regió del món no produeix tant petroli i gas com els països del golf Pèrsic. La majoria d’aquesta producció s’exporta als mercats internacionals passant per una sola via: l’estret d’Ormuz.

El trànsit per l’estret s’ha aturat gairebé del tot d’ençà que esclatà el conflicte de l’Iran, a final de febrer, cosa que ha desencadenat una crisi inflacionària mundial i ha perjudicat sectors tan diversos com ara la producció de fertilitzants a l’Índia, la indústria manufacturera a Corea del Sud i l’aviació a Europa.

Amb més de dos-cents grans petroliers encallats al golf Pèrsic, els països de la regió s’han trobat obligats a aturar bona part de la producció de petroli, perquè ja no tenen espai on emmagatzemar-la. Un altre problema és que encara no és clar si a l’estret s’hi restablirà la navegació lliure, encara que els Estats Units i l’Iran arribin a un acord per a reobrir-lo. El govern de l’Iran ha insinuat que vol emprar el control sobre el trànsit marítim d’Ormuz com a eina de negociació, tant en aquest conflicte com a termini mitjà i llarg.

Com ha afectat la guerra de l’Iran el trànsit marítim per l’estret d’Ormuz?

A final de febrer, tan bon punt començaren els atacs dels Estats Units i Israel, l’Iran advertí que atacaria qualsevol vaixell que travessés l’estret sense la seva autorització explícita. Els dies següents, la mitjana diària de vaixells que travessaren l’estret caigué d’uns 135 a menys d’una desena.

D’aleshores ençà, l’Iran ha permès a certs vaixells –per exemple, molts que duien petroli iranià– de travessar-lo per un corredor que voreja la costa iraniana, sovint en canvi de peatges que han arribat a enfilar-se fins a dos milions de dòlars. El resultat és que les exportacions de petroli de la resta de països de la regió van baixar d’un 95% al març, però les de l’Iran s’han mantingut pràcticament igual des que començà el conflicte, segons dades de la consultora Kpler.

A començament de mes, l’Iran i els Estats Units anunciaren un alto-el-foc que s’ha mantingut aquestes darreres setmanes. El trànsit a l’estret, tanmateix, continua aturat del tot, perquè l’Iran continua exigint als vaixells que vulguin travessar la via que s’hi coordinin.

El 13 d’abril, els Estats Units van anunciar que blocarien el trànsit per l’estret a qualsevol vaixell vinculat amb l’Iran. Teheran tornà a declarar obert l’estret quatre dies més tard, el 17 d’abril proppassat, però el tancà una altra vegada al cap de poques hores, quan els Estats Units van refusar d’aixecar el seu blocatge.

Quan es podria reobrir l’estret d’Ormuz?

La reobertura de l’estret depèn, sobretot, del temps que triguin els Estats Units i l’Iran a establir un acord de pau durador. La pressió sobre ambdós països per a arribar a un acord s’anirà intensificant a mesura que les conseqüències econòmiques del tancament de l’estret continuïn augmentant.

És difícil que un acord de pau es tradueixi en una represa immediata del trànsit a l’estret, si més no com abans del conflicte. Sembla difícil que les navilieres estiguin disposades a travessar l’estret sense la garantia –ara com ara, gairebé impossible– que qualsevol possible acord serà ferm i durador. Si el trànsit s’acaba reprenent, és probable que moltes navilieres es limitin a evacuar els vaixells que tenen atrapats al golf Pèrsic, en compte d’enviar-hi noves naus que podrien restar atrapades a la regió en cas que les hostilitats es reprenguessin.

L’Iran, per una altra banda, diu que ha col·locat mines arreu de les aigües de l’estret. Per tant, abans de qualsevol hipotètica reobertura caldria retirar aquestes mines, cosa que podria durar setmanes. L’Iran també haurà d’aturar el blocatge dels senyals GPS a la regió, que ha fet més complicat –i perillós– navegar per l’estret. Una volta hagi passat el conflicte, és possible que moltes navilieres no vulguin travessar l’estret sense una escorta militar que garanteixi la seguretat dels vaixells.

L’armada dels Estats Units no té prou vaixells per a protegir més d’un centenar d’embarcacions alhora, i els experts diuen que tan sols una coalició naval multinacional podria assegurar l’estret militarment. Això vol dir que Trump hauria de persuadir els aliats dels Estats Units perquè despleguessin sengles marines a les aigües de l’estret, cosa que fins ara ha estat incapaç de fer.

Sigui com sigui, és possible que ni tan sols una operació d’aquesta magnitud permeti de restablir el trànsit d’abans: una acumulació excessiva de vaixells a les aigües de l’estret, per exemple, podria impedir els escortes de defensar-los d’amenaces entrants, perquè correrien el risc d’atacar uns altres vaixells accidentalment. Resoldre l’embús que es formaria a banda i banda de l’estret podria requerir setmanes, a causa de la quantitat de vaixells atrapats al golf Pèrsic.

Què implica la guerra de l’Iran per al futur de l’estret a llarg termini?

En termes econòmics, l’impacte d’aquest conflicte –que ha evidenciat que l’Iran, un país que pràcticament no té exèrcit, pot aturar fàcilment el trànsit per l’estret– ja ha superat el de les dues grans crisis anteriors del mercat del petroli, als anys 1973 i 1979.

Els atacs dels Estats Units i Israel contra l’Iran, a més, no han destruït l’arsenal de míssils i drons de la República Islàmica. Alguns representants del règim han afirmat que Teheran no renunciarà mai al control sobre l’estret, i han avançat que el règim continuarà explotant aquest control fins i tot quan s’hagi acabat el conflicte. El parlament iranià, de fet, es troba en procés de tramitar un projecte de llei que demana de consagrar el control de Teheran sobre l’estret a la legislació iraniana i formalitza el sistema de peatges que el règim imposaria als vaixells que el travessin una volta s’hi reobri el trànsit.

Si l’Iran no vol renunciar al control de l’estret, la situació d’aquesta ruta clau podria canviar radicalment aquests anys vinents. Les navilieres més cauteloses, per exemple, podrien considerar que la ruta ha esdevingut massa arriscada i retirar-se’n del tot. Paral·lelament, si s’encareixen les assegurances per als vaixells que hi passin, algunes navilieres –sobretot les que s’encarreguen de transportar productes industrials i de consum– podrien renunciar-hi per una qüestió econòmica.

Per què és tan important l’estret d’Ormuz?

Situat entre l’Iran, al nord, i els Emirats Àrabs Units (EAU) i Oman, al sud, l’estret d’Ormuz connecta el golf Pèrsic amb l’oceà Índic. Fa uns 161 quilòmetres de llargada, i uns 39 quilòmetres d’amplada al punt més estret. Les rutes de navegació en cada direcció fan tan sols 3,2 quilòmetres d’amplada.

És una ruta clau per al mercat de l’energia mundial, perquè hi passa prop d’un quart del trànsit de petroli i un cinquè del trànsit de gas natural liquat (GNL). L’Aràbia Saudita, l’Irac, l’Iran, Kuwait, Bahrain, Catar i els EAU exporten cru per Ormuz, la majoria del qual va a parar al mercat asiàtic. Els països del golf Pèrsic també tenen grans refineries que produeixen dièsel, nafta –emprada en la fabricació de plàstics i gasolina– i més productes petrolífers que s’exporten a través de l’estret.

Energia a banda, el pas per l’estret d’Ormuz és clau per a productes com ara l’alumini, els fertilitzants i fins i tot l’heli, que s’empra en la producció de semiconductors.

Els grans productors de petroli poden esquivar l’estret?

Kuwait, Catar i Bahrain no tenen cap ruta marítima alternativa per a les seves exportacions.

L’Aràbia Saudita, el país que exporta més petroli a través d’Ormuz, ha desviat una part de la producció per un oleoducte que arriba fins al port de Yanbu, a la mar Roja. Aquest país no podria exportar més d’uns 5 milions de barrils el dia a través de l’oleoducte, un 30% menys que el nivell d’exportacions habitual.

La ruta de la mar Roja, d’una altra banda, no és pas exempta de riscs: l’Iran ja ha atacat una refineria a Yanbu i una estació de bombament de l’oleoducte. Alhora, els militants hutis –vinculats amb Teheran– han amenaçat de reprendre els atacs contra vaixells a les aigües de la mar Roja.

Els EAU també tenen alternatives a Ormuz, bàsicament per Oman, però el port de Fujairah –situat al final d’un oleoducte que connecta els jaciments petrolífers del país amb el golf d’Oman– ha hagut d’aturar l’activitat després de rebre atacs iranians. L’Irac continua provant de reactivar les exportacions de cru pels ports de Jordània i Síria, però el volum que poden assumir aquestes rutes és molt menor del que solia travessar l’estret abans d’esclatar el conflicte.

L’Iran té el dret de controlar l’estret?

La Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar estipula que els països poden exercir sobirania sobre les aigües que els envolten fins a 12 milles nàutiques (uns 22 quilòmetres) de la seva costa, anomenades “aigües territorials”. L’estret d’Ormuz travessa les aigües territorials tant de l’Iran com d’Oman: la convenció, tanmateix, estipula que els signataris han de permetre el “pas innocent” de vaixells estrangers per les seves aigües territorials, i que no han d’impedir el “trànsit” pels estrets per on passen rutes de navegació internacional. El tractat també estableix que els països no poden cobrar als vaixells estrangers pel mer fet de travessar-ne les aigües territorials.

El govern iranià signà la convenció l’any 1982, però el parlament no l’arribà a ratificar mai.

El director de la principal agència marítima mundial, l’Organització Marítima Internacional, declarà a començament de mes que qualsevol intent iranià d’imposar un peatge permanent pel pas per Ormuz seria inacceptable, i establiria un precedent perillós.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb