El 19 d’octubre de 2017 el científic canadenc Robert Weryk va descobrir, de l’observatori Haleakla de Hawaii estant, un nou objecte que més tard rebria el nom d’Oumuamua, que en hawaià vol dir ‘el qui arriba de lluny’. L’objecte en si era únic, però va saltar especialment a la fama per un comportament inesperat. És el primer objecte provinent de fora del sistema solar que detectem. Té una òrbita mai observada, una gran velocitat i una forma molt atípica. De fet, al principi no sabia ningú com classificar-lo. Primer cometa, després asteroide, i finalment es va crear una nova classificació: objecte interestel·lar. Però a la comunitat científica la va acabar de descol·locar el fet que havia accelerat d’una manera que fins ara ningú ha pogut explicar satisfactòriament. Sabem que aquesta acceleració no ha estat causada per l’acció gravitacional del Sol o dels planetes del nostre sistema solar. Hi ha en curs un debat científic sobre la natura d’aquesta acceleració no gravitacional, que fins i tot podria indicar que ens trobem davant una nau espacial extraterrestre. Us expliquem quines són les diverses teories sobre l’Oumuamua, amb la gran pregunta al rerefons: som sols a l’Univers?

El primer de l’espècie

Com hem dit, el fet més remarcable de l’Oumuamua són les seves característiques úniques. En primer lloc, la forma. A diferència de la dels objectes observats del nostre sistema solar, que és més o menys esfèrica, l’Oumuamua és com una barra de pa: És molt més llarg (entre 100 i 1.000 metres) que no pas alt i ample (entre 35 i 167 metres). Cal dir que no en disposem de cap foto perquè és un objecte petit i molt llunyà (els telescopis actuals no tenen prou resolució). Les dimensions les han deduïdes a partir de la variació de la lluminositat. Té una velocitat tan elevada, de 87 km/s (uns 300.000 km/h), que és impossible que s’hagi generat al nostre sistema solar o que l’hagi capturat. A més, la trajectòria també és única, perquè és l’objecte amb l’excentricitat orbital més gran observada fins ara. I, per si no fos prou, rota cada 7-8 hores. D’antuvi va ser catalogat com a cometa. En comprovar que no tenia la cua de gasos que emeten aquests cossos, va ser catalogar com a asteroide. Però com que tampoc no acabava de quadrar amb les característiques dels asteroides que coneixem (trajectòria, forma, densitat…) han creat una categoria nova per a definir-lo: objecte interestel·lar.

L’origen de l’Oumuamua se situa a la constel·lació de Lira, concretament a l’estrella Vega, que és relativament a prop nostre (25 anys llum). Va arribar a l’òrbita de Neptú a començament del 2014, ha passat ja a prop del Sol i de la Terra, i tornarà a visitar Neptú cap al 2022, en direcció a l’espai exterior. Dins aquesta trajectòria és on s’ha produït el seu comportament més estrany. Era esperable que en interaccionar amb la gravetat dels objectes del nostre sistema solar en variés la trajectòria i la velocitat. Tanmateix, descomptat aquest efecte, s’ha detectat que ha accelerat inexplicablement. No ha estat gravitacional i de moment ningú no en troba cap resposta satisfactòria.

Les teories que miren d’explicar l’estranya acceleració

L’Oumuamua no és l’únic objecte en què s’ha observat una acceleració no gravitacional. De fet, és comuna als cometes. Quan s’acosten al Sol s’escalfen, la qual cosa fa que es generin gasos, expel·lits del cos arrossegant partícules de pols. L’efecte físic que genera és com el d’un coet. I l’efecte visual és el que associem a un cometa, com si fos un estel de Nadal: una cua de gasos amb partícules que reflecteixen la llum del Sol. Així doncs, la primera explicació per a l’acceleració de l’Oumuamua va ser atribuir-la a gasos expel·lits a mesura que s’acostava al Sol. Problema: com hem dit anteriorment, el primer objecte interestel·lar que observem no presenta cap cua de gasos i partícules. Així doncs, sembla que l’acceleració no és deguda ni a l’efecte de la gravetat ni a gasos. Quina altra opció hi ha, doncs?

Aquí és on entra en escena l’article científic de dos astrofísics de Harvard del novembre passat, en què analitzen les possibilitats que sigui una nau alienígena. Atribueixen l’acceleració a una tercera causa coneguda: radiació solar, més coneguda per vent solar. El Sol emet partícules amb una velocitat d’entre 250 i 750 km/s. Ara, no és com el nostre vent. Una nau, quan surt a l’espai exterior, no es troba amb un huracà. La densitat d’aquest vent solar és extremadament baixa i gairebé no té efecte sobre objectes de mida petita o de massa gran. Tanmateix, amb una vela prou gran, l’impacte de les partícules del vent solar genera moviment. De fet, els humans ja hem construït una nau que es va impulsar reeixidament amb una vela solar: la japonesa IKAROS el 2010.

L’argument dels científics de Harvard és que naus propulsades per veles solars podrien ser habituals per a viatges entre planetes o estrelles per part d’una civilització alienígena. L’Oumuamua podrien ser les restes d’una d’aquestes naus, que, espatllada o parcialment destruïda (no s’hi ha detectat cap comunicació) hauria acabat passant pel nostre sistema solar. Tanmateix, els investigadors van més enllà, i consideren que les estranyes característiques de la trajectòria es poden explicar millor si es considera que no és a l’atzar, típica d’una nau descontrolada, sinó intencionada. Dit d’una altra manera: l’Oumuamua hauria estat enviat al nostre sistema solar intencionadament. Es tractaria d’una nau completament operativa d’algú que té curiositat pel nostre planeta o que vol anunciar que existeix.

Però alguns altres científics descarten l’opció alienígena. Defensen que és un cometa que podria estar emetent gasos, però que els nostres telescopis no tenen prou resolució per a detectar-ho. Alguns altres defensen l’opció del vent solar i afirmen que l’Oumuamua podria tenir una forma, d’origen natural, que fos a la pràctica l’equivalent a una vela solar. Novament, aquesta forma no la podem veure en detall per les limitacions dels nostres telescopis actuals.

On és tothom?

No és la primera vegada que uns científics consideren l’opció alienígena per a explicar un fenomen desconegut. De fet, el 2015, en vista de l’estranya variació de lluminositat d’una estrella, van proposar que es tractava d’una esfera de Dyson construïda per una civilització alienígena altament avançada. Sense necessitat de caure en teories de la conspiració, no cal descartar cap idea, per improbable que sigui, a condició que se sotmeti als principis de la discussió científica. Malgrat tot, hi ha diversos principis que cal tenir en compte. El primer és que davant afirmacions extraordinàries no serveixen proves ordinàries. Calen proves també extraordinàries. Un segon principi és el conegut per ‘Navalla d’Occam‘. Cal cercar l’explicació més senzilla, perquè molt probablement deu ser la correcta. Un altre és el de l’actualisme. Observem el món actual i el passat mitjançant els processos que veiem actualment. Tanmateix, és molt probable que n’hi hagi que encara no hàgim observat, perquè fa escassament un segle que l’espècie humana disposa de tecnologia prou avançada.

Així doncs, no cal descartar d’atribuir l’Oumuamua a una civilització alienígena, però no sembla l’opció més senzilla. Mostra característiques no vistes fins ara, però això podria ser normal tractant-se d’una mena d’objecte no vista mai encara. Però tots els científics estan d’acord en un fet: calen més observacions i, fins i tot, alguns han proposat d’enviar-hi una nau (aquesta vegada, d’origen terrestre) i tenir una visió amb detall d’aquest estrany objecte que tants interrogants ha aixecat. Tanmateix, en el futur la comunitat científica espera de poder observar més objectes interestel·lars que passin pel nostre sistema solar gràcies a equips millors. Amb tota seguretat, ja n’hi deuen haver passat més, però no els hem pogut detectar.

I si s’escau que civilitzacions alienígenes han estat enviant naus al nostre sistema solar i no les hem vistes? Una cosa podem afirmar: ara mateix vivim l’anomenada Paradoxa de Fermi. L’Univers és immens i existeix de fa 13.000 milions d’anys. Conté entre 200.000 milions i 2 bilions de galàxies, cadascuna amb milers de milions d’estrelles, les quals contenen, al seu torn, planetes. Això són molts planetes i molt temps. La lògica ens diu que hi ha hagut moltes civilitzacions arreu de l’Univers i que n’hi ha d’haver. Tanmateix, no tenim cap prova de la seva existència. O estem equivocats i la vida intel·ligent és extremadament excepcional, o encara no hem observat prou i encara no les hem detectades, o bé no mirem on toca.

Animació de la velocitat de llum. Font: NASA.

De fet, no hem de descartar cap de les opcions. Per exemple, som l’única espècie prou intel·ligent que ha generat el nostre planeta en 4.600 milions d’anys. Fins no fa gaire no hem estat capaços de detectar planetes fora del nostre sistema solar. Fins ara n’hem detectat uns 4.000. Quants reuneixen les condicions que considerem necessàries per a la vida? Tres. Però, de fet, només un fora del nostre sistema solar. Els altres dos són la Terra i Mart, i només un (el nostre planeta) és el que té vida. Això ens assenyala que la vida potser no és tan comuna com pensàvem de bon començament. D’una altra banda, com ens mostra l’Oumuamua, encara avui dia estem molt limitats per a observar tot allò que passa a l’Univers –fins i tot al nostre sistema solar–, amb molt poques dècades de capacitat. A més, les civilitzacions que habiten l’Univers es podrien trobar atrapades en la seva immensitat. Tot i que considerem que la velocitat de la llum és extremadament elevada, una animació recent de la NASA mostra que, en l’escala de l’Univers, és una velocitat extremadament lenta. Malgrat tot, és la màxima teòrica que podem assolir-hi, tot i que a la pràctica és inassolible, perquè qualsevol impacte microscòpic destruiria la nau.

En qualsevol cas, no hem de deixar de banda la imaginació ni la curiositat. Què faríem si detectéssim alienígenes? Com ens hi comunicaríem? Som sols a l’Univers? On és encabit? Què hi havia abans no nasqués fa 13.000 milions d’anys? Vivim en una simulació, en un joc de realitat virtual d’una altra civilització? Tenim prou intel·ligència per a entendre l’Univers? I si resulta que, malgrat tot, l’Oumuamua sí que és una nau alienígena?

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb