Estimar paraules

Ho dic d’entrada, que, després, capaç sóc d’embolicar-me amb qui sap què i oblidar-me’n: és un llibre preciós. Feia temps que no em passava, això de no poder parar de llegir. He tingut la sort, a més a més, de trobar les hores (un viatge amb tren) i l’espai (vagó de silenci) que m’han permès la immersió gairebé sense interrupcions en el món que crea Auður Ava Ólafsdóttir a Edèn (Club Editor). I de romandre-hi encara. Que això fan els grans llibres: que t’hi quedes i ells també; que se’t queden a dins.

No té grandiloqüències, aquesta novel·la, ni enigmes per resoldre ni girs sorprenents ni secrets de família ni escenes trepidants. La seva mateixa existència, i la petjada que deixa, ja ens mostren que per a tractar temes amb fondària no cal pompa. I el goig d’anar passant les pàgines, i d’assaborir-les, de riure, de vegades, també, de xalar i de no voler fer res més que no sigui llegir, continuar llegint aviam si creixen els plançons de bedolls, aviam com creixen, és una altra prova del poder de la literatura (que va molt, molt més enllà de les fórmules de manual per a mantenir l’atenció, que compta amb aquest intangible que no sempre es pot explicar però que emociona tant, quan hi topes).

El plantejament d’Edèn és senzill: una lingüista islandesa compra una casa i la repara i s’hi instal·la. Per viure lluny de Reykjavík. Per plantar-hi un bosc de bedolls. En aquella terra volcànica i sacsejada pel vent i la intempèrie, un petit bosc reparador. I deixa la universitat (per… coses); i continua corregint (la causticitat literària de la correctora: un altre punt molt a favor); i observa els canvis, i també els modela. S’ha especialitzat en llengües en risc d’extinció, i d’això parla la novel·la: de llengües, de cultures, de vides o paisatges en perill de desaparició. D’aquesta pèrdua col·lectiva que marca el nostre temps. I d’aquest amor, també. D’aquest amor particular per les paraules i pels mons que les paraules representen. Les singularitats que contenen. Matisos i mirades i universos dins d’un mot.

La novel·la sencera ho destil·la, això: que són les llengües i que són alhora les paraules que estimes perquè sí, perquè et recorden jo què sé, perquè te les deia qui sé jo, pel que sigui. La protagonista s’hi fixa sempre, en els mots, i li marquen rumbs i te’ls explica (quin treball esplèndid i fluid, per cert, la traducció, aquí: parlar d’Edèn és també, per força, parlar del torsimany Macià Riutort i de la revisió que hi ha sumat Núria Martínez-Vernis: gràcies fortes i tanco parèntesi). Per això sabem, per exemple, que, antigament, les dones del districte de Jiangyong, a la Xina meridional, “parlaven una llengua, el nü shū, que només entenien elles, incomprensible per als pares, marits i fills. Aquesta llengua s’escrivia en versos de set ideogrames que feien màximes, com ara: ‘Amb una germana al costat ningú no desespera’” (quantes coses no descriu, quantes històries no explica, l’existència i la forma del nü shū!). O que hi ha llocs a la Terra on no té sentit escriure “cau la nit”, perquè no cau mai, sinó que arriba amb una lentitud de dies (perquè també les expressions que no hi són ens parlen del món que ha creat una llengua). O que “en islandès tenim més de cent paraules per anomenar les borrasques, segons d’on bufa el vent i segons si és sec o humit, fred o tebi”.

Al petit poble d’aquesta història hi ha una botiga on la gent porta coses que ja no fa servir. Allà els llibres es col·loquen primer a la prestatgeria de vendes, a un preu assequible. Si no atreuen ningú, passen a la caixa de llibres que es regalen. Si allà tampoc no fan sort, tornen a ser, ai, pasta de paper. La protagonista hi va duent patracols de gramàtica, actes de congressos de lingüística, coses així i assumint que tindran un destí tirant a fosc. Però resulta que no i que, contra tot pronòstic, es venen:

“—La Gerður, la caixera del banc, ha comprat La genealogia de la llengua, i la Fríður, la del supermercat Kjörbúðin, el recull d’assajos La gramàtica no té per què ser avorrida. I just abans que tu entressis he venut a l’Elínborg K. La meva llengua. Una declaració d’amor“, li diu el peculiar botiguer, amb flegma característica.

És un capítol tendre i deixa pòsit. La dona que, a la secció de lactis del supermercat, s’acosta a la veïna lingüista i li diu que la seva paraula preferida és ljúfsár, ‘amarg i agradable’; l’home que s’afegeix a la conversa i postula slabb, ‘neu bruta mig fosa’: “La gent em diu paraules per saber la meva opinió, sovint són paraules que estimen d’una manera especial però que se senten poc.”

Paraules que estimen.

(Arran d’això he recordat que també hi ha un mot, a Cerdanya, per anomenar la neu bruta de fang i mig fosa, he volat a remenar el diccionari i sí: barloc! Ja trobaré la manera d’escriure’l en alguna banda.)

No sé si és perquè l’islandès també viu en aquest temps les seves amenaces (encara que tenen estat, són tot just tres-cents mil parlants), però hi he vist, en aquest llibre, un retrat de coses que, a la nostra manera, fem aquí: aquest amor de llengua expressat així, estimant paraules encara que se sentin poc, o perquè se senten poc, però estimant-les; aquestes ganes de tornar-les a pronunciar, de sentir-les pronunciar, de parlar-ne, de compartir-les. Cadascú té la seva, o les seves, i per motius diferents. Jo m’estimo àpit, trumfa, nyas.

I sí: igual com un roure centenari es pot salvar del foc perquè la gent decideix unir forces i embolicar-lo amb una manta ignífuga (quina imatge tan poderosa i bella!), l’edèn pot rebrotar en un camp de lava. Sigui d’arbres o de mots, si hi ha qui el planti, i malgrat l’adversitat, pot rebrotar.