04.02.2025 - 21:40
Als anys trenta del segle passat, els Països Catalans es caracteritzaven per un moviment associatiu dens i potent. Les entitats republicanes i obreres no eren solament un punt de trobada i socialització, sinó un xarxa que impulsava teatres, escoles, gimnasos, cinemes, sales de ball i biblioteques, o fins i tot cooperatives de consum, de treball, de crèdit o d’habitatge. Ras i curt, van esdevenir un contrapoder i un nucli potent de difusió d’una manera de concebre el món. Alhora, servien de punts de formació de les classes populars. Tot això es va estroncar de sobte amb la guerra del 1936-1939.
Neus Moran, doctora en història contemporània, ha publicat ara L’Espoli General: la requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978) (l’Avenç, 2025), un llibre que aprofundeix i aporta nova informació d’una qüestió que no és conclús, ni de bon tros: la confiscació franquista dels immobles d’entitats desafectes al nou règim.
El llibre inclou una llista d’immobles confiscats. En total, se’n detallen 741 de 455 associacions. D’aquests, 431 són al Principat, de 279 entitats; 283 al País Valencià, de 154 associacions; i 27 a les Illes, de 22 associacions. La immensa majoria mai no han estat retornats als propietaris legítims.
Com explica l’autora, aquests immobles són els que es troben en la documentació que hi ha als arxius estatals, és a dir, són edificis que corresponen a requises a les quals es va provar de donar una aparença de legalitat. Però això no és sinó una part de l’espoliació franquista en entitats del moviment associatiu i obrer dels Països Catalans, perquè les entitats es comptaven per milers.
Les vies de confiscació
A la primeria, el descontrol era absolut i els afins al règim, més organitzats o menys –o bé l’exèrcit, de manera totalment opaca–, es van apoderar dels béns dels represaliats, sense trobar-se amb l’obligació explícita de transmetre a les autoritats què havien confiscat. Tanmateix, el règim franquista, un cop assentat, va provar de justificar les requises. El 1939 es promulgaren dues lleis en què s’identificava els considerats enemics a represaliar i s’aprovà que totes les entitats i organitzacions que havien estat en contacte amb partits polítics i sindicats durant el període republicà passaven, amb aparença de legalitat, a ser propietat del Sindicat Vertical.
Això explica, en part, les diferències entre territoris i el baix nombre de confiscacions que consten a les Illes. A Mallorca i a les Pitiüses, quan van passar a mans franquistes, ja al començament de la guerra, bona part de les requises les va fer l’exèrcit directament i en molts casos no van ser mai justificades davant l’aparell de responsabilitats polítiques. “Són pràctiques molt més opaques i, de fet, la informació de l’exèrcit ja sempre és difícil d’obtenir. Jo no l’he localitzat. I al País Valencià, segons quan entren al territori, la requisa pren una forma o una altra”, explica Moran.
La requisa va ser de tals dimensions, que van haver de crear la Comissió Qualificadora de Béns Sindicals Marxistes, l’any 1940, i va funcionar fins al primer de maig de 1950. Si bé molts edificis el van incorporar d’aquesta manera, inclosos els 741 detallats, hi va haver més vies, que no constaven ni com a confiscacions.
Trobem, per exemple, adquisicions amb contractes de compra que signaven les entitats, en una situació límit, i sota amenaça d’il·legalització, o que aconseguien després d’haver maniobrat per tenir juntes afins al règim. “El que fan es copar, per dir-ho clar, les juntes i aleshores forcen –n’hi ha un munt d’exemples– a fer assemblees en què les entitats es venen el patrimoni. I això es repeteix i s’allarga en el temps”, diu Moran. Entre aquests casos, per exemple, trobem l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona, actualment l’Espai Francesca Bonnemaison, que es va cedir de franc a la Diputació de Barcelona, i d’aquí va passar a la secció femenina de la Falange; o la junta de la Unió Social de Cornellà, que va haver de cedir tot el patrimoni al Sindicat Vertical en canvi que fossin liquidats uns deutes inassumibles.
En alguns altres, com l’estatge del CADCI de la rambla de Santa Mònica de Barcelona, el Sindicat Vertical el va comprar a l’exèrcit, que se n’havia apoderat. Per això no consta legalment com a requisa. Trobem també que hi va haver registres que van ser destruïts durant la guerra i ja s’hi va inscriure la nova titularitat sense fer referència a cap confiscació. És el cas de la Casa de la Democràcia de València, vinculada al partit Unió Republicana Autonomista, i que actualment és l’església de Santa Maria Goretti.
Els fonaments del franquisme sobre una estructura de país
Les confiscacions del teixit associatiu del país va tenir una doble funció. Per una banda, va desarticular una xarxa, amb un clar tarannà social i republicà –i bona part vinculada al catalanisme–, que actuava de manera independent dels poders públics, de la família i l’Església. “Es desarticula de manera molt conscient i molt acurada, perquè això és una estructura que vertebra el país.”
I afecta principalment els Països Catalans, que és on hi havia una xarxa d’associacions més densa i consolidada. Ho evidencia una dada: la meitat dels locals que el Sindicat Vertical va confiscar són al Principat, les Illes i el País Valencià. L’organització sindical franquista es va quedar 406 immobles dels 741 analitzats per Moran, i els altres van anar a parar a entitats diverses, com ara l’Institut de l’Habitatge franquista, l’exèrcit, l’església o ajuntaments.
Per una altra banda, l’espoliació va tenir la funció de dotar l’estat de fons i patrimoni. “No tenien patrimoni, el construeixen així, a còpia de furtar a la gent”, diu. “Les confiscacions són una manera d’aconseguir diners, d’enriquir-se. De fet, a partir del 1943, si més no en els immobles que passen a la Direcció General del Patrimoni, del Patrimoni de l’Estat, que controla la Hisenda, en les instruccions tenen una ordre per a subhastar immediatament els immobles que es puguen subhastar, ni que siga la baixa. Excepte les peces importants, que són les que conserven, la resta són immobles que s’han de subhastar i vendre. I eixes vendes s’allarguen, perquè fan primera subhasta, segona subhasta…, fins que ho venen. En molts casos en paguen quantitats molt mínimes. I això s’allarga. El 1978 encara feien una relació d’immobles que se subhastaven, que venien de requisa.”
El 1978, d’aquests immobles, el Sindicat Vertical solament en mantenia 84. Molts, deteriorats pel pas del temps, van ser venuts o regalats a l’església, amb preus sempre molt inferiors als del mercat. Es van fer moltes donacions, o subhastes a preu molt baix, i avisant a qui s’havia d’avisar. El 72% dels beneficiaris van ser ajuntaments, diputacions i més organismes.
I no són solament van confiscar edificis. En el llibre es tracta per primera vegada dels comptes bancaris “improtegibles”, és a dir, dipòsits bancaris que van ser blocats per les autoritats franquistes i transferits a comptes administrats exclusivament pel Ministeri d’Hisenda franquista.
La xifra d’aquesta espoliació contra entitats s’enfila a 1.600 milions de pessetes del 1939. L’Institut d’Estatística espanyol calcula que una pesseta d’aleshores tenia un valor adquisitiu similar a un euro d’avui. “Les entitats no van ser conscients de la quantitat de diners que els fou confiscat. I això funciona paral·lelament a la confiscació d’immobles”, diu Moran, que remarca que és una altra via de repressió, que no s’havia explorat fins ara.
Alhora, els immobles van ser buidats materialment per dins, fos per venda o perquè s’ho van repartir els individus vinculats al règim, molts dels quals van ser clau per a assenyalar quines entitats i persones havien de ser represaliades. Fins i tot s’aconsegueix un benefici amb concessions de bars, teatres o sales de ball dels interiors.
Una reparació de curt recorregut
Amb la fi del franquisme, es va fer un nou repartiment dels immobles a ministeris de l’incipient estat democràtic i després una part va anar als partits i sindicats. Les reparacions van ser mínimes i desiguals. Per exemple, a ERC solament els van retornar dos immobles dels 2.000 que tenien abans de la guerra del 1936-1939. Al PSUC li van retornar 25.000 pessetes. I a les associacions no els van tornar res. “És que la restitució de sindicats no és exactament una restitució. La llei de cessió de patrimoni sindical acumulat, que és del 1986, del PSOE, implica una cessió. Una cessió no és un retorn en propietat. No afecta la titularitat sobre l’immoble, són cessions i compensacions econòmiques. I després fan la de restitució a partits, que és del 1998, i aquesta sí que inclou restitució patrimonial”, diu Moran.
Tanmateix, no va pas ser igual per a tothom. “Així com en els casos del Principat sí que posen molts entrebancs a l’hora de retornar els edificis, al País Valencià el PSPV se’n fa l’amo. Agafant-se a la llei de restitució a partits, el PSPV, al·legant les adhesions durant la guerra, recupera molts immobles que eren d’entitats que s’havien extingit.” Moran creu que és una qüestió totalment política. De fet, aquestes setmanes és notícia la cessió del palauet de París al PNB, que s’incloïa en la llei òmnibus.
Un dels problemes és que moltes entitats extintes estaven vinculades més o menys oficialment a organitzacions que encara existeixen, i l’estat posa traves a aquest reconeixement: “Demostrar que ets l’hereu legítim i demostrar la continuïtat de l’entitat és la qüestió principal quan t’enfrontes a processos judicials. Per una altra banda, ERC, que es funda el 1931 i inclou munt d’entitats, intentà al·legar una continuïtat per a poder recuperar edificis. Per exemple, per a la Joventut Republicana de Lleida, vinculada al partit, arribaren a demanar la recuperació del camp d’esports, però l’hi tombaren”.
I ara què?
Els convenis internacionals determinen que s’ha de retornar tot allò que s’ha requisat en guerra, que les víctimes tenen el dret de recuperar allò que tenien, perquè l’espoliació és un crim de lesa humanitat. Un problema fonamental és, com diu Moran, que parlem de molts diners: milers de milions de les antigues pessetes, que representen molts milions dels euros actuals.
“Crec que és un acord polític que té moltes conseqüències, perquè en el moment que comences a acceptar les restitucions i el retorn del patrimoni a les entitats entren en xoc amb els particulars”, que han aconseguit els immobles dècades més tard de manera totalment legal. “L’estat sempre s’ha protegit. De fet, la llei actual protegeix el patrimoni de l’estat. Intenta que, encara que se’t reconega com a víctima, cap resolució judicial a favor de les víctimes no puga repercutir sobre el patrimoni estatal. Aleshores tanquen la porta a possibles restitucions d’aquesta manera. És una pràctica, una constant, diguem-ho així, que es repeteix des del principi. A l’estat no li interessa que això repercutisca”, diu.
Tot i que moltes entitats es van extingir, també hi ha una altra qüestió: “Les entitats, els edificis en si, es construeixen a partir de subscripcions i cèdules populars, i hi ha gent que encara les conserva.” De la mateixa manera que hi ha els comptes “improtegibles”, una qüestió de què fins ara no s’havia tractat. Alguns immobles sí que s’han tornat, per voluntat política, com ara el palauet del PNB o el Centre Obrer de la Sénia, per un acord polític. “Es necessita un acord polític”, reconeix Moran. Ara com ara, no hi ha cap causa oberta, però, fora de la via judicial –i amb el precedent dels “Papers de Salamanca”–, tot depèn de la voluntat dels polítics i, sobretot, de la pressió popular.