Fa temps que seguesc amb atenció la política gal·lesa, més encara que l’escocesa o la irlandesa. Ara, sempre que ens mirem en un espill d’arreu del món, per tal d’entendre millor casa nostra, puja al púlpit la guàrdia de corps de l’ortodòxia per recriminar-nos que les dues realitats no tindrien res a veure. I, efectivament, només hi ha una realitat sociològica i política que es pot comparar amb la valenciana: la valenciana mateixa. Tanmateix, qui sanciona aquests anatemes no està amoïnat per la falta de semblances, sinó que el mou l’obsessió que no n’hi haja mai. Que no ens poguéssem comparar amb ningú perquè no existim fora de l’espanyolitat, que no som res sense Espanya. Per tant, amb la distància prudent necessària, ens posarem davant l’espill gal·lès a veure quina imatge ens torna.

Per què Gal·les, primer de tot? Perquè, dins el context britànic, representa el nacionalisme contrahegemònic més feble. Així mateix, representa també el colonialisme quasi més pur en essència: Cymru, el nom del país en la llengua del país, ve a significar “la terra de la gent del país”, però nosaltres en diem Gal·les, que és l’adaptació de l’anglès Wales, que vol dir “els estrangers”. Quin colonialisme més pur hi pot haver que aquell que fa que un poble passe de conèixer-se a si mateix com “els de la terra” a conèixer-se com “els estrangers”? Ara, aquesta setmana Gal·les ha pegat una campanada que hauria paregut més que impossible només fa quatre dies: tindrà un primer ministre del Plaid Cymru, el partit independentista. Un polític que, a més, és activista per la llengua i fill d’activistes per la llengua i que es diu Rhun ap Iorwerth, tot i que al registre legal consta com a Jones, perquè els funcionaris de torn es varen negar a inscriure’l amb el nom que li havien donat sos pares.

La substitució de la llengua gal·lesa per l’anglesa a Gal·les ve de molt antic. Fa més d’un segle que no n’és la llengua majoritària i ha anat retrocedint geogràficament amb un patró semblant a l’èuscar: hi ha zones on fa generacions que el gal·lès no és la llengua col·loquial, com el mateix sud de les grans àrees urbanes de Cardiff (adaptació anglesa de Caerdydd) i, sobretot, Newport, un topònim de factura netament anglesa que ha arraconat del tot l’original gal·lès: Casnewydd-ar-Wysg. La mateixa condició gal·lesa de Newport i el seu comtat, en anglès Monmouthshire, no es va establir clarament de manera legal fins els anys setanta, i encara hi ha qui reivindica que pertany, en realitat, a Anglaterra. De fet, Gal·les molt sovint és integrat a Anglaterra en diferents àmbits administratius, una condició que seria impensable a Escòcia, per exemple. El drac roig característic de la bandera gal·lesa no forma part de la Union Jack, la bandera del Regne Unit, perquè Gal·les ja havia estat annexada a Anglaterra segles abans de la constitució de la unió.

La llengua gal·lesa, no obstant això, és la més viva de totes les que no són l’anglès a les Illes Britàniques. Ara, això no significa que gaudesca d’una vitalitat envejable, ans al contrari. Si ja hem vist que fa més d’un segle que no hi és la llengua majoritària, segons el cens del 2021 només el 18% dels gal·lesos la tenen com a primera llengua. Així i tot, cal matisar aquest “només”: tenint en compte el context, la història i la política, es tracta, fet i fet, d’un miracle, que el gal·lès encara gaudesca d’aquesta vitalitat.

La preservació de la llengua pròpia fou un dels motors que va impulsar la creació del Plaid Cymru ara fa cent anys. De fet, en fou el motor, simplement. Malgrat que, comparada amb les germanes cèltiques irlandesa i escocesa, la llengua gal·lesa gaudeix d’una salut envejable, els resultats polítics, quant a les forces pròpies, s’inverteixen: el vot al Plaid era absolutament marginal –menys d’un 1%– fins els anys seixanta del segle XX, quan es va començar a moure al voltant del 5%, i, sobretot, fins a mitjan anys setanta, quan va arribar al 10% i va aconseguir el primer diputat al parlament britànic. El 1979 es varen fer referèndums a Escòcia i a Gal·les per establir-hi un parlament propi i allò que en diríem una autonomia pròpia: en el cas escocès, es va guanyar amb un marge estret, insuficient per al suport reforçat que demanava el reglament, però en el cas gal·lès, un vot de cada cinc varen ser contraris. I recordem que el vot de cada cinc que s’hi va mostrar en favor representava el doble del suport habitual del Plaid d’aquella època.

No va ser fins al final dels anys noranta que el procés de devolution es va posar en marxa: el 1997 es va guanyar el referèndum a Escòcia amb un marge de quatre vots a un, però a Gal·les només va anar d’uns pocs milers de vots. El Senedd (el parlament gal·lès) naixia després d’un part límit i amb menys poders que el seu germà escocès. El 2011 es va guanyar un nou referèndum per ampliar-ne les competències, aquesta vegada per dos vots de cada tres. Al caliu del debat d’autodeterminació escocès, a propòsit. Amb tot, el paisatge polític gal·lès no és gaire diferent de l’anglès. Només el Plaid actua en el vector de política pròpia, però s’ha mogut amb un suport al voltant del 10% al parlament britànic i del 20% al Senedd. En les primeres eleccions nacionals gal·leses, del 1999, va assolir allò que fins aleshores era el seu màxim històric, amb un 30% en la llista proporcional, però només en la legislatura 2007-2011 havia format part del govern gal·lès, com a soci minoritari dels laboristes. De fet, el laborisme britànic era, fins ara, el dominador absolut de la política gal·lesa: fins a la setmana passada, feia més d’un segle que hi guanyava totes les eleccions. Llevat de les eleccions europees del 2019 –atenció–, que les va guanyar el partit de Nigel Farage perquè Gal·les, de fet, a diferència d’Escòcia i seguint la tendència anglesa, va donar suport al Brexit el 2016.

Amb aquest panorama, hom podria pensar que el Plaid Cymru tindria un missatge ambigu respecte del projecte d’independència de Gal·les i que se sentiria molt incòmode a l’hora de posicionar-se en aquests debats i polèmiques recurrents, impulsats per escocesos i irlandesos. És exactament al contrari: l’opció per la independència del Plaid Cymru és explícita i articula el nucli del seu programa polític. Fins i tot a partir d’una anàlisi descolonial: és habitual parlar de Gal·les com “la primera i l’última colònia anglesa”. Aquest és el títol, de fet, d’un recull de texts polítics de l’anterior cap del Plaid, Adam Price. El mapa polític gal·lès és sempre “the same fucking map again” i es correlaciona a la perfecció amb el mapa de l’ús habitual de la llengua pròpia. Com a síntesi.

“Tenim el país que tenim” sol ser la fórmula habitual que se sol gastar a Compromís per a justificar qualsevol renúncia en clau nacional. La coalició valencianista va entrar a ocupar responsabilitats de govern el 2015, precisament en el moment crític del procés independentista català. Les anàlisis que s’hi feien exigien desmarcar-se’n al màxim: Vandellòs i Ascó eren pitjor que milers de centrals de Fukushima i Txornóbil. El Plaid no va actuar mai així. De fet, ha emprat sempre qualsevol avenç d’escocesos o irlandesos per a avançar també a Gal·les. Els gal·lesos tenen el país que tenen, però també tenen la valentia d’aspirar a canviar-lo.

Ara, per primera volta en la història, el Plaid no tan sols ha guanyat unes eleccions a Gal·les, sinó que també en nomenarà el primer ministre. D’aquesta manera, també per primera volta en la història, a Gal·les, a Escòcia i a Irlanda del Nord hi haurà primers ministres i primeres forces polítiques que tenen com a principal objectiu polític la separació dels seus territoris del Regne Unit, per a formar estats independents o per a integrar-se en la República d’Irlanda. L’acudit de “Regne Desunit” és tan fàcil com inevitable. Però lògic, perquè aquesta és la lògica subjacent de la política britànica d’aquestes últimes dècades, amb vectors fent força en direccions del tot oposades. Els projectes polítics majoritaris d’anglesos, escocesos i irlandesos (i, com més va més, també gal·lesos) són del tot incompatibles i la lògica elemental demana de gestionar-los mitjançant estructures estatals diferents i pròpies per a cada nació.

Això vol dir que el nou govern del Plaid Cymru votarà una DUI en la primera sessió del Senedd i que la implementarà tot seguit? No, ni de bon tros. De fet, aquest resultat històric no s’explica perquè a Gal·les hi haja una urgència per la independència ni perquè, de fet, siga la preferència de la seua població. Ans al contrari: encara és un projecte minoritari, segons les enquestes, i el Plaid no té com a objectiu proposar un referèndum a curt termini. L’endemà que Escòcia siga un estat independent o que Irlanda siga una illa unida, sí, però això és una altra qüestió. Allò que és interessant, tanmateix, és què es pot aprendre de la lliçó gal·lesa per trencar la inèrcia i assumir el conflicte.

Perquè la inèrcia (a Gal·les i al País Valencià) ja sabem on porta. Trencar-la té riscs. Molts i de ben crítics. El segon partit a Gal·les és, ara com ara, Reform UK, un partit furibundament antigal·lès: el partit de Nigel Farage, abans conegut com a UKIP o Brexit Party. I no sols això: a Gal·les, a més, també hi havia un partit d’aquells que es coneixen en el sistema polític britànic com a single-issue party, és a dir, una agrupació que només té un objectiu, i que es movia al voltant del 4%. I era ben explícit: Abolish the Welsh Assembly. Ara formen part de Reform UK, que havia estat moltes setmanes com a primera força en les enquestes. De fet, la victòria del Plaid s’explica –també– perquè, per molt que la consciència nacional gal·lesa estiga molt lluny de la maduresa de l’escocesa, forçats a triar entre un partit independentista o un partit que té per objectiu d’abolir l’autonomia, els gal·lesos es decanten per la primera opció. És per això que el Plaid ha pogut fer aquest salt de qualitat, que ara caldrà que consolide amb polítiques intel·ligents. Però no cal insistir com és d’interessant políticament aquesta dinàmica.

Arribats fins ací, hem pogut detectar molts paral·lelismes entre la política gal·lesa i la valenciana. També distàncies siderals i no gens anecdòtiques, com és el reconeixement institucional com a nació, encara que, fins fa ben poc de temps, això no es traduïa necessàriament en una capacitat competencial molt més gran; però, és clar, la diferència no és tant el poder de què gaudeixes, com la voluntat i els objectius amb què l’exerceixes. Ara, la imatge amb què em quede de l’espill gal·lès és la que ens dibuixa el conflicte per trencar la inèrcia: la voluntat d’autonomia dels valencians encara és molt superior al centralisme més pur.

De fet, encara hi ha un cert reflex anticentralista innat en la consciència col·lectiva valenciana. La clau, per tant, està a guanyar l’hegemonia sobre la idea d’autogovern i què significa políticament ser valencians. Perquè, al remat, no és gaire difícil d’imaginar –fins i tot al País Valencià– una pugna a dos entre una política pròpia (que, per molt boirosa amb què es presente, seria Compromís) i una d’impròpia que propose abolir les Corts i la Generalitat perquè ens manen directament de Madrid estant (allò que cal confrontar cada dia amb Vox). I és que, obligats a elegir entre aquestes dues opcions, els valencians –encara– optarien majoritàriament per la primera. Qui ha dit, per tant, que l’eix nacional ha de ser subsidiari i s’ha d’amagar per optimitzar els resultats electorals? L’espill gal·lès segur que no.