Les Brontë i un gat que podria ser el seu Tiger (muntatge de ‘Mental Floss’).

«Arribares al segon gat. Hagueres d’aturar-te, bruscament i tot, per no trepitjar-lo. Estava estès, quiet, al mig de la vorera. […] L’amoixares. Sota la teva mà, el tremolor es féu més intens. Girà el cap i miolà. L’agafares pel clatell; les potes s’allargaren, com a mànegues buides, fins a acabar al cardot de les urpes. El recollires davant del braç replegat.» És Jordi Sarsanedas a Mites (1954), al primer dels mites, el que passa en un jardí. Després d’escurar una copa de conyac i deixar una colla d’amics encara xerrant, el protagonista, aquest ‘tu’, surt al carrer i es deixa portar per les seves passes encara marejat per l’excés de tabac, alcohol i conversa, i vagareja per un jardí ple d’arbres i flors que conserven els records de temps pretèrits. Passa un primer gat, «cleopatresc», que se’l mira torbat i fuig amb «aires d’esfinx de mitja paga», i en acabat ve aquest segon gat, quan «la nit ja es desplegava com una bandera negra al cant del primer gall». El segon gat «estava prim! Per sota dels pèls, no massa ben allisats, es marcava, ben visible, l’espinada i, a banda i banda, s’estenia la seva pell negra i bruna. Pensares en aquelles despulles d’ós o de lleó que feien de catifa en les pel·lícules de fer riure, quan encara es filmaven pel·lícules de fer riure». «[A aquella pell] una febre la recorria en llargs tremolors, una forma de vida miserable i llastimosa.»

I jo penso que el Sarsanedas de debò va recollir un gat miserable del carrer, un gat en la pell i l’os, vençut al mig de la calçada esperant que algú l’agafés i li omplís de vida l’espai buit entre pell i costelles. En la manera com l’agafa, pel clatell, com en descriu el pèl, no gaire ben allisat, el miol que fa, girant el cap, sense fer cap de gest de fugir, hi veig un gat de carrer «jove, encara no plenament desenrotllat», cansat de sobreviure en aquell jardí a la mercè de la sort. Sarsanedas sabia agafar un gat, sabia com era un gat desvalgut, i vull imaginar que a Glasgow, quan escrivia aquest mite, l’any 1948, al primer pis del número 6 de Crown Road North, a dispesa del coronel Levinski i senyora, escoltant sempre la mateixa peça de Chopin tocada repetidament per un veí, hi va tenir un gat acollit del carrer, un d’escanyolit i entre la vida i la mort, de pell esborrifada, ulls lleganyosos, potes esgarrinxades i estómac desinflat. I ja tinc el meu Sarsanedas del 1948 comprant pinso a la botiga d’animals més propera, fent-li un raconet de coixins vells, i he enviat a fer punyetes la veritat, la versemblança i totes les seves emprenyadores variants.

Després m’han vingut al cap tots els escriptors il·lustres que surten sempre als especials sobre gats: Borges, Bradbury, les Brontë, Bukowski, Burroughs, Capote, Cortázar, Philip K. Dick, Hemingway, Hesse, Huxley, Gorey, Lord Byron, Neruda, Twain, etcètera (us heu fixat que sempre els citen per ordre alfabètic?). Diuen que mentre Emily Brontë escrivia Cims borrascosos el seu gat, el Tiger, jugava amb el seu peu i la distreia, i jo em pregunto primer si aquells cims haurien sigut els mateixos sense el moix sota la taula, i també, o sobretot, quina de les Brontë cuidava aquella bèstia, amb quina dormia cada nit, quina el distreia quan tenia ganes de jugar, quina s’espantava cada cop que li agafava la dèria de fer corredisses espasmòdiques per la casa, quina només l’acariciava quan el veia ben adormit.

El Löwe, el gat de Herman Hesse, sembla que també era molt juganer i que l’escriptor l’empaitava per la casa cada dos per tres. El Beppo, el gat blanc de Borges, es veu que tenia molt mal geni, i jo ara voldria una foto de les mans del seu amo per llegir-hi les esgarrapades de la bèstia. Capote va haver de defensar el seu gat del buldog del veí unes quantes vegades i estic segura que mentre se l’enduia de tornada a casa, un cop més amb les seves set vides intactes, el moix li clavava les ungles de pura tensió i petits puntets de sang seca esquitxaven els canells del novel·lista. Bukowski admirava les vint hores diàries de son dels gats i deia que només d’observar-los ja et podies sentir millor, i que viure amb molts gats t’allargava la vida, però feia alguna cosa més a banda d’observar-los? Els donava el menjar, els treia les lleganyes, els recollia les caques del caixonet? Això també et dóna més temps de vida, Charles, maco?

Lord Byron viatjava amb els seus cinc gats i no sé si els duia en cinc gàbies o si gràcies a ell es van inventar aquella mena de maletes amb finestres que es tanquen amb cremallera i porten estampats de l’aprenent menys avantatjat de l’Agata Ruiz de la Prada, ni sé com s’ho feia per suportar els miols de disgust dels seus cinc animals durant tot el trajecte. Edward Gorey també en tenia molts i li rondaven per la casa, el cos i la barba, quedava cap butaca sencera a casa seva? Tenia cortines? També li mossegaven els llapis? Li desapareixien les gomes d’esborrar? I quan les gates estaven en zel, com dibuixaves, Edward? Es pot fer cap traç visible amb aquells udols de desig dolorós omplint l’estança?

Que el gat de Sartre es deia No-res no és cap acudit, però em pregunto qui va sobreviure a qui. Imagino el pis de Sartre buit i el pobre animaló tot sol, amb aquell nom també tan buit, preguntant-se on és l’amo, per què ha desaparegut i torna a desaparèixer cada dia, com en el poema de Wislawa Szynmborska. A Fahrenheit 451 Bradbury diu que has de tractar les idees com si fossin gats, «fes que et segueixin», i veig Cortázar cridant el seu T. W. Adorno donant-se copets amb la mà a la cuixa perquè vingui i li pugi a la falda mentre ell rumia sobre què escriure.

I torno a Sarsanedas i decideixo que el seu gat desnerit recollit en aquell jardí oníric de Glasgow es diu Mite, dorm amb ell i li esgarrapa el camal dels pantalons quan olora que l’amo menja peix. Decideixo que el Mite ronca content mentre Sarsanedas tecleja, que si s’atura ell obre un ull i belluga una orella, i si s’aixeca el segueix allà on vagi, i a poc a poc la pell se li omple de carn, es va fent un gat de pis, un gat d’escriptor que passa tantes hores a casa que necessita una presència que li recordi que és viu però no l’obligui a sortir al carrer si no ho vol, un gat que s’apodera del pis i del seu amo fins al punt de sortir en el primer dels relats del llibre que escriu ara, el llibre que els farà passar a la posteritat, a ell i el gat, a Glasgow, l’any 1948, a cals Levinski, que no saben que té una bèstia a casa i no entenen per què des de fa uns dies el coronel esternuda cada dos per tres i té els ulls més encesos que la boca del canó d’una escopeta.

PS: Havia acabat l’article, dedicat (implícitament) al més bonic que em va passar el 2018, que va ser acollir una gata desnerida i plena de puces del carrer, i me n’havia anat a esmorzar amb la família deixant l’arxiu obert; i en tornar, la gata, que es diu Selva com la comarca que la va veure néixer, i que es diu Selva perquè tothora ens recorda que de tots els animals domèstics ella és la més salvatge (això és de Kipling), rondava per davant de la pantalla de l’ordinador, jugava amb el ratolí, toquejava el teclat, i per un d’aquells atzars que els que tenim gat ja sabem que no tenen explicació, ha seleccionat el títol de l’article encara provisional, El segon gat, i en veure’m ha fet un miol suau que he interpretat com un jo sóc el teu segon gat des que vius a la ciutat, i he decidit dedicar-li aquestes ratlles (ara explícitament) perquè sé que d’una manera o altra que ella hi sigui es notarà en tot el que escrigui, en tot el que faci, que el dropo d’en Bukowski, que sé que no recollia les caques dels seus gats, tenia raó: es viu més i es viu millor a prop dels gats.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb