Escenes de la irritació europea

  • Un fil vermell lliga les eleccions regionals alemanyes, els desordres francesos i els vots andalusos

Mercè Ibarz
07.12.2018 - 21:50
Actualització: 08.12.2018 - 09:51
VilaWeb
Una concentració recent de les ‘armilles grogues’ franceses.

Al segle XXI, a Europa (el que en resta), un polític amb pistola continua essent un polític? És una de les primeres preguntes que m’assalten en haver d’assumir, ullplàtica, els resultats electorals d’un partit liderat per un basc que, en la campanya electoral, munta a cavall per les serralades andaluses a la manera d’un renovat Curro Jiménez, el protagonista d’una sèrie de la televisió espanyola de fa quaranta anys (sí, com la Consti), de gran èxit llavors i de què ara, des de mitjan octubre, s’està rodant la versió contemporània, a Navarra, amb el títol més concret de El bandolero. S’hi inspira, l’home de Vox? No duu trabuc, sinó una pistola, una Smith & Wesson, el revòlver estàndard de la policia i les forces armades a nombrosos països, arma de foc que es fabrica des de la fundació de la casa nord-americana el 1852, la que lluïa Clint Eastwood a Harry el Brut.

Els ‘vots de la mitjanit’ han decidit en gran mesura la nova composició del parlament andalús, diu Carles Castro, periodista sempre atent als resultats electorals i als de les enquestes, que analitza amb precisió quirúrgicament documentada i sense temor. Són els indecisos, que se’n van a dormir sense haver decidit encara el vot de l’endemà i que, en consulta amb el coixí i per tal de finalment agafar el son, així decideixen. Indecisos que, els últims anys, i no sols a Andalusia, són també els que canvien de vot i hi estan pensant fins a l’últim moment. Gent que abans votava esquerres ara no. Vots de la mitjanit. Més val saber-ho que no pas ignorar-ho.

Em refereixo al perquè.

El paral·lelisme és possible: de la mateixa manera que tants catalans que fa deu anys no eren independentistes ara ho són, tants votants estan canviant la direcció del seu vot arreu. Escenes de la irritació europea.

A La Repubblica, l’editorialista Stefano Folli (Roma, 1949) escriu: «Hi ha un fil vermell que lliga les eleccions regionals a Alemanya, els desordres a França i ara el vot a Andalusia, Espanya. Aquest fil vermell travessa, és clar, també la Itàlia ‘sobiranista’ del binomi Lega-5S. De què es tracta? Del sentiment d’irritació vers les classes polítiques tradicionals, expressió d’una Europa en què els valors de fons, validíssims en si, apareixen envilits o insuficients per a alimentar una visió positiva del futur proper. A París, els revoltats anti-Macron són certament una minoria –i els violents, una minoria de la minoria, per bé que autors de violències inacceptables–, però el malestar social que expressen ara ha estat copsat per observadors autoritzats que no alimenten simpaties de cap mena per la dreta de Marine Le Pen o l’esquerra maximalista de Mélenchon sinó que són conscients de la crisi de les classes mitjanes. Pel que fa als andalusos, els últims arribats a aquesta galeria, han assestat un cop dur a socialistes i populars, i han demostrat així la fragilitat de la base per la qual es regeix el president Sánchez, arribat al govern amb una maniobra de palau. Europa sencera és en crisi i això explica per què a Roma l’executiu groc-verd, malgrat errors i contradiccions paleses (l’última, la incertesa i la confusió sobre la maniobra pressupostària, en la distància creixent entre promeses electorals i la manca de recursos per finançar-les), continua gaudint de bons sondatges. I l’absència d’alternatives vàlides: les velles classes dirigents han perdut credibilitat i s’escarrassen per renovar-se i retrobar-la. Quasi una missió impossible.»

Què passarà avui a França, aquest dissabte? Raphaëlle Bacqué (París, 1954), escriu i presenta a Le Monde vuit retrats de persones al capdavant de les armilles grogues que, diu en el títol mateix, no són ‘ni portaveus ni líders’, són vuit rostres del moviment, reportats per la periodista pels seus orígens, declaracions i comptes de Facebook. Són:

Eric Drouet, 33 anys, camioner, Melun (Sena i Marne).

Priscillia Ludosky, 33 anys, microempresària (venda de productes cosmètics en línia), Savigny-le-Temple (Sena i Marne).

Maxime Nicolle, àlies ‘Fly Rider’, 31 anys, treballador temporal (Costes d’Armor) i una de les estrelles de vídeo per FB del moviment.

Steven Lebee, 31 anys, aturat amb subsidi de RSA, Alta Savoia.

Jacline Mouraud, 51 anys, hipnoterapeuta, Morbihan.

Benjamin Cauchy, 38 anys, encarregat de clientela de Groupama, Alta Garona.

Fabrice Schlegel, 45 anys, promotor immobiliari, Dole (Jura).

Christophe Chalençon, 52 anys, artesà de forja, Valclusa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any