Ernest Maragall deixa l’escó d’eurodiputat, després de dos anys. El substituirà el fins ara secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat, Jordi Solé. Un de les últimes aportacions que ha fet Maragall com a eurodiputat ha estat la contribució en l’informe que del grup dels Verds i l’Aliança Lliure Europea que denuncia que Inditex, el gegant tèxtil propietat d’Amancio Oterga, va eludir 585 milions d’euros en impostos entre el 2011 i el 2014. En aquesta entrevista Maragall condemna casos com el d’Inditex, que són possibles per les traves a la transparència fiscal dels estats membres, i valora el seu pas per l’eurocambra.

—Quina mena de responsabilitats cal exigir a Inditex per haver eludit 585 milions?
—Cal demanar-los responsabilitat social, com a gran corporació present arreu del món. Cal posar-los en evidència, a ells i a tants d’altres que es comporten igual per fer evident que la persecució del màxim benefici no pot dur-se a terme en evident perjudici de l’interès general i de la ben concreta i dramàtica situació social derivada de la manca de recursos públics suficients. La seva política fiscal, malgrat no ens agradi, és legal. I ells ho saben bé. El que aquests casos posen de manifest és la urgència de comptar amb una regulació també global, europea i en determinats àmbits de caràcter mundial, que compensi els efectes prou coneguts i escandalosos de la globalització econòmica-financera sense control, de la que els paradisos fiscals i l’elusió fiscal en són ilustració prou clara.

—Quin grau de responsabilitat hi tenen els governs estatals i les institucions europees?
—Per aquest ordre, els principals responsables són els governs que opten per una política de competència fiscal entre ells en contra dels drets de tots. Les institucions europees ho són per haver-ho permès, per no haver reaccionat a temps. Sembla però que ara el Parlament Europeu va aconseguint que la Comissió s’impliqués en la lluita contra el frau i l’elusió fiscal. Parlem de futbolistes, de grans corporacions, de grans fortunes… que mouen els seus diners ‘legalment’ entre països de la Unió o a tercers països per obtenir la “optimització fiscal” que persegueixen. En canvi, és el Consell, el conjunt d’Estats, qui encara posa més traves a la transparència fiscal que cal com a primer pas per esbrinar qui fa què i com impedir-ho.

—Fins a quin punt són generalitzats casos com el d’Inditex, que també hem vist en altres grans multinacionals?
—Malauradament, és molt habitual entre les grans corporacions. Des del grup dels Verds-ALE al Parlament Europeu hem destapat abans els entramats d’Ikea i de Basf, i ara d’Inditex. Són només tres mostres i no són pas les úniques. Molt probablement bona part dels que poden pagar-se ‘enginyers fiscals’ amb prou coneixements per fer-ho, ho fan. Sense distinció de procedència, constatem com corporacions americanes, europees, russes…de tots els camps compiteixen també en la minimització de les respectives obligacions fiscals. Amb el món sencer com a escenari divers on buscar i trobar escletxes per fugir o regulacions més favorables als seus interessos. Sense Governança Europea i en alguns aspectes també mundial, no ens en sortirem.

—Com valoreu la vostra estada al parlament?
—Ha estat un autèntic privilegi poder treballar aquest dos anys al Parlament Europeu, una institució potent i apassionant que encara te molt a guanyar si vol exercir la plena representació dels 500 milions de ciutadans i ciutadanes que ho demanen i esperen.

—Quin és el seu millor record que us endueu com a eurodiputat? I el pitjor?
—De millors n’hi ha molts. A cada questió i a cada comitè on he pogut participar he trobat moments de gratificació i de passió europea compartida amb tants altres. Per exemple l’informe per la reforma de la formació professional i la mobilitat d’estudiants, la posada en funcionament d’una prova pilot per estimular la relació entre centres tecnologics europeus o la participació en les tasques per la definició d’una genuïna política fiscal comú a tota Europa. Em quedo, però, amb les relacions personals; les amistats i afectes teixits durant aquest temps, tant a nivell personal com polític. El millor a la vida és poder seguir aprenent i enriquir experiència i coneixement.

—I el pitjor?
—De pitjors moments no hi ha. Potser el que es viu pitjor és la repetida constatació de la dificultat d’avançar en la construcció d’Europa pel blocatge que el Consell (el club d’estats que avui pren les decisions) imposa per sobre de Comissió i Parlament. Amb la visible complicitat negativa que en determinades qüestions mostra la ‘gran coalició’, l’entesa entre el grups Popular, Socialdemòcrata i Liberal que massa sovint implica resignació front al domini parlitzador del Consell.

—S’entén el procés a Brussel·les? Les institucions acabaran intercedint?
—S’entén cada dia millor, tot i la persistència dels vells tòpics negatius que no són fàcils de superar, con el del ‘nacionalisme insolidari’ o el del precedent inacceptable. La millor resposta, crec, és exercir cada cop més i millor com a pais compromés en la construcció d’Europa, amb valor afegit propi, amb proposta solvent i plena coresponsabilitat. Fem-nos necessaris i serem no només entesos sinó també reconeguts i volguts com part activa i imprescindible d’Europa. S’acosten moments d’exigència on, més que no la intercessió, serà decisiva la intervenció i la mediació de les institucions europees.

—Torneu més europeista o més escèptic?
—Sempre més europeista. Malgrat tanta crisi superposada que ara estem vivint, segueixo creient que una Europa forta i cohesionada és el millor per tots nosaltres,  per l’economia de l’equitat i la prosperitat, per assumir la responsabilitat i el lideratge que ens pertoca en un món globalitzat. Hem de completar el projecte que va començar fa quasi 70 anys i ho hem de fer en tots els àmbits: social, econòmic, democràtic, internacional…

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]