Erdogan ha enfonsat econòmicament Turquia

El govern turc ha ordenat un augment del 50% del salari mínim a partir de Cap d'Any, però això tan sols atiarà el foc de la inflació

Anne O. Krueger
25.12.2021 - 22:24
Actualització: 25.12.2021 - 23:24
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’economia de Turquia és en crisi. La inflació és alta i va en augment, el creixement econòmic s’estanca, la reserva de divises s’ha desplomat, molts béns escassegen o simplement no són disponibles i les llars amb ingressos baixos i mitjans estan com més va més empobrides. Amb un PIB per càpita que ha caigut de 12.600 dòlars el 2013 a 8.500 dòlars el 2020, els vuitanta-cinc milions d’habitants de Turquia s’enfronten a les pitjors perspectives econòmiques d’ençà de fa gairebé una dècada.

Encara que rep molta menys atenció que no mereix, Turquia és un país important des del punt de vista geopolític i econòmic, perquè comparteix fronteres territorials i marítimes amb la Unió Europea, Rússia i quatre països de l’Orient Mitjà. És l’únic membre de l’OTAN de majoria musulmana i té el segon exèrcit més gran de l’Aliança, després dels Estats Units. La seva crisi importa molt més enllà de les fronteres.

Els problemes de Turquia són gairebé tots autoinfligits. El govern del president Recep Tayyip Erdogan ha passat anys buidant les institucions democràtiques del país i sembrant la divisió entre la població per suprimir l’aparició d’una oposició política unida. Gràcies als bons resultats econòmics dels anys anteriors, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) d’Erdogan ha estat reelegit a totes les eleccions des del 2002. Però aquest suport ha caigut bruscament a conseqüència del deteriorament de la situació política i econòmica.

Des del punt de vista polític, el govern d’Erdogan ha arribat a donar suport cada cop més a la idea d’un estat religiós, malgrat que la constitució n’ordena un laic, i ha reprimit sense pietat els periodistes i la dissidència política d’ençà de l’intent de cop d’estat del 2016.

Les condicions econòmiques encara són més dolentes. Quan el creixement va començar a alentir-se a mitjan dècada del 2010, el govern d’Erdogan va respondre tot patrocinant inversions en infrastructures a gran escala i animant els bancs a mantenir els tipus d’interès baixos. Però com que aquests desemborsaments es van finançar amb fonts externes, van crear una pressió inflacionària. La taxa d’inflació turca va assolir dos dígits el 2017 i des de llavors ha continuat augmentant.

Així doncs, Turquia s’enfrontava a dificultats econòmiques molt abans de la crisi de la covid-19, i per això quan va arribar la pandèmia, va colpejar Turquia ben fort. I encara que les mesures d’estímul, molt agressives, han permès de reprendre el creixement econòmic, la situació macroeconòmica s’ha tornat insostenible. La tardor d’enguany, les dades oficials situaven la taxa d’inflació al 21%, però molts creien que la taxa era encara més gran. Els observadors del mercat preveuen una taxa d’inflació del 30%, o més, aquests mesos vinents. No és estrany que una proporció considerable de turcs hagi experimentat una caiguda dels ingressos reals (ajustats a la inflació).

Com si no fos prou, Erdogan ha pressionat durant molt de temps el banc central perquè mantingui els tipus d’interès baixos, perquè subscriu la teoria desgavellada  que la inflació és causada pels tipus d’interès alts. Qualsevol economista creïble assenyalaria que calen tipus d’interès més alts, no pas més baixos, per a refredar la inflació. Però Erdogan persisteix en la perversa creença i ha substituït el governador del banc central tres vegades aquests darrers dos anys per assegurar-se que l’autoritat monetària continuï obeint les seves ordres. Així, el 16 de desembre, el nou governador del banc central va abaixar els tipus d’interès un altre punt percentual, fins a un 14%, i situava el tipus d’interès real al -7%.

I encara més, moltes de les polítiques d’estímul del govern han accelerat la inflació sense impulsar la producció real, cosa que ha generat la fuga de capitals i una depreciació massiva de la lira turca, que enguany ha perdut un 45% del valor respecte del dòlar nord-americà. Havent esgotat ràpidament les reserves, els passius bruts de reserva del banc central superaven 150.000 milions de dòlars el març del 2021, i els actius havien caigut per sota 90.000 milions.

Mentre Erdogan s’aferra tenaçment a polítiques poc ortodoxes, l’escassetat de béns és com més va més freqüent i greu, fet que oblia algunes empreses estatals a fer esforços per controlar els preus. Però els dèficits creixents de les empreses estatals fan augmentar els dèficits fiscals, cosa que augmenta les pressions inflacionistes.

A causa del ràpid creixement dels preus, els salaris reals hauran caigut un 27% en termes de dòlars el 2021, i l’empitjorament de l’escassetat encara soscava més el nivell de vida. Per tal de contrarestar el dany, el govern ha ordenat un augment del 50% del salari mínim, a partir de Cap d’Any, però això tan sols atiarà el foc de la inflació.

Anne O. Krueger és professora d’Economia Internacional a la Johns Hopkins University School of Advanced International Studies i professora sènior al Center for International Development de la Universitat de Stanford.
 

© Project Syndicate 1995-2021

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes