🔈“Per l’Església érem pecadors, per l’Estat érem delinqüents i per la medicina érem malalts”. Aquesta és la realitat que vivien les persones homosexuals ara fa cinquanta anys. El president de la Fundació Enllaç, Joan-Andreu Bajet i Royo, el vocal de la mateixa fundació, Josep Maria Raduà, i un membre d’aquesta, Ramon Plana Ferran, sintetitzen així com eren vistos per la seva homosexualitat quan eren joves. Aquesta fundació és l’entitat catalana de referència de les persones grans LGTBI. I és que sovint s’oblida que dins el col·lectiu LGTBI també hi ha gent d’edat avançada.

De manera orientativa, s’estima que una de cada deu persones és homosexual. Però, on es posa el llindar per considerar que és una persona LGTB d’edat avançada? Segons expliquen des de la Fundació Enllaç, a partir dels 68 anys. Aquesta edat no està plantejada a l’atzar, sinó que és per qüestions de memòria històrica. La gent que actualment té 68 anys o més i, per tant, nascuda com a molt tard l’any 1950, va viure la seva joventut en ple franquisme. Això implica que va haver de viure la seva sexualitat amagada, perseguida i estigmatitzada. És l’anomenada “generació del silenci”.

 

Una generació marcada pel franquisme. I la repressió. El cas extrem, la presó, és el que va viure Jordi Petit, el pseudònim de Jordi Lozano González, activista català del moviment LGTBI i conegut per ser el president honorífic de la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya. Jordi Petit va estar dues vegades a la presó durant la dictadura, ja que en aquell moment el moviment gai era totalment il·legal. 🔈Des de la Fundació Enllaç explicaven que la repressió també es traduia en xantatge. Sovint els homosexuals durant el franquisme es casaven i tenien fills en una relació heterosexual, portant les relacions amb persones del mateix sexe en la clandestinitat. Això comportava que, en descobrir-se aquesta doble vida, la gent pagava per seguir ocultant-la, ja que es tenia por, pànic i terror al que pogués passar. 🔈Un dels membres de la Fundació Enllaç explica que era molt comú escoltar “prefereixo que el meu fill mori a que sigui maricón”. Ser homosexual implicava moltes connotacions negatives. No obstant això, aquesta generació ha passat del silenci a l’orgull.

Els membres de la Fundació Enllaç comentaven molts d’aquests moments, els quals ells han pogut viure en primera persona. 🔈Recorden com als anys 70, havien de viatjar fins a Perpinyà amb els riscos que això suposava per poder enviar els butlletins del Moviment Espanyol d’Alliberació Homosexual (MELH) als suscriptors. Però amb el temps i gràcies a l’ajut d’altres moviments socials que, en acabar el franquisme, reclamaven llibertats, van anar tirant endavant aquesta lluita i van sortir al carrer. El 26 de juny del 1977 sota el lema “Nosaltres no tenim por, nosaltres som”, 4.000 persones van manifestar-se a Les Rambles demanant l’amnistia pels delictes sexuals i la derogació de la llei que concebia l’homosexualitat com una malaltia. 🔈Els membres de la Fundació Enllaç recorden la manifestació dins d’un context d’alliberament, i consideren que “hi havia concordança entre el moviment gai i altres moviments d’alliberació” . “Hi havia molta gent, i molta gent que no era gai!”, afegeixen.

Membres de la Fundació Enllaç, Joan-Andreu Bajet i Royo, Josep Maria Raduà i Ramon Plana Ferran

Però, aquest empoderament del moviment homosexual no s’ha donat d’un dia per l’altre. El president de la Fundación 26 de Diciembre (26D), 🔈Federico Armenteros, explica que va ser un procés gradual del qual la gent no se’n va adonar. Aquesta fundació de Madrid té com a objectiu gestionar recursos i organitzar activitats per millorar l’atenció i la qualitat de vida de la gent gran LGTBI. El nom, 26 de desembre, ve de l’emblemàtica data de 1978, una altra de les fites del moviment, quan es va derogar la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, la “Ley de vagos y maleantes”, que reprimia el moviment homosexual.

Un dels projectes estrella d’aquesta fundació és l’obertura d’una residència per a gent gran dedicada al col·lectiu LGTBI, la primera d’aquest tipus i pública en tot l’estat. Aquesta residència acollirà 30 persones i actualment està en fase de remodelació. Es preveu que estigui inaugurada el 28 de juny del 2019, quan farà 50 anys dels disturbis d’Stonewall a Nova York, el que es considera el punt d’inflexió del moviment homosexual arreu del món, i 40 anys de la derogació de la llei que considerava els gais com a perillosos, l’anomenada “Ley sobre peligrosidad social”.

La comunitat de Madrid ha cedit l’edifici de la futura residència a la Fundació 26D, al mateix temps que l’Ajuntament de Madrid ja els hi ha llogat pisos socials perquè puguin ajudar a persones grans del col·lectiu que es troben en situació de vulnerabilitat i dependència. 🔈Federico Armenteros explica que en aquests pisos ja hi conviuen 20 persones. Aquests duen a terme una important tasca, ja que el mateix Armenteros explicava que actualment treballen per poder-hi acollir en ells una persona de 82 anys a la qui no han donat plaça en una residència per ser seropositiva.

En aquest aspecte, la Fundació Enllaç té una línia de treball molt diferenciada. És a dir, ells no volen crear una residència, sinó garantir que el col·lectiu LGTBI gran pugui accedir a les ja existents. Segons percep la fundació, una gran part de la comunitat LGTBI té un bon nivell econòmic, no obstant això per determinades circumstàncies moltes vegades arriben a la tercera edat sense el suport d’un nucli familiar on recolzar-se a l’hora de resoldre les situacions derivades de l’envelliment (acompanyament a l’hospital o a casa en cas de convalescència, elecció de residència o persona d’assistència al domicili…). Per tant, la Fundació Enllaç considera que el seu paper principal és exercir totes aquestes funcions que en altres casos farien les famílies de les persones grans i, al mateix temps, intentar pressionar a les institucions perquè a l’hora de valorar els casos de necessitat de residència, no només tinguin en compte  el nivell econòmic de les persones, sinó també altres factors com la seva orientació sexual.

Però, en relació a la visibilitat i empoderament del col·lectiu no tot són flors i violes. Malgrat que el percentatge ha disminuït molt, encara hi ha gent que oculta la seva orientació homosexual. Una font explica que s’ha trobat que la seva parella ha hagut d’ocultar la seva relació, fingint que aquella persona del mateix sexe que a vegades entra a casa seva hi va a netejar. “No té por, té pànic”, diu, tant a la família com als seus amics i amigues.

En aquest sentit, malgrat a Espanya hi ha de les lleis més avançades en qüestions d’homosexualitat, la societat encara és molt homofòbica. I el col·lectiu de la tercera edat LGTB pateix una doble discriminació. Segons explica l’informe “50+LGTB” és en primer lloc perquè han de fer front a la imatge heterosexual que es té de la tercera edat i, en segon lloc, perquè han de lluitar contra els estereotips de la vellesa. Tan el president de la Fundació 26D, Federico Armenteros, com els membres de la Fundació Enllaç expliquen que 🔈“ser LGTBI no és una cosa de joves universitaris burgesos amb poder adquisitiu, urbans, mig artistes i que viatgen molt” . “Es pot ser gran, de 85 anys, i ser gai, lesbiana o transgènere”, afegeixen els membres de la Fundació Enllaç.

El que està clar és que hi ha una absència de referents i, sobretot, de referents positius. Però el fenomen ja ha traspassat a la gran pantalla. El cineasta barceloní, Ferran Navarro-Beltrán s’ha especialitzat en històries de temàtica LGTB de gent més de 60 anys. I ho fa sempre en clau positiva, per tal de dotar el col·lectiu de referents positius. El cineasta ja ha presentat dos curtmetratges d’aquesta temàtica, Nomeolvides i La Orquídea, i actualment treballa en Violeta.

La tasca de Navarro-Beltran contribueix a visibilitzar un col·lectiu que sembla no exisitir. Però hi és i mica en mica es s’organitza tal i com evidencien associacions com la Fundación 26D i la Fundació Enllaç. Aquesta mobilització, acompanyada de l’arribada a la tercera edat de generacions que han viscut més lliurement la seva sexualitat, contribuirà a que, en poc temps la societat normalitzi l’existència d’aquest col·lectiu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb