Xavi Bundó (Sabadell, 1984) dirigeix des de fa cinc anys el ‘Via lliure‘ de RAC1, que s’ha consolidat com el programa de ràdio del cap de setmana. Les dades de l’Estudi General de Mitjans (EGM) sempre satisfan tothom, però l’onada publicada dimecres deixa en molt bon lloc el ‘Via lliure’, el segon programa més escoltat del país.

Visitem Bundó a la planta quinze de l’edifici del Grup Godó, al bell mig de la Diagonal. A cada pas que fa, algun company de la redacció s’aixeca per felicitar-lo. No en fa gaire cabal i treu ferro als resultats. Això sí, reconeix que el dia abans que es publiquin els resultats encara li costa dormir, que és com rebre les notes de final de curs. Ens reserva un petit estudi on poder parlar de manera distesa sobre el programa, el model de RAC1 i de periodisme; el d’aquí i el d’allà.

Quan comenceu a fer ràdio?
—Jo començo amb 18 anys a Matadepera Ràdio. Recordo que era a punt de començar la carrera de Comunicació Audiovisual a la UAB. Volia entrar a Ràdio Sabadell, però una professora em va dir que seria difícil, sense tenir coneixements previs, i em va presentar el director de Matadepera Ràdio, l’Albert Beorlegui. I em va canviar la vida. Va ser entrar a un estudi i… Va ser meravellós. Divuit anys acabats de fer i moltes ganes de fer coses. Vam començar fent un programa d’esports que es deia ‘Al primer toc’, sense saber que a RAC1 en feien un que es deia ‘Primer toc’. Era l’any 2002 i RAC1 feia dos anys que havia començat. Jo no sabia que existia. Crec que no ho he explicat mai al Raül Llimós. I amb el bagatge fent de tot a Matadepera Ràdio, vaig entrar a Ràdio Sabadell, on vaig fer esports i informatius.

I passeu per Catalunya Ràdio.
—Sí, vaig fer la beca allà i em va fitxar l’Àlex Gorina per fer ‘La finestra indiscreta’ un estiu. Allà vaig conèixer en Pere Mas, que també venia de Matadepera Ràdio; vaig entrar al seu equip de ‘El matí de Catalunya Ràdio’ per a fer un estiu, i llavors ja em va fitxar RAC1. Vaig haver de triar entre fer petites col·laboracions a Catalunya Ràdio o fer informatius a RAC1. I em vaig decantar per aquesta última opció.

La vostra veu la recordo de la secció del Diàling a ‘El món a RAC1′, i després ja vau passar a fer el ‘Via Lliure’ els caps de setmana. Us va sorprendre el salt?
—Jo devia tenir 29 anys, fa cinc anys. Em pensava que eren bojos, quan m’ho van proposar. Primer de tot, perquè fins aleshores a RAC1, quan marxava un editor, es fitxava a fora. A mi em va semblar estrany substituir la Marta Cailà i que no volguessin anar a buscar algú a fora. Va ser una decisió personal de l’Eduard Pujol, que en aquest sentit és un home que em va canviar la vida. I l’agraïment també a Jordi Basté, que no va posar cap impediment perquè marxés del seu equip. I tot plegat va ser molt curiós, perquè ja m’havien encarregat de fer el ‘Versió’ d’estiu. Comences sabent que treballaràs a l’estiu i a la meitat, et diuen que també faràs temporada regular. I no hi ha procés de transformació, ho has de fer mentre fas una altra cosa; en aquell cas, un programa diari que jo sempre dic que és el programa més difícil de fer.

Per què?
—El ‘Versió RAC1’ té una estructura tan particular del Clapés… I intentar replicar-lo és missió impossible. De fet, recordo molt l’impacte emocional d’arribar a RAC1 i veure com funcionava el seu programa. Explicar-ho seria com revelar una recepta secreta. És un paio molt intens en antena i gairebé surt suat quan acaba les tres hores d’antena. S’ho deixa tot.

El vostre nom ha sonat per ser el substitut de Jordi Basté.
—On ha sonat?

En el món periodístic.
—[Riures] És que el món periodístic xerra molta…

Us ho pregunto d’una altra manera. Us agradaria substituir Jordi Basté?
—És una pregunta complicada. Si em pregunto si, professionalment, el millor lloc d’una ràdio és el programa matinal, el més ambiciós, doncs sí. Per tant, és probable que tothom pensi que algun dia li agradaria fer el matinal. Però ho veig tan llunyà, i s’haurien d’alinear tants astres, que ni hi penso. I la segona qüestió és que en l’àmbit personal aquesta feina té un impacte molt gran. Jo els admiro molt, els qui fan els matinals entre setmana, perquè no em puc imaginar això que jo només faig dos dies, amb molta més pressió, que és la del dia a dia, i havent de gestionar la part personal amb la professional. Et porta al límit mental i físic. Els admiro tant i ho veig tan lluny, que em sembla un insult plantejar-me que ho puc fer.

No sabia que havíeu treballat amb Jordi Basté. Com el definiríeu, com a periodista?
—Passió pura. Està enamorat de la ràdio, i no se li pot demanar gaires coses més a una persona que es dedica a aquest mitjà. És un mitjà que l’apassiona, que li encanta, que l’excita, que en alguns moments el posa trist… Està contínuament connectat i això passa a molt poca gent de l’ofici, que l’estimi tant. Ell fa un programa de ràdio trenta hores a la setmana i quan va cap a casa la continua escoltant, en tot moment, i pots rebre un missatge seu el cap de setmana felicitant-te per alguna cosa que has fet. Conec poca gent que s’estimi tant la ràdio. Això, quan ho vius des de dins, et canvia la vida perquè si el número u, que és davant el micròfon, ho viu d’aquesta manera… És molt animal.

Segons l’EGM, des de dimecres sou el segon programa més escoltat de Catalunya, només superat, precisament, per ‘El món a RAC1′.
—Tinc alguns dubtes sobre això, perquè tradicionalment la ràdio entre setmana i de cap de setmana no es barrejaven, entre més coses, perquè els comptes no sortien. Però ara ens hem trobat en la conjuntura que el ‘Via Lliure’ ha pujat d’una manera increïble i trobo lògic que es compari. Però a mi no m’acaba d’agradar. Em sembla injust comparar cap de setmana i entre setmana. Però sí que és cert que si durant cinc EGM seguits hem superat el mig milió d’oients, vol dir que estem estables en aquestes xifres. Ostres, impacta moltíssim. Gairebé és millor no voler saber que hi ha tanta gent.

Us agrada que arribi el dia que es publica l’EGM?
—No, gens.

Teniu por de baixar?
—No sé si la paraula és por, però fa molt respecte. La gent de ràdio que mai no hem treballat a la televisió estem acostumats que ens deixin tranquils, en aquest aspecte. I hi ha tres dies a l’any que arriben les notes. Però no havíem quedat que no ens les ensenyaven? I a mi el dia abans encara em costa dormir.

Us costa dormir abans dels EGM?
—Sí, dormo força malament la nit abans. El meu temor pot ser per moltes coses: que hagi anat molt malament, que hagi anat bé però no hagi estat prou, que no estiguem en línia amb allò que fa la casa… Perquè si la casa puja molt i tu no, pots pensar que fas malament alguna cosa. El món dels mitjans és molt cruel amb les xifres d’audiència, i com que al final ens guiem per això, hi ha una certa tensió dins els periodistes, especialment els qui som al capdavant d’un projecte, quan arriba aquest moment.

RAC1 fa deu anys que és l’emissora capdavantera. Què té el seu model que no té Catalunya Ràdio?
—RAC1 es va fundar per ser una alternativa amb tres eixos molts clars: esports, informació i entreteniment. És indubtable que hem aconseguit, mitjançant un llenguatge i un clima, una proximitat amb els oients que potser no s’havia aconseguit fins ara. Se senten tan partícips d’allò que fem i deixem de fer… El ‘tots som u’, aquest eslògan que fa temps que repetim, és exactament això, que l’oient se sent part explícita d’allò que passa en aquella ràdio, i que els qui hi treballem sabem que podem jugar en posicions diferents. La cosa més difícil en una ràdio és construir un discurs que sigui una armadura, una estructura, i que quan posis la ràdio, la reconeguis. I això a RAC1 s’ha aconseguit i de moment es manté.

Teniu els mateixos recursos que Catalunya Ràdio, que ‘El suplement’, per exemple, per a fer el programa?
—És evident que no. Ni jo ni cap programa de RAC1. Tant en capacitat econòmica com en treballadors i en capacitat tècnica, som a anys llum. Només cal veure la quantitat de gent que treballa en un lloc i en un altre. Mirem de suplir això amb imaginació. Però no ploro per tenir molts menys recursos. M’encantaria tenir-ne més, però també és cert que si un mitjà de comunicació permet això que fem nosaltres, és la ràdio. A la ràdio, si un tècnic arriba, engega un micròfon i fa sonar la persona en antena, pot fer un programa de cinc hores meravellós, si és vàlida. Una sola persona. Això no ho pots fer a la televisió ni en un diari. Per mi, aquesta és la màgia de la ràdio.

Ser la ràdio pública a vegades també obliga a tractar qüestions que no són tan llamineres. La privada no té un mandat parlamentari i això també deu incidir en les xifres d’audiència, oi?
—És una bona pregunta. De la ràdio pública, se n’esperen algunes coses que potser no s’esperen de la ràdio privada. I hi ha una mena de pressió que segurament no hi és, sobre la privada. Però RAC1 també pot arribar a l’últim poble i a tots els temes. Potser no serem els primers, és evident des del punt de vista de capacitat humana, però triarem allò que creguem més adient a cada moment.

Heu rebut mai cap pressió política?
—Pressió… Cadascú l’entén diferent. Un comentari d’algú que trobes en un passadís és pressió? No ho sé. Jo sóc conscient que determinades veus, que determinats tertulians i que determinades entrevistes no agradaran a uns o a uns altres. Si això és pressió, doncs sí. A partir d’aquí, per sort, aquests cinc anys he tingut una llibertat molt gran. No em puc imaginar que sigui més o menys en qualsevol altre lloc. Us diré una cosa que em molesta, i que passa a RAC1, TV3, Catalunya Ràdio i a qualsevol altre mitjà català. Des de fa dos o tres anys, hi ha una vigilància enorme sobre els mitjans catalans, tots, i seria bo que també es fes a qualsevol mitjà d’Espanya. La fiscalització. Alerta, que no dic que sigui dolent, i potser ha estat bo per al periodisme d’aquest país, tocs d’atenció que ens han fet reflexionar sobre coses que potser no fèiem bé. Però quan mires el nivell de pluralitat que pots trobar en una tertúlia de RAC1 o Catalunya Ràdio, és incomparable amb el dels mitjans espanyols. M’agradaria que algú pensés què passaria si hi hagués aquest mateix nivell de fiscalització que hem rebut els mitjans catalans arran del procés sobre la Televisió de Madrid, la ràdio de Castella-la Manxa o un diari de Galícia. I segurament ens trobaríem sorpreses. Bé, no, segur que ens les trobaríem.

I per tenir certs convidats o tertulians? Heu hagut de complir quotes de partit?
—Mai. Precisament per aquesta fiscalització, ens hem obligat a afinar una mica més. A vegades costa trobar l’equilibri, i algun cap de setmana no trobes el perfil adequat per a aconseguir l’equilibri perfecte, però a mi no m’ha trucat mai cap partit per dir que posés un tertulià. Mai de la vida. Tampoc no ho acceptaria.

Quina és l’entrevista més difícil que heu fet?
—Jo crec que hi ha entrevistats molt durs. Més que passar-ho malament, saps que no pots equivocar-te en res amb determinades persones. Si jo faig un pas en fals amb Artur Mas en una entrevista, sé que ho aprofitarà. Si faig un pas en fals en una entrevista com la que vam fer a Álvarez de Toledo o Inés Arrimadas, s’hi agafaran. Els polítics han trobat en els mitjans de comunicació una cosa que no sé com hem de canviar, però que ho hem d’aconseguir. Vénen per no donar cap titular. A vegades, en el cas dels mitjans públics, per criticar-los. Unes altres, per no dir res o únicament dirigir-se a la seva parròquia. I la sort és quan se t’obren, però això passa molt poc. I és el que voldríem tots els periodistes. Tots ens hem de plantejar de què serveixen algunes entrevistes que fem.

Què us molesta més del periodisme actual?
—No sé si sóc la persona per a donar lliçons, però estic molt cansat de les trinxeres. Que algú et pugui assenyalar perquè creu que sap què penses; que els polítics vagin a llocs de confort o de rèplica. Estic cansat d’això i no fem cap favor a la professió. I això és un efecte col·lateral del procés. S’han enrocat posicions i els periodistes hem notat molt la pressió de la gent, d’allò que se suposava que havíem de fer. Tots els periodistes, o una bona part, en algun moment o altre del procés han hagut de creure una cosa o una altra; era tan impossible que les dues versions de la història casessin, que al final semblava que un havia de comprar un discurs. I tots hem caigut en errors, com no preguntar prou, no anar prou al fons de les qüestions…

En aquest sentit, Lídia Heredia comentava en una entrevista fa pocs dies que no s’havia collat prou als polítics.
—Segurament. Alguns polítics catalans, quan els preguntaves com farien allò que deien que farien, contestaven: ‘La pregunta no és aquesta, la pregunta és com ens ho impediran.’ Això no val, i no ens hauria de valdre com a resposta. El focus no és un altre que no és a la conversa. I la política catalana, en aquest sentit, es va convertir en un dogma de fe durant uns mesos. I la política espanyola també. I d’aquella mena de riu embrollat, era molt difícil treure’n res. Segurament els periodistes catalans no vam fer prou bé la nostra feina. Però a posterior, crec que s’ha analitzat molt bé què va passar aquells dies, d’ençà que es va convocar el referèndum i fins que es va aplicar el 155. S’han escrit llibres molt bons i s’ha analitzat molt bé. A mi em falta saber què va passar a l’altra banda aquells mateixos dies. Algú, en l’àmbit espanyol, pensa arribar al fons d’allò que va passar al govern espanyol d’ençà que ha començat el procés? Algú pensa fer-ho? Li ho permetran? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer.

L’última pregunta. L’any que ve continuareu al ‘Via Lliure’?
—Sí, i tant, i amb la mateixa il·lusió que el primer dia. És un projecte que ja té cinc anys. Sempre dic que probablement no podré fer mai més un programa com aquest que faig ara, amb aquest nivell de llibertat, que permeti la creació. Podem fer coses molt boges. Des de fer un karaoke en directe a parlar de l’eutanàsia amb profunditat. Tenim una paleta de colors que segurament no es permet entre setmana. La contrapartida és personal. El cost per a qualsevol persona que treballi en cap de setmana és gran, i el noto. Després de cinc anys, tinc un fill que en té tres. Hi ha aquella balança en què has de saber si val la pena continuar. I de moment em val la pena.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb