El Primer d’Octubre Virgínia Martínez va votar a l’escola Castell de Dosrius i va rebre insults i amenaces d’agents de la Guàrdia Civil. Un va llançar-la a terra i van impedir-li d’accedir a l’escola, on hi havia el seu fill i el seu marit, abans de la càrrega salvatge que va deixar una vintena de ferits. Poques setmanes després, l’activista va impulsar l’Associació d’Afectats per la Violència de l’1-O, una entitat que ofereix suport psicològic i jurídic a les víctimes de la repressió policíaca, tal com va explicar aleshores en una entrevista a VilaWeb. Fa tres mesos, va declarar com a testimoni al Tribunal Suprem espanyol en el judici contra el procés, a proposta de l’advocat Jordi Pina. Allà va explicar les vexacions a les quals l’havia sotmesa la Guàrdia Civil.

Per què decidiu d’anar a votar a l’escola Castell de Dosrius l’1-O?
—Sempre he participat en totes les eleccions perquè crec en la participació i perquè, com a feminista, el vot de la dona va costar moltes vides de dones i molts empresonaments. Sempre he pensat que calia anar a votar, encara que fos per honorar la valentia d’aquelles dones i les sufragistes.

Quin era l’ambient aquell dia?
—Vaig arribar pels volts de les nou. Era un ambient festiu. La gent s’havia organitzat, esmorzaven perquè havien portat menjar. Uns altres preparaven la taula i resolien els problemes de connexió. Em vaig entretenir a saludar gent del poble a qui feia temps que no veia.

Us en vau anar a dinar. Quan vau tornar, us vau trobar agents de la Guàrdia Civil.
—Cada diumenge anem a dinar a casa ma mare, però el meu home i el meu fill van decidir de quedar-se a l’escola després d’haver vist que la gent de Canyamars havia rebut a les deu del matí. Quan hi vaig tornar i vaig aparcar, vaig veure una gran quantitat de furgonetes de la Guàrdia Civil plenes d’antiavalots i de policia judicial. Me’ls vaig trobar en el moment d’accedir a l’escola.

I us van impedir d’entrar-hi.
—Els vaig dir que no feia res i que era al meu poble. Que votar és un dret i que havia d’entrar a l’escola. Els vaig intentar fer un raonament mentre veia com s’uniformaven amb les defenses. Porres, escuts, guants… Estava sola enmig de tots. Em vaig atabalar i em vaig posar nerviosa. Vaig plorar i la veu se’m va trencar, perquè dinant havia vist les imatges de tot allò que passava. Vaig entrar en un bucle i els deia que tenia el dret d’entrar i que el meu home i el meu fill eren dins. Es van afartar que no deixés de dir-los-ho i em van tirar a terra. Em van fer una clau i quan me’n vaig adonar ja era a terra. Aleshores em van amenaçar, em van insultar entre quatre; un portava una càmera i deia que m’enregistrava i que jo feia el ridícul… Tinc flaixos de la situació. Em deien ‘te vas a enterar’ [‘sabràs què és bo’]… Vaig aconseguir de posar-me de mà bocaterrosa amb la bossa i vaig plorar. Era conscient que podia rebre, però per sort no em van picar. Em van deixar amb un policia vigilant-me i vaig veure com entraven a l’escola. Psicològicament, em va trencar perquè sentia els crits de la gent i sabia que el jovent era a primera fila i que un era el meu fill. Se’t barregen les imatges que has vist de gent sagnant i amb el cap obert i t’ho imagines. Vaig plorar fins que van sortir.

Quines conseqüències va tenir aquesta experiència?
—Aquella setmana va ser horrorosa. Els primers dies encara teníem l’adrenalina que ens aguantava, però cap al dijous recordo una mena de trencament. No teníem ganes de parlar, a casa no en parlàvem gaire. Tots tres estàvem xocats. El bany de masses que vam tenir després amb la gent de tots els pobles del voltant que va concentrar-se a Dosrius… Allò ens va anar molt bé psicològicament, la reacció espontània de la gent per a donar-nos suport. Després, vaig tenir una depressió, atacs d’angoixa… Vaig estar sis mesos en tractament psicològic.

Poc després vau impulsar l’Associació de Víctimes de la Violència de l’1-O.
—Ens vam associar per donar suport a la gent que havia presentat denúncies contra els policies. També hem vehiculat el suport psicològic per a qui ho necessités, com el meu cas. L’altra cosa que hem fet és l’informe de vulneracions del dret de participació política i el dret d’integritat física i moral, que hem presentat a les Nacions Unides. Ara esperem si ens l’admeten a tràmit a final d’any. Exigim saber per què ens van atonyinar. Va ser una vulneració total dels nostres drets.

Com és que vau declarar al judici contra el procés?
—Ens van arribar propostes dels advocats, els partits i l’ANC si volíem fer de testimonis. Es va concretar que anés com a testimoni de la defensa de Jordi Sànchez. A l’associació, ens hi vam oferir molts, però només hi vam anar quatre. Penso que hem estat uns privilegiats d’haver pogut explicar el nostre testimoni davant el tribunal i les preses i els presos. Recordo que una senyora del poble em va dir que s’havia sentit representada. T’adones que som la gent del poble i que aportar la teva experiència va ser un privilegi.

Com us vau sentir aquell dia?
—Estava molt neguitosa. Molt. Vam tenir la sort que a tres ens van convocar el mateix dia i ens vam posar d’acord per anar a Madrid. Això va anar molt bé, perquè vam anar a sopar el dia abans i vaig poder desconnectar una mica. El dia en qüestió em vaig posar molt nerviosa. Quan vaig entrar allà em vaig sentir molt petita. La sala és molt gran i hi havia moltes togues. Aleshores hi entres, veus els presos i sents el pes de la responsabilitat. Pensava en què havia de dir i que havia de controlar-me. Em sentia molt nerviosa, però a mesura que anava parlant em vaig tranquil·litzar. Temia, sobretot, les preguntes dels fiscals, l’advocacia de l’estat i de Vox. Però en aquell moment estava tranquil·la.

Només començar a declarar, Marchena us va interrompre.
—Em va interrompre perquè al principi em vaig fer un embolic. Estava tan nerviosa que em vaig allunyar de la idea que volia explicar. Suposo que per això em va tallar, perquè no em remuntés a la prehistòria! Aleshores em vaig centrar a explicar els fets. Després, Marchena va tallar el fiscal [Fidel Cadena] perquè em feia una pregunta que no tenia motius per a fer-me.

Vau notar cap actitud concreta de jutges i fiscals envers vós?
—No ho recordo. Jo em fixava en Marchena i Pina. Però sí que sentia comentaris que feien els fiscals mentre jo parlava i quan Marchena va tallar-lo.

Què deien?
—Quan Marchena el va tallar va dir alguna cosa com que havia de respondre a la pregunta que em feia. A cada cosa que jo deia entre ells feien comentaris, però no arribava a sentir què deien.

Què penseu del moment polític gairebé dos anys després de l’1-O?
—Estic molt decebuda i dolguda. Podria fer un reguitzell de recriminacions, sobretot als partits. Vull diferenciar les persones que ostenten càrrecs. No m’atreviria a desqualificar-les tant, perquè els qui tenen un càrrec de responsabilitat en la situació d’ara han fet un pas endavant i s’arrisquen a acabar davant de jutges, a rebre multes, etc. Dit això, si no estan convençuts del lloc on són, de la responsabilitat i què van dir com a partit, haurien de fer un pas al costat i que s’hi posi algú altre que sí que tingui empenta. Els partits no han complert allò que van dir. Amb l’1-O estava contenta perquè els partits responien a allò que la gent volia, però després ha estat altrament. Han tornat a defensar la poltrona, combregar amb rodes de molí i pactar amb aquells amb qui no haurien de pactar mai, perquè ens han destrossat i ho continuaran fent. No sé com es pot arreglar això, però tinc clar que el poble no pensa fer un pas enrere. Estic convençuda que haurem de tirar endavant perquè no hi ha més remei. No s’hi valen partits, val només la defensa de la República Catalana. Els partits tenen moltes eines i les han de posar al servei d’aquesta idea. Hem de tirar endavant perquè ells ens ho van prometre, nosaltres ens ho vam creure i nosaltres encara som al carrer i hi serem.

Quina ha de ser la reacció a la sentència?
—Una reacció contundent. M’agradaria que hi hagués una aturada de país. Espero que tothom tingui la capacitat de posar-se d’acord i de demostrar que per aquí, no ho passem. Hauria de ser una resposta com la del 3 d’octubre. No ha de ser només una manifestació ni una concentració.

Ací podeu recuperar els quinze minuts de declaració de Martínez al Suprem (minut 20:24).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb