Víctor Nubla
Víctor Nubla (fotografia: Albert Salamé).

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Víctor Nubla arriba atabalat a l’entrevista. Ve del Macba, d’una reunió d’aquestes que s’intueixen complicades i s’ha trobat el desgavell circulatori de Barcelona quan ha volgut agafar un taxi per tornar de cap al seu barri, Gràcia. Ens trobem al carrer de Milà i Fontanals, on viu aquest artista fonamental de la vida cultural catalana, però a la vegada un gran desconegut del gran públic. Fa més de quaranta anys que es dedica a la música –és el creador del projecte musical Macromassa– i ha escrit més d’una vintena de llibres en català i castellà. El darrer es diu Metal·lúrgia i l’ha publicat a l’editorial Males Herbes. És l’excusa per a poder fer-li aquesta entrevista. Pugem a casa seva i van succeint-se passadissos plens de llibres i discs. En una sala d’estar molt a la vora d’una terrassa, on fem l’entrevista, seiem al voltant d’una taula rodona petita. Beu cervesa negra Moritz i va caragolant cigarretes mentre parla amb els cabells descambuixats i deixant anar càrregues de profunditat, les d’aquell home que ha volgut ser lliure amb el seu art i que fa allò que li agrada. Víctor Nubla és un artista imprescindible, però per això mateix tantes vegades arraconat i ignot a casa nostra i a la vegada extraordinàriament reconegut al seu àmbit més enllà de les nostres fronteres. Com tantes coses d’aquest país.

―Macromassa va néixer el 1976 i continua ben viu, quan qualsevol grup de pop ja s’hauria dissolt i plegat vés a saber quantes vegades. Quin sentit té avui dia?
―Precisament per això, perquè no som un grup de pop. Macromassa ha sobreviscut perquè és un laboratori que genera coses que no són solament discs. Per exemple, Gràcia Territori Sonor neix de Macromassa o d’aquest laboratori d’idees i projectes. Ara que miro enrere veig que tinc seixanta-tres anys i que en tenia vint quan va començar el grup. Per tant durant quaranta-tres anys de la meva vida m’he dedicat a aquest projecte i això vol dir que són molts més els anys que he estat amb Macromassa que no els que he passat sense que existís i mai no m’ha passat pel cap deixar-ho per longevitat. Ens surten concerts, hem actuat a Brussel·les, al Sònar, tots els nostres discs són accessibles a la web, en tenim un de nou que es publicarà aquest 2020 recopilant els millors moments del grup i un altre d’inèdit per d’aquí a un any…

―A més a més, hem de tenir present la part performativa, perquè Macromassa és molt més que un grup de música. També comptau amb nous projectes?
―És cert, tenim tota la part performativa i teatral, amb Xavi Theros i amb Martí Sales, que s’han integrat per al nou projecte teatral que durarà quatre hores ininterrompudes, tenim tres guies publicades perquè els joves puguin entrar a l’univers de Macromassa i ara el projecte té més sentit que mai: he sortit de la zona psicològica de control i poder de la gent entre els quaranta i cinquanta anys i ara faig les coses que m’agraden, i si toques al millor grup del món hauries de ser boig per a deixar-ho estar.

Víctor Nubla

―Sou com un home del Renaixement en un país equivocat?
―En aquest país, l’art va equivocat i el país va equivocat respecte dels projectes artístics que s’hi fan. Jo faig moltes coses perquè m’agraden, m’agrada escriure i fer música i fins i tot una mica fer gestió cultural.

Però si fóssiu de qualsevol altre lloc, per exemple Bèlgica, les coses serien molt diferents…
―Això us deia, suposo que compareu amb Bèlgica per extensió, però fins i tot a França seríem molt més coneguts. Al concert de Brussel·les del maig passat hi havia molta gent, amb un respecte del públic al·lucinant; coneixien les peces, vivien la música, i molts eren gent molt jove.

―Ara que tothom s’omple la boca parlant de la transició i de la manera com s’hauria de revisar, caldria especificar que vós la passàreu fent música, com una manera de canviar les coses…
―Parlant amb un amic fa poc vàrem definir Macromassa com una cèl·lula d’intervenció artística i ell em va dir: ‘Cony, ja fa molt de temps que tots ens n’havíem adonat.’ Era el moment en què es varen fer moltes coses, com explica Aleix Salvans al seu llibre Gestió del caos. Era el moment en què neixen els segells independents i en què les cassets eren un llenguatge internacional d’intercanvi musical, igual que els fanzins. L’autogestió a la transició va obrir aquestes portes i nosaltres les vam transitar. Som la primera generació que viatja a l’estranger per motius estètics i no polítics i es crea una xarxa mundial de distribució de cassets que obre les finestres per mostrar què es feia. Nosaltres, si no haguéssim començat llavors, no hauríem començat mai. Ara de tot aquest underground amb dues generacions implicades en resta molt poca cosa i ens coneixen molt més fora d’aquí. Pensa que hi ha una història de la música experimental francesa en què Macromassa té una entrada, com a l’Enciclopèdia Basca de les Arts, però aquí res.

―Teniu una bibliografia important, variada i interessant, a més a més de bilingüe, però crec que sou un autor que ha estat molt poc llegit…
―Tot canvia a gran velocitat, però fins ara a casa nostra s’ha fet una escriptura de tendències més naturalistes i realistes, cap a un realisme i un historicisme que no pas a cap altra proposta. L’altre dia, amb en Ricard de Males Herbes dèiem que no hi ha cap editorial que publiqui humor, la qual cosa és xocant.

―Potser és que tots plegats vivim constantment en un gran escenari del ‘Polònia’…  
―Bé, això seria sàtira política, però l’humor, de la Bruguera de Mortadelo i Filemón, s’ha fet en castellà.

―Potser ha canviat alguna cosa amb les editorials independents, com Males Herbes…
―És cert, ara comencem a tenir bona literatura fantàstica i de ciència-ficció i la fa gent molt jove. Males Herbes és una editorial que hi opta i, per tant, en tindrem llibres i autors, però ha costat molt. Jo n’estic molt content, és el tercer llibre que publico amb ells i vaig ser el seu segon autor, estic molt a gust amb la casa i veient com va creixent, ara que ja han fet deu anys.

Víctor Nubla

Heu trobat l’editorial ideal per a vós, doncs?
―No he fet mai això d’anar a tocar a les portes de les editorials, perquè com a músic portava un màster a una discogràfica i a una altra i me n’he endut tants mocs que ara amb els llibres no vull tornar a tenir aquells terribles disgustos. Males Herbes, en realitat, varen ser ells que em varen obrir les portes i van veure què feia. Alguns dels textos han estat directament encàrrecs seus que van néixer a la revista i després es van convertir en llibres i Metal·lúrgia era un llibre que era molt per a Males Herbes.

Què és Metal·lúrgia?
―És una faula, i és una faula sobre l’explotació laboral, però també sobre la diferència, és una novel·la sobre la relació entre dracs i humans i sobre els esforços que fan els dracs perquè els humans entenguin que fan un gran esforç per la convivència i per no menjar-se’ls i sobre el fet que els humans hi mostren molt poca atenció.

Al llibre hi ha una fascinació pels dracs, però vivim en un país que clarament es decanta pels Sant Jordis…
―Per això és una faula, perquè els animals fan coses que farien les persones. Alguns lectors han dit que és un text amable i tendre, però jo crec que no, que és ple de personatges humans que són uns fills de puta curts de gambals i els dracs els perdonen la vida.

És un llibre que destil·la mala llet. Us hi heu esbravat?
―M’hi he esbravat ben bé perquè tinc molta estima al text i m’agraden els dracs. La història va néixer quan jo era en una residència recuperant-me d’una intervenció i els bars que surten al llibre s’inspiren en els que hi havia al voltant de la residència. Van ser els editors de Males Herbes, que em venien a veure molt, que em van demanar un text molt breu per al Time Out i així va ser com varen néixer els dracs, però vaig veure que no podien quedar així, que jo volia escriure sobre les relacions d’una espècie intel·ligent amb una altra espècie intel·ligent.

Sou un personatge fonamental de la cultura de la ciutat de Barcelona, però sobretot del barri de Gràcia, i fins i tot protagonitzeu, amb un nom poc dissimulat, una novel·la negra, Emulsió de ferro, de Sebastià Jovanni…
―Això va ser molt bonic. Quan Sebastià Jovanni escrivia Emulsió de ferro treballava amb mi i s’ho va guardar com un secret fins que al final em va enviar el text, el vaig llegir i vaig veure que el seu investigador, en Víctor Neige, era jo i em va fer molta il·lusió. Però una vegada Vázquez Montalbán em va dir: ‘Víctor Nubla, vostè té un bon nom per a protagonitzar una novel·la.’

Com us definiríeu en relació amb el barri de Gràcia?
―Sóc un dels pocs indígenes que hi queden, però diria que sóc d’aquesta zona, del barri gitano, no de tot Gràcia.

Els bars sí que hi han canviat radicalment…
―S’han hipsteritzat i de sobte han descobert que un turista jove pot pagar el doble per una mateixa cosa i per tant ara són el doble de cars. Per sort, hem d’agrair alguna cosa a la crisi, que és que es deixessin de traspassar les tavernetes i bars de tota la vida per fer locals de disseny i que se les quedessin els xinesos, que han estat els grans conservadors dels espais de tota la vida. Un bar gallec és igual que com ha estat sempre i s’ha salvat gràcies a la crisi i als xinesos i també al pla d’usos, que impedeix de fer més bars.

Sou un dels músics que a les passades festes de la Mercè tocàreu en el comiat del Pascal Comelade dels escenaris. Un final d’etapa?
―No ho sé, fa dècades que toco amb en Pascal i em va fer molta il·lusió que em cridés per a aquest concert. Vaig entendre perfectament per què ho deixava, només has de veure què significa la producció d’un concert com el seu. Jo crec que en Pascal quan va dir que plegava volia dir que deixava les grans produccions. Macromassa també s’ha hagut d’anar convertint en un grup portàtil, i això que quan vam començar teníem dos bateristes, per exemple. Sigui com sigui, tocar en aquell concert va ser molt benparit.

En la vostra vida professional heu fet la música de centenars de films, sèries, anuncis, espectacles de dansa… No els valorem gens, els músics que treballen per a l’audiovisual i en canvi, sense la seva feina seria insuportable de mirar res.
―Si miressis la mateixa escena sense la música veuries que és una merda. Jo he fet alguna conferència sobre això i alguns escriptors de la generació de l’Umberto Eco, els escriptors comunistes italians, han parlat de la música total per explicar la relació entre la música i el cinema. Sovint la música pot salvar una pel·lícula. He treballat amb tota mena de gent, la que creu que fer una pel·lícula o un espectacle de dansa és un treball conjunt i la que pensa que la música està al servei de. D’aquesta gent me n’atipo i deixo de treballar-hi.

Víctor Nubla

Teniu aquesta llarga trajectòria i en canvi qualsevol cantant de pela amb cinc té groopies
―Sempre he estat un tipus amb idees radicals, però fa molt de temps que veig clar que hem de separar la cultura de l’art, són dues coses radicalment diferents. L’art si no és perillós és cultura. Aquesta idea que diuen que l’art és entreteniment no me la crec ni me l’he creguda mai, l’art i la música no és entreteniment, no és oci. La música i l’art han de fer pensar.

Suposo que si us dic la paraula reggaeton us peguen els set mals.
―És la punyetera merda de patxanga de tota la vida, la patxanga no ens abandona mai.

Tornem per un moment a la literatura, teniu la sensació de ser un tresor ocult de les nostres lletres?
―No ens enganyem, quan un escriu ho fa perquè el llegeixi la gent, independentment de quants siguin, has de ser igual de bo. Jo m’he dedicat tots aquests anys a aprendre a escriure i a fer-ho cada vegada millor. Jo venia de la poesia i del relat i ara sóc capaç de fer novel·les, que és una cosa que no em pensava que en fos capaç, perquè fer una novel·la és com fer una casa. Ara també faig teatre, però jo no estic gaire segur de com funciona tot això, jo faig música perquè m’agrada i escric ficció perquè m’agrada i la ciència-ficció encara més i vull fer-ho tan bé com sigui possible.

Metal·lúrgia podrà agradar o no, però és un llibre molt original. Hi ha un cert cofoisme i un cert conformisme en la literatura catalana contemporània? 
―És molt curiós que l’art abstracte, la videoinstal·lació, la performança com a elements d’expressió artística han estat molt ben acceptats, però això no ha passat en la música ni, encara menys, en la literatura, la gent és molt noucentista encara.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.