Toni Comín
Toni Comín, en una imatge d'arxiu (Foto: Albert Salamé)

El conseller i diputat per la llista d’Esquerra al Parlament de Catalunya Toni Comín és a l’exili a Lovaina, on viu amb la parella i la filla, que ja ha començat a parlar en neerlandès. Ell continua vinculat al Consell de la República, i segueix al detall la política catalana, les negociacions pel pressupost, les disputes entre partits independentistes i les eleccions municipals. VilaWeb ha parlat per telèfon amb el senyor Comín i se l’ha trobat, com sempre, contundent, de mirada lliure i pendent de l’actualitat.

Toni Comín donaria suport al pressupost del PSOE?
—Jo crec que no es pot votar a favor del pressupost per la raó òbvia i evident que Pedro Sánchez no
ha demostrat cap canvi d’actitud. La qüestió és: el govern del PSOE és fora del marc mental franquista o no? És fora del marc en què hi ha atrapats els partits de la dreta i el Tribunal Suprem? Té clar, el PSOE, que s’ha d’aturar la persecució judicial, i entén que la solució de Catalunya és la mateixa que la d’Escòcia? Nosaltres volem que els socialistes espanyols es comportin com Cameron. Ho fan? Si resulta que tenim davant un govern que és incapaç de desmarcar-se d’aquest marc mental franquista, per por, per càlcul electoral, per mandra, per inèrcia, no té cap sentit que nosaltres hàgim de donar suport a un pressupost.

No sé si tenen marge. Segons el CIS, i com recordava Joe Brew, a Espanya un espectacular 20% de la gent vol un estat sense autonomies. Un 12%, menys autonomia. I només un 5% accepta el dret de les autonomies a la independència. El 40%, statu quo. Dades que no inclouen Catalunya. Quin marge té?
—El drama de la política espanyola és un drama cultural.
Des del franquisme, i en nom de la lluita antiterrorista, s‘ha mantingut una idea de la unitat d’Espanya predemocràtica. I aquest és el fonament més profund de la cultura política espanyola: la unitat d’Espanya és sagrada i està per sobre dels drets civils i polítics. Daixò que passa avui, jo en responsabilitzo molt el PSOE de Felipe González de 1982. Allà hi havia una oportunitat històrica i es va desaprofitar. Van ser uns grans irresponsables. Van desaprofitar l’oportunitat, als anys vuitanta, de desfranquistitzar no tan sols les institucions sinó la cultura política dels ciutadans d’Espanya.

I la política catalana, com la veieu actualment des de Lovaina?
—Dins l’independentisme encara hi ha qui està massa condicionat per la lluita per l’hegemonia. Això és un problema. I jo, des del principi, m’he manifestat molt clarament. La lluita per l’hegemonia ara no toca. Aquesta lluita, des del 27-O, hauria d’haver quedat suspesa fins a nou avís. Ara toca unitat estratègica. Però hi ha qui pensa que les travetes encara són importants, perquè debiliten l’equip rival. Doncs, per
a mi, la resta dels independentistes no són rivals. Són aliats. Jo sóc a la llista d’ERC al Parlament de Catalunya i els meus aliats es diuen CUP i Junts per Catalunya. Tenir-los d’aliats no em fa menys d’Esquerra. I jugar a l’aliança amb aquests sectors no em fa ser menys diputat de les llistes d’ERC. Ni em fa traïdor de res.

A què us referiu?
—No donava crèdit quan he sabut que a Catalunya hi ha gent que considera que Comín ha traït Esquerra perquè té bona relació amb els altres actors, particularment amb Junts per Catalunya, particularment amb Carles Puigdemont. Primer, em pensava que era broma. Que jo sàpiga, Puigdemont no és el meu enemic. És el meu aliat. Per altra banda, hi ha la unitat estratègica. I quan analitzes els documents polítics de les organitzacions i els partits,
són més a prop que no pugui semblar.

Per exemple?
—Ningú
no renuncia a la via unilateral, tothom entén que com més siguem, millor; tothom entén que no podem aturar-nos i hem de continuar endavant; tothom entén que després de les sentències s’haurà de fer alguna cosa. És a dir, les diferents estratègies són més a prop que no sembla. Ara bé, la unitat estratègica demana objectius concrets. Específics. Per exemple, fer un referèndum el primer d’octubre. Allà, estàvem tots alineats: CUP, ANC, Òmnium, PDECat, ERC. Per tant, si hi hagués una proposta molt evident, molt evident, molt evident, la unitat estratègica ja la tindríem aquí i cauria pel seu pes. Aquesta vegada, d’idees n’hi ha unes quantes, però sembla que cap no és prou indiscutible perquè s’acabi d’imposar tota sola.

Comín i Alba Vergés, en una imatge d’arxiu.

Parlem del govern Torra. Quina valoració en feu?
—Al president Torra li agraeixo molt que sigui
qui diu més clarament, i obertament, que la independència no es pot guanyar des de les institucions i prou. I que això només es pot guanyar des de la mobilització ciutadana. I que la mobilització ciutadana té un cost altíssim per a la gent. I la gent ho ha de saber. I després, la gent ha de decidir. La nostra obligació no és dir a la gent què ha de fer. Però sí dir-li quin és el preu de la independència. El preu real. De manera crua i clara. I no tenim la valentia de dir-ho. El president Torra és dels més clars, perquè parla de sacrificis. Hem de dir a la gent que si volem la independència, caldran sacrificis. I si no els voleu fer, hi teniu dret, però no hi haurà independència. Si la gent no vol fer sacrificis, no hi haurà independència. Per desgràcia, a Espanya la independència no es fa votant en una urna. A Espanya, no. Pel que dèiem abans. Jo al president Torra li agraeixo moltíssim aquesta valentia. Aquesta és la paraula. Valentia. Que és justament per això que rep crítiques. Que si és un radical, que si crida a no sé què. No. Diu clarament quin és el preu de l’objectiu que la gent diu que té. I després, que la gent ho consideri. No direm què ha de fer. Però sí que hem de ser clars. Tu vols la independència? Doncs això té un cost.

I pel que fa al govern?
—Pel que fa a la gestió del govern Torra,
passa allò que vaig dir. Tenim un govern efectiu, sí. Però no podem generar expectatives que després no es poden complir. Ho vaig posar per escrit. El govern de la Generalitat, un cop investit, tindria una funció fonamentalment defensiva. És a dir, evitar que el govern el tinguin els altres i desmuntin la mica d’autonomia que tenim. Però el govern no pot satisfer les expectatives del 21-D. El govern, per si sol, no té prou capacitat.

Passem al Consell de la República.
—El Consell de la República és una idea que, tot i els dubtes, s’ha acabat imposant. Els escèptics ho són en privat. I els convençuts, en públic. Això passa perquè el Consell manté viu el mandat de
l primer d’octubre. La legitimitat i l’energia política que es van desencadenar aquell dia, si no les institucionalitzes, es van dissolent. Si em permeteu, el Consell és un tres en un. Per un cantó, el govern a l’exili per elevació. L’estat major per elevació. I un Diplocat per elevació. És les tres coses a la vegada.

Per elevació, què voleu dir?
—Vol dir que si aquest país, després de la sentència, es posa dempeus, no és gens descartable que l’estat espanyol torni a reaccionar,
novament, amb un 155. Qui serà aleshores el refugi, el representant de la voluntat d’una majoria de ciutadans de Catalunya? El govern imposat de Madrid o el Consell de la República? L’estat major, i amb perdó, és ara mateix l’espai que expressa millor la unitat de l’independentisme. Hi ha Esquerra, Junts per Catalunya, Poble Lliure, ANC, Demòcrates i hi volem afegir més actors. I és el Diplocat per elevació perquè el govern de la Generalitat té una acció exterior limitada per Madrid. Per l’estatut mateix. No pot anar pel món a fer alta diplomàcia i de manera oberta. El Consell, sí. Ara, però, hem de fer coses tan prosaiques com el reglament del Consell. Preparar un règim electoral, perquè la tardor que ve, a tot estirar, hem de fer unes eleccions a l’assemblea de representats. També hem de desplegar una estructura tècnica. Necessitem personal i crear l’administració del Consell. Treballem en això. I en tirar endavant alguns projectes. Els projectes estrella. Alguns d’importants.

Per exemple?
Un de gris, però que per a mi és bàsic. Hem de bastir un think tank, perquè ens falta base científica per a dissenyar l’estratègia política. És a dir, necessitem l’observatori de com evoluciona el suport a la causa catalana dins els països d’Europa. No en tenim dades. A Itàlia ens coneix un 3% o un 13%? I quants a favor? I això és treballar amb instituts de demoscòpia de diferents països. I l’altre vessant és parlar amb experts de dret internacional públic i filosofia política que acabin de consolidar el relat. I que es vegi clar que la nostra reivindicació és legítima. I legal. Aquí tenim una batalla. Perquè el problema que ens trobem en l’àmbit internacional és que veuen clar l’1-O (com us van pegar) però no tant el 27 d’octubre (vau fer una costa anticonstitucional). Hem de donar la volta al relat de l’anticonstitucionalitat del 27 d’octubre. I aquí necessitem filosofia política, juristes, dret internacional i constitucional.

Heu pensat a presentar-vos a les eleccions europees?
—A mi, a les europees, m’agradaria una llista única encapçalada per Oriol
Junqueras. Vaig dir-ho fa molts mesos. Com també ho han dit Carod-Rovira i tanta altra gent. I crec que té sentit que en aquesta llista hi hagi presos, en primer lloc, i exiliats. Però fixeu-vos que, probablement, tampoc no podríem agafar l’acta. La junta electoral central ja ha dit que hem d’anar a Madrid a recollir-la.

—La vostra amistat amb Jaume Asens i la vostra feina a la Conselleria de Salut us converteixen en un dels independentistes amb més proximitat amb els comuns. Com els veieu, a Barcelona?
—Els faria aquesta pregunta: Barcelona com a capital d’una República farà una societat més igualitària o menys? Més! No menystinc, ni de bon tros, la solidaritat que han mostrat amb els presos. Ni la denúncia que han fet de la repressió. Ni que van trencar amb el PSC pel 155. No menystinc res d’això. Però veig que a vegades encara discuteixen en el tauler de joc de l’eix nacional. Unionisme, independentisme i els qui es volen entremig. Tot legítim. Però és que, des de l’1-O, el taulell ja no és aquest. Ara és violència contra pau. En l’eix franquisme versus democràcia, en l’eix pau versus violència, els comuns, com els hereus del PSUC que són, han de ser inequívocs. I potser no ho són del tot. Quan miren tan de reüll la frontera electoral que tenen amb Ciutadans, per exemple, a Nou Barris, crec que no s’adonen que, potser sense voler-ho, posen al mateix nivell víctimes i botxins. Oi que hem dit que amb Vox no podem anar ni a la cantonada? Doncs amb els qui han avalat el 155, tampoc.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb