Salvador Alsius: “Vam provar de viure en una comuna i ens ha funcionat tota la vida”

  • Entrevista al periodista, que ha publicat les memòries d’infància i joventut ‘Veni, vidi, vixi’

VilaWeb
18.01.2025 - 21:40
Actualització: 19.01.2025 - 11:13

Veni, vidi, vixi (Viena Editorial) són les memòries d’infància i joventut del periodista i professor universitari Salvador Alsius. A diferència de la frase de referència de Juli Cèsar en llatí, ell no parla d’arribar, veure i vèncer (vici); sinó d’arribar, veure i viure (vixi). A partir de la seva pròpia història, Alsius fa el retrat de tota una època (1948-1983), una època grisa i opressiva en molts moments, especialment marcada per la religió, sobretot en el seu cas. Unes memòries que són un plat combinat en què es poden trobar anècdotes, records dolços i amargs i referents culturals i de la vida quotidiana que poden interpel·lar molta gent. Parlem de tot plegat amb ell, que va encarnar maneres de fer i pensar ben diferents durant aquesta etapa. Qui ho havia de dir, que el candidat a capellà es convertiria en membre fundador d’una comuna? El periodista reconeix que té un punt anarquista i contrahegemònic, però ha sabut viure en la utopia sense esdevenir un marginat.

Us va sobtar que a la contracoberta de les vostres memòries etiquetessin la vostra família de burgesa. Com la descriuríeu?
—Els meus pares es van casar grans, a trenta-cinc anys. La meva mare s’havia quedat tenint cura dels meus avis materns i va continuar fent-ho ja casada. Per tant, vaig néixer en el context d’una família formada pels dos avis, el pare i la mare. Després van morir tots quatre en cinc anys. Tenint en compte que el meu avi era notari, el meu pare farmacèutic i vivíem al passeig de Gràcia, com podia negar que era una família burgesa? Però a casa la xocolata anava racionada i la meva germana i jo discutíem pels trossets de formatge que ens deixava l’àvia. Econòmicament, anàvem més aviat justos, però proveníem o vivíem en el context de la burgesia.

No acabeu de treure l’entrellat de la ideologia del vostre pare. Per què?
—La meva família materna era clarament de dretes i molt religiosa. El meu avi es va amagar dels rojos durant la guerra. Però, en el cas del meu pare, tinc dubtes. Sé que durant la guerra es va incorporar a la rereguarda de les files franquistes com a farmacèutic, i fins i tot tinc record d’alguna vegada que l’havia vist aixecar el braç –en un acte feixista al castell de Montjuïc, on penso que potser s’hi va veure obligat. Però, en canvi, les seves lectures eren les d’una persona amb idees relativament progressistes: Ciervo, de confessió cristiana, però progressista; crec que també Cuadernos para el diálogo… Tenia unes inquietuds que em fan pensar que no era un fatxa. I era de família catalanista, a diferència de la família de la meva mare. Ells eren de Terrassa i Banyoles, i, de fet, el meu besavi va descobrir la mandíbula de Banyoles.

Parleu d’una infància feliç, però en una època grisa, molt marcada per la religió.
—En aquella època de postguerra perllongada en què vaig créixer un factor indubtable era la formació religiosa i moral estricta i asfixiant. El pitjor record que tinc de la meva infància és com n’arribava a ser, d’opressor, el factor moral. D’adolescent, a l’habitació no hi tenia un pòster del Kubala, sinó un Crist i una làmina de Sant Lluís Gonzaga mirant una calavera. Ara això és inimaginable…

“D’adolescent, a l’habitació no hi tenia un pòster del Kubala, sinó un Crist”

Abans heu esmentat que en un període de tan sols cinc anys es van morir els vostres avis materns i els vostres pares. Quan teníeu quinze anys el pare es va morir als vostres braços. Dieu que va ser el moment en què vau deixar de ser un nen. Dos anys després, es va morir la mare. Com va ser passar per tot això en plena adolescència?
—Ho vius com pots i ara penso que encara ens n’hem sortit prou bé, la meva germana i jo. No em sento marcat o no sóc capaç de discernir quins aspectes de la meva vida han quedat configurats per això. És com si la quota de dissort ja l’hagués pagada en aquella època i després he tingut la sort de tenir una vida molt satisfactòria. Sí que de vegades recordo el meu pare, que va morir als meus braços, o també com vaig veure agonitzar la meva mare, dient “què en serà, d’aquesta xiqueta?”, en referència a la meva germana. Però la meva vida no ha estat amargada per això.

Segurament us va forçar a créixer de pressa.
—Això sí. Fins i tot en el període entre la mort del meu pare i la de la meva mare vaig tenir la sensació de ser l’homenet de casa. Això va dificultar la meva adaptació quan ens van adoptar els oncles, que tenien set nens petits i esperaven el vuitè. Per una banda, els devia tota la gratitud, però, per una altra, estava acostumat a anar a la meva. De sobte tenien a casa un galifardeu que contestava, que arribava tard a sopar… I van saltar espurnes!

Uns quants anys després vau decidir de fer el noviciat. Per què?
—No em trobava còmode al col·legi de jesuïtes, però vaig passar a formar part de la congregació mariana, que era com un cau religiós. Va acabar influint molt en mi un capellà, Jordi Ginestà, determinant perquè sentís la vocació religiosa. A El minuto heroico: yo también dejé el Opus Dei, docusèrie de Mònica Terribas, les dones expliquen que tenien aquesta sensació que Déu et parla. Jo sentia una cosa semblant, salvant totes les distàncies. Aquesta mena de formulacions religioses arriben a fer una mena de rentada de cervell increïble. I en el cas dels jesuïtes eren els exercicis de Sant Ignasi de Loiola, que són un tractat de persuasió com pocs, que entra per la via de la por a l’infern. La meva mare va morir alleugerida en aquest sentit, perquè tan religiosa com era, que el seu fill volgués ser capellà era una gran satisfacció.

“Per a la meva mare, que el seu fill volgués ser capellà era una gran satisfacció”

Implicava un seguit de sacrificis molt grans per a qualsevol, i més tan jove. És per això que ho vau deixar?
—Vaig estudiar periodisme a l’Escola de Periodisme de l’Església, però d’eclesiàstica en tenia poc, allò era una cova de gent d’esquerres i polititzada. I era la primera vegada que tenia companyes en una aula, i ho vaig deixar córrer al cap de pocs mesos. Però he mantingut el respecte per la gent autènticament creient. No em fan gràcia els gags que els poden ofendre. Tot i que racionalment penso que les religions han fet molt de mal a la humanitat, pel que tenen d’aniquilador de la raó. Sóc una persona de mentalitat científica, és una de les raons per les quals estic arrenglerat amb els defensors de la intel·ligència artificial.

En quin aspecte?
—Quan es posen barreres a la intel·ligència artificial en nom de l’humanisme o de la consciència de la humanitat, veus que, si rasques, què se suposa que hi ha darrere d’aquesta consciència? L’ànima. I com que sóc materialista, ateu i monista, penso que si som realment fets de matèria, energia, informació i atzar, no s’ha de posar cap límit a la intel·ligència artificial. “I si les màquines agafen consciència?” En podem dir consciència o capacitats que ara només atribuïm a la humanitat i que no necessàriament han de ser exclusives nostres. Dir que les màquines no podran competir mai amb nosaltres és una veneració de l’ego humà. En definitiva, vaig passar de ser un fervorós creient a un no-creient radical.

No heu trobat a faltar mai Déu?
—Quan veus que hi ha gent que té la sort de creure i com els consola. Potser com a mena de reacció a aquells anys que vaig ser tan disciplinat sempre he tingut un cert rampell anarquistoide, de no acabar de creure’m l’autoritat de ningú o de posar sempre en qüestió les coses, sobretot si vénen del poder.

VilaWeb
VilaWeb

Fa cinquanta anys que viviu en una comuna; és a dir, tres parelles sota un mateix sostre, després també amb sis fills en total. Com es passa de voler ser capellà a acabar optant per aquest estil de vida?
—Quan deixo de creure són principis dels setanta, encara amb molt de reflux del maig francès. Tot el que era contracultural era ben assumit pels joves. Érem un grup d’universitaris que vam fer un seminari sobre l’experiència de les comunes de Berlín. I sis persones vam pensar “i si ho provem?”. Vam provar l’invent de viure en una comuna i ens ha funcionat tota la vida.

Com esteu organitzats i quina creieu que és la clau de l’èxit?
—Uns altres grups s’autoimposaven un model ideal i l’aplicaven de manera radical, i allò petava. Deien “a partir de demà, amor lliure!”. O fins i tot feien torns! Avui el Josep amb la Rosa, demà, el Josep amb la Maria… Imagina’t, si havies de consultar la pissarra sobre amb qui havies de fregar i la pissarra sobre amb qui te n’havies d’anar al llit l’endemà! Nosaltres, malgrat que les parelles poguessin ser més obertes o tancades, vam fixar aquest esquema de tres parelles, cadascuna amb la seva habitació. I en l’aspecte econòmic, el “tot és de tothom!” implica un guirigall d’ús de les coses. Nosaltres hem arribat molt lluny en això, fins al punt que tenim els béns completament fusionats, però ha estat progressiu. Vam començar amb una bossa comuna, com en els pisos d’estudiants. Després fèiem aportacions en proporció a allò que guanyàvem. Però després, sense forçar res –que aquesta és la clau– ens vam trobar que els nostres béns eren completament compartits. I ens vam fer una casa pensada per a viure-hi plegats.

La gent us deia “això petarà quan sigueu més grans”, “això petarà quan tingueu fills”, i no ha passat mai.
—Hem tingut conflictes, però cap no ha suposat un trencament. I el tema de tenir fills ha estat determinant, però en positiu. En diem filles, perquè de sis, cinc són dones, i ens vam avançar a la CUP en això de parlar en femení. Han estat un ciment molt important per al grup. Ara travessem la prova d’aguantar-nos les manies de l’edat, però quan els dilluns a la tarda ve tothom, l’ambient que es crea amb els fills i els néts ens fa adonar que maco que és això que hem aconseguit. Quan parlem de tribu, la gent se’ns imagina amb llança, però és el concepte que més ens serveix per a explicar el que vivim. El concepte de “comuna” molta gent no l’acaba d’entendre, i ara a més les filles han marxat i no han reproduït el model. Però quan hi som tots, som vint-i-nou. Érem trenta, però un dels membres fundadors va morir.

“Quan parlem de tribu, la gent se’ns imagina amb llança, però és el concepte que més ens serveix per a explicar el que vivim”

Ara hi viviu cinc membres, però mentre els fills eren petits vau arribar a conviure dotze persones. Això té molts avantatges: nens que creixen amb més referents adults, criança compartida, una vellesa que s’enfronta sense la por de la soledat…
—La llar de iaios ja la tenim muntada i alguns amics se’ns han posat en llista d’espera! [Riu.] I sí, durant molts anys érem dotze a taula, i en cert moment van anar apareixent els xicots de les filles.

Els crítics del poliamor us dirien que la clau del vostre èxit ha estat la monogàmia, que amb l’amor lliure el model de convivència hauria saltat pels aires.
—A mi no m’ha tocat viure això del poliamor, però pot estar bé! Nosaltres teníem el context cultural que teníem. I cal dir que una de les persones que forma part del grup és la meva germana! [Riu.] Una altra clau és que ens hem organitzat molt, també el futur, i per això fa anys que vam instal·lar un ascensor.

Volia acabar demanant-vos per la qüestió periodística, que també apareix en les memòries, tot i que no parleu de TV3 perquè ja hi vau dedicar un llibre concret. Vau passar pel Diari de Barcelona, El Periódico, el Món…
—Parlo dels primers anys de professió en una època una mica heroica del periodisme, en ple franquisme, quan te la jugaves. A vegades deixava el cotxe aparcat i feia el gest de saludar algú, com si em miressin des del balcó, perquè era conscient que podia sortir una quadrilla i fotre’m una pallissa, havia tingut amenaces de cossos parapolicials.

“Podia sortir una quadrilla i fotre’m una pallissa, havia tingut amenaces de cossos parapolicials”

Entre totes les històries que expliqueu, m’ha cridat l’atenció que us infiltréssiu en la secta del Palmar de Troya.
—Ho vaig fer amb un mètode sobre què després he fet reflexionar molt els alumnes: fins a quin punt es pot permetre o no la dissimulació de la identitat, fer-te passar per algú que no és periodista. Entrar a l’habitació del Dalí moribund per a fer-li unes fotos disfressat de metge és l’exemple que es posa del que seria reprovable. Però també s’han fet grans reportatges amb dissimulació d’identitat, com ara El transmiserià, en què Carles Sentís es va infiltrar en un autocar que portava treballadors de Múrcia a Barcelona. Això del Palmar de Troya tractava d’unes suposades noves aparicions de la Mare de Déu en un poble a prop de Sevilla, i hi havia sospites que era una cosa una mica mafiosa. Hi vaig anar acompanyat de la meva dona, la Lluïsa. Ens vam fer passar per peregrins, vam veure situacions de fanatisme religiós, el reportatge va tenir un èxit considerable. També em vaig presentar a un examen de medecina per demostrar que hi havia gent que, cobrant, es presentava a exàmens per uns altres.

VilaWeb
VilaWeb

Com veieu l’ètica periodística en l’era del pescaclics?
—El clickbait és una plaga. “Se n’anirà del Barça per un afer sexual.” Em nego a entrar-hi i m’indigna… Jo sempre m’inventava títols suggestius. Ho has de fer perquè la gent llegeixi un reportatge avorrit sobre les eleccions al Col·legi de Metges, per exemple, però això és una cosa honesta, una altra cosa és el pescaclics. Encara sóc dels ingenus que creu que s’ha de defensar el territori del periodisme i posar la frontera amb tres territoris limítrofs: la publicitat, la propaganda política i l’entreteniment. És preocupant que els límits del periodisme amb aquestes zones siguin cada vegada més borrosos.

“El clickbait és una plaga”

Amb TV3 a vegades us enfadeu, també?
—No tant des d’aquest punt de vista. De TV3 em preocupa més la temptació d’abaixar la guàrdia amb el tema de la llengua, però no perquè en alguna sèrie es parli castellà, sinó per la qualitat i la cura. I em poso nerviós de veure com els textos periodístics són fets amb molt poc sentit de l’oralitat a la televisió i la ràdio. Es redacta amb mentalitat de text escrit i després es llegeix. Quin sentit té fer servir, en llenguatge oral, el present dels titulars de premsa? “Un camió s’estavella a…” Si va ser ahir a la nit! És un present que admetem en premsa, però no en l’oralitat. O posar el complement circumstancial de temps després del verb. Ningú no diu: “Un quilo de rovellons he comprat avui al mercat de la Boqueria.” Però és una batalla perduda…

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor