Ramón Cotarelo (Fotografia de Lluís Brunet).

No fa pas gaire que vam entrevistar el professor i politòleg Ramón Cotarelo. Va ser just abans del ple d’investidura de Carles Puigdemont programat el 30 de gener i que finalment es va ajornar de manera indefinida. Aquests poc més de dos mesos han passat moltes coses. I gairebé ningú no és allà on era. Una altra novetat és que Cotarelo ha publicat un llibre nou, en castellà: España quedó atrás (Ara Llibres, 2018). Tot plegat ens ha decidit a renovar les reflexions d’aquest home que s’expressa sense pèls a la llengua i que fa pocs dies va anunciar que havia decidit de venir a viure a Catalunya per deixar enrere Espanya. Comencem demanant-li sobre aquesta qüestió.

—Heu anunciat que veníeu a viure aquí. Ja sou un nou gironí?
—Sí. Encara no hi visc. Perquè encara queden un parell de mesos de curs i ara no trauré els fills de l’escola ara. Però sí que busco un lloc per a viure a Girona. I he de matricular els nens, que això és una cadena de gestions. Per matricular els nens, has d’estar empadronat. Per estar empadronat, has de tenir un pis. Per tenir un pis, has d’haver-lo aconseguit. Ara mateix vaig fent tot això. Vull deixar enrere Espanya. Quan te’n vas d’un lloc és perquè no t’agrada. Si es pot trobar un lloc que t’agradi, millor. I aquest lloc és Girona.

—En aquest últim llibre que heu escrit parleu d’una Espanya irreformable…
—Aquest llibre és una continuació del primer, que era La república catalana. L’editor m’ho va demanar perquè calia actualitzar l’anàlisi de la situació després d’un període decisiu i amb moltes novetats. Calia explicar coses noves. Aquest temps que ha passat ha estat decisiu. Hi ha l’1 d’octubre, que és una data que es fa gran amb el pas del temps. La idea del llibre és que amb l’evolució de Catalunya, la circumstància de ser part d’Espanya ha estat superada per un propòsit d’avenç que Espanya no té.

—I aleshores és un fre?
—Espanya és un fre en tots els sentits per a aquest avenç de Catalunya. Per tant, Catalunya ha emprès la marxa sense esperar Espanya, que ha quedat enrere. Ja no hi ha paral·lelisme ni encaix possible entre Catalunya i Espanya. Al llibre insisteixo molt en la ruptura emocional que hi ha hagut. El vincle emocional o espiritual que hi havia –si és que mai hi va ser– entre els projectes de Catalunya i d’Espanya s’ha trencat completament. La manera com ens veiem els catalans i els espanyols no coincideix i no ofereix cap opció de concòrdia. Ja no hi ha casa comuna possible. I la casa espanyola queda enrere.

—Heu dit que l’1-O es fa gran amb el pas del temps. El 27-O es fa petit tenint en compte totes les coses que han passat després?
—No ho sé. Però no ho crec. És evident i indiscutible que l’1 d’octubre és la divisòria, el punt d’inflexió i ruptura. Tot el que ve després té menys importància. En el sentit que l’acte constitutiu s’esdevé l’1 d’octubre. La resta no és que es faci petita ni gran. La resta depèn de la resposta que arriba de l’estat espanyol. Si proclamem solemnement una república al parlament, però després arriba un jutge imposat dins d’una legalitat que ja no és legalitat a Catalunya, en una situació d’excepcionalitat i d’intervenció, i obliga la gent a desdir-se amb els mateixos criteris que es feia a la Inquisició a l’Edat Mitjana, tot això sembla que resti força i brillantor a la proclamació.

—Però això fa un cert efecte…
—Sí. Però arribarà un moment que la història es podrà escriure en llibertat i es dirà que el 27 d’octubre el parlament va proclamar la independència de manera solemne. I també s’explicarà que després van arribar uns senyors amb imposició i violència i van començar una forta repressió que va obligar algunes persones a matisar i desdir-se d’aquella proclamació. Però els fets són els fets. I la República va ser proclamada com a conseqüència de l’1 d’octubre.

—L’independentisme té dificultats evidents per a trobar una sortida a tot plegat. La gent està preocupada. No us preocupa?
—És comprensible que la situació actual preocupi. A la vegada, cal entendre que trobar una sortida no depèn només de nosaltres. No estem sols en aquest món. Es fa tot allò que és a les nostres mans. Però hi ha una voluntat i determinació absoluta de l’estat espanyol per a boicotar-ho tot. I en aquesta situació, amb gent a la presó, a l’exili i amb patrimonis embargats, una equivocació en les decisions que es prenen pot tenir conseqüències devastadores. No és que l’independentisme no trobi una sortida perquè siguem uns incompetents. És que les sortides que provem xoquen amb l’amenaça i el mur de boicot espanyol. Jo crec que ningú no s’ha aturat. Hi ha desavinences naturals i lògiques. Com n’hi ha a tots els col·lectius humans.

—Així, creieu que tot rutlla prou bé?
—Continuem dempeus contra un estat amb una fúria repressiva que no havíem vist mai. I ara diuen que també volen encausar els CDR per rebel·lió. Amb el suport de la població espanyola i d’una part significativa de les forces polítiques catalanes. Qui s’inventa aquesta situació violenta per poder acusar els CDR –que vol dir la gent– de rebel·lió és el PSC, per exemple. Davant d’això, es pot entendre que s’escampi la impaciència. I que ens sembli que tot va massa lent. Però si ens fem càrrec de les dificultats del que volem fer i de les conseqüències que té, potser hem de matisar el judici sever.

—Amb els CDR, necessitaven reforçar l’invent del relat de violència que justificaria l’acusació de rebel·lió?
—I tant! Això ja es podia veure en la interlocutòria de Llarena aquella que parlava d’un assalt amb ostatges i amb trets a l’aire. No ho deia Llarena, això? Aquest paràgraf no és descriptiu, que és el que caldria esperar d’un jutge, sinó desideratiu. És allò que el jutge hauria volgut que hagués passat perquè tot li seria més fàcil. Ja es veia a venir que mirarien de reforçar aquest invent de la violència. De la mateixa manera que el ministre de l’Interior, que és un ésser inenarrable des de tots els punts de vista, va dir al congrés que la violència de l’1 d’octubre la van exercir els apallissats. És la mateixa idea que estan mirant de defensar aquests jutges. Per ells, el concepte de violència inclou la no-violència. De manera que el senyor Junqueras és violent perquè allà on estava hi va haver violència. Amb aquesta mena d’interpretacions, s’arriba a acusar els CDR de violents quan són organitzacions pacífiques i no violentes per definició. Necessiten inventar-se la violència per justificar la repressió i la causa general contra l’independentisme.

—Aquesta fórmula d’atribuir un caràcter violent o criminal a un col·lectiu per a poder-lo perseguir és pròpia de les dictadures i els estats totalitaris?
—Es tracta de criminalitzar l’enemic. Si aconsegueixes que s’identifiqui l’enemic –que en aquest cas són els independentistes– col·lectivament i convertir-lo en una amenaça, tens molta feina feta en la justificació de les teves arbitrarietats.

—En l’última entrevista que vam fer, demanàveu que s’arribés fins al final en la investidura de Puigdemont per posar en evidència la il·legalitat de l’estat espanyol. Potser sí que hi ha dificultats per a aguantar el torcebraç?
—Jo crec que ningú no ha baixat del carro. Però ha canviat la situació de Puigdemont. Insisteixo que no es poden fer plans com si fóssim sols al món. Tal com jo ho entenc, el compromís amb Puigdemont existeix i és ferm. Ningú no ha dit que no vulgui investir-lo. Però cal veure quina és la seva situació. Què passarà a Alemanya? Tanmateix, jo l’investiria igualment, sense esperar la decisió d’Alemanya. Perquè la justícia alemanya tan sols pot fer dues coses: lliurar-lo a Espanya o deixar-lo en llibertat. En qualsevol dels dos casos, no veig cap variació de les conseqüències de fer-lo president. No sé si no es vol fer per no perjudicar-lo judicialment en aquest moment. Jo he entès que es va obrir un compàs d’espera, però que ningú no ha renunciat definitivament a investir-lo. No crec que sigui possible acceptar un marc estatutari amb un president còmode pel 155. Cal tenir en compte que el temps corre a partir de l’intent d’investir Turull. Aquí és on som. I no sé si és millor cercar una solució de compromís abans d’exhaurir el termini o anar a unes eleccions. Sincerament, no ho sé. Les conseqüències d’una opció i d’una altra no es poden veure fins que no s’han provat.

—Us apunteu a alguna de les teories sobre les raons de la detenció de Puigdemont a Alemanya?
—No m’apunto a cap teoria. La informació que tinc és la publicada als mitjans, com tothom. Ningú no sap res del cert i tots especulem segons les nostres il·lusions i prejudicis. Uns diuen que és una maniobra astuta de Puigdemont; uns altres diuen que no; uns altres diuen que han enviat Mortadel·lo i Filemó a fer de les seves… Hi ha opinions per a tots els gustos. L’única cosa certa que sabem és que la decisió és en mans de la justícia alemanya, i que la meva confiança en la justícia alemanya és infinitament superior a la confiança que pugui tenir en la justícia espanyola, que considero que no existeix. Jo espero que Alemanya no extradeixi Puigdemont i que li ofereixi asil polític. Això és una esperança, és clar.

—Més enllà de les setmanes vinents i els moviments curts, quin és el camí a mitjà termini per a reeixir en la configuració d’un estat independent?
—Em sembla que és prou clar. Cal que Espanya segui a una taula de negociació. Amb mediació internacional o sense. Bé, segurament haurà de ser amb mediació perquè no hi haurà una altra manera per fer-los seure. I aleshores s’ha d’arribar a un acord de separació i convivència amistosa.

—Ara és molt lluny d’una hipotètica taula de negociació…
—La situació ara és incontrolable. En aquest moment, no es pot dominar a cop de voluntats. Tampoc no pot continuar així gaire temps. La solució s’ha de proposar i s’ha de trobar. Però no crec que existeixi una fórmula màgica. Això no és un pla de batalla en què decideixes per on fas entrar la cavalleria i que l’enemic haurà de retrocedir. No ho sabem i no es pot saber. Seria un error pensar que podem fer les coses perquè volem, al marge del context polític espanyol i internacional. I el context polític espanyol està clarament paralitzat a l’espera de què passa a Catalunya. I Catalunya està impossibilitada d’actuar perquè té una camisa de força imposada pel 155. A la vegada, Espanya no és viable mentre Catalunya no funcioni.

—Un peix que es mossega la cua?
—Exacte. Però pot passar qualsevol cosa. És important estar sempre preparats per actuar amb intel·ligència. I cal esperar que els fets que passin no incloguin barbàrie, destrucció… Cal continuar amb l’actitud actual del moviment independentista. I esperar que la part espanyola canviï la seva.

—I això com s’aconsegueix?
—Amb paciència de sant. Amb una paciència de sant…

—L’economista Xavier Sala i Martín es demanava si el col·lapse de l’estat espanyol arribaria abans que el col·lapse de l’independentisme. Teniu resposta?
—Qualsevol persona normal amb experiència i que no visqui a la lluna es demana com és possible que Espanya encara s’aguanti més o menys dreta. Un país presidit per un individu sota tota sospita. Governat per un partit ple d’encausats que són una colla de lladregots. En una situació de desastre social i econòmic. És lògic demanar-se com és possible que encara s’aguanti dret. Com és possible? Perquè hi ha un acord de base arran de Catalunya! La qüestió que uneix tots els espanyols en aquest moment és impossibilitar l’avenç de Catalunya. Els uneix a tots: els espanyols del carrer, els mitjans de comunicació, els partits polítics. I per això es manté dempeus. Amb aquesta idea, tot s’aguanta. Per exemple, Cristina Cifuentes no dimiteix. Com pot mantenir-se un govern ple de xoriços? L’única explicació és que han creat un enemic comú interior. I el combat contra Catalunya fa que el cadàver que és Espanya sembli que encara és viu.

—Espanya aguantada per Catalunya. Entesos. Però es pot col·lapsar l’independentisme?
—Amb tots els meus respectes, això no és possible. El règim espanyol es pot col·lapsar. O pot aguantar. Però l’independentisme català no es pot col·lapsar. No pot. Si som realistes: qui pot aturar una societat amb un moviment de dos milions de persones decidides a posar en marxa un sistema diferent? Com es pot aturar, això? Hi pot haver més baralla o menys entre els independentistes. La garantia i l’essència del moviment independentista és la unitat. I si la unitat no es trenca –cosa que no passarà–, el col·lapse és impossible. I si algun partit trenca la unitat, s’emportarà un bon disgust.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.