Pilarín Bayés (Vic, 1941) és probablement un dels personatges més entranyables del país. Molts infants han crescut llegint les històries protagonitzades pels seus ninots, de contes a biografies, passant per les vinyetes de Cavall Fort. Aquests darrers anys, a més, ha estat molt activa a Instagram, on va penjant dibuixos i vídeos i fotografies en què es capbussa, salta o pren el sol. Enguany, ha fet vuitanta anys, però continua tan vital i entusiasta com sempre. Parlem amb ella ara que publica el llibre número mil: 1.000 motius per viure (La Galera), un recorregut per les experiències, emocions, persones i valors que han marcat la seva vida. Ens rep amb un somriure i en un tres i no res improvisa uns dibuixos personalitzats. S’ha vestit de gala amb un barret rosa, una de les seves senyes d’identitat. “A l’estiu em fan ombra i a l’hivern m’abriguen”, explica. “Potser en tinc cinquanta!”

Heu publicat el llibre número mil. El primer, el teniu a les mans: El meu pardal, del 1964.
—Sí! És la primera edició del primer i està guixat pels meus fills. Vaig cobrar els calés tornant del viatge de nuvis: 5.000 pessetes. Estàvem escurats i ens va semblar que ens havíem refet! Trobo que té la seva gràcia haver fet el número u i el número mil amb la mateixa editorial. Em fa pensar que sóc una mica com el Reial Madrid: potser no són bons, potser no juguen net, potser no ho fan gaire bé, però els punyeters fan gols… Jo n’he fet mil, de gols! I he provat de fer-los de màxima qualitat, però potser no sempre he estat tan encertada…

N’esteu especialment orgullosa, de cap dels mil?
—El que fas en cada moment és el que et fa sentir més orgullós. En aquest darrer, han fet una maquetació que fa lluir força els dibuixos.

Es diu 1.000 motius per viure. Quins són, alguns d’aquests motius?
—Em van proposar de fer una biografia, però la vaig començar deu vegades i no me n’acabava de sortir. Tinc poc argument… Diuen que els països que són feliços no tenen història. I jo, en el fons, encara que les hem passades magres, sempre he estat feliç. Ester Pujol, la directora de La Galera, em va dir que posés els mil motius per a viure i la idea em va encantar. Alguns són una mica rebuscats, però sincers. Els veritables motius per a viure són la gent que coneixes. He posat gent que conec i gent que no, però que han estat importants en la meva vida. I els dibuixants joves, que els segueixo molt.

Poseu molt d’èmfasi en la gent i, de fet, comenceu el llibre parlant de la vostra família. Vau néixer a Vic, en una família de metges.
—Sí, però jo era rematadament de lletres. Ajudava el meu pare a fer el pneumotòrax a un pacient amb tuberculosi. Ficava una agulla molt fina i llarga entremig de les costelles, dins els pulmons, i es desinflaven artificialment. A còpia d’anar-ho fent, el forat s’anava fent petit i es curaven. Ell era molt patidor i responsable. El veia patir i pensava que mai no em faria metge ni infermera!

I com va néixer, la passió pel dibuix?
—Va ser de petita. Quan feia COU ja dibuixava com una desesperada, tot el dia, en unes llibretes. Per Quaresma, a l’escola em van dir que havia de fer un gran sacrifici, i vaig cremar-ne una. Vaig pensar que més sacrifici que allò, no en podia fer, era allò que més m’agradava…

Com vau començar? El primer encàrrec, per exemple.
—Abans d’El meu pardal havia tingut encàrrecs com ara cartells per al cine club, però el primer de tots van ser unes felicitacions de Nadal. N’estava molt orgullosa, però qui m’ho va encarregar les portava en una vespa, va caure en un bassal i se li van mullar totes! La cosa va començar pel pedregar…

Aleshores ja fèieu els dibuixos amb les galtes vermelles.
—És una cosa que em ve del pare, que era el metge del balneari de Tona. Els nens que hi anaven feien nou dies de prendre les aigües, però ell deia que allò que realment anava bé a aquests nens de la postguerra que venien del centre de Barcelona i que gairebé no veien el sol era menjar llonganisses de veritat, ous de veritat… I que els toqués el sol! I sempre vaig entendre que les galtes eren salut.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pilarin (@pilarinbayes)

Com ha anat evolucionant el vostre estil?
—L’estil és la manera d’interpretar el món d’un artista. És una cosa una mica ingènua o egocèntrica, a vegades fins i tot penses que ets Déu! Interpretes el món, i si aquí hi vols posar uns àngels vestits amb les casulles de la missa, els hi poses. I si vols que passin els dimonis del pobre bisbe de Solsona, també! [Riu.] Som lliures de posar-ho tot!

Ja heu dibuixat el bisbe?
—Sí! [Riu.] A El9Nou de Vic. Pobre home, amb molta comprensió… Com deia, l’estil propi no és una cosa fixada, sinó en evolució constant. Ni te n’adones. Penso que és per a aprendre, tot i que hi ha un dia que ja no. Hi ha un dia que l’estil va de baixa, com tot. Vas pujant, arribes al teu màxim, i després baixes. No sé si ja baixo o encara puc pujar una mica. M’agradaria acabar amb certa dignitat. Dalí, per exemple, en els dibuixos de quan es va fer molt gran veus que pobre home no tenia esma, gairebé. És interessant perquè veus el declivi d’un geni. Jo, sense ser geni, m’estimaria més acabar quan toqui… Però a vegades tu mateix no ho veus.

Això vol dir que us jubilareu en algun moment?
—No ho tinc previst i no sortirà de mi. Però sí que sóc conscient que puc haver de plegar sense haver-me mort. Ara m’han operat de cataractes, si hagués anat malament i no m’hi veiés, ja hauria acabat. I a vegades potser perds les ganes.

Però encara dibuixeu de sol a sol.
—Sí. Tinc les mateixes ganes que a trenta anys. Però no sé si demà les tindré…

Els fets de la vostra vida han influït d’alguna manera en els vostres dibuixos?
—Crec que sí… Per exemple, una vegada el meu marit va tenir un accident terrible. Jo era a la clínica, i com que no sé fer ganxet ni mitja, em vaig posar a dibuixar. I em va sortir un descarrilament de tren terrorífic! No tenia gaire a veure amb l’accident… I deia que, a la vida, et poden passar moltes coses. També m’agrada molt dibuixar els néts, tots vuit.

La infantesa és molt important en la vostra obra.
—Algú va dir que la verdadera pàtria és la infantesa. Tota la resta és exili. És una mica veritat. Infantesa i joventut marquen molt. En el fons, parlo amb els nens. Quan faig els dibuixos, penso en ells i em pregunto si deuen entendre els gags.

Però a vegades parleu de temes crus i reivindicatius.
—A vegades parlem de temes terribles! Sempre diuen que sóc una mica bleda i dolça. No dic que no, però també penso que, quan parlem amb un nen, no li podem dir que tot anirà malament. Els hem d’animar a viure! A El9Nou de Vic publico l’acudit i trec la mala idea, parlo amb adults. Però amb els nens, hem de conservar l’alè d’esperança. No fer com el protagonista de La vida és bella, que ho porta molt a l’extrem, però agafar aquest sentit, que és molt bo. Hi ha coses que dius i t’adones que són de persona gran. Com un home que deia: “París està feta una merda”, i li van contestar: “Potser qui està malament ets tu, perquè la primera vegada que hi vas anar tenies setze anys, i ara, en tens vuitanta.”

Aquest pessimisme no us ha envaït?
—Encara no! Però penso que potser encara m’he de fer una mica més gran! [Riu.] Vull lluitar-hi perquè no vull que em passi.

Sou molt activa a Instagram i hi publiqueu fotografies i vídeos fent moltes coses. Quin és el secret d’aquesta vitalitat i alegria?
—Fa deu anys anava més feixuga. No tinc esperit esportiu, no camino per gust, sinó per anar a algun lloc. Però d’ençà que em van detectar diabetis em van demanar de caminar una hora diària. Hi vaig amb una amiga i sóc molt més àgil. Sobre Instagram, el vam fer amb la meva filla Margarida. Primer hi publicàvem coses de la feina, fins que un dia vam començar a opinar de política, i després de tot allò que ens passava pel cap!

També es veu com feu capbussades, salteu
—Sí! Ho vam fer una vegada per a estrenar la temporada d’estiu i ara la gent m’ho demana: “Encara no t’has llançat a l’aigua?” Però enguany vaig caure, em vaig trencar els dits, em van posar punts a l’ull i em van operar de cataractes. No gosava llançar-me de cap i primer em vaig llançar de peus. I després també de cap! [Riu.]

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pilarin (@pilarinbayes)

Parlàveu de les opinions polítiques. Heu estat implicada al procés i vau anar a les llistes de Junts. Com veieu la situació política?
—Estic molt amoïnada, com la majoria de gent. Però no vull estar decebuda perquè, de fet, no m’ha decebut ningú. Les circumstàncies han estat molt bèsties i si algú m’ha decebut, és el govern d’Espanya, que no és capaç d’escoltar els seus ciutadans. Els d’aquí podrien haver fet millor algunes coses, potser, però penso que tothom ha fet allò que podia. Necessitem anar al nostre aire. M’estimo molt moltes regions d’Espanya i hi tinc molts parents i amics, però els governs espanyols cada vegada m’agraden menys. No es pot viure on el govern va contra teu. Tinc moltes ganes d’anar-me’n. Serà difícil, però hem de confiar en els nostres polítics.

Heu defensat el Consell per la República. Què en penseu?
—Sí, ens hem donat unes institucions i hi ha uns mecanismes que han de servir. Això ha de buscar la solució. La gent, ja sortirem al carrer! Jo vaig ser candidata, tot i que hi anava una mica per fer bonic… [Riu.] Anava de les últimes i sóc conscient que no seria bona política. Però era per ajudar i empènyer, tots havíem d’empènyer. Pot ser que els polítics no ho aconsegueixin de pressa, però no han de deixar aquest camí.

Si haguéssiu de fer un dibuix de la situació que vivim, què us vindria al cap?
—Si hagués de reflectir la situació actual, dibuixaria la gent del carrer empenyent els polítics. Fan allò que poden, però han de saber que els donem suport perquè tinguin una meta i hi vagin: la independència.

Podeu comprar 1.000 motius per viure a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.