Pilar Codony: “La truja és el paradigma de la feminitat”

L’escriptora i veterinària ha guanyat el premi Documenta amb ‘Distòcia’, publicat per l’Altra Editorial

VilaWeb
Sebastià Bennasar
26.06.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Pilar Codony (1987) ha guanyat el darrer premi Documenta –guardó que consagra una obra narrativa escrita per algú de menys de trenta-cinc anys i que ara edita l’Altra Editorial– amb Distòcia, una novel·la ambientada en una granja de vaques i protagonitzada per la Goja i per un munt d’animals, i alguns humans més. Codony sap de què parla; és veterinària i treballa ben sovint amb aquestes vaques. La distòcia és la paraula científica per a referir-se a un part complicat. Precisament, la maternitat i el debat sobre l’animalitat són dos dels temes que planen pel llibre, que ha rebut grans elogis per la seva mirada sobre la vida rural allunyada dels ideals romàntics.

La primera pregunta és obligatòria i tòpica i segur que ja us l’han feta moltes vegades. Què fa, escrivint, una veterinària com vós?
―Efectivament, és la pregunta obligatòria. Val a dir que he escrit de sempre, abans de ser veterinària. Durant l’adolescència escrivia i sempre m’havia agradat molt. Tenia moltes inquietuds en aquest sentit, però a l’hora d’escollir carrera tenia tot un ventall de carreres de lletres, com ara filosofia i literatura comparada, i veterinària, que també és molt vocacional. La vocació literària ja hi era, i tampoc no és tan estrany, suposo.

Què és la literatura, per a vós?
―Sempre ha estat companyia, sobretot. Suposo que, per a la gent que ens agrada llegir, la literatura és també salvació, és com un refugi, i evidentment et fa mantenir la ment desperta i et va obrint portes. Una de les coses que més m’agraden de la literatura és quan t’obre portes i un llibre te’n porta a un altre. És emocionant, veure les concomitàncies i les afinitats electives entre un text i un altre. Per mi és molt divertit.

Les vostres vaques, o més ben dit, les vaques del vostre llibre, igual que la resta de bèsties que hi apareixen, tenen noms d’escriptors. Alguna vegada heu confessat que n’hi ha alguns que ni tan sols heu llegit… Com se us va ocórrer?
―Per un moment m’he pensat que volies que et digués els que no he llegit [riu]. No et sabria dir exactament com va començar, si amb Safo o Athis o amb Kropotkin, però va ser amb aquests noms. I això de Kropotkin em va agradar tant, que el gat de casa, que és l’únic personatge real de la novel·la, ara l’he rebatejat com a Kropo. Sempre havia pensat que si algun dia tenia una truja, s’havia de dir Safo, perquè la truja és el paradigma de la feminitat. I mira, al final va ser una vaca, que també ho és. Donava molt de joc perquè hi ha molts animals a la novel·la i em permetia de posar tots aquests noms. Em vaig dedicar a jugar.

Alguna crítica diu que demostreu la cruesa del dia a dia de la vida del camp, que us allunyeu dels estereotips neorurals i que mostreu un camp més laborable que no pas el de moltes altres novel·les…
―S’ha dit bastant, sí. Jo em pensava que era més carrincló, que hi havia posat més romanticisme que no pas el que realment hi ha, al camp. Per mi, era escriure una mena d’oda a la natura i exaltar aquesta connexió que podem sentir amb el paratge natural. En aquest cas, un món rural de pagès on també hi ha boscos. Per mi era fins i tot massa romàntic, en algun cas. M’agrada molt que la lectura que se n’hagi fet sigui aquesta, la de desmitificar el món rural o de mostrar-ne la cruesa, perquè en volia fer un retrat.

Potser és una lectura urbana de la novel·la?
―No ho sé, perquè a banda de gent de Barcelona, m’ho ha dit gent de Banyoles, gent de poble. Fins i tot, gent que s’ha criat al món rural m’ha dit que li agrada molt de veure com és el seu món. O sigui que el retrat ha sortit mig bé si aquesta gent ho troba coherent. I, lògicament, de romàntic no ho troben gens.

Ho dic perquè, per al lector de ciutat, veure una protagonista que fica el braç fins a l’espatlla dins la vagina d’una vaca no deu quadrar gaire amb l’ideal romàntic. Per més ocellets que hi hàgiu posat tres pàgines abans…
―I segurament per a molta gent del món rural, tampoc. Però la gent que ha tingut bestiar ho ha vist, o fins i tot ho ha fet; si no amb vaques, amb truges o amb ovelles. Per mi aquestes escenes són naturals. Quan ho escrivia, no volia desromantitzar res, simplement escrivia sobre allò que coneixia.

Hi ha una dona soltera a la trentena, tal com hem vist més vegades aquests darrers anys. Dones que han decidit de dedicar-se a la ramaderia…
―Sí, m’interessava molt que fos una dona pagesa. La Goja s’ha criat al camp, amb els seus avis, en una granja. Tenia clar que volia reivindicar la figura de la dona. Alguns lectors m’han criticat que no parli de l’àvia de la protagonista, però per a la Goja, l’àvia segurament era algú que li donava més tendresa o menys, i que li feia el dinar i el sopar, però no era un mirall. El mirall era l’avi. Qui donava la cara, treballava, tenia les relacions amb els comercials, amb els camioners, amb els treballadors, qui portava la batuta. Tot i que l’àvia també hi treballava molt, no era el referent. M’interessava molt la dona pagesa.

Una de les qüestions que hi apareix és el joc entre la maternitat forçada i la voluntària. El punt en què les vaques no poden decidir, i les dones, sí. Una de les diferències que sí que hi ha…
―Sí, està directament relacionat amb la capacitat dels humans de raonar i reflexionar. Allò que s’ha dit sempre, que tenim un llenguatge complex que ens permet de formular idees complexes per arribar a fer reflexions i prendre decisions que potser no van en línia amb allò que s’esperaria que féssim. Cosa que amb els animals no passa o no sol passar. I en el cas dels animals captius, encara menys. Si una vaca es queda embarassada, continuarà l’embaràs a no ser que tingui un problema. No tenen aquesta capacitat de rebel·lar-se, que és molt humana. No poden decidir coses contràries a les que es veuen obligades a fer per la vida mateixa.

El model d’explotació que mostreu a la novel·la és de granja petita, on les coses es fan ben fetes, amb un cert benestar animal, decisions que costen de prendre. És el model ideal de granja, i tan sols amb aquest model ens en sortiríem, o també necessitem el de les grans?
―Això és pregunta de màster. Són opinions, perquè no tinc cap estudi fet, però crec que el model ideal és un model en què el benestar animal vagi lligat a la terra. El concepte és que la ramaderia estigui lligada a la terra i a les tasques agrícoles. Si no, no és sostenible, perquè es generen uns residus que no sabem on posar. Els animals es crien menjant productes de la terra i els seus fems serveixen per a adobar-la. Tot plegat és un cicle sostenible. Fixa’t que a la novel·la en cap moment no parlo que sigui una explotació ecològica, perquè totes aquestes etiquetes ens porten a un marc mental que no m’interessava gens i que ja s’ha desvirtuat molt. No sé si hi crec gaire.

És clar, l’avi de la Goja no devia fer pas producció ecològica…
―En absolut, i es pot sobreentendre. Sí que es veu que les vaques surten a fora a pasturar, i parlem de ramaderia lligada a la terra d’una manera natural, sense necessitat de màquines i sense trencar el pasturatge. És una part fonamental i que es perd moltíssim, especialment en el sector de la vaca de llet. Volia que la granja reflectís aquests ideals. Això només és viable si comercialitzes tu el producte. Si entres dins el mercat, no controles res: ni el preu, ni quan et vindran a buscar la llet, ni quan, ni com, ni a quant te la pagaran.

En un acte parlàveu del futur i us l’imaginàveu amb un ramat propi. Com seria, aquest ramat?
―M’agrada molt estar amb animals. I ja hi estic molt, eh? Però són dels altres. Si pogués ser de vaques, millor, però les vaques fan molt de respecte; mengen molt i beuen molta aigua. Em referia a viure en un lloc al mig de la natura… Tot plegat, dit així, sona molt bucòlic, però quan realment tens un ramat, ets un esclau. I de romàntic, no en té res. En el meu cap ho és, però no és real. Potser em trobo amb el ramat a les mans i en dues setmanes ho engego tot a rodar.

Podríeu fer una costellada multitudinària…
―[Riu.] No seria la primera que no pot aguantar-ho, no és una vida fàcil. De bestiar, ja en tinc, a casa, però no en aquest volum. M’agrada estar amb ells i poder dedicar-los molt de temps.

Roda el món i torna al Born, i en el vostre cas, al Pla de l’Estany…
―Crec que el vincle és emocional, perquè és el lloc on m’he criat. Sí que és un lloc molt bonic i tot el que vulguis, però també s’ha convertit en un lloc turístic on és molt car de viure-hi. Ha canviat molt i ja no s’assembla a allò que era quan era molt petita. Ja no hi ha rius, pràcticament; els que hi ha són en mal estat. Hi vaig perquè hi ha un vincle.

I després de la novel·la, cap a on van els vostres projectes d’escriptura?
―Tinc una secció quinzenal a Catorze, que em va molt bé per tenir la ment treballant i m’obliga a pensar i escriure. Ara mateix no tinc gaire temps, però tinc coses començades. No crec que els pròxims textos continuïn amb vaques, tot i que les vaques poden donar molt de joc, i és un animal molt més literari que no es pot pensar la gent.

Com ha estat la vostra rebuda en el món literari, després del premi?
―No sóc gaire al rovell de l’ou de les xarxes socials. Potser tothom em critica, no ho sé, però de moment en persona tothom ha respost molt bé. Estic molt contenta tant amb l’editorial com amb les crítiques que hi ha hagut, que han estat molt bones. I contentíssima i amb els lectors; amb ells descobreixes tot un món. Parlar amb gent d’una cosa que has escrit i veure en què es fixa i què n’opina és divertidíssim i m’agrada molt.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes