Pau Vidal: “Els catalans vivim angoixats, acollonits, traumatitzats per la llengua”

Pau Vidal acaba de publicar Nivell Ç. Del català esporuguit al parlant empoderat. Un llibre prim i intens. Una mena de complex vitamínic, amb decàleg i jocs de paraules inclosos, per a fer una introspecció personal sobre quina és la llengua individual de cadascú (l’idiolecte) i a partir d’aquí agafar el vol per perdre de vista les inseguretats lingüístiques, fer fora les interferències del castellà, recuperar la parla que el llenguatge burocràtic ha malmès i començar a xalar. Prendre autoconsciència lingüística com a remei per a ser forts. A l’entrevista, algunes reflexions profundes i contundents que també podrien servir per a apoderar-nos a l’hora de fer política o, senzillament, per a viure quotidianament amb més llibertat.

—Abans de parlar de llibre,  ja que vàreu ser dels primers a posar sobre la taula que la immersió lingüística era una ensarronada, que no es feia ni es fa, volia demanar-vos què vàreu pensar quan fa pocs dies el conseller d’Educació us va donar la raó?
—Doncs… la veritat, em va fer pena. Pena per nosaltres, que hem empitjorat la situació amb trenta anys de política de l’estruç, i pena per la llengua, que no es mereix uns parlants (i uns dirigents encara menys) tan porucs. Això sí, em va reconfortar que es comenci a reconèixer, ni que sigui tan vagament, la gravetat de tot plegat.

—Servirà de res?
—Qualsevol acció que serveixi per fer canviar els catalans de mentalitat serà positiva. Tot i que veig que continuem engavanyats, arrupidets, sempre a la defensiva. Amb mentalitat d’esclau.

—Si parlem d’esclaus, el vostre llibre és un manual per a ser lliure i feliç parlant català? Voleu alliberar-nos?
—Per ser més lliures i més feliços parlant, en general. En català perquè és la nostra, però també val per a les altres llengües. I el que pretenc és ajudar el parlant a alliberar-se de la tirania de l’estàndard i la llengua burocratitzada, que és una de les maneres d’imposar-se que té el poder. L’estàndard és una varietat necessària per a tots els idiomes, però no pas l’única existent, i encara menys la superior.

—I “empoderar-nos”?
—És un verb que em fa una mica d’angunieta per la forma (l’hem calcat de l’anglès tal com raja) però m’agrada pel significat. En això el feminisme ha estat molt viu. Jo entenc empoderar-se com prendre consciència del poder que tenim com a parlants: no som lloros de repetició i prou. I com a parlants catalans encara més: espolsant-nos la submissió lingüística serà més fàcil treure’ns de sobre la nacional. La lluita per la supervivència lingüística ja ha esdevingut planetària, i qui vol sobreviure ha de plantar cara.

—Fora angoixa, doncs? En tenim massa?
—Massa, dius? Però si els catalans vivim angoixats, acollonits, traumatitzats per la llengua! Semblen tots una mica woodyallens, sempre patint pel que es pot dir i el que no es pot dir. El català, quan veu una paraula o una expressió nova, el primer que fa és demanar: això és correcte? Ens han inculcat una idea de la correcció com una gàbia, que tot el que en queda a fora és mereixedor de càstig. I no. La correcció és una guia necessària per als registres formals però en les situacions comunicatives quotidianes el que ens ha de guiar és l’adequació: que aquell material a través del qual ens expressem sigui adequat a la situació. Si jo li dic al meu fill “Do’m això”, o mon cosí lleidatà m’engega “No em tocos los dallonsis” o ma tieta mallorquina “On feis la daixona aquella?”, hem comès unes quantes incorreccions però ens hem expressat adequadament, espontàniament; en canvi, si la peixatera em deixa anar “Que voldrà quelcom més?”, haurà estat molt correcta però completament inadequada a la situació.

—Com es pot combatre, doncs, el complex d’inseguretat de parlar malament?
—Hi ha tres idees clau que cal tenir presents. Primera: parlar malament no existeix; si de cas hauria de ser “parlar inadequadament”. Igual que parlar bé. Quan algú et diu que has de parlar bé en realitat el que t’està dient és “has de parlar com jo vull que parlis”. Quan som nanos ens ensenyen que “parlar bé” vol dir no dir paraulotes. Però no es pot pretendre que una llengua prescindeixi de renecs i termes malsonants. Són absolutament necessaris, per tant seria una llengua coixa; i una cosa que és necessària és impossible que estigui malament. Segona: parlar i escriure no són el mateix. Són dues maneres d’expressar-se diferents, i no els podem aplicar les mateixes pautes. Escriure té unes normes que cal seguir si volem que la comunicació sigui efectiva; per exemple, escrivim ‘tornar-nos’ però diem ‘tornant-ze’, ‘tornar-mós’, ‘tornà-mos’ i qualsevol altre de les moltes varietats dialectals que de fet ni tan sols podem reproduir aquí gràficament perquè no sabem com fer-ho (i aprofito per recalcar que la llengua no és feta només de paraules: la morfologia verbal, això que acabem de posar com a exemple, és igual d’important). Però enraonar en té moltes menys, de normes, i són tan intrínseques que ja les complim perquè van amb el pack de la llengua (l’ordre de la frase, l’èmfasi, l’entonació segons el tipus d’oració…). Voler aplicar a la parla normes de la varietat escrita, que és el que fem quan imitem l’estàndard, equival a desnaturalitzar-la i, en conseqüència, fer-li perdre efectivitat. De la tercera en parlaré més endavant.

—Ens esperem! Això que dieu també val per a les xarxes?
—Les xarxes socials són la prova que la humanitat viu un retorn a l’oralitat. Perquè aquesta neollengua que fem servir a WhatsApp o a Twitter és escrita, sí, però amb molts trets de l’oralitat. I ha tingut la virtut de treure a la llum les limitacions de la codificació: quan volem transgredir (escriure coses que només són dites) ens trobem sense instruments. No tenim signes gràfics per a molts elements propis de la llengua oral (la vocal neutra, per exemple, però també pronúncies alienes al codi, vacil·lacions, entonacions concretes…). I això ens frustra.

—Què és l’autoconsciència lingüística? Com l’aconsegueixo?
—El primer pas és conèixer el propi idiolecte, la manera com parlem. Com enraono jo? Com m’expresso? Quins recursos faig servir? Es tracta de fer una radiografia, un dietari del propi idiolecte. Agafes i durant quatre, cinc, sis setmanes vas apuntant observacions: coses que dic i em sorprenen, coses que m’agradaria dir, coses que voldria no dir però se m’escapen, coses que sento i em criden l’atenció, pronúncies particulars o curioses… En acabar (i aquí, si això fos una entrevista a la ràdio, hauria dit ‘encabat’, i no ‘en acabar’) tindràs un paisatge molt més clar de tu com a ésser verbal; i et ben asseguro que t’enduràs sorpreses. Ves que no et passi com a la senyora que es pensava que no feia servir el pronom ‘lo’!

—Predicava i no parava de fer-lo servir! Aquesta consciència de què ha de servir?
—A partir d’aquest moment seràs més conscient de la possibilitat de modelar el teu repertori lingüístic. I encara un altre miracle: també t’adonaràs més de com parlen els altres. Que és bàsic, perquè són els teus socis necessaris: sense comunitat parlant no hi ha llengua.

—Dieu: cal prendre consciència de l’anomalia. La nostra és la història d’un intent de genocidi, de la patològica obsessió d’una cultura imperial, la castellana, per exterminar-ne una de resistencial, la catalana. Creieu que no en tenim prou consciència, de tot plegat?
—El comú de la gent, no. Els més conscienciats, i valgui la redundància, sí, és clar. Els que llegeixen aquest mitjà, segurament. Però la majoria de la població, no. Si els qui sabem això fóssim majoria segurament no estaríem com estem, no trobeu?

—Espero que tingueu raó, però no m’estranyaria que a molts dels qui ens llegeixen els costés de mantenir-se en català quan el seu interlocutor parla castellà. Però anem a la pregunta, com l’adquirim, aquesta consciència?
—Bé, de la mateixa manera que ho descobrim tot: amb voluntat de saber. Qui vol saber acaba sabent, perquè de mitjans i maneres en sobren. Ara, també és fascinant la força que té la voluntat contrària, la de no saber. La ignorància, voluntària o induïda (les teories més recents sobre educació parlen d’ignorància fabricada pels estats), és una de les grans forces que mouen el món.

—Al llibre feu servir la metàfora que l’idiolecte és com un armari.
—Sí, un armari de dos cossos. En un hi endrecem tot el que hem après a casa i a l’escola, l’aprenentatge inicial que determina l’estructura de la nostra parla. La variant dialectal, substancialment (sobretot pel que respecta als trets fonètics i melòdics, que sempre oblidem quan parlem de llengua però que són essencials; de fet, no hi ha llengua sense pronúncia). I a l’altre cos hi posem el que anem aprenent quan ja som autònoms, si fa no fa a partir de la primera adolescència. Força menys nombrós però una mica més conscient, perquè són peces més triades. En el cas de persones que emigren aquest segon armari sí que pot arribar a créixer molt; per exemple, parlants balears, valencians o rossellonesos que es traslladen a Barcelona i adopten una segona pell dialectal. Però alerta, més en l’aspecte fonètic que en el lèxic, encara que també.

—Hem de cultivar l’idiolecte?
—Un cop adquirida la base (en família, on ens donen el material, i a escola, on ens ensenyen a fer la casa), el repertori lingüístic pràcticament es cultiva sol. El material verbal nou ens entra, o l’usat se’ns en va, gairebé sempre de manera no conscient, per mera imitació de models (el que llegim, el que sentim…) segons un criteri personal de prestigi. És el contrari del que es fa quan s’estudia una llengua estrangera, que hi dediquem tanta atenció i esforç com podem. Amb la materna passa a l’inrevés. Un exemple: si tu demanes a la gent en quin moment van incorporar el verb apropar, nou de cada deu et diran que no ho saben. Se’ls va encomanar ambientalment, perquè en un moment donat el poder el va prestigiar. Fins i tot n’hi haurà que afirmaran haver-lo dit tota la vida!, cosa que per als majors de vint-i-cinc, trenta anys, és impossible.

—I si dins l’armari hi tenim gilipolles, sí o sí, follar… què fem?
—Amb la interferència el millor és llançar-la a la brossa. Perquè una cosa que no se sol tenir en compte quan es parla de llengua és l’harmonia del conjunt. És la tercera idea clau que deia: el codi verbal no són paraules i prou, sinó un conjunt de trets lèxics, fonètics, sintàctics i morfològics. I, per ser eficaç, aquest conjunt de trets ha de respondre a un model coherent: geogràficament i socialment. La interferència precisament el que fa és trencar l’harmonia; aquí no ens n’adonem tant perquè hi estem, per desgràcia, massa acostumats, però engaltar un barbarisme o una pronúncia forana (un so que no forma part del nostre repertori, com el de gilipolles o joder) provoca un grinyol que malmet el conjunt. És com si en un arròs a la cassola hi fiques una rodanxa de plàtan o, jo què sé, un pistatxo. Això també val, és clar, per als préstecs interdialectals: si jo parlo pallarès i engalto, posem, “Quina fred que carda!”, perdré credibilitat i eficàcia en el meu entorn.

—Sou dels primers que ens vàreu explicar quins barbarismes no havíem de fer servir, que havíem d’insultar en català, que ens vàreu avisar sobre els perills del català i… I ara dieu que s’ha d’acabar amb la dictadura de la correcció mestretitesca, què voleu dir? No vàreu ser dels primers a corregir-nos?
—Jo vaig fer El catanyol es cura en forma de llibre per a qui hi estigués interessat (que és una manera, veus?, de treballar pel propi idiolecte). No pas per baixar al metro i fotre’l pel cap a tothom que digui qué cabrón o qué asco, que ara s’estila. Corregir, o ensenyar, llengua és com exercir la medicina o la reparació d’automòbils: s’ha de fer en el lloc adequat i per part d’experts. La correcció indiscriminada a l’espai públic (com són les xarxes socials) és com si un desconegut se t’abraonés en un pas de vianants per arrencar-te un queixal, assegurant que el tens corcat. Tu t’ho deixaries fer? Fins i tot en el cas que efectivament el tinguessis corcat, deixaries que un individu que no saps qui és te l’arranqués així, sense més ni més? La immensa majoria de policies lingüístics de les xarxes (o dels àpats familiars, no ens oblidéssim dels àpats familiars!) estan tan carregats de bones intencions com de nuls coneixements de la matèria. I fan més mal que bé.

—No sobrevaloreu el fenomen? Per què creieu que és tan negatiu?
—Primera perquè és inútil: ja vaig demostrar al seu dia, analitzant perfils de Twitter de gent que sol·liciten ser corregits, que la immensa majoria d’esmenes cauen en sac foradat: s’obliden de seguida. Cosa lògica, perquè la llengua no s’aprèn amb aquest mètode. Però sobretot perquè és contraproduent. Multiplica la paranoia col·lectiva. Genera una desconfiança en el corregit (“que malament que parlo, quina llengua més dolenta que tinc…”) que el fa encara més insegur. I aquest és un dels grans problemes que tenim com a comunitat parlant. Ja ho va denunciar fa vint anys en Solà, això. I la inseguretat és fatal per a la llengua, perquè un parlant insegur no és creatiu; i si no creem llenguatge l’hem d’importar de fora, que és el que passa ara mateix.

—Què és l’anostrament?
—L’anostrament és un mecanisme adaptatiu universal, que consisteix a aplicar les regles del propi codi al material procedent d’altres codis. L’anomenat “efecte Platiní”: per què els francòfons pronuncien ‘Platiní’ si aquest cognom italià és pla, Platini? Doncs per les regles d’accentuació pròpies, que obliguen a desplaçar gairebé sempre la síl·laba tònica a final de mot. Tots els idiomes anostren. Quan tu has anat a Londres, per exemple, t’han dit potser “miss Assumpció Maresma”? No, et deien una cosa com ara “Assumpxo Meuesma”. Per què? Doncs senzillament perquè l’estructura fonètica de l’anglès (i del finès, del quítxua, del malai…) els impedeix pronunciar-ho com a la versió original. I viceversa, per descomptat. Tu saps dir Vladímir Putin perquè soni rus?

—No…
—La gràcia de l’anostrament és que funciona com un indicador de submissió. Mireu els llatinoamericans amb els noms anglesos, per exemple: un cas claríssim de colonització mental. Nosaltres fem igual, esforçant-nos a pronunciar noms i topònims castellans com en la versió original, perquè ens han convençut que s’ha de fer així. Que pronunciar-los a la catalana fa de pagès i d’endarrerit. I no ens adonem de la manipulació i l’intent de domini que hi ha darrere d’aquest truc tan barroer. Si tot el planeta ho fa d’una manera, per què a nosaltres ens ho fan fer d’una altra? Ells mateixos, els castellans, en el seu estàndard pronuncien “Sabadel” o “Olót” (en comptes de “Ulòt”, com els nadius), i ben fet que fan. Per això al llibre dono trucs per aprendre a anostrar: perquè és un mecanisme d’alliberament. Quan aprens a dir Santxes o Murenu ets una mica més a prop de la llibertat. Proveu-ho.

—Després de llegir el vostre llibre he pensat que aviat seria possible sortir al carrer i que de cop molts joves comencessin a dir “xalar” i xalessin, que s’enamoressin del seu xicot o xicota i després cardessin. Sense manies, ni acomplexats!
—Ha ha ha! Jo també ho penso, perquè els testimonis de gent empoderada ho confirmen. La sort és que avui, amb les xarxes, els fenòmens lingüístics es poden verificar més fàcilment.

—Feu d’assessor a TV3 d’un programa d’esports? Us fan cas?
—Sí, ja ho crec. No tant com voldria, però és que les inèrcies adquirides pesen molt. Però l’actitud és excel·lent, i en aquest sentit el trobo un programa exemplar: voluntat de millorar i d’escoltar els experts. És una de les feines més satisfactòries que he fet.

—Hi heu xalat, fent aquest llibre? Cada paraula és pensada. Voleu seduir?
—Sí. A mi mateix, sobretot, perquè la meva relació amb la llengua és passional, i si no xalo amb el que escric, si quan ho rellegeixo no em fa trempar, fora, ho refaig. I penso que la gent amb qui em vull entendre, la gent que vull que m’entenguin a mi, també han de tenir, o adquirir, aquest gust per l’expressió verbal. Expressar-se és una necessitat vital, com menjar, i com més gust ens faci passar millor. Que potser us avindríeu a menjar cada dia coses que no us agraden, que us fan bola, quan hi ha tants plats delitosos i suculents?