L’historiador i escriptor Pablo Batalla (Gijón, 1987) ha dedicat aquests darrers anys a estudiar el “rearmament simbòlic” del nacionalisme espanyol, sobretot aquesta última dècada. Al llibre Los nuevos odres del nacionalismo español, que acaba de publicar l’editorial Trea, detalla les estratègies, els referents i les noves formes d’aquesta ideologia. “Sóc pessimista i aquest fenomen, que ja és preocupant ara, ho serà més i més aquests anys vinents a Espanya i a la resta del món”, avisa.

Per què costa tant que un polític espanyol s’identifiqui com a nacionalista?
—El nacionalisme espanyol existeix i té unes arrels molt profundes, tot i que aquests darrers deu anys viu un moment d’auge i rearmament. Ara bé, vindicar-se com a nacionalista no està ben vist pràcticament enlloc. Nacionalista i nacionalisme són paraules connotades de manera negativa des de la Segona Guerra Mundial. Tots els nacionalistes, del nacionalisme que siguin, intenten de fugir d’aquestes etiquetes. Els nacionalismes independentistes, per exemple, diuen que no són nacionalistes, que són independentistes, i els nacionalismes centrípets, com ara l’espanyol, diuen que no són nacionalistes, que són patriotes. Hi ha una recerca semàntica constant per a fer sonar més bé aquestes idees. De totes maneres, hi ha algunes excepcions, com ara el PNB, que assumeix la paraula nacionalista de manera desacomplexada.

A què atribuïu aquest ressorgiment del nacionalisme espanyol?
—El llibre comença amb les victòries consecutives de la selecció espanyola de futbol a l’Eurocopa (2008 i 2012) i al Mundial (2010). Aquestes victòries no són el començament de res, perquè el nacionalisme ve de molt més lluny, però serveixen com a moment d’eclosió i d’eufòria col·lectiva que treu moltes coses de l’armari. I és molt interessant de veure quina evolució ha tingut tot això. Coses que passen de manera festiva durant el Mundial, després s’han reciclat de manera agressiva contra el procés. La bandera que es penja al balcó per celebrar la victòria de la selecció, després es penja, en el context del referèndum del Primer d’Octubre, per refusar-lo i enfrontar-s’hi. El càntic “a por ellos” passa de ser un crit per a animar els jugadors, a ser-ho per a engrescar els antiavalots de la policia espanyols i de la Guàrdia Civil. Aquests últims anys hem viscut una eclosió de símbols, de lemes i de pràctiques amb el futbol, però també a molts més espais, que després s’han reciclat ràpidament quan ha aparegut un nacionalisme rival, com és el català durant l’auge del procés. 

Aquest nacionalisme que considereu que era latent, ja tenia quotes de poder i influència molt abans del procés o de la irrupció de Vox. El PP de José María Aznar, per exemple, sempre va reivindicar l’espanyolitat.
—Certament, però el context actual és diferent. Arreu del món, no tan sols a Espanya, es viu un replegament identitari. Espanya va sortir del franquisme sense haver trencat del tot amb el règim. Això ho tenim tots clar. Ara bé, sí que es va imposar la idea generalitzada que el nacionalisme intens era quelcom que calia evitar perquè al passat havia comportat sang i dolor. Per exemple, qui ho diria ara, Aznar va pactar amb Pujol durant el seu primer mandat. Dit això, aquesta relació tempestiva dels espanyols amb els seus símbols nacionals i el nacionalisme va canviant. I, com he dit abans, és degut a un context global de replegament. Passa també a Alemanya i segurament en un relleu generacional, a qui els comença a quedar lluny la transició i la dictadura.

De la idea enganyosa de la transició i de la llei de l’amnistia, mireu endavant cap al futur i el progrés. Hem tornat a la melancolia del passat?
—És així. A Espanya, com passa a molts més llocs, hi ha una obsessió pel passat. El gran metarelat de la modernitat –que diu que la humanitat avança quant a progrés, condicions de vida més bones i llibertat plena– s’ha esfondrat del tot. Ara la idea que preval és que el món es dirigeix inevitablement cap a la catàstrofe. Cadascú té una catàstrofe particular, del canvi climàtic a la decadència d’Occident, que obsessiona les ultradretes. Això ens fa mirar cap al passat amb obsessió perquè cerquem què va anar malament i en quin moment es va començar a tòrcer tot. Aquesta obsessió ha generat replegaments culturals i identitaris arreu. Aquí tenim Vox i els seus discursos incendiaris, però a la Xina tornen a la tradició confuciana. Més expressions d’aquest replegament són el trumpisme, el Brexit i el conflicte de Polònia i Hongria amb la UE.

Em podeu posar un exemple d’aquesta obsessió espanyola pel passat?
—És molt interessant l’eclosió de Blas de Lezo com a nou mite del nacionalisme espanyol. Aquest personatge històric no ha format mai part del panteó nacionalista espanyol, on hi ha Pelai, Viriat, el Cid, Agustina d’Aragó i Hernán Cortés. Fins ara no n’ha format part per diversos motius, però sobretot perquè el segle XVIII, que era el seu, al nacionalisme espanyol no li agradava perquè el considerava afrancesat i efeminat. Un altre motiu de pes és que Blas de Lezo no és un heroi de l’atac i de l’expansió, sinó de la defensa d’un imperi que feia fallida. Encara que la defensa de Cartagena de Indias es considera una gesta, el context general era de decadència. Tanmateix, ara ressorgeix i és un dels grans mites del nacionalisme espanyol actual. Si en cerques el nom a Amazon trobes llibres, còmics, botons de puny, llapis USB, samarretes…

Però, per què?
—El fet que fos un heroi de la defensa encaixa perfectament amb una de les idees fonamentals de la ultradreta, que és aquesta de la fortalesa assetjada. Espanya és una fortalesa assetjada per diverses invasions: els immigrants, el marxisme cultural, el feminisme, els nous moviments socials, etc. La ultradreta recupera tota mena de mites històrics –els últims de Filipines, el regiment d’Alcántara, etc.– que li serveixen per a alimentar el relat de la fortalesa assetjada. Si ets capaç de convèncer una societat d’això, que viu un setge permanent, també la podràs convèncer perquè accepti mesures i polítiques més autoritàries i restrictives.

Al llibre expliqueu que el nacionalisme espanyol viu una època daurada sobretot gràcies a “la triple fertilitat”. Ho podeu desenvolupar?
—Una idea amb què jugo de cap a cap del llibre, evidentment no me l’he inventada pas jo [riu], és que el nacionalisme és una religió secular, que sorgeix a l’albor de l’edat contemporània, en un moment en què la religió es retreu. El nacionalisme, també el socialisme en un moment concret, proporcionen a l’ésser humà un nou repertori de texts sagrats, herois, deus, profetes, manaments i sagraments que satisfan les esperances de transcendència. Ara bé, com la religió, el nacionalisme també necessita tres nivells diferents –teòlegs, catequistes i missioners– per a propagar-se. Els primers armen una cosmovisió i els altres l’expliquen de manera senzilla als pagans. El cristianisme, per exemple, va tenir Tomàs d’Aquino, que va escriure més de cent pàgines abstruses sobre la santíssima trinitat, però també tenia sant Patrici, que explicava el concepte als pagans irlandesos amb un trèvol, tres fulles en una mateixa planta. Ara mateix, el nacionalisme espanyol té teòlegs, catequistes i missioners molt eficaços.

Com ara quins?
—El nacionalisme espanyol té èxit amb la publicació de tractats filosòfics complexos que fan apologia de la hispanitat i del paper històric de l’imperi espanyol. Penso en autors com ara María Elvira Roca Barea, Pedro InsuaIván VélezGustavo Bueno. Ara bé, el nacionalisme espanyol també produeix molt de producte més accessible per a les masses, com ara els quadres d’Agusto Ferrer-Dalmau, que reivindiquen les gestes militars, i el boom espectacular de la novel·la històrica que encapçala gent com ara Arturo Pérez-Reverte. A més, en un nivell encara més simple, s’han forjat lemes i càntics que d’una manera més tronada, festiva o humorística, també transmeten aquest missatge d’excepcionalitat i d’orgull pel fet hispànic. “Sóc espanyol, en què vols que et guanyi?”, per exemple. Això va sorgir del món de l’esport, però ara t’ho pots trobar en qualsevol àmbit. El nacionalisme espanyol és molt eficaç en tots tres nivells.

Què passa amb l’esquerra nacionalista espanyola?
—En un moment concret, Pedro Sánchez, que ha tingut moltes fases…

I encara les té…
—[Riu] …ha tingut molts alts i baixos aquests darrers anys. [Riu] El 2015, quan volia semblar una mena de Justin Trudeau o de Mateo Renzi espanyol, aquella tercera via de les socialdemocràcies occidentals, va fer un míting electoral amb una bandera espanyola gegantina darrere. No va tenir massa recorregut, en part perquè les bases del PSOE, que són més esquerranoses que l’aparell del partit, ho van refusar. La idea prevalent al PSOE ha estat un cert europeisme i una certa idea de res de banderes. No hi havia un especial aferrament a la tricolor republicana, que no s’onejava mai, però tampoc no s’onejava la rojigualda. Res de banderes. La solució és mirar cap amunt, cap a Europa.

El PSOE és ple de nacionalistes: LambánGarcíaPage, Borrell…
—El PSOE té una ala dreta, certament. Quan va aparèixer el llibre Imperiofobia, de María Elvira Roca Barea, que és una apologia plena de cites tergiversades i de mentides en defensa de l’imperi espanyol i del seu paper històric, per descomptat tota la dreta va flirtejar amb ella. Ciutadans, PP i Vox l’admiren, l’elogien i la conviden a actes. Però també ho fa aquesta ala dreta del PSOE. Per exemple, Josep Borrell i Alfonso Guerra han recomanat la seva obra i s’han deixat fotografiar al seu costat.

I què passa amb Unides Podem, Més País i la resta de formacions a l’esquerra del PSOE?
—A l’esquerra del PSOE, a l’esquerra dita com a tal, també s’han fet debats sobre la resignificació dels símbols nacionals espanyols. Sobre si cal tenir un discurs de pàtria i de nació. Amb l’argument que un partit o un moviment polític no pot triomfar a Espanya si no controla un discurs de pàtria. Sobre el paper han estat discussions força interessants i tenien un rerefons benintencionat, però han degenerat en un seguit d’esquerres reaccionàries.

Al llibre dediqueu un subcapítol sencer a la figura d’Íñigo Errejón.
—Quan encara era a Podem va ser un dels que va treballar per la resignificació dels símbols nacionals. Ell pensava sobretot en les experiències llatinoamericanes, que els fundadors de la formació coneixien tan bé. El problema és que allò que funciona en una banda de l’Atlàntic no té per què fer-ho a l’altra. Les mitologies llatinoamericanes estan vinculades a revolucions republicanes –llibertat, igualtat i fraternitat– i a llibertadors, mentre que a Europa es basen en la construcció d’imperis, neteges ètniques i monarquies absolutes. Aquesta adaptació mimètica no va funcionar. Podem es va adonar que afegir el component nacionalista no sumava gent de fora els nínxols tradicionals de l’esquerra. De fet, al seu nou partit ha mantingut aquesta relació tempestuosa amb els símbols i la paraula Espanya. No s’ha atrevit a dir-li “Més Espanya”.

Heu parlat d’una última dècada daurada del nacionalisme espanyol. Com veieu aquests anys vinents?
—Sóc pessimista. Victor Hugo deia que no hi ha res tan poderós com una idea a la qual li ha arribat l’hora. Aquí carreguem molt les tintes contra l’estupidesa, la inoperància i la poca traça de l’esquerra, però l’esquerra és poca-traça arreu. A tots els països veiem una esquerra maldestra que es retreu, mentre la ultradreta avança, es consolida a l’espai públic i va instal·lant la seva agenda, els imaginaris i els discursos. Això passa arreu i no sembla que hi hagi una reacció en contra. Sóc pessimista i aquest fenomen, que ja és preocupant, ho serà més i més aquests anys entrants a Espanya i a la resta del món.

I en relació amb Catalunya?
—De fora estant veig l’independentisme català molt i molt cansat. La celebració d’aquest últim Primer d’Octubre en pot ser un exemple. De totes maneres, encara que una cosa remeti, encara que fins i tot desaparegui, o es faci petita o inofensiva, això no impedeix que el nacionalisme espanyol ho continuï instrumentalitzant com un espantall permanent per justificar tancaments i tics reaccionaris. A Espanya hem vist antiterrorisme sense terrorisme. Hem vist com el terrorisme i allò que es tipificava com a delicte de terrorisme ha anat creixent a mesura que ETA anava desapareixent.
Crec que encara que l’independentisme desaparegui com a actor vigorós de l’esfera pública, la ultradreta el continuarà emprant com un espantall.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.