Podria semblar cosa del passat, però l’estigma social sobre la solteria femenina encara és ben present. Sovint els solters, especialment les dones, han d’aguantar comentaris insistents sobre si ja han trobat parella i sobre quan pensen casar-se o tenir fills, tot deixant entendre que viuen en un estat transitori i negatiu del qual cal sortir-ne. Solteres i encantades (Angle Editorial), de Núria Viladomat, parla de com i per què tantes dones viuen la solteria amb malenconia i dóna consells per a aconseguir de viure-la amb plenitud. Explica que arran d’un desencís amorós va iniciar un procés d’investigació individual i social que ha donat com a resultat aquest llibre, que pot ser molt útil també per aquells qui tenen parella. Parlem amb ella al terrat del seu pis: “Bridget Jones té una casa com la meva!”, explica, entre bromes. “També té gats, que fa de soltera!”

Expliqueu, com a punt de partida del llibre, que un dia vau entrar a internet amb l’objectiu de trobar algun col·lectiu de dones solteres i que vau escriure al cercador “solteres Barcelona”. Tan sols us van sortir pàgines de cites. A quines reflexions us va dur això? 
—Em vaig adonar que no hi havia espais per a trobar solteres que no estiguessin relacionats amb el fet de buscar parella. Vaig trobar algun grup, però quedaven per anar a lligar, que era la cosa que intentava evitar perquè volia sortir de la dinàmica que et diu que si ets soltera has de buscar parella activament. La majoria de solteres tenim vides privilegiades, però com que ens han venut la idea que com a dones no estem completes fins que no tenim parella, llevem valor a la resta de coses. La solteria s’entén com un estat anòmal, de transició, que cal canviar. Això ens fa entrar en una dinàmica d’anàlisi permanent de nosaltres mateixes i de l’entorn. Volem saber què falla, per què no tenim parella i les altres dones sí. Sovint ens comparem amb les companyes que sí que “han tingut la sort de trobar un company”.

“La solteria s'entén com un estat anòmal, de transició, que cal canviar”

Dieu que bona part del problema són els missatges que ens donem. Alguns exemples?
—“No trobaré mai ningú com ell. Mai ningú no m’estimarà tant. Mai no podré tornar a estimar així.” No serveix de res i només exagera el drama! Ens hem cregut el missatge de l’amor romàntic. A les dones ens eduquen perquè el nostre leitmotiv siguin els vincles afectius: casar-nos, tenir fills, tenir cura de la família… No rebem missatges explícits que ens facin ser melodramàtiques quan som solteres, com passava fa dècades, però ho continuem fent perquè ens han introduït el missatge de manera subliminar, i per això encara existeix l’estigma de la solteria. Un bon exemple serien tots els films romàntics que acaben quan els dos protagonistes per fi estan junts.

El diari de Bridget Jones.
—Sí! Cau a tots els tòpics. Bridget Jones té una casa com la meva: dues habitacions, escaleta, terrasseta… I també té gats, que fa de soltera! [Riu] Està desesperada per casar-se, fa un cafè amb un home i ja s’imagina el casament. Intenta gestionar la pressió de la família i es jutja a ella mateixa: estic grassa, sóc fumadora, sóc alcohòlica… Hi ha una pàtina melodramàtica i, precisament perquè està en una espiral de desesperació, s’embolica amb el seu cap, que és un fucker. Però quan estàs desesperada, com que també relaciones el teu valor amb la bellesa, en el moment en què un home et fa cas, t’hi acabes atansant. Hem de ser més llestes, i per això cal ser més lliures d’aquestes idees.

Què implica aquesta desesperació? 
—Crea situacions molt esperpèntiques, doloroses i degradants. Hi ha parelles que se sostenen per la por d’estar soles, dones que s’agafen al primer paio que passa perquè ja en tenen gairebé quaranta i volen ser mares, dones que baixen el llistó… Baixar el llistó és gravíssim! Hi ha una part de l’activisme feminista que no es fa a les manifestacions ni llegint llibres, sinó en el dia a dia. Part d’aquest activisme és aconseguir d’estar bé sense tenir parella i si en tens, que sigui la mena de parella que vols. I jo no dic pas que la solteria sigui un camí de roses. Implica un dolor real.

D’on surt? 
—És un dolor fruit de no trobar una intimitat afectiva, profunda, sexual i amb un projecte de vida compartit amb algú. Els humans tenim un vincle determinat amb els pares, un altre amb els germans, un altre amb els amics, un altre amb els fills… I també amb la parella. Podem notar que aquesta esfera de la vida no la cobrim, però el problema és dramatitzar-ho i deixar-se endur per la malenconia. Potser no tens l’esfera de la parella, però tens la dels fills, com una altra persona pot tenir l’esfera de la parella i dels fills, però potser és orfe. El problema és que com a societat hem dit que no tenir parella és la cosa més greu que ens pot passar. I no, la nostra vida de soltera pot ser molt plena i alhora anhelar un company. Són uns impulsos que duren uns segons, un dolor somort. És un dolor d’una idea, d’un anhel, fruit d’un “m’agradaria molt…”, però als altres anhels de vida que tenim no els posem aquest to melodramàtic que posem al fet de no tenir parella.

“Baixar el llistó és gravíssim! Part de l'activisme feminista és aconseguir d'estar bé sense tenir parella”

Dieu que moltes vegades no es troba a faltar l’ex-parella, sinó les coses que aportava, que es poden trobar també en solteria. 
—El dolor de no tenir parella és somort i dura uns segons i prou quan has fet la feina de destriar què associes a la parella. Si, per a mi, tenir parella vol dir que estic segura econòmicament, que estic coberta sexualment i afectivament, que li podré explicar a algú com ha anat el dia, quan no en tingui cauré en un buit de coses cabdals per a mi. He de ser capaç de generar fora de la parella allò que per a mi és necessari per tal de no dependre’n.

Com es poden buscar aquestes coses fora de la parella? 
—A vegades ens creiem el discurs que la solteria és un càstig diví, creiem que hem perdut privilegis i decidim que no tenim dret de, per exemple, demanar-li a una amiga que té parella que ens acompanyi a urgències. Com a societat vivim una crisi d’afectes. Ens costa d’establir vincles profunds, honests, responsables… En aquesta societat capitalista on tot és líquid, fluctuant i ràpid i on hi ha un consum de cossos i d’afectes, la solteria fa que et trobis molt més de cara amb tot això. No hi ha espai per a establir vincles profunds si no són de parella. Si de cop surts d’aquest espai, et trobes que et sents sola perquè no t’has ocupat a establir vincles profunds abans. Molta gent a Instagram puja fotografies amb la parella i els fills. Fas el mateix amb un amic? No, perquè jerarquitzes els afectes. Per això hem de dur la solteria al cor tota l’estona. Arribi qui arribi, recorda com era ser soltera, aquesta part en què eres lliure i la vida tenia sentit bo i estant amb la teva gent, més enllà de la parella o dels fills.

Sou molt crítica amb aplicacions com ara Tinder. Per què?
—Ens apropem a aquestes xarxes des de la necessitat de tenir parella i totes les accions que fem des d’aquí són a la desesperada: intercanviem sexe per afecte, per exemple, que és una cosa molt típica femenina. Els espais de cites tenen una cosa inorgànica, no natural. Des del minut u tothom intenta d’impostar, d’agradar i de seduir fins i tot abans de saber si aquella persona ens interessa. Això fa que d’alguna manera les coses s’accelerin i els vincles no tinguin l’espai natural que necessiten per a madurar. A més, a Tinder hi ha una part d’objectiu sexual que fa que moltes dones tinguin la sensació que han d’anar al llit amb un home només perquè hi han quedat un parell de vegades. Noten l’ansietat d’ell i, per por que es cansi d’esperar, accepten de tenir-hi relacions sexuals sense estar-ne convençudes. Tinder accelera les coses i força uns processos que són absurds. I les aplicacions de cites legitimen els vincles d’un sol ús, amb coses com ara el menysteniment (ghosting).

És molt habitual en aquest context. 
—Si has estat mínimament en aquestes aplicacions, t’hi has trobat. Gent que parlava amb tu i que de cop deixen de respondre. Honestament, jo també ho he fet… No hi ha responsabilitat afectiva. Hem de ser conscients que a l’altra banda hi ha una persona que ens dedica un temps. Que no li hagis vist la cara no vol dir que no li deguis un tracte respectuós. Una altra cosa que ens costa molt a les solteres és la qüestió dels amants de qualitat.

“Molta gent a Instagram puja fotografies amb la parella i els fills. Fas el mateix amb un amic? No, perquè jerarquitzes els afectes”

En quin sentit?
—Les dones tenim una responsabilitat increïble a exigir amants de qualitat. No em refereixo a persones que practiquin el tantra i tinguin una tècnica sexual molt depurada, sinó que no entenguin el fet de tenir relacions sexuals amb tu com a consumir-te. Persones amb qui puguis tenir un vincle de base sexual, però també amb qui puguis fer un cafè, que tinguin interès per saber com et van les coses… La gent diu: “Això és una relació de parella.” I no ho és! Pots tenir relacions sexuals i ja està, però amb respecte, sense consumir un cos. Hi ha un punt mitjà amb matisos que costa molt de trobar, sobretot quan ets dona. L’home ha automatitzat moltes vegades el vincle enfredorit.

Dieu que les dones ens hem masculinitzat sexualment. Hi ha certa pressió avui dia perquè les solteres siguin molt sexuals i entrin en aquesta dinàmica d’acumulació de relacions?
—Sí. Hi ha moltes dones que tenen por de mostrar una sensualitat i un erotisme potents perquè no les titllin de putes, però davant un judici social hi ha dues menes de reaccions: acatar el judici o anar cap a l’altre extrem, que seria oferir el teu cos sense filtres perquè no et puguin titllar de pudorosa. Es tracta de trobar el punt mitjà i cadascuna ha de saber què li agrada i què no. A vegades ens masculinitzem en el sexe i entrem en espais de sexe ràpid sense tenir temps de tenir sensacions respecte d’allò que passa, i tenim un sexe buit de reconeixement respecte de l’altre. A vegades tens relacions sexuals amb un home i notes que podries ser tant tu com una altra dona… Quan ho fas per fer-ho, en acabar no estàs saciada sexualment. Pots agafar-te al discurs: “He follat, per tant sóc ‘en el mercat’ i sexualment encara tinc valor!” Però no estàs saciada i et queda menys valor propi.

Al llibre doneu uns quants trucs per a saber filtrar a l’hora de lligar en aplicacions de cites. Quins serien?
—És una tècnica que no és infal·lible! [Riu] Però a mi m’ha anat bé per a detectar quins homes es presenten des de l’estereotip masculí. Primer, com et parlen: si ho fan amb arrogància i paternalisme i et festegen des del primer minut, demostra que no els interessa saber qui ets. És ben bé com si et diguessin: “No t’he vist, però intento lligar. Per tant, m’és igual qui ets, només vull que diguis que sí.” Segon, fixar-nos en les fotografies: si són del gimnàs, de motos, de cotxes, ens haurien de saltar les alarmes. Finalment, la descripció que han escrit al perfil: molts no parlen d’ells mateixos, sinó de què busquen en una dona. Això demostra una descompensació: jo et dic què busco, però no què oferiré. Són trucs per a lligar en general, igual com si coneixes un home i tan sols parla d’ell! Quan vaig aconseguir aturar l’ansietat de la solteria, vaig sortir d’aquestes xarxes…

“Les dones tenim una responsabilitat increïble a exigir amants de qualitat”

Al llibre també parleu d’un fenomen interessant: hi ha més solteres, com més va més.
—Sí, però en proporció, no augmenta el nombre de solters i no sé el motiu d’aquest desequilibri. Les dones guanyem independència. Cada vegada hi ha més dones que es neguen a baixar el llistó, a entrar al cercle de la psicosi d’haver de ser mares. Les dones es miren a elles mateixes d’una altra manera i es pregunten: “Jo he d’estar amb aquest, que no m’entén, que és un dropo i que sembla que tingui cinc anys emocionalment?” No podem ser solteres i queixar-nos que els homes no fan aquest clic si nosaltres no ens mantenim fermes. Cada vegada que cedim, perpetuem l’statu quo masculí de no entendre aquest nou format de dona i de vincles.

Molts encara esperen la dona submisa?
—Dir això és enganyós perquè aquest perfil ara no és molt clar, però pots ser submisa de moltes maneres. Hem de mantenir el llistó per nosaltres i també per ells. L’home ha d’entendre que renunciar als privilegis del rol de gènere no vol dir perdre. Es tracta de no renunciar a un privilegi, sinó de compartir-lo, i també de voler compartir el privilegi del rol de gènere femení: la cura, la capacitat d’estar connectada amb les emocions, la capacitat d’establir una xarxa afectiva…

“Cada vegada hi ha més dones que es neguen a baixar el llistó”

Però això sovint s’ha utilitzat en contra de les dones. Hem de considerar-ho privilegis?
—És la lectura capitalista la que fa que no llegeixis com un privilegi el fet de tenir cura. Ho és sempre que tu ho puguis triar. Tot allò que és imposat limita i no es pot considerar un privilegi. Se li pot dir a l’home que té el privilegi de tenir un futur professional i guanyar diners i en realitat no ho viu així perquè li ve de gust estar a casa amb els fills. L’home ha d’entendre que conquerir l’espai tradicionalment femení és un privilegi. A vegades el feminisme, davant les agressions i centrant-se en la defensa de drets perduts de les dones, ha posat només l’atenció en els privilegis dels homes i falta convidar-los a compartir el fet de decidir sobre la pròpia vida, lluny del rol de gènere. L’assertivitat, gaudir de la paternitat, poder plorar… Són aspectes que li milloraran la vida i no li minaran la masculinitat!

Teniu trenta-set anys. Creieu que canvia molt la solteria amb l’edat? 
—Totalment, i crec que la pitjor etapa és la trentena perquè marca la dinàmica de moltes altres coses: tenir fills, casar-te, comprar-te un pis… Quan has passat la crisi dels fills, que potser és la que més estreny quant a tenir parella, et relaxes. Els anys et porten a acceptar més les coses com venen i estimar-te més. Les parelles que es fan quan les persones són més grans duren més perquè tothom té més clar què vol i qui és. Quan en tenia vint-i-cinc, estava a punt de casar-me, vaig conèixer un home i en dues setmanes li vaig dir al meu company, amb qui feia sis anys que érem junts, que me n’havia enamorat. Em doblava l’edat, estava casat, tenia un fill i vivia a l’altra punta d’Europa, però ho vaig deixar tot i me’n vaig anar a viure amb ell a Alemanya. A aquella edat penses que l’amor ho pot tot… A trenta anys vaig conèixer un altre noi que al final va haver de marxar a viure a Extremadura, on tenia la filla. I va ser molt diferent. Li vaig dir que no, que aquell no era el meu lloc ni la vida que volia. Com diu Clarissa Pinkola, una dona jove no és innocent, sinó ignorant. Et mous des de l’experiència i de més jove no has tingut temps d’aprendre certes coses… No es tracta d’ingenuïtat, sinó d’ignorància.

Podeu comprar Solteres i encantades a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.