Noemí Pereda: “No és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat”

Noemí Pereda fa anys que es dedica a estudiar l’abús sexual infantil i l’explotació sexual de menors. És doctora en psicologia clínica i de la salut per la Universitat de Barcelona, catedràtica de victimologia i directora de l’equip de recerca GReVIA. Va ser al capdavant de la comissió d’experts que va analitzar els casos d’explotació sexual de menors tutelades a Palma i té molt clar que casos com el de la nena tutelada per la DGAIA que s’ha sabut fa poc no són realitats aïllades. Les xarxes d’explotació sexual de menors s’aprofiten especialment d’aquells que no tenen família per atacar-ne les vulnerabilitats mitjançant la manipulació psicològica. Parlem amb ella, que explica aquest mecanisme i fa propostes concretes per a millorar un sistema de protecció que, assegura, no canviarà d’un dia per l’altre.

—Quina realitat reflecteix el cas de la menor tutelada per la DGAIA?
—No és una realitat esporàdica, sinó contínua, en els centres residencials del sistema de protecció. És un dels casos que han aparegut els darrers anys, ja en van conèixer un el 2016 que també afectava la DGAIA, el cas Trinity. I tot es va fer molt present el 2020 amb el cas de Mallorca, amb setze menors tutelades que havien estat víctimes d’explotació. Vaig ser la coordinadora de la comissió d’experts i vam veure que això passava a totes les comunitats autònomes, que era un problema vinculat a l’alta vulnerabilitat emocional d’aquests nois, i que també ha passat en altres països europeus.

—Per exemple?
—Vam veure que, deu anys abans, havia passat una cosa molt similar al Regne Unit amb xarxes d’explotació sexual domèstica; és a dir, amb infants que són aquí, que no estan segrestats ni vénen com a víctimes de tràfic. Estàvem preparats per al tràfic i l’explotació d’infants que venien d’uns altres països, no per veure que el problema el teníem aquí. Són infants generalment vinculats al sistema de protecció, tot i que també hi ha casos en famílies.

—Com dieu, passa a tot arreu, però el funcionament de certs sistemes concrets, com la DGAIA a Catalunya, pot incrementar-ne el risc?
—Passa a tot arreu, però no en la mateixa magnitud. Hi ha una sèrie de factors de protecció, i el principal són les famílies. Un sistema com el de Catalunya, en què tot el pes recau en els centres residencials quan hi ha una retirada d’un nen de la seva família biològica, és un factor de risc enorme. La principal força i resiliència d’un nen ve de la família. Sempre que es pugui, cal treballar amb la família d’origen, intentar que no s’hagi de separar d’aquest entorn. I, en situacions greus, buscar una família d’acollida, no derivar-lo directament a un centre residencial. Les institucions no són el lloc on creixen de manera adequada.

—Quins elements ho impedeixen?
—Els educadors ho donen tot, però no hi ha prou recursos i les ràtios són molt altes. No pots donar atenció individualitzada, respondre a necessitats emocionals… Els explotadors detecten aquesta situació de vulnerabilitat i els ofereixen una relació especial. Per això aquesta nena no se’n va anar durant tants anys del costat de l’explotador: el vincle no era un segrest físic, sinó emocional. La va manipular i es va fer passar per algú que es preocupava per ella i que li donava el que necessitava, no tant econòmicament com emocionalment. A vegades hi ha recompenses, però la manera de captar-los és a partir de l’atenció, de fer-se indispensables com a adults estables. Els educadors haurien d’assumir el rol de figura adulta cuidadora, però amb les ràtios que tenen no poden. I hi ha molta rotació professional perquè estan molt maltractats.

—Com identifiquen, els explotadors, els menors tutelats?
—Sobretot a les xarxes, especialment, Instagram i TikTok. Detecten menors que hi passen molt de temps, que pengen fotografies i vídeos que potser no són els més adequats… I intenten pescar-los. Els diuen que, si volen més atenció i més likes, han d’enviar fotografies i vídeos més sexuals. Comencen així, però acaben amb trobades físiques. I al voltant de les escoles i centres comercials hi ha adults que observen si un noi és al carrer en horari escolar més d’un dia, per detectar els desemparats. En el cas de Mallorca, hi havia molt d’escapoliment i fugida del centre el cap de setmana. Hi ha factors de risc que, com a societat, no veiem perquè no hi tenim interès, però els explotadors saben perfectament on trobar-los.

—Per què els centres no es poden controlar els escapoliments, l’ús del mòbil…?
—Els educadors fan el que poden, realment, però estan molt maltractats pel sistema. Aquests nois vénen amb un dany enorme de la família d’origen, tenen l’autoestima molt baixa, no confien en els altres, tenen una conducta rebel i en alguns casos violenta… Els professionals sostenen això sense els recursos per a fer-hi front. I no hi ha formació en aquesta qüestió. No pot ser que un educador es formi per interès propi en un curs de cap de setmana, l’ha de formar l’administració. Hi ha recursos que s’ignoren. N’hi ha un –que s’usa al País Basc– que es diu eina de detecció del risc d’explotació sexual, que és gratuït i el vam fer a partir dels casos de Mallorca. Només cal que ens cridin perquè fem una formació als educadors sobre com utilitzar-lo. O la guia del 2023 per als centres. En teoria, hauria d’haver arribat, i sabem que no. No es tracta de donar més recursos a la DGAIA, sinó de distribuir-los bé. Si no preparem els educadors, no ho podran detectar.

—Prioritzar tant els centres és, per tant, un error de la DGAIA.
—La DGAIA confia moltíssim en els centres residencials, però ha quedat demostrat que no són el lloc idoni. Som un país amb tradició d’acollir, per què no hi ha famílies d’acollida? Hem fet campanyes que hagin arribat a la població sobre per què són tan importants? Aquí tenim la figura de la família extensa: els avis, els oncles… Treballem-hi quan no pugui ser la família biològica la que cuidi el nen. Ni els educadors són una família ni els centres són llars. No hi ha llars de trenta nens! Necessitem centres petits. No és que la DGAIA ho faci malament, és que segueix uns patrons desfasats, igual que altres comunitats. Ja no és només que els nens surtin del centre, és que els explotadors hi entren per internet.

—Hi ha organitzacions que han denunciat retirades de custòdia que no s’haurien d’haver fet. Què en penseu?
—Hi ha casos en què es podria treballar amb les famílies d’origen per a evitar la retirada. No parlo de maltractaments, sinó de pares a qui els manquen recursos educatius i econòmics. Són famílies d’alt risc, no maltractadores, però moltes vegades es retira sense intervenir-hi. Caldria invertir els recursos que anirien a la retirada de custòdia a treballar amb les famílies. I les retirades es fan molt tard. És difícil trobar una família d’acollida per a una nena de tretze anys. Amb dos anys, quan vas detectar risc, podries haver fet alguna cosa, però amb tretze està rebel i a sobre la poses en un centre…

—Quan parlem d’explotació sexual a menors tutelats, de quines xifres parlem?
—Cantàbria va demanar un estudi, un dels pocs que s’han fet. Prop d’un 20% dels nois entre els 14 i els 17 ens deien que, en el darrer any, havien estat involucrats en xarxes d’explotació. Els preguntaven si havien intercanviat sexe per objectes, atenció, recompenses… Moltes respostes feien referència a internet: enviar vídeos pornogràfics, fotografies sense roba… Però també hi havia molts casos de sexe amb penetració.

—És una xifra que es pot traslladar a uns altres llocs?
—Per què no sabem quants casos tenim a Catalunya? Caldria demanar-ne estudis, és indispensable. A Catalunya les xifres serien pitjors, perquè tenim macrocentres de trenta places i, per tant, segur que el percentatge és molt més elevat, encara que siguin casos en què hagi passat una sola vegada, que ja és molt greu. Cantàbria és una comunitat petita, amb centres de vuit places, i no hi ha tant d’oci com a Catalunya o les Illes. Per exemple, a Mallorca fugien més dels centres perquè hi ha Magaluf, turisme…

—Hi ha més factors que els facin especialment vulnerables?
—Molts d’ells han patit abús sexual en la família d’origen i aquest és un altre dels factors de risc principals. A vegades expressen “ara sóc jo qui obté un benefici del que em van fer”. Hi ha una desensibilització respecte del cos, la intimitat, el sexe… Una capacitat molt elevada de desconnectar del cos, ho han fet durant la infància. Consideren que el seu valor passa pel sexe. Però tampoc no es treballa aquest origen, i hem alertat que, quan arriba un noi o noia que ha patit abús sexual, cal intervenir-hi.

—Hi ha gaires diferències entre nois i noies?
—Afecta nois i noies, però el gènere afegeix variables de risc en el cas de les noies. És cert que hi ha molts casos de nois que no som capaços de detectar, principalment, nois que tenen deutes amb les màfies que els han dut fins aquí. Redueixen aquest deute a canvi de sexe. No es reconeixen com a víctimes, parlen d’intercanvi. En l’abús sexual i l’explotació a menors, l’asimetria de poder es troba en l’edat. Hi ha nois que primer són explotats i després capten nenes, per evitar tornar a ser víctimes. Els diuen lover boys i tenen aquest doble rol: captenen nenes vulnerables necessitades d’afecte, els diuen que les estimen molt perquè se’n vagin a viure amb ells i, fora del centre, els diuen que, per sobreviure, tinguin relacions amb els seus amics a canvi de diners, que les estimaran igual. Aquest “jo t’estimaré igual”, les noies ens ho transmetien com una cosa positiva, no com a manipulació i explotació.

—Quines altres lliçons vau extreure del cas de Palma?
—Que els escapoliments són clau, i moltes vegades les forces de seguretat no en són conscients. A Mallorca trigaven més a anar a buscar aquestes nenes i, en alguns casos, pensaven que ja sabien espavilar-se al carrer, perquè aparentment són madures. Pel que ens va dir la policia, quan ho intentaven, els escopien i estaven molt rebels. Potser la policia no hi tornava fins l’endemà, però eren altament vulnerables perquè se les enduguessin. També van influir les ràtios, a Mallorca hi havia macrocentres. Entre més, es va canviar el protocol d’actuació i es va pensar en la formació continuada.

—Tot això s’ha mantingut?
—Sí, ha canviat el govern i s’ha mantingut el pla. No és un problema polític, sinó social, no depèn de qui governa. Caldria afegir una altra mesura: quan hi ha una nena víctima d’explotació, si la tornes a posar al centre, capta unes altres nenes, amb bona intenció. Els explica que té casa, alcohol, drogues, festa… Aquestes nenes han d’anar a un centre tancat i especialitzat per a desconnectar dels explotadors, entendre que no les cuiden ni estimen. Als centres ordinaris això no es pot treballar, perquè fugen de nou al context explotador, que elles creuen que és de seguretat. En aquest darrer cas a Catalunya, la nena va passar en aquest context fins que algú ho va denunciar. Si no, amb vint anys potser hi continuaria.

—En el cas de Palma, les víctimes s’anomenaven germanes entre elles.
—Sí. Hi havia la figura del pare, el qui les havia captades, i dels oncles, com si fos una família. Sents que és la teva família, que en depens i que, a més, no t’abandonaran als 18 anys –cosa que el sistema sí que farà… A vegades, tenim la visió d’aquestes nenes com a impulsives, però realment havien fet una anàlisi realista sobre la seva vida i sobre què els passaria a partir dels divuit. És tan multicausal, i s’ha d’intervenir des de tantes bandes, que no és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat. Si es pensa això, no s’entén el cas ni què significa. No es tracta de treure un titular, sinó de mirar de fer una reforma real, un treball lent. A més, han sortit més notícies respecte de la DGAIA que no tenen a veure només amb l’explotació. Cal un exercici valent de canviar realment el sistema.