Julien: “Defensar la llengua també és fer cultura, i més a l’estat francès”

  • Entrevista al músic, locutor i ex-concursant de ‘Eufòria’, un dels noms més aclamats pel públic en la darrera temporada del programa

VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé
Clara Ardévol Mallol
14.06.2024 - 21:40

Julien Leone (Perpinyà, 1994) és un dels concursants més estimats de la darrera temporada d’Eufòria, i ha acumulat comentaris positius i carretades de vots del públic setmana rere setmana. Finalment, va acabar el concurs en tercera posició i ara se centra en els assaigs del concert que els concursants faran al Palau Sant Jordi de Barcelona el 30 de juny. Després, diu, té previst de tornar a Perpinyà, la ciutat on vivia abans de començar l’aventura a TV3. Cantar i divulgar en català a Catalunya Nord és, de fet, el que ha fet fins ara i ho vol continuar fent. Parlem amb ell sobre el seu pas pel programa, els plans de futur en l’àmbit musical, els seus orígens i com veu la situació del català i la catalanitat a Catalunya Nord.

Esperàveu quedar en tercera posició a Eufòria? Molta gent us veia guanyador.
—Jo preferia no esperar res i he acabat tenint raó. La gent i altres nois i noies d’Eufòria em deien que tenia possibilitats, però esperar alguna cosa sempre va malament, perquè després potser no passa. No em va estranyar gens, quan vaig sentir els temes del Lluís i la Maria, que eren potentíssims.

Com heu rebut aquest gran afecte del públic i com us l’expliqueu?
—No ho sé. Diria que sóc genuí, que tinc ganes de fer música i de gaudir de l’escenari… Però tots som així, i tenim aquest bon humor i bon rotllo.

Heu llegit gaire els comentaris a Twitter? En el vostre cas costava trobar-ne de negatius.
—Primer me’ls mirava cada setmana, però després ja anava directament a dormir, perquè estava rebentat. La meva germana, que m’ha ajudat moltíssim, me’n feia una compilació. Jo estic molt viciat al mòbil. Al principi d’Eufòria, cada vegada que algú em parlava, contestava directament, estava estressat amb això. Però el meu pas pel programa ha estat molt tranquil. Ho repetiria, però amb un mes de vacances!

Dieu que sou una persona tímida. Ningú no ho diria… Com vau acabar en el món de la música i l’espectacle?
—Era un nen molt tímid, però cap als catorze anys vaig iniciar un procés de “destimidació”. Va ser gràcies a les ganes de fer música, ja des de molt petit pensava que ser cantant era el millor ofici del món. De ser tímid, vaig passar a molt atrevit i ara estic en un equilibri…

“Era un nen molt tímid, però vaig iniciar un procés de destimidació

Com va influir-vos el músic Gerard Jacquet en la vostra entrada en el món de la música?
—És una persona que ha fet que canti i que canti en català, i també que pugui treballar de locutor a la ràdio. Més que un referent, és una persona que em va impactar, tot i que no ens devem haver vist més de deu vegades. Però sempre que l’he vist ha estat decisiu en la meva vida.

Què hi feu, a la ràdio?
—Sóc a France Bleu Roussillon i hi faig dues seccions: el “Blind test”, en què cada dia faig una versió en català d’una cançó coneguda internacional o francesa. La canto i la gent ha de trucar per endevinar-ne el títol i l’artista. I en tinc una altra que es diu “Parlem català”, en què cada dia explico un mot.

VilaWeb
VilaWeb

A banda d’aquesta feina a la ràdio a Perpinyà també heu treballat amb grups musicals. Què us va portar a Eufòria?
—Els equips de càsting d’Eufòria també busquen gent, no només fan crides. Em van trobar i em van convidar a participar en el càsting. Jo no sabia absolutament res d’Eufòria… Cap al final del càsting, em van preguntar què faria si acabava seleccionat, si em traslladaria. I jo: “M’hauria de traslladar a Barcelona? Per què?” “Perquè són sis dies de feina la setmana, Julien!” Va ser un canvi de vida brutal.

Quins són els vostres plans ara mateix?
—De moment, estem molt pendents del concert al Sant Jordi, perquè és molta feina, però després, la idea és tornar a Perpinyà, perquè no tinc res que em faci quedar a Barcelona. M’agradaria treure un parell de cançons que ja tinc preparades, un pop força urbà, amb influències d’afro, de reggaeton, de kizomba… Si no em surten més projectes, continuaré difonent la meva música i tornaré a la ràdio molt tranquil·lament i feliç.

“La idea és tornar a Perpinyà perquè no tinc res que em faci quedar a Barcelona”

Teniu clar que voleu continuar cantant en català?
—La meva idea és fer música en català, no sé si 100%, però de moment vull anar per aquí.

Sou gaire conegut, a Perpinyà? M’imagino que després d’Eufòria la gent us coneix més al Principat. Hi heu pensat, a l’hora de quedar-vos a Barcelona?
—Ja era una minipersonalitat cultural a Perpinyà pel tema de la ràdio, però no com a Barcelona. Ara, Perpinyà és al costat, sóc a vint minuts de Figueres. Crec que, fins i tot, si hagués de treballar a Barcelona tres dies la setmana em quedaria a Perpinyà. Hi ha una frontera, una frontera cultural, una muntanya… Però no és lluny.

Precisament, la connexió entre diversos punts dels Països Catalans té molt a veure amb la vostra elecció de la cançó de la darrera gala: “Va com va”, d’Ovidi Montllor. Per què la vau triar?
—És una joia de cançó i jo ja havia cantat una altra cançó d’Ovidi Montllor, “Petita i blanca”, en un homenatge amb molts altres artistes i grups de tots els Països Catalans a Alcoi. Ja coneixia Ovidi Montllor i em ressonava molt com a cantant d’Alcoi, del País Valencià. I això em ressonava molt amb Catalunya Nord.

Volíeu donar un missatge de reivindicació dels Països Catalans?
—Sí, d’unitat. Ovidi Montllor em fa pensar molt en un cantant de Bages, de Catalunya Nord, que es diu Joan Pau Giné, a qui tinc molt d’afecte. Són artistes que potser no tenen les veus més maques, però donen missatges que impacten molt.

Sou de Banyuls de la Marenda, la mare de Portbou…
—I el pare de Marsella! Jo no vaig aprendre el català en cap moment concret perquè ja el parlava de molt petit, sobretot amb l’avi i a mitges amb la mare. I amb la gent amb qui necessito parlar en català, bàsicament. Vaig anar a la pública francesa, amb una assignatura de català a partir dels quinze. I després he continuat estudiant català.

Com vau acabar fent de mestre a la Bressola?
—La meva germana hi ha estat professora durant onze anys i necessitaven un professor de música. Va ser interessant, tot i que no m’agrada l’ofici de mestre. M’agrada el contacte humà amb els nens, però no corregir, preparar classes, fer reunions…

És una escola especialment preocupada perquè els infants socialitzin en català. Venint d’un territori en què la llengua és tan debilitada, us ha sobtat res del tractament del català al Principat?
—No he tingut temps per a fer una anàlisi sociolingüística avançada, però venint de Catalunya Nord, impacta que el català s’utilitza molt, tot i que a Barcelona es parli menys que a Vic o Girona. A Catalunya Nord la lluita per la llengua es fa de manera diferent. Per exemple, no hi ha grups que demanin de mantenir el català, no tindria sentit, i per tant es fan unes altres coses: esdeveniments, llibres, cultura, música, associacions… Defensar la llengua també és fer cultura, i encara més a l’estat francès, on molta gent creu que entendre un altre idioma és una agressió.

“A l'estat francès molta gent creu que entendre un altre idioma és una agressió”

Que els parlin en català?
—Si els contestes en català, s’ho poden prendre molt malament: “Som a França!” La manera de fer de l’estat francès és eficaç. No és violent físicament i ningú ha acabat a la presó per parlar català, però generació rere generació a l’escola han dit que és brut, és de pagesos, en el sentit despectiu. Que és un idioma que no es pot parlar si vols tenir èxit a la vida. A més, hi ha hagut desplaçaments de població. A la gent de Catalunya Nord els van dir que anessin a Estrasburg o a París si volien ser metges. I alhora ha vingut gent d’altres regions, sobretot gent que vol jubilar-se al sol. I han destrossat el teixit social i de treball: hi havia molta horticultura, però a partir dels seixanta es va canviar pel turisme de masses. Seguir models com el de Benidorm ha destrossat el teixit cultural. El 1903, el batlle o l’advocat parlaven català. Als anys cinquanta es parlava català a casa. Als anys setanta es parlava català al gos. I ara som aquí.

Us heu trobat el missatge implícit de “no parlis català perquè és brut”?
—Sí, quan vaig començar a cantar en català, però ara molt menys. Crec que el procés d’independència li ha dut un cert reconeixement. Abans, molta gent pensava que el català només es parlava a Catalunya Nord, i que, per tant, era una llengua quasi morta. Gent que ve de la Bretanya o de Normandia i que arriba aquí i els diuen “es parla una mica de català, però gent de noranta anys”. Per a ells, Barcelona és Espanya. I com que el model francès diu “una llengua, un país”, doncs no saben que s’hi parla català. Però amb el procés tota aquesta gent s’ha adonat que hi havia un país, una nació. I ara molta menys gent em diu “que estrany, això!” Ho troben bé i original.

“Abans, molta gent pensava que el català només es parlava a Catalunya Nord, i que, per tant, era una llengua quasi morta”

Com veieu la relació del Principat amb els nord-catalans? Hi va haver crítiques quan va començar el programa perquè us feien comentaris en francès, com si Catalunya Nord fos un lloc a banda, exòtic i francès, i no una part del país. Tot i que això després va parar.
—Quan vaig arribar, tenia por de ser rebutjat per ser francès. Pensava que la idea de Països Catalans era molt més popular al nord perquè nosaltres, com a catalanoparlants de Catalunya Nord, ens fa falta aquesta unitat i el lligam amb la resta. Pensava que era un concepte molt de les perifèries i que aquí no el necessitàveu. Però la gent m’ha demostrat que el concepte existeix realment. Això dels comentaris en francès crec que ho feien perquè tenia un punt exòtic que feia gràcia. No ho van fer gaire i ja em semblava bé. Sí que va arribar un punt que quan em parlaven en francès mantenia el català per dir, implícitament, “ja prou, ja està”.

Heu dit: “Des de la perifèria dels Països Catalans és més difícil ser un català més.” Us referíeu a tot això que acabeu de comentar?
—Volia dir que quan ets a Catalunya Nord és més difícil ser català perquè ets a França, i no és el mateix model d’integració. França és molt més estricta i centralista, tot i que l’estat espanyol també hauria de canviar. Però França és jacobina des del 1789, i no tens totes les eines. Per a l’estat francès, el català només existeix com a patrimoni, com si fos un castell o una estàtua.

Per exemple?
—Quan es balla la sardana, molt sovint, es disfressa. Es posa una barretina, els nens porten un bigoti pintat… Coses dels catalans d’abans, que veus a les pintures. Se serveixen del català per a tot allò que és turístic, per atraure gent i que diguin “que típic!”. És inherent a l’estat francès, però no es fa cultura, amb patrimoni, es fa folklore. La cultura es fa amb coses noves, de cada dia.

El participant de la tercera edició d'Eufòria, el cantant nord-català, Julien.
En Julien, amb tot l’equip d’Eufòria després dels assaigs.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor