Joan Turu: “L’única emoció que els homes tenim validada és la ràbia”

Entrevista a l'il·lustrador, que ha publicat 'Els homes plorem', un conte per a infants que aborda com els afecten els estereotips de gènere

VilaWeb
Fotografia: Txus Garcia
Clara Ardévol Mallol
09.12.2021 - 08:51
Actualització: 09.12.2021 - 09:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) és un dels il·lustradors més populars del país. Els seus dibuixos, amables i somrients, es reconeixen fàcilment perquè, a més, molt sovint van acompanyats de reivindicacions. Els missatges feministes, ecologistes i en defensa de la llengua apareixen tant a les vinyetes que aconsegueix viralitzar a les xarxes com als seus llibres infantils il·lustrats. Ara ha publicat Els homes plorem (El Cep i la Nansa Edicions), un conte que aborda com els estereotips de gènere afecten els nens. “Tu vas a la biblioteca i et pots trobar Les princeses també es tiren pets, La caputxeta forçuda, Contes de bona nit per a nenes rebels, i jo pensava, i per al meu fill, què?”, explica, sobre els motius que el van portar a publicar el conte. Parlem amb ell sobre el llibre, sobre la construcció de la masculinitat, sobre educació i també sobre la defensa de la llengua.

Per què un llibre sobre la masculinitat adreçat als nens? 
—Com a home de trenta-set anys veig tot el masclisme que porto dins i penso que si no se m’hagués educat com a fill del patriarcat, ara m’estalviaria tot això que m’he de desconstruir. Com menys construïda estigui aquesta masculinitat, com més escletxes hi hagi a la masculinitat tòxica i com abans s’actuï, millor. Per exemple, m’ha costat molt d’adonar-me que quan discutia amb la meva parella alçava la veu. Jo li deia que era el meu caràcter i m’ha costat d’adonar-me que no, que puc dir les coses de manera diferent perquè si ho faig així es crea un clima de violència. I això és un patró que es repeteix molt en els homes. Tampoc no vull responsabilitzar de totes les meves merdes el sistema, però sí que hi ha una part de construcció social molt forta. Arran de la publicació del llibre, també vull reivindicar l’educació visual.

A què us referiu? 
—L’assignatura de plàstica es diu “Plàstica i Educació Visual”, però d’educació visual ningú no en fa! Les escoles sempre se centren a analitzar els texts, mai les imatges. Una imatge comunica moltes coses perquè va a l’inconscient només mirant-la, sense que t’hagis de concentrar. Som a l’era d’Instagram, en què la majoria de joves volen aprimar-se. Tenim un problema molt gran i hem de formar persones molt més crítiques amb les imatges i incloure-hi diversitat. Si cerques “Patrulla canina” a Google et surten tots els gossets en una posició molt activa i la gosseta, vestida de rosa i asseguda. La meva filla, quan veu un conte, la primera cosa que fa és identificar-se amb un personatge, i si l’únic personatge femení té aquest rol, pensarà que és el que ha de fer.

Al vostre llibre llegim: “A en Nil ningú no li havia ensenyat a ser un home.” Què vol dir “ser un home” i com s’ensenya? 
—A mi ningú no m’ha agafat mai i m’ha dit: “Avui t’explicaré com és un home.” Però per això és tan perillós, perquè no és evident. Són missatges, alguns subliminars, alguns més directes, que construeixen la masculinitat. En aquesta vinyeta es diu que al protagonista mai ningú no li ha ensenyat què és ser un home, però darrere té un anunci d’un home envoltat de dones i un altre home molt fort, seriós i segur d’ell mateix.

Una vinyeta del llibre ‘Els homes plorem’.

Alguna vegada heu explicat que a dotze anys vau deixar de jugar a futbol per jugar a vòlei perquè tots els partits acabaven amb insults. Quines altres experiències us van fer sentir incòmodes?
—Recordo la manca de referents a la infància; els homes anem molt mancats de referents positius. Vaig viatjar a Suïssa a deu anys i vaig conèixer un pare de família que presentava un referent diferent: jugava amb les filles, cuinava molt… El meu pare no era un referent de masculinitat tòxica, però tampoc no era com aquell. També recordo que em vaig comprar un sarró, una bossa de mà, me la vaig emprovar davant el mirall i no vaig ser capaç de sortir al carrer per por que em diguessin: “Vas amb bolso, marieta.” Construïm molt la masculinitat en contraposició a la feminitat. Els homes no tenim una entitat pròpia. La pitjor cosa que li pots dir a un home és que no és prou masculí, que posis en dubte la seva masculinitat. Per no posar-la en dubte, fem justament la contrària d’allò que s’associa a les dones.

I són coses molt destructives. Fer-vos una cuirassa emocional, per exemple. 
—Sí, segurament l’única emoció que els homes tenim validada és la ràbia, és l’única que podem transmetre. És justament la que menys es tolera en les dones: si una dona mostra ràbia és una histèrica.

Aneu a moltes escoles i instituts a pintar murals i parlar d’estereotips. Què detecteu en nens i nois? 
—Les noies d’ESO les veig molt diferents de les noies que jo tenia com a companyes de classe. Quan parlen de no depilar-se i de la regla estan molt apoderades. En canvi, veig els mateixos nois que quan jo feia l’ESO. Els homes no evolucionem, continuem allà on érem. Algú m’ha comentat que tots els nois saben què cal dir mentre faig la xerrada, per a quedar bé, però després a l’hora d’esbarjo els diuen “marieta” si no juguen a futbol.

Què cal fer per a interpel·lar la masculinitat? 
—Són importants els referents. Els poso tres homes d’anunci i em diuen com creuen que són: segurs, poderosos, de classe alta… I després els pregunto com són els nois populars de l’institut, i els atribueixen els mateixos valors. M’he ficat molt les piles arran de tenir una companya feminista i amigues que et toquen la cresta. El millor seria que els homes ens treballéssim aquestes coses per canviar un sistema injust, però moltes vegades et poses les piles si la persona que tens davant no et tolera certes coses. Tant de bo no haguéssim d’arribar a aquest extrem, tant de bo no haguéssim arribat a construir tot això. Penso en el meu fill, que va a la llar d’infants amb dues cuetes i dos clips. Veu que les fem a la seva germana i les demana. Quan comenci P3, quant trigarà a rebre el primer comentari d'”això no et toca”?

Segurament el rebrà, però ja és un gran canvi que no li hàgiu dit com a pares.
—És clar, però és que hauríem de construir una societat lliure, en què el meu fill pugui vestir com vulgui i es pugui sentir atret per qui vulgui. Però som a anys llum d’això! La meva filla pot jugar a futbol i no hi haurà cap problema, però si el meu fill fa ballet… Les dones heu conquerit molts espais, hi ha hagut molts canvis en molt poc temps, però els homes som al mateix lloc de sempre. Hi ha també la qüestió sobre a què donem valor socialment. Allò que s’associa a la masculinitat té molt més valor que allò que s’associa a la feminitat. Els homes no conquerim l’espai de les cures perquè no té valor social. Com a home em sento privilegiat: si vaig al parc amb els meus dos fills, potser una mare em veu i li diu a la meva companya: “Quina sort que tens!” A mi ningú no m’ha dit: “Quina sort que tens amb la teva companya, que porta els nens al parc”!

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Txus Garcia
Fotografia: Txus Garcia
Fotografia: Txus Garcia

D’on surt la vostra fascinació per la infància?
—La infància és el gran tresor que tenim com a societat. Quants problemes arrosseguem per culpa d’una infància no amorosa o no respectuosa? No es tracta de no posar límits als nens, però si tinguéssim una infància menys traumàtica, seríem una societat molt més sana. La quantitat de recursos que destina la societat a intentar reparar problemes que s’han generat durant la infància… Dedica’ls directament a l’educació!

A vegades feu servir el concepte “adulto-centrisme” i dieu que hem d’aprendre moltes coses dels infants. Per exemple? 
—La convivència amb els meus fills és una font d’aprenentatge constant! [Riu] Socialment, què té valor? Les coses que fem els adults. Amb la pandèmia es va veure: si els nens votessin, no els haurien tractat com els van tractar. La tasca productiva, la feina és molt més ben valorada. Quan ens definim, primer diem la feina que fem: “Sóc il·lustrador”. Podríem dir, en canvi: “Crio dos fills”, si donéssim més valor a la criança. “Això és de nens”, vol dir que té poc valor. I jo miro quantes vegades riu cada dia la meva filla i em miro a mi i penso que tinc molt més a aprendre d’ella que ella de mi. Veus com estan connectats amb les seves emocions, com són de sincers…

Com a il·lustrador aconseguiu reivindicar amb dibuixos infantils. 
—Moltes vegades els moviments socials reivindiquen des d’una estètica molt agressiva. Hi ha molts col·lectius que fan cartells que els meus pares no miren perquè veuen vermell, negre, blanc, una estètica molt agressiva, i creuen que no va amb ells. No vull convèncer els convençuts. Si un dibuix és amable i simpàtic i el missatge una clatellada, arribo a gent a qui normalment aquest missatge no arriba. També estic molt cansat d’anar sempre a la contra i tinc ganes de reivindicar què vull construir.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Joan Turu (@joanturu)

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Joan Turu (@joanturu)

Alguns dels vostres dibuixos i contes també serveixen per a fer entendre qüestions complexes als infants. Per què?
—Infantilitzem els infants; molta gent evita de parlar de certs temes amb els nens. Si la meva filla em pregunta sobre la mort, no vull enganyar-la i dir-li que no està preparada. Amb els infants es pot parlar de tot, simplement s’ha d’adequar com els parlem. El tema estrella és el sexe. Si no els en parles, s’educaran amb internet i després pensaran que el sexe és allò que veuen a la pornografia, amb el problema social que comporta.

I com parlar-los de política?
—Crec que amagar informació als infants és un error, perquè els arriba. Als adults hi ha informacions que ens afecten, com va poder ser l’1-O o com pot ser la malaltia d’un familiar. El teu fill veurà que estàs estrany i si no li ho expliques es construirà un relat. Els petits sempre creuen que és per culpa seva. Si alço la veu a la meva filla, però després li explico que és perquè estic estressat, ella entén que no és culpa seva i es tranquil·litza. 

Quan parleu de certes qüestions us diuen que adoctrineu la mainada?
—Totalment! La quantitat de haters va pujar molt amb l’1-O i ara ha tornat a pujar amb això del 25% de castellà: que si nazis, que si imposem la llengua… Ens la colen amb la por que ens titllin d’adoctrinadors. Diuen que l’educació ha de ser neutral, però la neutralitat no existeix, és un invent dels poderosos perquè tot continuï igual. Diuen: “No parlem d’homosexualitat a l’escola, que és adoctrinament.” Doncs ja t’estàs posicionant de la banda del poderós. Si no parlem de feminisme a l’escola, perpetuem la societat masclista. I amb la llengua passa igual. Tenim aquesta cosa d’haver de ser ben educats, tenim molt poca autoestima com a poble, estem acomplexats: “No saps parlar català? Ja et parlo en castellà.” Perfecte, però tenim un problema: o la llengua és necessària o acabarà desapareixent, essent una cosa folklòrica. El català ha de ser necessari per a viure als Països Catalans, si no, per què l’han d’aprendre?

A les xarxes ho publiqueu tot en català. En canvi, hi ha molts il·lustradors catalans que no ho fan. 
—Primer, ho faig per militància. Segon, quan algú em diu que li faig aprendre català o cercar algunes paraules, m’omple molt. I tercer, si penso, escric i parlo en català, per què he de parlar en castellà a les xarxes? Per arribar a més gent? Té un punt mercantilista que no m’agrada. Hi ha gent que ho fa perquè el missatge arribi a més gent, no des del punt de vista mercantilista, però llavors per què no ho fem en anglès o xinès? Un nebot meu de família catalanoparlant té un canal de YouTube i el fa en castellà per arribar a més gent. Si algú d’una família catalanoparlant ho fa en castellà, tenim un problema.

Ara que vénen les festes de Nadal, volia acabar preguntant-vos per una polèmica a les xarxes que va sorgir arran d’una publicació sobre els vostres fills: “Deixeu de preguntar-me si m’he portat bé. A casa tenim clar que el xantatge no és educatiu i els Reis em porten coses per qui sóc, i no per què faig.” Què va passar? 
—Que li diguin als meus fills: “Porta’t bé que si no els Reis no et portaran res” és xantatge. Volem que els nostres fills facin les coses perquè creuen que les han de fer, no en funció de si tindran regals o no. És un sistema de premi i càstig, i jo sóc partidari d’educar en les conseqüències. Si surto molt a córrer, tindré més resistència física i segurament més salut. Això és una conseqüència, no un càstig ni un premi. La meva filla es posava les sabates del revés. Li deia: “Vols anar així?” Em deia que sí, però al final se les canviava perquè li feien mal els peus, hi veia la conseqüència.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Txus Garcia
Fotografia: Txus Garcia
Fotografia: Txus Garcia

També quan es parla de reformes o mètodes educatius que no se centren tant en les qualificacions o els resultats de seguida es critica que s’allunyen de la cultura de l’esforç. Què en penseu?
—Cal deslligar la recompensa de l’esforç. Cal estudiar matemàtiques i ortografia per a aprendre’n, no per a treure un nou o un deu. Cal cercar la gratificació per l’acte en si, no per res d’extern. Si no, la recompensa és com més va més externa al propi fet. Les qualificacions a l’escola són un sistema pervers, un xantatge. Si estudiem una carrera només per la nota tenim un problema, ho hem de fer perquè ens motiva. Per a mi és una gran mentida: si els mestres fessin els exàmens al cap de tres mesos sí que se sabria què s’ha après realment. Si posem les notes el dia de l’examen no valorem què hem après, sinó la capacitat d’haver-nos posat a estudiar. Si al cap de tres mesos no sabem res, vol dir que tot es basava en la memorització. S’han de memoritzar coses, però no hi crec, en aquest sistema.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €