23.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 24.01.2025 - 10:52
Joan Delort (Barcelona, 1957) ha dedicat més de mitja vida a treballar en qüestions de seguretat i emergències. Va fer-se guàrdia urbà de Barcelona el 1979 i va entrar a la Generalitat de Catalunya el 1997 amb el conseller Xavier Pomés, que el va nomenar subdirector de les policies locals. D’aleshores ençà, ha ocupat més càrrecs vinculats al Departament d’Interior. Ha estat director de Trànsit, secretari de Seguretat Pública, director de Protecció Civil, director del 112 i director general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. També fou gerent de l’àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat a Barcelona amb Xavier Trias i cap de la policia de Girona amb Quim Nadal.
Delort és l’home del Departament d’Interior. Se’l coneix com si fos casa seva. Ha treballat amb consellers de Convergència, el PSC, ICV, Junts i ERC. Ha sobreviscut a molts governs perquè sempre ha anat per lliure. En definitiva, és el clar exemple d’un alt càrrec que és fitxat per la saviesa i l’expertesa, i no pas pel color de la solapa. Conversem amb Delort una setmana després d’haver-se jubilat oficialment. Parlem de “batalletes” a Interior, dels canvis de governs, dels Mossos, dels bombers, dels dilemes de l’esquerra amb la seguretat i del País Valencià.
—Què volia ser Joan Delort de gran?
—Depèn de l’edat. A la universitat, havia de ser arquitecte. Primer vaig fer el boicot a la selectivitat, el primer any era molt rojeras. En compte d’arquitectura, em vaig apuntar a aparelladors. Vaig fer primer i segon, i a tercer em dedicava a fer la revolució. Delegat de curs i totes aquestes coses. El meu pare es va morir molt jove i després em vaig dedicar a treballar. Quan vaig tornar del servei militar, el 79, l’empresa on treballava va abaixar la persiana i em vaig quedar sense feina. Aleshores, un familiar em va dir que l’Ajuntament de Barcelona havia convocat places per a guàrdia urbà. “Què dius, ara!”, li vaig dir. I mira, vaig fer les proves i em van seleccionar. En aquells moments, no eren ni contractes laborals, ni funcionaris, ni interins. Era una circumstància molt estrambòtica, pensa que no feia ni un any de les eleccions democràtiques.
—Sense voler-ho, us heu acabat convertint en un arquitecte de seguretat i emergències.
—He viscut fonaments, plantes baixes, entresols, principals, primers, àtics. Això va ser el vuitanta, però la primera aterrada com a cap d’un servei de policia, encara que fos petit, va ser a Barberà del Vallès ara farà quaranta-quatre anys.
—Com es veu la vida arribats a la jubilació? Us continuaran trucant?
—Molt bé. Abans, recordo que la gent deia “m’han jubilat”, com si fos un gran drama. “M’han castigat, perquè m’han jubilat”. Ara no conec ningú que ho digui. Més aviat, és al contrari: “Finalment, m’he pogut jubilar”. I no estic gens d’acord amb l’edatisme que s’ha instal·lat socialment, la càrrega aquesta del jubilat que sembla que estigui inactiu. Hi ha unes altres maneres de dir-ho, com ara, que he deixat d’anar a treballar. Però espero que no em continuïn trucant. Una cosa és que em truqui algú preguntant alguna cosa, o per fer un cafè o per dinar, que ja saps que et volen comentar alguna cosa. Hi ha molta gent que em pregunta si faré coses. Ep, no en vull fer que em portin obligacions.
—Alguna anècdota que pugueu explicar?
—No especialment. T’ho dic d’una altra manera. Si tu em fas una pregunta, sabràs ràpidament si faig l’anguila. A vegades, si m’agafes amb la sang calenta, em preguntes coses i salto. Com amb tot això que ha passat a València, que m’indigna. Durant quaranta anys, he tingut experiències de tots els colors i a cada hora del dia. No fa res em van dir que havia de fer un anecdotari. De quaranta anys? Em deixaria moltes coses i seria injust, perquè només hi posaria allò que em vingués al cap.
—Ara que heu tret el tema, parlem del País Valencià. Heu estat molt crític amb Mazón. Heu dit que s’havia de portar als tribunals.
—No ho sé si es farà, vist com està el pati en les grans institucions que formen part de l’estat espanyol. Observant-ho a distància, i fent una mica l’aproximació de la quota que poc o molt puc conèixer, allà, més per omissió que per acció, s’han assolit unes irresponsabilitats que han tingut unes conseqüències gravíssimes. Si això no té cap conseqüència, no sé què hauria de passar. Avui dia, amb les polítiques, es fuig d’estudi amb una esportivitat, i aquí no passa res. Som un país on no hi ha gaire gent acostumada a assumir responsabilitats polítiques. Recordo, per exemple, el ministre valencià Asunción, que quan li va petar tot el tema de la Guàrdia Civil (la fugida de Luis Roldán, ex-director del cos) va dimitir. Casos d’aquests es poden comptar amb els dits de la mà. Però, a més, em faig una altra pregunta. Si això hagués passat a casa nostra, amb el govern de la Generalitat de Catalunya, un conseller hauria aguantat el tipus amb el discurs que ells fan? O el president? Crec que no. La pressió política i social faria insostenible i irrespirable que continués. I allà, per què passa? Per què no passa res? I com acabarà judicialment, perquè hi haurà demandes, segur.
—Ja n’hi ha unes quantes.
—Els fets són greus i amb resultats de mort i, per tant, s’han d’investigar bé. No sé com acabarà tot plegat. Fer justícia seria anar a eleccions i que tornés a decidir el poble valencià. I què decidirà? Aquesta és l’altra. S’han dit moltes mentides que són evidents. Qui punyetes pretenen enredar? Salomé Pradas en deia una rere una altra. I ho deia perquè no en tenia ni punyetera idea. No només va haver-hi responsabilitats polítiques. Per sota dels responsables polítics hi ha posicions politècniques, d’alta responsabilitat tècnica, però també polítiques. Aquí, per acció o per omissió, també s’han fet o deixat de fer o s’han dit certes coses. Aquí ens ho escoltàvem i no ens ho podíem creure. Això del País Valencià és una molt mala praxi en la gestió d’una emergència. Que s’ensenyi i s’estudiï a les escoles de gestió pública.
—Durant el Botànic hi havia molt bona relació entre els serveis d’emergència del País Valencià i Catalunya. Com heu notat l’entrada del PP i Vox?
—Ara mateix, et coneixes, però no hi ha relació. Abans n’hi havia molta. En els incendis del 2022 i 2023, recordo que el secretari em va trucar demanant-me si li podia enviar dos AVAS, que són avionetes. I preguntant si ens sobrava algun helicòpter. Home, sobrar, no és que ens sobrin res. Em deia que estaven desbordats, que els incendis eren molt forts. I què fèiem? Mirar si ens feien falta a nosaltres. I, a més, rascarem una mica i us podrem enviar els helicòpters. I si vols, també t’enviarem un equip del GRAE. Però sense anuncis. Som veïns, ens necessiten, i si els podem ajudar, ho fem. En aquesta ocasió, igual com altres serveis de bombers, vam picar a la porta per si hi havíem d’anar. “No, no cal, gràcies”, deien. No m’ho podia creure, i a més veient el desori, un desastre, una catàstrofe. I vinga, els tornàvem a trucar. I que no. No ho entenia. Al final, potser per pesats, no ens ho va dir la Generalitat Valenciana, ens ho va dir el Consorci Provincial de Bombers de València.
—Què voleu dir? Que si fos per la Generalitat Valenciana, els Bombers de Catalunya no haurien trepitjat mai el terreny?
—Correcte.
—És cert que us vau veure obligats a fer recular un helicòpter dels GRAE perquè la Generalitat Valenciana s’hi va negar?
—Sí. El vam aturar a Móra d’Ebre. Allà, esperant, mitja volta i cap a casa perquè ens deien que no calia. Això va ser dimecres, l’endemà de la catàstrofe.
—Per què no volien la vostra ajuda? Per una qüestió política?
—No, perquè no en tenen ni punyetera idea. Perquè són una colla d’incompetents. Segurament, els va sobrepassar tot plegat. Perquè, des del moment abans del primer moment, no sabien on collons eren. És molt patètic, molt. Hi havia qui deia que era per qüestions polítiques. En canvi, la Comunitat de Madrid va agafar i sense avisar ningú va començar a enviar-hi gent, perquè ho va fer per dalt. Aquella bona dona li devia dir, “escolta, t’envio el que faci falta”.
—Tots dos, del PP.
—Però quan tu baixes al nivell que és estrictament operacional, tothom anava molt sobrepassat. Que els canviïn, que hi posin algú altre d’aquest “negoci”. Va haver-hi inassistència en l’àmbit polític, però també van ser molt fluixes les direccions tècniques. I a més, també es va poder veure el sistema de compartimentació de la gestió de les emergències. La Generalitat Valenciana té Protecció Civil, les províncies tenen els bombers. A Catalunya, som dels únics que, tret de la ciutat de Barcelona i l’Aran, tenim un únic cos. Això ens dóna una capacitat de desplegament de recursos i d’especialització i de coneixement que els altres no tenen. Els anteriors equips de direcció política o politècnica valencians ens miraven i ens deien que tant de bo poguessin començar a virar cap a un model similar al nostre, però que no seria fàcil per temes polítics. En la gestió de les emergències, la classe política hauria de ser capaç, intel·lectualment, políticament i socialment, de veure que hi ha coses en què el nivell de discussió ha de quedar limitat. Són serveis públics d’alta criticitat que han de ser presents pel bé públic.
—A Catalunya, heu treballat amb consellers de molts partits. Com us ho heu fet?
—Ho hauríeu de demanar a ells. Jo era allà tranquil·lament, com quan els tomàquets prenen el sol. No vaig voler ser subdirector de no sé què, però em va anar molt bé. I estic molt agraït a Xavier Pomés. Després va pensar que ho podria fer bé a Trànsit. Això va ser a final del 2000, precisament a l’aperitiu de Nadal que fèiem al Departament d’Interior. Llavors anàvem amb uns mòbils Ericsson, d’aquests desplegables amb una petita antena. El duia a la butxaca de l’americana. “Bé, i això, no ho apagaràs, oi? Ho tindràs encès, oi?”, em va dir en Pomés. Li vaig dir que sí, per si de cas, i no hi vaig donar més importància. Tornant amb tren, em va trucar una de les seves secretàries dient-me que el conseller em volia veure el 27 de desembre al seu despatx, a dos quarts de deu. En arribar-hi, em va fer seure i em va dir que ja n’havia parlat amb el president Pujol. I em va dir: “Que sàpigues que amb el govern de les deu et nomenarem director del Servei Català de Trànsit”. Això t’ho trobes. Quan Pasqual Maragall va arribar a la presidència, jo ja havia fet les capses a Trànsit perquè el meu propòsit era tornar en un nivell de gestió interna a la delegació de Girona. Aquell dissabte, quan va prendre possessió, em van dir que em buscaven Quim Nadal i Montserrat Tura. Em va trucar la Tura i em va dir que havia de parlar amb mi. Vam quedar l’endemà, li interessava saber com ho veia tot. Li vaig dir que ja havia fet les capses i que volia tornar a Girona. De tot el que em va mostrar, m’anava marcant amb un cercle els Mossos. Es va fer tard i li vaig dir que, com a màxim, podria estirar dos anys a Trànsit. Es va comprometre a tornar-me a trucar l’endemà. I ho va fer. “De tot allò que em vas explicar, hi ha una cosa que no m’havies comentat, que hi ha la possibilitat que hi hagi un secretari de Seguretat”, em va dir. Ja n’havia parlat amb el president i em va dir que al govern de les quatre em nomenarien.
—Us ho han anat imposant.
—I això va continuar amb el segon tripartit. Tura va anar a Justícia i em va dir si l’acompanyava. Aquest “negoci” no era el meu. Saura es va moure, i quatre anys més. Quan finalment va guanyar Artur Mas, el 2010, va entrar Felip Puig. Li vaig fer el traspàs directament a ell, el 29 de desembre de 2010. Em deia que jo feia molts anys que hi era (a Interior), que havien passat tantes coses… Li vaig dir que ja m’havia acomiadat dels comissaris, dels alts comandaments de Mossos, de tothom. I es va quedar relaxat. Amb les eleccions municipals del 2011 a Barcelona, Quim Forn em va dir de parlar. I Felip Puig demanant-me si ja havia acceptat el que em proposaven per Barcelona. A mi ningú no m’havia dit res. Aquell mateix dia, em trucava Forn. I quatre anys de gerent. Va estar molt bé, l’època de l’Ajuntament de Barcelona. Si una cosa van fer molt bé Trias i Forn va ser armar un equip gerencial prescindint d’etiquetes que era molt potent. Fins que hi va haver les eleccions municipals del 2015. No tenia ganes de continuar amb Ada Colau. Vaig cessar el mateix dia que feien fora l’alcalde i vaig tornar al Departament d’Interior. Un cop van nomenar Jordi Jané conseller, em va trucar dient que havíem de parlar. I aleshores, em va proposar de ser director de Protecció Civil.
—I si Colau us hagués vingut a buscar?
—No, ja havia dit que me n’anava, que tornaria per on havia vingut el dia que plegués Trias. Era la nit i el dia, el blanc i el negre. Com et vols quedar dirigint una gerència on s’han passat els darrers mesos dient de tot a la Guàrdia Urbana. Que torturava i assassinava, gairebé. I em consta que alguna regidora del primer equip Colau, quan ja li faltava molt poc temps per a plegar, deia que “quina gran equivocació, la nostra, amb la Guàrdia Urbana”.
—Esteu d’acord quan es diu que l’esquerra no té discurs rígid en seguretat?
—En té poc. I li costa articular de manera coherent entre el predicat i el practicat. Un dels problemes és que vulguem fer grans predicats, que sonen bé, discursivament. O sense pensar en la conseqüència. I no volen assumir que hi ha moments en què la contradicció l’has de resoldre. Perquè per més que pretenguis dir o fer, la realitat s’acaba imposant. I ho has d’assumir. Una altra cosa és com fa les coses la policia, però n’ha de fer de determinades. I la mostra és que, fins i tot els Mossos, aquests darrers deu anys, han practicat l’assaig i error cada dos per tres. El principi rector sempre ha estat la intervenció menys agressiva i violenta possible, la que respecti més els drets individuals i col·lectius, però alhora també que defensi la legalitat vigent. Això es pot fer en moltes situacions. Però no pots anar dient que el món és bo i després, quan passen coses, dir “pobres desgraciats, pobres no sé què”. Si hi ha una il·legalitat, la policia no ho pot deixar passar. A les esquerres, aquest tema ha fet tensionar molt les costures. Vells comunistes, gent dels anys setanta, deien que la gent de més d’ordre eren els d’esquerra. Perquè l’ordre és bàsic i imprescindible per al benestar de la comunitat. Però és una percepció d’un ordre diferent, perquè tu l’orientes al benefici de la comunitat. La policia serveix l’estat per aplicar les lleis, o serveix la ciutadania sota les ordres del govern? Això parteix d’un punt radicalment diferent. S’ha de posar per damunt de tot l’interès el dret ciutadà, però, òbviament, sota les ordres del govern escollit democràticament.
—Partits com la CUP defensen la dissolució de la BRIMO. Què en penseu?
—Què vol dir? Li hem de canviar el nom? O no n’hi ha d’haver? Si no n’hi ha, que algú m’expliqui, quan hi hagi desordres públics, qui els pararà els peus. Puc entrar amb la dialèctica de com han de ser les intervencions i els límits, perquè és veritat que hi ha models diferents. Al despatx tenia un ampli ventall d’imatges i vídeos d’intervencions de la policia alemanya. Els tiraven de tot. Coets, i pam, pum. De cops de porra, n’hi havia ben pocs. Uns n’eren mil, i els del casc, dos mil. Això no es pot fer aquí, perquè no som prou i s’ha d’estudiar la manera en què s’atenua el conflicte. Quan es diu de dissoldre la BRIMO, es pot plantejar des de dues òptiques: que són una colla de malfactors que fan de tot i més, o bé que no s’està d’acord que hi hagi unitats especialitzades d’ordre públic. En la primera, si tenen alguna cosa a dir, que vagin els tribunals. I si s’ha de passar el cotó o donar un calbot a algú, doncs que li fotin. I si resulta que se’n van per la segona, claríssimament, no és que en discrepi, és que a més, quina bajanada.
—Però alguna vegada heu pensat a reestructurar-la?
—Això, sense fer soroll, ja es fa. Canvis de comandaments, les estratègies, les tàctiques. Amb més o menys èxit. Els mitjans de comunicació us heu de fer gaire ressò, ara, de conflictes de caràcter social al carrer? Poquíssims, els podeu comptar amb els dits d’una mà. Parlo de conflictes com els que teníem els 2007-2010 en l’època de Joan Saura. Ara passem una època més tranquil·la i això permet que la policia no sigui vista d’una manera tan dura. El desallotjament de la Ruïna, per exemple, va ser exquisit. Hi havia ordres de desallotjament i es va fer la intervenció menys lesiva. Les intervencions de la policia han d’anar per aquí. No com el Cinema Princesa, a principi del vuitanta, a la Via Laietana, que va ser una batalla campal.
—Us incomoda el paper de la policia en els desnonaments? Hi ha un buit?
—Hi estic d’acord. La policia acaba tenint la responsabilitat d’execució. La resolució judicial va directament a la policia, li diu que ho faci, i no s’hi pot negar. Pot dir que no ha pogut, que hi havia molta gent i era complicat. Això, a un jutge, no li ho pots dir gaires vegades. Et dirà que hi posis més recursos, que el mareges. Em pregunto: de tots els qui han intervingut, ningú del sector públic, que en són molts, ningú ha estat capaç de corregir la situació per evitar que finalment uns que van de blau rebin un manament judicial i procedeixin? Després diuen que els serveis socials s’ho van mirar bé, el jutge i els d’habitatge no sé què. La Ruïna és una cosa, però n’hi ha unes quantes, de senyores de vuitanta anys. I el filtre no l’ha de passar la policia. Sé de policies que s’exalten quan saben que han d’anar a treure una família que, a més, té un nano de sis mesos. “I ningú ha estat capaç de resoldre aquesta situació, que hi hem d’anar nosaltres a treure’ls?”, aquesta conversa entre policies s’ha produït més d’una vegada.
—La multireincidència és un altre tema delicat. Com s’hi ha de respondre?
—Les normes penals, en alguns casos, no s’ajusten a la realitat delinqüencial. I, a més, hi ha la sacsejada social que comporten determinades activitats criminals. L’alt nivell d’intensitat acaba causant un desori entre la mateixa ciutadania, i aquí s’ha d’intervenir per contenir-ho. Això no ho podrà resoldre la policia tota sola. Amb els carteristes del metro, hi ha hagut jutges que, forçant el codi penal, els van fer allunyar dels metros. Les coses han de ser molt clares. No en el sentit punitiu, però, si no, es creen illes d’impunitat. És com les presons. Deien: “A Espanya estan molt bé, que vagin a les franceses, que ningú no hi vol anar.” Probablement, una presó francesa no s’ajusta al propòsit constitucional de la cinquena república. Les d’aquí, sí. I que hi vagi qui hi hagi d’anar. Hi ha coses que no funcionen, com els menors d’edat no acompanyats. Fan divuit anys i, si no tenen nacionalitat, ni permís de residència, i no poden treballar, estan al carrer. Han quedat fora de la xarxa d’aixopluc social. I què fan?
—Delinquir?
—Ah! I aquí la gent s’exalta. S’ha de resoldre, això, perquè bé que els donem una targeta sanitària. A més, els hem tingut fins i tot amb la possibilitat de fer formació prèvia als divuit. I quan passa tot això, els xutem, cap al carrer! On és el problema? Menys predicar i més accions efectives. La meva filla gran treballa en un institut. Ella és professora d’anglès, però també fa aula d’acollida amb nouvinguts. I diu que és un escàndol. Veu que hi ha gent espavilada i que s’esforça, però que els xutarem en un tres i no res. I on viuen? Amb qui viuen? Què fan? Què fem amb tots aquests xavals? La gent diu que estem envoltats, parlen de les barcasses. El gruix de la immigració il·legal no és pas aquest. Es fa una demagògia…
—Els Mossos han quedat tocats d’ençà del 2017, amb l’atemptat i el referèndum?
—Sí, ara van remuntant. La policia de la Generalitat va ser objecte públic d’escarni. Va ser sotmesa a un microscopi electrònic; els comandaments i els caps, processats amb el judici de l’Audiència Nacional. I, a més, un altre element, que tot això cau en una època… És com si la direcció d’aquest diari la canviessin cada divuit mesos o vint-i-quatre, i tots els periodistes marejats. Un servei públic s’ha de preservar. Si de cas, s’han de corregir els objectius. O, a tot estirar, el color de l’uniforme. Però el servei públic, perquè serveix el públic sota les ordres del govern, l’has de preservar perquè pugui dur a terme la seva finalitat.
—Com es va viure el 155 a Interior?
—El 155 és l’expressió d’allò que no hauria de passar mai en democràcia, que és una intervenció política de qui en té competències. Quan s’aplica, el Ministeri d’Interior col·loca un alt funcionari de l’estat (Joan Antoni Puigserver), que casualment coneixia d’èpoques pretèrites. Mallorquí, un tipus exquisit, sensat, que després ha continuat al govern socialista. Tenia una cura exquisida per tractar-nos bé, es notava. Només els faltava dir: “Això ens sap molt de greu, procurarem que no hàgiu de patir.” El ministre era una altra guerra. Però, internament, no ho vam viure malament. Podíem anar més autònomament, perquè no el teníem contínuament aquí. Però és veritat que la gent del partit a Madrid tenia ganes que passessin coses. Va ser una situació ben estranya, perquè es donava aquesta gran paradoxa. Un exemple: a començament del 2018, era a Protecció Civil. Els del Servei Meteorològic em van avisar que arribaria una nevada. Vaig trucar a Puigserver i li ho vaig explicar. Li vaig dir que podíem avisar, i quan passés, menjar-nos-ho. O podíem fer una acció preventiva, que era parar els camions. Ens vam reunir amb secretaris i vam dir que això s’havia d’imposar a tots els camions. Temps després, un conseller em va dir que havíem estat molt valents. Això, amb un conseller, no ho hauríem fet.
—El vostre darrer càrrec ha estat director dels bombers. Alguna assignatura pendent?
—Ara estan molt ben orientats. El govern, després de molts anys d’inadmissió, ha posat molts recursos i estan molt ben orientats i planificats. Amb recursos humans, hi ha molts més bombers. En aquests moments, n’hi ha vora tres mil, i fins el 2028 n’entraran tres mil tres-cents, o més. El ritme d’incorporació de vehicles nous, en un règim de propietat, ja és un fet. A més, la capacitat pressupostària de la direcció general ha crescut exponencialment. I es fan parcs, que costen molts milions.