Guillem Sans: “A l’‘APM?’ sempre repartim, no som neutrals”

Entrevista al director de 'Alguna pregunta més?', de TV3, que deixa el programa després de vint anys

VilaWeb
Pol Baraza Curtichs
15.07.2022 - 21:40
Actualització: 15.07.2022 - 23:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Guillem Sans volia ser periodista esportiu. Ho tenia clar quan estudiava la carrera a la Universitat Pompeu Fabra i la passió es va consolidar quan va començar a treballar a Ràdio Barcelona. Però la proposta d’un company li va capgirar la vida. Li va demanar si voldria formar part d’Alguna pregunta més?, el seu programa preferit, quan aleshores era una secció d’El matí de Catalunya Ràdio. I no s’ho va pas pensar dues vegades. Ha fet de redactor, guionista, presentador i s’ha encarregat de crear el programa a TV3, on n’és director d’ençà de l’any 2007. Ara, després de vint anys de ser-hi vinculat, ho deixa. Diu que necessita un canvi d’aires i afrontar nous projectes.

Ens cita a la redacció de l’APM?, a la torre Imagina, a l’avinguda de la Diagonal de Barcelona. És deserta. La temporada ja ha acabat i tothom està de vacances excepte Sans, que acaba de posar ordre al seu espai i de recollir les darreres caixes. Dilluns comença una nova feina a Minoria Absoluta com a director de continguts. Entoma el repte amb il·lusió, però també reconeix que li fa vertigen. Sans s’acomiada havent consolidat l’APM? com un dels programes d’humor i entreteniment més importants de la graella de la televisió pública catalana. El nou director serà Aniol Florensa, fins ara subdirector del programa.

Més de vint anys a Alguna Pregunta Més? (APM?). Per què ho deixeu?
—Bàsicament, per cansament. Quan fa vint anys que fas una cosa, hi ha un moment que tens la sensació que has tocat sostre. Per sort, en aquesta productora, a banda de fer l’APM?, hi he fet més coses. Però sí que és cert que la pandèmia ho ha agonitzat. Necessitava un canvi d’aires, treballar amb gent diferent, nous projectes, nous reptes. Ho vaig notificar al propietari, l’Antoni Bassas, i ho va entendre perfectament.

Anem al començament. Com ho recordeu? A Instagram comentàveu que era un “somni fet realitat”.
—Sí, perquè quan vaig començar a treballar-hi, era el meu programa de referència. Eren deu minuts, al final d’El matí de Catalunya Ràdio. A les dotze menys deu parava per a escoltar-lo i m’ho passava pipa. Era una cosa diferent. Ja n’era un consumidor, de programes, però aquell era de molta qualitat. Estudiava periodisme a la Universitat Pompeu Fabra i un company va començar a treballar-hi de redactor. Al cap d’un temps, em van dir que no tenien prou gent i em va demanar si m’agradaria treballar-hi. Vaig començar fent de redactor i ho compaginava amb els estudis. També feia de freelance per la SER, a Ràdio Barcelona, fent esports. I això implicava que els caps de setmana havia d’anar a molts llocs a cobrir coses. Vaig començar escoltant tertúlies i traient-ne talls. Em vaig instal·lar un petit laboratori a casa, al menjador, on gravava programes de televisió i després els mirava amb la cinta VHS. Cada nit agafava la cinta de casset, amb vint talls o vint-i-cinc, amb un llistat fet a mà, i el portava al company perquè l’endemà el posessin al programa.

Us volíeu dedicar al periodisme esportiu i vau acabar fent humor. Un canvi força brusc.
—Una cosa que sempre m’havia cridat l’atenció eren els esports, i a Ràdio Barcelona vaig tenir la sort d’anar al Camp Nou, al Palau Blaugrana, al camp de l’Espanyol… M’agradava molt. Però, mira, per casualitat vaig entrar a l’APM? i vaig descobrir que realment m’agradava allò. Al cap d’un any, vaig deixar els esports i em vaig integrar a la redacció. La cara B d’aquesta feina era que treballar en un programa d’aquest estil em feia matinar molt. Hi acostumava a entrar a les 6.00 i en sortia a les 15.00 o les 16.00. A partir de les 21.00, els ulls ja se’m començaven a tancar. Era una mica dramàtic.

Dieu que sense la confiança de Carles Capdevila tot això no hauria estat possible.
—L’APM? no s’entén sense els fundadors, Antoni Bassas i Xavier Bosch, que van parir la criatura a la ràdio i es van inventar això el 1994. Sense ells, no seria possible. I per aquí hi ha passat molta gent. Capdevila venia del món de la televisió i hi porta el programa.

L’any 2008 es va deixar d’emetre quan Antoni Bassas va deixar el matinal de Catalunya Ràdio per discrepàncies amb la direcció. L’APM? no podia continuar a l’emissora sense Bassas?
Era una gran aposta seva. Quan passa a fer el matinal, s’emporta el programa i acaba tancant El matí de Catalunya Ràdio. Potser era estrany. No sé si es va pensar. En aquell moment era a la televisió i no sé les converses que van tenir. Bassas va tancar una etapa a Catalunya Ràdio i l’APM? ja era una entitat dins TV3.

—Es va recuperar el 2012. Ha passat per diferents franges horàries, equips i formats. Semblava que no acabava de trobar el lloc…
L’APM? té una virtut que alhora és un defecte: és un format que aguanta moltes coses i ha servit de crossa tant a la ràdio com a la televisió. Amb en Santi Faro, hi ha una aposta forta per l’APM? que dura tres temporades, però en tot aquest procés té uns quants canvis d’horari, fins que arriba a la tarda i es fa una remodelació amb canvis importants.

—Va ser a la graella fins l’estiu passat, quan la direcció de l’emissora pública va decidir de prescindir-ne al·legant mala audiència. Què va passar?
Ens ho va notificar la direcció a final de temporada, que havien de fer canvis a la tarda i optaven per fer un programa com La competència. L’experiment de fraccionar la tarda va durar un parell d’anys i no va donar els resultats esperats i van decidir de canviar d’aposta. Els que ens dediquem a això, ja sabem que pot passar. No ho veig com un drama, mai no et fa il·lusió ni és agradable, però sí que és cert que la tarda no acabava de funcionar. Tot i això, els resultats de l’EGM ens demostren que tampoc no ha canviat tant.

Us vau encarregar de traslladar el producte a la televisió. Com ho vau viure?
—Vam tenir la sort que dins l’equip fundador hi havia dues persones que van fer televisió, Antoni Bassas i Carles Capdevila. Vam afegir-hi professionals i el repte va ser impressionant. Abans tenia un ritme més radiofònic. Ara, en canvi, és un programa 100% televisiu. I et diria que metatelevisiu.

Com és un dia a la redacció de l’APM?
La gent es pensa que és una festa. Doncs depèn del dia. La gent treballa amb l’ordinador, amb auriculars i en silenci. Hi tenim redactors que treuen els talls, la taula de guió i la de producció. Però treballem amb una matèria primera molt divertida. I a vegades hi ha moments de festa. Si algun tall és molt bo, parem màquines i el mirem. Sovint, quan s’acaba alguna peça i és potent, la mirem entre tots i la comentem.

Quanta gent sou?
—A l’equip, vint-i-dues persones, contant redacció, guió, producció i tota la part de postproducció.

I quantes hores mireu la televisió?
—Hi ha sis visionadors que miren la televisió set hores al dia, cinc dies a la setmana.

Una jornada completa! Cadascú té cadenes assignades?
—Sí, les tenim repartides. Evidentment, hi ha una mena de format que et dóna més rendiment humorístic. Des de fa anys, hem incorporat molt material que ens arriba de les xarxes, a banda del que ens proporcionen els seguidors, que ens ajuden molt.

Quina és la vostra frase mítica del programa preferida?
La que més m’agrada és: “Això és una enganyifa dels de dalt.” Crec que resumeix bé la filosofia del programa i els temps que corren. L’humor no ens el poden prendre ni retallar. Ens serveix per a defensar-nos de tanta estupidesa i del poder, que ja n’hi ha prou que ens prenguin el pèl.

I secció?
Una que m’encanta és “Díaz de fúria”, amb en Joel Díaz. És molt potent perquè hem fet coses importants. Per Sant Joan vam entrevistar per primera vegada el president de la Generalitat de Catalunya. A “Díaz de fúria” continuem provocant i no posem les coses fàcils als polítics. En alguns casos fem més periodisme que no pas entreteniment. En Joel resumeix bé l’esperit de l’APM?: empipar una mica, fer sortir els colors als que manen i collar-los perquè estem farts de veure polítics que no donen explicacions o imposen les seves regles. A la secció, ho ensenyem tot. I si algú no vol contestar, ho mostrem.

És cert. En algun programa heu dit que ERC i Junts, per exemple, no hi volien participar.
—Ho volem explicar. A vegades ens critiquen perquè hi surten uns i uns altres no. No vetem ningú. Bé, excepte Vox, per raons òbvies.

Quins arguments us donen?
—En el cas del PP, no sé si era un acudit, però ens van dir que eren quatre gats. Que eren molt pocs i tenien l’agenda molt plena. Hi tenen dret, però nosaltres també tenim el dret de dir-ho.

El programa ha assolit grans xifres d’audiència. Al començament, vora d’un 24% de quota de pantalla, tot i que ara la tendència és decreixent. Quina ha estat la clau de l’èxit?
—N’hi ha unes quantes. Primer, que va aconseguir enganxar un públic jove, que ara molta gent reclama. Vam aconseguir atrapar-lo des del principi i encara el mantenim. El programa té una dosi de mala llet que el públic català compra. S’hi ha acostumat i ho demana. Després, el fet que hagi durat tant és perquè sempre hi ha hagut un procés de renovació i cada any hem intentat d’introduir-hi coses noves. I l’última és que som molt presents a les xarxes socials. És el programa d’entreteniment de TV3 que té més múscul a les xarxes. Aquest valor ens ha ajudat a mantenir el públic i a afegir-ne de nou. Òbviament, qualsevol format és sotmès a un desgast i l’APM? no n’és una excepció. Hem expandit la marca pertot arreu. Quan va començar el Facebook, vam decidir que la nostra audiència l’havíem d’anar a pescar on fos. Ho hem treballat molt des de sempre.

Un públic jove que tothom reclama, diu. Es va perdent, de mica en mica?
—Excepte en alguns formats. Eufòria ha estat un èxit. Quan estudies bé l’audiència, t’adones que han aconseguit quotes en el públic juvenil del 50%. Això és una barbaritat, un èxit rotund. A més, hi ha una cosa evident: els meus fills no tendeixen a consumir la televisió lineal. És un repte molt complicat. Hi ha una part de canvi d’hàbits important. No és que les coses es facin malament, sinó que ningú no acaba de trobar la tecla.

Per tant, la televisió s’ha de reinventar?
—Cada vegada és més transversal. Enguany han sortit dades que no s’havien vist mai, i és que s’ha perdut audiència. I això és fruit de l’evolució del consum, sobretot de les noves generacions. A més, l’oferta s’ha multiplicat i la televisió competeix contra més actors. L’audiència es va repartint.

Heu optat per Twitch. N’és un exemple?
—És una aposta per a innovar. Els streamers poden tenir molts seguidors, però l’audiència és diferent. La xarxa ens ha permès d’experimentar, provar nous formats, i ens agrada molt. Al començament volíem fer un Twitch televisiu, però no ens funcionava. La millor cosa que té és cultivar l’audiència i dialogar-hi.

Dilluns, dijous, dimecres… Com a la ràdio, canvis d’horaris constantment. Això ha empitjorat la situació?
LAPM? té una força que aguanta els canvis. No sé si n’hem fet massa, entre tots plegats. Però per als programadors és un instrument molt llaminer. Saps que, el posis on el posis, et funciona. Sí que genera desconcert a l’audiència perquè el públic més tradicional el pots perdre. Aquests canvis constants segurament han permès que hagi aguantat divuit temporades. Al final, és el producte més competitiu de TV3 en cost-minut i retorn.

Al Bricoheroes es van veure obligats a retirar un gag sobre la Casa Reial espanyola. Us han cridat mai l’atenció de dalt?
—Hem tingut algun problema. L’humor de l’APM? sempre ofèn algú. Tot i això, la llibertat amb què hem treballat, i espero que continuï així, ha estat brutal. He treballat amb televisions espanyoles comercials i públiques i et puc assegurar que la llibertat amb què es treballa a TV3 no l’he vista enlloc. L’APM? s’ha guanyat prestigi i confiança. L’humor que fem, una mica molest i molt crític, ofèn. I ofèn polítics, periodistes, però també certs col·lectius.

I pressions per alguna banda per no publicar algun contingut?
—Sí que a vegades ens ha passat que amb algun tall que vèiem clarament d’APM? hi havia una història al darrere que coneixíem, i ens havien advertit que la persona passava un mal moment, o tenia un problema físic. De pressions, no n’hem rebut.

Ni de la direcció de la televisió, amb algun comentari?
—No. Bé, els comentaris són habituals. Algun de l’estil: “Aquesta setmana heu anat forts.” Forma part del negoci i no hi ha problema.

És fàcil de fer un programa d’humor a TV3?
—Sí… Crec que ha de ser fàcil, perquè Déu n’hi do l’oferta que té. I mires en més llocs i no existeix.

I ara, què? Quins nous reptes entomeu?
Dilluns m’incorporo com a director de continguts a Minoria Absoluta i hi aterro per ajudar en les produccions que ja funcionen, algunes vinculades a TV3. És una productora més gran que la nostra i té un ventall de formats i de possibilitats més gran. És un repte. Estic una mica acollonit, no t’ho negaré. És divertit, perquè al final molta gent que treballa allà ja la conec, sé que ens podrem entendre, i la sensació és que es podran fer coses molt divertides. Per mi era important d’anar a un lloc on hi hagués sintonia i on pogués continuar creixent, aprenent i divertint.

Feu el salt al Polònia?
—No ho crec. La veritat és que no ho sé. La meva funció serà més de producció executiva, no d’entrar directament als continguts. Serà un rol executiu perquè estaré en la direcció de la productora.

Us agradaria explicar alguna cosa que no us hagi demanat?
[Riu.] Un gran moment de l’APM? fou el premi Ondas que vam guanyar el 2014. Va ser impressionant, era la consolidació d’un projecte després de deu anys a la televisió. Un altre és quan, a cada final de temporada, et diuen que renoves. És com un petit miracle. A vegades, ens demanem com hem aconseguit fer humor en moments durs. Amb la pandèmia, l’APM? s’ha fet durant dos anys i mig des de casa. No estàvem convençuts de continuar fent entreteniment. Potser hauríem d’haver parat en el moment més crític. Realment, no estàvem massa convençuts que la gent volgués veure bromes. Però ens va sorprendre molt la reacció. Ens van enviar molts missatges donant-nos les gràcies. Els anava bé per a fer créixer la moral. Per una altra banda, un debat que també vam tenir fort fou arran del Primer d’Octubre de 2017. Amb les hòsties que ens van fotre, no sabíem si podíem ensenyar imatges i fer humor. Ho vam aconseguir, i després el públic ho va agrair. Són coses que et susciten molts dubtes. També m’agrada perquè un dia et diuen que ets de Convergència, bé, de Junts per Catalunya, un altre del PP, d’ERC… No acabes mai de fer content a tothom. I això, per mi, és una bona crítica. Sempre repartim, però no som neutrals, evidentment.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes