L’1-O els antiavalots van assaltar l’Institut Pau Claris amb un objectiu: les urnes. El com era indiferent. Via lliure per a la violència i la brutalitat. Cops, empentes, estirades de cabells… Res no els podia aturar. Esther Raya, que era a les escales fent cua per a entrar a votar, va treure el mòbil per deixar constància de l’escena. No sabia que seria víctima de la impunitat policíaca. Els agents l’hi van tirar escales avall i l’hi van robar. No era un dispositiu qualsevol. Era propietat del seu pare, mort el febrer d’aquell any. ‘I tenia totes les fotografies, missatges i records… per mi és fonamental recuperar-lo’, explica. Amb ella parlem de la ràtzia al Pau Claris, del robatori, els problemes derivats i la situació política.

Per què decidiu d’anar a l’Institut Pau Claris l’1-O?
—Era el col·legi on em tocava anar a votar. Jo treballo el cap de setmana, però precisament aquell em van canviar el torn i havia d’entrar a la tarda. Per això vaig decidir d’anar-hi dormir i l’endemà ser de les primeres a votar abans d’anar a la feina.

Quin era l’ambient?
—Doncs de comunió. Era un ambient alegre i festiu. De veïns del barri i coneguts. Van muntar una barra amb menjar i beguda. Hi havia un grup de menorquins que va tocar gairebé tota la nit. Dormir, dormir, poc. Cap a les cinc del matí va obrir el col·legi i poc després van arribar les urnes, tot i que jo no ho vaig veure.

I arriben els antiavalots de la policia espanyola.
—Ens arribaven notícies i rumors de més col·legis. Però la xarxa del Pau Claris va caure i ens van demanar que poséssim el mòbil en mode avió. Llavors ja no teníem referències. A fora plovia i les cues eren llargues. La gent tenia ganes d’entrar. La policia va arribar cap a les deu del matí. Jo era a les escales del pati fent cua per a entrar a votar. Vam sentir esglais i crits de ‘ja són aquí’. Tots els qui érem a les escales ens vam girar i ens vam asseure als graons. Quiets, res més. Nosaltres no veiem els antiavalots perquè una paret ens els tapava, però podíem sentir com picàvem amb un mall a la porta. La gent del pati tenia les mans aixecades i cridaven ‘som gent de pau, som gent de pau’.

A nou votants de les escales, el Sindicat Professional de la Policia espanyola i la fiscalia us han denunciat per resistència organitzada i activa.
—Sí… però nosaltres només fèiem cua. No hi havia cap mena d’organització, ni tan sols ens coneixíem. La denúncia és una represàlia per haver portat les agressions de l’1-O al jutjat número 7. Ho fan per coaccionar. Així han aconseguit que molts tinguin por i no hagin presentat denúncies o les hagin retirades. Al capdavall, t’enfrontes a l’estat espanyol, i això crea temor perquè et sents desvalgut. De fet, en el nostre cas han publicat els noms, els cognoms i els DNI. Per sort, l’Audiència de Barcelona ho ha arxivat.

Quan els antiavalots entren al pati, què passa?
—Aparten a la gent amb violència. Donaven empentes i cops per acostar-se a les escales. Una volta allà, sense dir-nos res, tot i que entre ells es deien coses, van decidir d’obrir-se pas pel tram de les escales on hi havia sobretot dones.

Què es deien entre ells?
—Els sentíem parlar, però amb el casc i la distància era inintel·ligible. En cap moment no ens van dir que carregarien, que tenien un mandat judicial o que cercaven les urnes. Em va inquietar molt veure’ls al peu de les escales. Estaven quiets, mirant-nos de manera amenaçadora.

Què sentiu quan comencen a fer fora la gent de les escales?
—Em semblava irreal… impossible… la violència, els crits, els cops, els cascs, les porres… davant meu van agafar un home pel coll com si fos un pollastre. A les dones les estiraven del cabell escales avall. Els punys volaven… Era una brutalitat que em pensava que no viuria mai. Vaig treure el mòbil per enregistrar-ho tot i deixar-ne constància. Ells tenien pressa. Volien agafar les urnes com més aviat millor. Quan van arribar a la nostra alçada esbufegaven. Estaven molt cansats i ja no tenien esma per a hostiar la gent. Ens llançaven escales avall en comptes d’aixecar-nos a cops.

A vós què us fan?
—El primer agent que va arribar al meu lloc em va agafar el mòbil i el va tirar cap on eren els altres antiavalots. També em va llançar el sac de dormir i la bossa. Tenia el seu casc davant la cara i em cridava ‘fora, fora’ i ‘vinga, vinga’. Però jo estava paralitzada, no entenia res. Llavors un altre agent m’agafa pel turmell i m’arrossega escales avall. Per sort vaig mantenir l’equilibri i només vaig rebre un cop al genoll.

I després?
—Al peu de les escales vaig demanar a un policia: ‘I el meu mòbil?’ I em va fotre tal hòstia que vaig caure a terra. De fet, no sé ni com em vaig aixecar. Després no vaig dir res i vaig començar a cercar el mòbil per terra. Però no el vaig trobar. Vaig tenir sort que estaven cansats i que no em van pegar gaire. Els primers es van emportar la pitjor part.

I què va passar amb el mòbil?
—Ja al primer moment sé que me’l van agafar ells, perquè la gent sortia volant. A més, tenien por. No miraven el terra vejam si trobaven res. Quan els antiavalots ja eren dins el Pau Claris, vaig demanar a un altre agent pel mòbil. ‘Sí, sí, però si us plau, ara surtin d’aquí’, em va respondre. Li vaig donar la mà i li vaig fer prometre que me’l tornaria. ‘Sí, sí, li ho prometo, però ara ha de sortir d’aquí’, em va respondre.

I?
—Ens van fer fora i no he vist mai més el mòbil. Els antiavalots em van robar el mòbil.

Era el vostre mòbil personal?
—No, era el mòbil del meu pare, que s’havia mort el febrer de 2017. Jo el tenia perquè té un valor sentimental, però també perquè era millor que el meu i tenia pendent de fer el canvi de targetes. I em sap greu… perquè a mi em poden fer què vulguin, però el mòbil tenia un valor… Tenia totes les fotografies, missatges i records del meu pare… per mi és fonamental recuperar-lo. Suposo que en part és irresponsabilitat meva perquè portava tots dos mòbils durant l’1-O, però tampoc no m’esperava ser víctima d’una càrrega. De tota manera, el sentiment de culpabilitat hi és. I la denúncia no és per mi, sinó pel meu pare, que ja no es pot defensar.

Quin seguiment heu fet del dispositiu?
—Sé de bon principi que el tenen ells, però és molt difícil de demostrar. Vaig presentar una denúncia poc després, i el 21 de desembre, el dia de les eleccions al parlament, em van esborrar totes les fotografies i vídeos personals.

Teníeu els mòbils connectats?
—Al mòbil del meu pare havia obert les sessions del Gmail, les xarxes socials, etc. De fet, Instagram em va enviar un correu per informar-me que algú s’hi havia intentat connectar a Andalusia, que és d’on venia la majoria de policies. Vaig decidir de tancar-me el compte per evitar més problemes. Però no s’acaba aquí. Recentment m’he canviat el mòbil i, tot i això, quan consulto coses a Google, el geolocalitzador em situa entre Madrid o Andalusia.

Teniu esperança de recuperar-lo?
—L’esperança no es perd mai.

Com és que vau anar a declarar al judici contra el procés?
—Em va contactar la defensa de Jordi Cuixart perquè consideraven que el meu testimoni era valuós i jo tenia ganes d’ajudar. De tota manera, la meva germana em va atemorir una mica: ‘Vas a Madrid, hi ha els de Vox, et veuran la cara…’ Em deia coses així. I tenia raó, perquè dels policies gairebé cap no va ensenyar la cara o va donar el  nom i els cognoms. En canvi, anar allà i exposar-te públicament, no saps quines conseqüències pot tenir. Només cal veure què ha passat a Marta Torrecillas tot i no haver estat testimoni. Però al final vaig decidir de donar la cara, perquè no es pogués dir que estàvem carregats d’odi. Volia mostrar que som gent normal.

Què vau sentir aquell dia?
—Molts nervis. La pitjor part va ser just abans no s’obrissin les portes. Estava sola, envoltada de policies i de funcionaris que no em treien els ulls del damunt. Era una sala tota de marbre blanc. Un ambient fred, gairebé de cementiri. I es van obrir les portes i tot va canviar. Acabava de declarar Lluïsa Carrillo i tothom estava alterat. No entenia res. Primer vaig creuar la mirada amb Santi Vila i després amb Pedro Fernández, de Vox. L’ambient bullia. Ara ja sé per què, però en aquell moment no sabia què havia declarat. Em van acompanyar i Marchena em va fer seure. Estava enclotada davant el tribunal i gairebé no el veia. Recordo que estava molt nerviosa i que volia controlar totes les paraules, No volia perjudicar els presos.

Què en penseu, del moment polític, gairebé dos anys després de l’1-O?
—Crec que l’error més greu és la desunió. M’entristeix que no anem a l’una com el dia del referèndum. És un tòpic, però no en va es diu que la unió fa la força. Tots els partits haurien d’oblidar-se de les diferències i les discrepàncies per remar en el mateix sentit: la independència. Després, una volta s’hagi aconseguit, ja es barallaran tant com vulguin. La situació, no sé com s’acabarà, però, si no fos per la gent, el procés hauria naufragat. Tot va començar amb nosaltres i no s’assolirà fins que no estiguem tots d’acord.

Sou partidària de negociar amb l’estat espanyol?
—No es pot negociar amb l’estat. No hi tenen gens d’interès. Ara aconseguiria aliances amb Europa, com fan els exiliats. Cal externalitzar el conflicte perquè no sembli una cosa concreta i que no ens facin cas. I a partir d’aquí, la desobediència civil. Necessitem els partits, però sobretot la gent. Calen més accions contundents. Mobilització permanent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb