El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

És alt i prim i dóna la mà amb força. Qualsevol que el veiés vestit només amb camisa pensaria amb encert que és estranger, i qualsevol que el mirés a la cara pensaria que és impossible que tingui els trenta-set anys que diu que té. Sembla molt més jove. Però, és clar, si has llegit el seu llibre et sorprèn que només tingui trenta-set anys. És una obra madura, sòlida, un punt aspra. Es diu El pes de la neu i l’ha publicat Periscopi. Ell es diu Christian Guay-Polinquin i el podem llegir en català gràcies a la feina impecable d’Anna Casassas. Va néixer en un petit poble del Quebec, fins ara ha publicat dues novel·les i és considerat un dels escriptors més prometedors de la literatura del seu país. Parla un castellà molt bo fruit d’antics viatges per Sud-amèrica (amb les seves erres inconfusiblement franceses) i assegura rient que està matriculat al doctorat a Mont-real perquè així l’assegurança mèdica li cobreix el dentista i l’oculista.

La narrativa de caça del segle XX dóna per a una tesi doctoral?
―I tant! La història de la humanitat va farcida de relats de caça, les narracions sobre la caça són transhistòriques i per això són tan interessants, perquè en realitat sempre parlen d’una altra cosa, que és la relació amb la comunitat i la relació amb la mort. Amb la modernitat hi ha hagut una ocultació de la mort i també un culte a l’individu, amb la qual cosa els relats de caça han canviat notablement. Abans la mort era una cosa molt més present, era un fet quotidià, ara la comunitat és més fragmentada i la mort més amagada i això ha modificat els relats de caça o els relats de caça s’han modificat per això. I aquests canvis són el que jo estudio a la meva tesi.

Déu n’hi do.
―Sí, és complicat de resumir en cinc minuts, però més o manco seria això.

Diuen que sou un dels escriptors més prometedors del Quebec. Per què no diuen que sou un dels escriptors més prometedors del Canadà?
―És que al Canadà hi ha dos països, amb una frontera invisible entre la part francesa i la part anglesa, que funcionen de manera completament diferent. La cultura francesa és molt diferent de l’anglesa. Trobo un xoc cultural molt més bèstia quan vaig a la part anglesa del Canadà que no pas quan viatjo a Europa. Crec que a Catalunya ho podeu entendre perfectament.

La neu, benedicció o maledicció?
―A mi m’agrada molt, m’encanten els hiverns al camp, però si parlem de la meva novel·la és una maledicció, és l’element que encarcera els personatges. La neu és, sobretot, una estratègia narrativa.

Heu vingut a presentar la novel·la coincidint amb la cimera sobre el canvi climàtic, que per a vosaltres seria una benedicció, si més no per l’estalvi en la factura del gas…
―No vull que la meva novel·la es pugui entendre com a moralitzant en aquest sentit. Heu de pensar que el canvi climàtic ens afecta negativament també a nosaltres, amb temperatures molt baixes que no són normals a la tardor, per exemple. Però és clar, la grandesa i la bellesa de la natura també són un perill i si mors a la natura a ella tant li fa, és gran i poderosa.

Per què utilitzeu els recursos d’una novel·la distòpica en aquesta segona incursió vostra en la narrativa llarga? Què us aporta?
Volia fer una novel·la d’anticipació, però no anar-me’n a una època extremadament llunyana. Parla sobre el futur, però amb decalatge proper, perquè en realitat volia reflexionar sobre el present i la complexitat de les relacions humanes. Crec que tothom que empra la distopia en el fons ens alerta del rumb erroni del present.

Els vostres personatges tenen una relació turmentada amb la natura…
―És que és un desafiament quotidià, una cosa molt normal, però hi ha el perill sempre, de perdre’s, de no trobar menjar. Quan se’n va la llum al poble, hi impera un cert contracte social en què tothom s’ajuda, però tots sabem que només és una treva, que es trencarà i sortiran tots els conflictes.

Mai no hauria pensat que la neu pogués tenir tants de matisos, fins i tot colors…
―La neu no és un personatge de la novel·la, com algú ha dit, sinó un mirall deformador que reflecteix què passa a la cabana on hi ha enclaustrats els dos homes. Per això cada dia descriuen la neu com el que senten ells i les seves descripcions són també descripcions amagades d’allò que passa dins la cabana, i és clar, per això de vegades és de colors.

La novel·la s’articula sobretot entorn de l’esperança, del futur que ha d’arribar, la primavera, el desglaç l’electricitat…
―Sí, és clar, hi ha una miqueta de llum i hi ha un punt d’esperança. L’al·licient és la primavera, que per a cada personatge és una cosa diferent. El protagonista pensa que ja tindrà les cames bé i podrà caminar, però no sap on anirà i com l’acollirà la família que ell cercava, perquè sempre que les coses van malament se cerca un pilar referencial.

La fosca és encara la nostra gran por?
―Sí, és clar, l’obscuritat ens ha aterrit sempre, en totes les èpoques i a totes les cultures. I al nord, on l’hivern té tan poques hores de llum, i tot són ombres, encara més.

Us comparen amb l’escriptor Cormac Mc Carthy. Hi esteu d’acord?
―En part sí i en part no. No crec que la meva novel·lística sigui postapocalíptica, sinó una pre-ficció sobre la fi del món que juga amb els codis sense caure en les estructures de les novel·les de la fi del món.

Els canadencs gaudiu d’un sistema bastant proteccionista envers els escriptors, però ser quebequès ajuda o perjudica per a la projecció de la vostra obra?
―Ser del Quebec m’ajuda molt del punt de vista de les oportunitats financeres. Aquests darrers quinze anys hi ha hagut moltes ajudes i molts diners per a reforçar el nostre tret cultural diferencial i ens n’hem beneficiat. A més a més, els quebequesos tenim una bona rebuda a França i la resta dels autors canadencs als Estats Units.

Creieu, doncs, en el concepte de la francofonia…
―Crec que al Quebec tenim una literatura molt forta i una voluntat pròpia de defensar la llengua internament. Tenim alguns problemes, per exemple a la ciutat de Mont-real, que és bilingüe. Som una illa petita francesa dins un món que cada vegada és més anglès. Així i tot, la francofonia és molt més gran que no ens pensem, però que França sigui al centre ens molesta, no hi ha d’haver centre, a la francofonia, sinó que hi ha diversos llocs al món on es parla francès i tots junts som més forts. És cert que l’anglès és la llengua d’un imaginari i de Hollywood o Netflix. Per això és tan important mantenir el francès i parlar-lo, però una cultura pròpia és la millor cosa que té cadascú.

Inevitablement us he de preguntar pel referèndum…
―Per quin, pel nostre o pel vostre?

Pel vostre…
―És una qüestió delicada.

Per què?
―Perquè a molts països els referèndums els impulsen moviments de dretes i nacionalistes que només cerquen la diferència, però al Quebec el primer referèndum era clarament d’esquerres i social; en canvi, ara sembla que els promotors són més de dretes. Aquell primer referèndum era fantàstic, crec que s’ha de construir sobre un projecte social i no tan sols sobre un projecte d’identitat. Si el referèndum és sobre si el Quebec independent pot ser millor socialment, amb educació i sanitat més equitativa i justa, sempre hi aniré a favor.

―És curiós que el país més centralista del món, França, doni suport a un referèndum per la independència…
―Això depèn de com bufa el vent. El 1969 el general De Gaulle va dir allò de ‘Visca el Quebec lliure’, però va ser un cop d’efecte. Ara Macron és molt amic del primer ministre canadenc, de manera que no sabem quina posició té. Mentre França continuï donant suport a la nostra literatura anirem bé.

Tornem al llibre, doncs. Heu tingut mai la temptació d’endolcir-lo, de fer-lo menys cru?
―A la primera versió encara era més dur, hi havia més morts. Jo sóc un paio optimista de mena però aquesta novel·la és molt fosca perquè hi ha una tensió molt forta, però és que la vida és dura a tot arreu i per a tothom, i això s’havia d’explicar en un to sec. També hi ha moments de llum importants, suficients per a creure en una cosa positiva.

Al final el vostre llibre parla d’allò de què parlen tots els bons llibres: la vida, la mort, les relacions humanes…
―És clar, és això, jo no cerco l’originalitat. No existeix, però la singularitat sí. La singularitat és la manera com es tracten els temes. Hi ha un cantant del Quebec que diu que ‘tot ha estat dit, però no pas per tu’ i jo volia fer això, una novel·la singular més que no pas una novel·la original.

Si a Barcelona cauen tres centímetres de neu arriba el caos, el metro no funciona, les escoles tanquen… Què és per a vós el caos?
―Ui, nosaltres podem aguantar metres i metres de neu, però si no hi ha gas i electricitat les coses canvien molt, o si es glacen les carreretes. El 1998 van caure cinc centímetres de pedra i per a això no estàvem preparats, les carreteres es van glaçar, i a sobre vam estar tres setmanes sense llum. Això va ser caòtic, però a la vegada va moure una gran solidaritat entre els veïns, tothom s’ajudava.

La novel·la és també una indagació sobre la por. De què teniu més por?
―Podria contestar tòpicament que de la mort, però en realitat és no saber trobar el sentit de la vida; a cada època cal trobar alguna cosa que faci que viure la vida valgui la pena, tant individualment com col·lectiva. No trobar-la en el curs del temps em fa por.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.