Camilla Lackberg: “La majoria de les dones internes a la presó hi són perquè han tingut una mala experiència amb els homes”

Arriba contenta després de dinar, deixa l’abric sobre les cadires i es pregunta com és possible que hi hagi  la calefacció engegada amb el temps tan bo que fa. Les cares de la seva editora, els caps de premsa i la traductora la fan adonar que el termòstat suec no és pas el mateix que a casa nostra i riu. Fa la sessió de fotos, s’asseu, es posa còmoda i escruta amb els ulls blaus, els cabells ben estirats i recollits, el maquillatge perfecte. Camilla Lackberg (1974) ja no és aquella noia que va debutar el 2002 en el camp sempre prolífic de la novel·la negra nòrdica –a ella li agrada dir-ne novel·la negra escandinava–, sinó una autora de fama mundial, amb 39 milions d’exemplars venuts arreu del món de les seves tres sèries principals. Somnis de bronze tanca la trilogia de la Faye i és tota una reeixida. Ella ha guanyat un munt de premis de novel·la negra malgrat que els seus principals crítics –entre els quals ens comptem– afirmem que el que fa ella és més novel·la romàntica amb cadàver (i de fet ho va moderant, però encara hi ha força traces d’això en aquest llibre), que no pas novel·la negra. El fet és que Somnis de bronze conté una bona dosi de crítica social, atrapa el lector des del primer moment i et fa passar una bona estona llegint, i a més té una legió de fans del món sencer. No és pas poca cosa.

—A casa nostra el boom nòrdic va arribar ara fa vint anys, amb el supervendes Stieg Larsson, a qui reteu un petit homenatge en el vostre llibre. Enguany fa vint anys el BCNegra, un festival on vós heu participat… Què ha passat en aquests vint anys i com us hi sentiu?
—Bé, una possible explicació d’aquest boom és que tenim hiverns molt llargs i molt freds que són ideals per a escriure. Vaig tenir la sort que quan vaig començar a escriure nòrdic noir no hi havia moltes dones que en fessin i vaig poder aportar una mirada femenina al gènere que va ser ben acollida, però teníem una llarga tradició des dels anys setanta amb autors que coneixeu bé, Maj Sjowall i Peer Waloo, per començar, i Henning Mankell els anys noranta…

—Teníeu clar que la història de la Faye seria una trilogia on el feminisme tindria tanta importància?
—Quan vaig començar a escriure aquesta sèrie no havia de ser una sèrie ni una trilogia; jo volia fer un homenatge a les novel·les dels anys vuitanta, no pensava que seria un manifest feminista ni res semblant, però com més anava més enfadada estava pel que veia, per la violència estructural contra les dones. Quan començo a escriure mai no sé on aniré a parar, perquè això m’avorriria, però en acabar la segona sí que vaig veure que encara quedava una història de la Faye i una voluntat de denúncia.

—No li ho poseu fàcil: en aquesta ocasió l’envieu a la presó. Per què?
—En aquesta tercera novel·la sí que tenia molt clar que la protagonista seria a la presó. Això se’m va ocórrer després de visitar-ne una on em van convidar a fer-hi una xerrada, perquè es veu que sóc l’autora més llegida entre les internes. Vaig trobar-hi un clima molt diferent que vaig voler aprofitar i sobretot un concepte clau, que és que la majoria de les dones internes a la presó hi són perquè han tingut una mala experiència amb els homes.

—No sé si el deixaran llegir aquest: doneu força instruccions sobre com fugir-ne…
—Ja t’ho explicaré. Als altres llibres dono força instruccions sobre com matar i bé que els han llegit…

—D’alguna manera, el tema de la maternitat també hi és molt present.
—Crec que és un tema que apareix en tots els meus llibres d’alguna manera. Vaig ser mare al començament de la meva carrera, vaig tenir el meu fill gran només una setmana després de saber que m’acceptaven el manuscrit de la primera novel·la i he tingut quatre fills mentre feia la meva carrera com a escriptora, amb tot el que això té de bo i de dolent, i per tant aquesta experiència apareix sempre als llibres.

—En aquest llibre potser més? Ho dic perquè la Faye ho fa tot per protegir la seva filla, però també les internes de la presó en parlen molt, i la Milenka…
—És veritat. Si et refereixes a la vida de les internes de la presó potser sí que es veu més que en uns altres llibres meus. Llegeixo molt sobre crims i delictes i si qui l’ha escrit és una dona, encara m’interessa més; i els fills són un tema recurrent, potser perquè quan els pares desapareixen les mares sempre hi són, amb tot el que això comporta.

—En quin sentit?
—Fixa’t, d’ençà de fa més d’una dècada llarga les dones han anat ascendint en el món laboral i ocupant llocs de poder, com a mínim al meu país. Però aquesta igualtat no s’ha desenvolupat perquè continua essent la dona qui ho fa majoritàriament tot a casa i això vol dir una doble feina. És una de les causes principals de la síndrome del burn-out, que ens porta al límit. Aquesta duplicitat de feina ens mata i prové del fet que molts homes tenen una incompetència estructural per a les feines més bàsiques i, per descomptat, per a la criança: són enginyers i prenen grans decisions i després no saben –o diuen que no saben– engegar el rentaplats o comprar roba d’hivern que s’ha quedat petita als seus fills, perquè ni tan sols s’adonen que això ho ha de fer algú, que sempre sol ser la dona, la mare. Com si ens n’haguessin ensenyat, a ser-ne, de mares…

—A l’hora d’escriure les escenes de sexe moltes vegades els autors opten per ser prou casts i deixar-ho en un petó i prou. Aquí el podem veure de manera força explícita.
—Durant disset anys jo era de les que deixaven aquestes escenes en un petó i prou, però si volia fer un homenatge a aquestes novel·les dels anys vuitanta hi havia d’incloure un punt picant i sexe explícit. Al principi em posava molt nerviosa quan ho escrivia, si era en una cafeteria, cercava el racó més proper a la paret perquè ningú no em pogués veure mentre ho escrivia. Després va venir una segona onada de pànic tot pensant que això ho llegiria la meva mare, que continua dient que això són “aquells llibres de sexe que fas ara”. Però al final, quan escric de sexe ho faig més bé que els homes perquè, com a mínim, jo sé on són totes les coses. Hi ha qui ho podria agafar com un manual d’instruccions, que li faria bona falta.

—Durant molts anys, des d’aquí es veia Suècia com un paradís democràtic i de seguretat. Les novel·les de Sjowall i Waloo ens demostraren que des de l’esquerra el podien criticar enormement. Hi ha una escena al llibre on la Faye passeja amb un burka i li diuen de tot. Què ha passat?
—Suècia no ha estat mai un país perfecte, sempre hi ha hagut crims, però era un país segur i ara faig un dol per aquesta seguretat perduda. Hem fet una deriva cap a l’extrema dreta que m’entristeix. Em fa fàstic veure la manera com tractem els immigrants. Sense ells Suècia no seria on és, però incomprensiblement la gent vota els Demòcrates a Suècia i Trump als Estats Units. Espero que no ho hàgim de lamentar ben aviat.

—Un dels fets que ens ha alertat més aquests temps, fins i tot se n’ha emès un documental al respecte, és l’augment d’armes a Suècia.
—El meu marit mateix acaba d’aconseguir la llicència d’armes i estic segura que ell no serà un problema, però com més va hi ha més tirotejos a tot arreu del país. Dimarts era a Copenhaguen per feina i en acabar una entrevista agafo el mòbil i veig que hi ha hagut un tiroteig en una escola del poble on va un dels meus fills. El món em va caure a sobre fins que no vaig saber que estava bé i que no havia estat a la seva escola. La possessió d’armes com als Estats Units és ridícula i, sobretot, molt perillosa, perquè ara fins i tot en tenen nens de catorze anys o quinze, i són ells els sicaris contractats per les màfies, precisament perquè són menors.

—En un moment de la novel·la sou crítica amb el sistema de presons; assegureu que qui hi passa gairebé mai no es podrà reincorporar al mercat laboral, té una màcula.
—La presó és un estigma per a qui hi passa, però ara mateix tenim un problema. Nosaltres crèiem en la reinserció i en molts casos hem deixat sortir criminals massa d’hora. Hauríem de tenir clar que no tothom es pot reinserir. Hem pecat d’ingenuïtat i de bonisme, també perquè tenim una superpoblació de reclusos i havíem de deixar sortir-ne uns quants per encabir-ne de nous. Per una altra banda, a mi no m’importaria que m’hi tanquessin i fer-hi de bibliotecària, amb quatre fills de vegades penso que, com a mínim, a la presó podria tenir temps per a llegir.

—Una de les trames del llibre se centra en l’ascens al poder d’una dona croata, una supervivent de la guerra dels Balcans. Per què croata i no de qualsevol altre país més proper?
—Pel context. Per la cronologia. Quan escrivia era la tria més lògica. A més, la Natasha, una noia que m’ajuda i que és un amor, és Sèrbia, i, per tant, que els mafiosos fossin serbis quedava  descartat.

—Heu aconseguit una gran reeixida amb els vostres llibres: hi ha en procés una adaptació audiovisual. Heu aconseguit bona part dels vostres somnis. I ara, què?
—És una pregunta que m’he fet durant anys: què passarà quan aconsegueixis els teus somnis? Jo volia ser escriptora i ara ho sóc, era el que més desitjava del món. Ara s’han de complir els subsomnis? Doncs si és així, el que m’agradaria és  fer-me un nom al mercat americà. No és que les coses no em vagin bé allà, però hi ha molt de camp per a recórrer i també a la televisió i al cinema. Això, o dedicar-me a la lectura i la contemplació, que no seria cap mala opció.