Àrtur Martínez (la Fúmiga): “Hem vingut a fer valdre una llengua des de la música”

  • Entrevista al cantant de la Fúmiga, avui que estrenen el disc ‘Tot està per fer’

VilaWeb
Laura Escartí
22.02.2024 - 21:40
Actualització: 23.02.2024 - 10:39

Avui, la Fúmiga estrena el seu tercer disc, Tot està per fer. D’ençà del 2021 no havien presentat un projecte complet i estan tan emocionats com si fóra el primer. L’amor i l’amistat són dos dels puntals del nou àlbum, el més pensat del grup fins ara. Han volgut llançar un missatge positiu, constructiu i esperançador, amb mirada llarga, i tenen moltes ganes de fer-lo sonar a casa. Parlem amb Àrtur Martínez, el seu vocalista, que ens explica els secrets del disc i analitza la situació del sector davant la situació política actual.

Sembla que ara es dóna més importància als senzills que no als discs. No estrenàveu cap disc d’ençà del 2021, com us sentiu?
—És bonic, traure senzills per tal de mantenir la connexió amb el públic i, encara que el fet de traure un disc amb tot un projecte potser no siga una tendència, a nosaltres ens agrada. És com contar una història completa que recull tot allò que vols dir, que té un relat del qual les cançons formen part. Ens agrada que hi haja una idea general que d’alguna manera abrace totes les històries d’aquestes cançons, i que ens ajuda a canviar d’etapa, a parlar amb un altre llenguatge, a ser eixes persones noves que parlen del que volen parlar ara. Tot això va dins d’eixa caixeta que forma el disc Tot està per fer.

Què significa aquest tercer disc per a vosaltres?
—És el primer disc en què hem parat durant sis o set mesos per dedicar-li tot l’amor que requeria. El tercer disc és molt important, i el fem amb molta consciència de què fem i de tot el que ha passat. Els altres dos van nàixer més de la improvisació, i aquest sí que ha sigut un disc molt pensat, des del primer moment. No només en les cançons, sinó en tota la imatge gràfica, en tot l’univers del disc, en tota la creativitat, i ens ha servit per a pensar què ens agradava. Hi hem posat tantíssima estima, que aquesta setmana tenim una il·lusió i uns nervis com si començàrem ara.

Però heu fet alguns avançaments del disc, i ja heu vist la resposta de la gent…
—Sempre ens quedem sobrepassats. En la Fúmiga som molt insegurs, sempre pensem que no som tan bons per a la resposta que tenim del públic. Les dues cançons que ja sabíem que obririen i tancarien el disc, “Principis” i “Finals”, i la que queda enmig, “Tornar”, són absolutament diferents entre si, amb una naturalesa compositiva i narrativa completament distinta, fins i tot sentimentalment. Aquests tres senzills van ser tres llançaments que formarien part d’un tot.

 

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Al disc hi ha unes quantes col·laboracions amb artistes d’èxit actuals com ara The Tyets, Ginestà i Figa Flawas…
—Amb The Tyets és la segona vegada que fem una col·laboració, perquè des de “Havia de passar” es va crear una relació d’absoluta amistat. Ens entenem en tots els aspectes, malgrat els anys de diferència. Pel que fa a Figa Flawas, és normal l’explosió que estan tenint, són unes persones amb un talent descomunal. Per a mi, Pep és el tio amb més talent dalt d’un escenari, és hipnòtic. És impossible deixar de mirar-lo. I amb Ginestà era una cosa que teníem pendent, perquè sempre ens agrada molt parlar d’amor, i són dos germans que tracten l’amor d’una manera tan perfecta… I després hi ha una col·laboració sol·licitada per la nostra part, amb un projecte que està acabat d’arrencar, propi del País Valencià, de la Ribera com nosaltres, que és Naina. I espere que en molts llocs ens pregunten per ella.

Us sentiu propers a aquesta nova generació de músics en català, a aquests nous sons?
—Assumint sempre que tenim els anys que tenim, i no tenim la síndrome de Peter Pan, ens encanta estar extremadament connectats a tots els projectes nous que ixen. És gent que amb disset anys està preparadíssima per a fer projectes musicals que nosaltres no hauríem pogut fer mai. És cert que tenen un accés a moltíssima informació i a molta formació musical que fa deu anys no hi era, però crec que com més es creix és lligat als teus majors i als teus xiquets. I en la música això és així. Qui es desconnecta de generacions posteriors és qui es fa gran molt ràpidament.

Enguany s’acomiaden molts grups valencians, Zoo, Smoking Souls, el Diluvi… Sentiu que sou ara la referència? Teniu més pes dins el panorama?
—No ens sentirem mai la referència de res en absolut, perquè li donem la transcendència justa, al que implica tot açò, i no és una qüestió de falsa modèstia. Creure que la música té més responsabilitat que qualsevol altra feina em sembla classista, d’alguna manera. La sort que tenim els músics és que tenim un altaveu. I seguirem utilitzant-lo per a parlar de com veiem aquest món. No volem ser els referents de cap escena, però sí que lluitarem per buscar tots els espais possibles per a tocar molt i a tot arreu del País Valencià. Si la programació de música en la llengua pròpia es veu afectada per la situació política actual, buscarem els espais perquè, de nord a sud i de la costa a l’interior, la música en valencià sone. D’això també va Tot està per fer, no pensem que tot estava fet, sinó que és el moment de ser forts i fer el possible per tocar a casa tant com puguem.

Fa uns anys, comentàveu que us hauria agradat tenir més suport de part dels grups consolidats. Ara que ho esteu, com ajudeu aquests grups que comencen?
—Primer, essent els primers fans d’aquest projecte. Això és molt important, perquè hi ha una versatilitat d’estils enorme i, primer de tot, donem suport diari. Quan algú treu una cançó i ens la passa, sempre la compartim. Sobretot, de projectes del País Valencià, perquè són els que més necessiten aquesta ajuda, que ningú ens ha donat mai, a nosaltres.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

El vostre èxit va arribar quan el govern donava suport a la música en català. Ara la situació ha canviat, us preocupa?
—Diguem que ens inquieta, però no tenim por. El problema seria si no hi haguera públic que demanara música en la nostra llengua, però de públic n’hi ha, i és a tot arreu. Així que, si no la programen els ajuntaments, com passava aquests anys, farem tot el possible per a buscar els espais, per a fer produccions pròpies. I, a més, ens agradaria que fóra a tot arreu de la geografia del País Valencià, perquè per més que ho intentem, és molt complicat tocar al sud. Si hem de tornar a llogar una sala i fer tres dates perquè s’òmpliga i no hi ha manera que hi entre tota la gent, ho farem una i mil voltes. Per a nosaltres el País Valencià és crucial. És crucial que es generen espais perquè el sector seguisca creixent. Nosaltres no sabem quan acabarem, però no trigarem gaire, i els qui vénen darrere es mereixen que tota l’estructura es mantinga.

Heu dit que no trigareu gaire?
—[Riu] No ho sé, sempre dic que no ens agrada fer plans a llarg termini. Sense caure en un discurs victimista, la música és un món que et compromet amb molts sacrificis vitals. Nosaltres vam decidir de no abandonar les nostres feines ni la nostra vida anterior, i compaginem una feina de dilluns a divendres amb una altra feina de dijous a diumenge, i després fem servir totes les vacances de la feina per a seguir fent concerts i treballar set dies la setmana d’abril a desembre… Ara estem molt feliços i molt pagats, però no sabria dir quina capacitat d’aguantar tenen els cossos, els caps, les famílies, les parelles i els amics. És una cosa que ara està perfecta. Però no sé si és sostenible, un grup que ha decidit de no abandonar la seua vida anterior.

Dieu que “tot està per fer”
En aquest disc ens llancem un missatge a nosaltres mateixos i a tota la gent que forma part de la Fúmiga. Lluny de semblar una frase pessimista, el “tot està per fer” ens sembla una oda a tot allò que ha de venir, al canvi constant, a l’aprenentatge constant, al trencament de la rutina, sense importar en cap moment qui hages sigut abans, sinó qui vols ser. Volem transmetre la sensació de mirar cap al passat i saber que aquestes coses que has viscut, millor o pitjor, formen part de tu, però sempre s’ha de mirar cap al futur per saber que encara queda tant i tant per viure, i per fer.

Dediqueu una cançó a la síndrome FOMO. En Triquell també li n’ha dedicada una… Realment, és un dels problemes de les noves generacions?
Si parle de manera personal, jo estic curat del FOMO, però n’he tingut moltíssim quan encara no sabia ni que el FOMO era FOMO. I comentava amb la meua gent que potser eren les xarxes socials, perquè sempre compartim els millors moments, i quan ho veus des del sofà, si no hi ets, penses que t’has deixat perdre alguna cosa. Això genera una ansietat important i a les generacions nostres ens ha passat moltes vegades. Hem d’aconseguir estar segurs de què volem en cada moment. Si volem quedar-nos a casa perquè volem eixa tranquil·litat, gaudim-ne i deixem fora tot allò que passa més enllà d’eixes quatre parets.

El disc acaba amb “Finals”, una cançó molt nostàlgica que, malgrat tot, desprèn esperança. Això és la Fúmiga, una espurna de llum dins la foscor?
—La música de la Fúmiga i els seus concerts són un reflex de la nostra manera de ser. La gent que ens coneix sap que som persones molt vitals, molt alegres, molt enèrgiques. Pel que fa a la música, encara que tractem un tema que puga fer mal al cor, sempre intentem buscar-ne l’aprenentatge o la manera de veure que tot allò que ha passat i que t’ha fet mal ha servit per a construir un camí que comença ara mateix.

Hi ha qui diu que durant molts anys els grups en català eren molt reivindicatius, i actualment ho són menys…
—M’agrada que cada grup de música faça el que li abellisca, perquè si algú ha de donar lliçons de què ha de fer algú altre amb la música i què no, ho té tan senzill com fer el seu grup i començar a fer cançons. Sempre he pensat que pots fer un grup absolutament blanc i fer música. No sé per què s’ha de jutjar aquests grups. Però després hi ha un altre tipus de grups, com podem ser nosaltres, que tenim el nostre missatge clarivident. Sempre recomane a la gent que diu això que vinga a algun concert nostre a escoltar què hi passa i tots els missatges que s’hi llancen. Devem ser el grup amb qui més persones han cridat al vent i a cappella “País Valencià”, perquè la nostra cançó “Llavors” acaba així. Nosaltres apaguem la cançó, posem el micro a l’aire i el públic crida “País Valencià” a Madrid, a Saragossa, a Bilbao, a Galícia, a totes les festes majors de Catalunya, a les Balears, a tots els pobles del País Valencià. La cançó “La casa plena” parla d’això, precisament. En la música, i en el món en general, ningú hauria d’anar donant lliçons de res. Nosaltres estem orgullosos de fer pop perquè és el nostre llenguatge. És molt senzill, si alguna cosa no t’agrada, tens un ventall de música tremenda.

També heu portat la llengua a zones en les quals no es parla.
—També és una cosa que m’agrada reivindicar. Crec que som l’únic grup valencià que, quan va fora de les fronteres del País Valencià, continua fent tots els discursos en valencià. Hem vingut a fer valdre una llengua des de la música. Nosaltres som uns activistes de la llengua, és una de les premisses del grup. Com més gent la reba per mitjà de la música, millor. A cap de les radiofórmules, almenys al País Valencià, sona música en valencià. I això és el nostre greu error, haver aparcat la llengua pròpia a un reducte. Però no crec que el públic siga el culpable, sinó qui no ha donat l’estima necessària a una llengua que és de tots els valencians. Els que ens expressem i vivim en valencià, de veritat, cantem en valencià, perquè és la llengua més bonica del món. Per tant, atrevim-nos-hi. Sempre pose l’exemple de Zoo. Si tens el mateix talent que Zoo, faràs el el que et vinga de gust, el problema no és la llengua.

Juntament amb Zoo, entre més artistes, l’any passat vau aplegar quinze mil persones al concert de Falles. Això seria possible ara?
—Hauria de ser possible. Si alguns fan gala de ser valencians i s’omplin la boca a les institucions parlant del “valencianismo”, crec que haurien de donar, almenys, un dia de la festa grossa als grups de casa, que canten en la llengua que es parla al País Valencià. Hem tornat a les lluites innòcues que ja pensàvem que estaven superades, però no hi hem d’entrar. No és el moment de caure en la derrota i esperar que el temps canvie una altra vegada, és el moment d’estar actius i buscar els llocs per a fer-ho.

Heu notat cap canvi en les contractacions?
—De moment, no. Però hi haurà menys oportunitats. Per sort, nosaltres tenim uns anys de carrera i un públic assolit, i segurament si ens busquem la vida podrem trobar aquests llocs. Però els qui vénen amb projectes que comencen, si no es programen concerts de música en valencià, no tindran mai oportunitats. Si hem de fer produccions pròpies per a tocar, direm a tots els grups que comencen si volen obrir o tancar el concert perquè tota aquesta gent tinga les seues oportunitats. Ens ho hem marcat com a objectiu. No es frenarà la proliferació estilística i musical que hi ha al País Valencià per la falta de programació.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any