Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Antoni Abad és president de la patronal Cecot de fa catorze anys. Ja va viure la crisi econòmica del 2008 al capdavant d’aquesta patronal i ara presencia la crisi sanitària del coronavirus amb la por que no derivi en una segona pandèmia, l’econòmica. Critica la gestió que ha fet el govern espanyol per haver abandonat les empreses i els treballadors prenent unes mesures ridícules, irracionals i insuficients que no són un ajut real. Les compara amb les d’alguns altres països europeus i es fan evidents les seves afirmacions. Creu que el suport financer de l’estat espanyol facilita una situació ambigua que pot fer que els empresaris que demanin crèdits acabin desprotegits. Denúncia la burocratització excessiva per a obtenir ajuts, com és el cas dels autònoms. I fa una pregunta: ‘Per què el sector públic no té cap ERTO?’. I una resposta ben contundent: ‘No hi pot haver un sector públic amb privilegis.’

Coneixeu empreses que ho passin malament?
—Sí, i tant. I empreses que ja comencen a presentar concurs de creditors. Però la gent creu que no pot ser que la resta d’estats europeus tinguin unes propostes i uns plans per a ajudar i que aquí no. Per això diem que la política espanyola és el que ens preocupa més. perquè és el fet diferencial en clau europea i internacional.

Sou molt crític amb la gestió econòmica que es fa de la crisi. Per què?
—És insuficient perquè resulta que tenim el coneixement directe de tots els ajuts que aprova la Comissió Europea. I la resta de països: de Portugal, a França, passant per Itàlia, Hongria, Dinamarca i Alemanya, hi ha estats preocupadíssims per la segona pandèmia, l’econòmica. Una activitat econòmica d’uns estats que veuen que la seva estructura empresarial i de mitjans és indemne, però que necessita liquiditat. A partir d’aquí la diversitat, l’ambició i la facilitat i la iniciativa dels estats per a donar respostes pràctiques i útils a l’hora de mantenir les empreses i l’ocupació vives, tinguis o no tingui feina, serà vital amb vista a la represa econòmica. No serà de zero a cent de cop: necessites un teixit empresarial que hagi pogut resistir.

Què no fa l’estat espanyol que facin els altres països?
—Hi ha un estudi que diu que Espanya, comparada amb Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos, és el país que menys suport fiscal dóna a les seves empreses. I es basa en tres paràmetres: la possibilitat que tenen les empreses d’ajornar tributs en el marc normatiu ordinari; les profunditat de les noves mesures adoptades pels estats a conseqüència de la crisi sanitària; i la facilitat de les empreses, a la pràctica, per a obtenir aquests diferiments de pagaments.

Amb els ERTO no n’hi ha prou? Cal que arribi més liquiditat a les empreses per a poder continuar?
—L’ERTO dóna seguretat al treballador perquè, sense gastar desocupació, rep una retribució de l’estat i això és una garantia. Però els treballadors es comencen a preguntar per què el sector privat té ERTO al 70% i el sector públic no en té cap i una retribució del 100%. Aquesta és una diferència que molts treballadors comencen a no entendre perquè la majoria no som al sector públic.

Demaneu, doncs, que també es facin ERTO al sector públic?
—Hem de trobar solucions i l’equitat i la justícia social s’han de reconsiderar. No hi pot haver un sector públic amb privilegis. Hem de fer un gran pas col·lectivament endavant i veure que tots ens llevem cada dia i tots anem a treballar. I a l’estat li diem que no hi ha mesures per a facilitar liquiditat a les empreses. Si ens comparem amb les altres empreses europees, la seva capacitat de supervivència és molt millorada en relació amb la nostra. Per què ells sí i nosaltres no? Perquè les mesures d’aquí són ridícules. Que hi hagi un topall de 30.000 euros perquè les pimes i els treballadors puguin ajornar el pagament d’impostos durant sis mesos és ridícul. Al Regne Unit, per exemple, han ajornat el pagament de l’IVA de totes les empreses fins l’abril de l’any 2021! O la cotització a la seguretat social: a tot arreu hi ha diferiment i subvencions directes a les empreses, perquè les empreses han de mantenir-se vives per a la represa. Els estats juguen fort per mantenir el seu teixit empresarial. O el fet que la banca de molts països hagi acordat sense dificultats d’ajornar tots els pagaments dels principals préstecs, mantenint evidentment l’interès, és una altra mesura que aquí no és operativa. Aquí, fent una comparació internacional i europea, les mesures són escasses, poc ambicioses, limitadíssimes i amb una gran burocratització.

En una enquesta indicàveu que, malgrat que el 91% de les empreses poden mantenir l’activitat, la realitat és que el 74,6% la desenvolupen amb moltes dificultats. És un sondatge de fa un mes. Per tant, se suposa que haurà empitjorat. Aquesta crisi durà molts tancaments d’empreses?
—Sí, pot acabar així. No vull cridar el mal temps, però això pot afectar les empreses de tota mida. Acaben de salvar Air France – KLM, els governs dels Països Baixos i França. Parlen de 10.000 milions. Doncs bé, d’empreses d’aquesta grandària fins al 98% restant, que són petites i mitjanes, poden ressentir-se dels efectes de la pandèmia econòmica.

Després de la pandèmia serà imprescindible d’aprovar una renda mínima bàsica universal?
—Una renda bàsica i universal és un projecte post-Covid molt bo. Com que res no tornarà a ser igual, nosaltres hi creiem. Una altra cosa és que mentrestant es pugui donar una renda bàsica als qui es trobin sense ingressos; per això també cal entendre els centenars de milers d’autònoms que s’han quedat sense facturar o facturant una petita part del que feien. Tots aquests, algú els ha de poder entendre. Perquè al final, tot això es traslladarà amb un consum que impulsi la roda de l’economia. I per això cal tenir les empreses vives i amb treballadors a punt que tinguin ingressos, bé per ERTO, bé per rendes bàsiques. Això no pot deixar ningú sense ingressos. I si no es fa des dels pressupostos públics, les empreses tancarem. Hem d’ajudar tot el teixit empresarial censat d’Espanya, un país que té un 25% d’activitat no declarada. Vejam si som conscients que també és una oportunitat per a redreçar l’economia submergida. Perquè la primera cosa que has de fer és ajudar els qui són censats i han pagat fins ara.

Per què no esteu d’acord amb la manera com ho ha fet el govern espanyol per evitar  l’acomiadament mentre duri la pandèmia?
—No hi ha cap empresa que vulgui tancar. I quan dic empresa vull dir ni els treballadors ni els empresaris. Ningú no vol tancar. Ara, s’ha d’aconseguir que els qui ara no tinguin feina puguin cobrar. I quan comenci a haver-hi feina i es reprengui l’economia, incorporar-los-hi progressivament perquè ningú no es trobi sense cobrar. I com que no hi ha caixa de resistència a cap empresa, doncs tot això s’ha de gestionar amb pressupostos públics. Avui parlar d’acomiadaments és una equivocació. L’estat ha d’ajudar perquè el teixit aguanti.

Però això podria obrir la porta a acomiadaments per baixes de salut.
—No. Encara hi ha uns esquemes mentals sobre les relacions laborals que són pre-democràtics. I a vegades encara els vivim. Ens trobem en un moment en què tots som empresa i ningú no vol que li vagi malament a la seva, sigui treballador o empresari. Tothom és conscient que avui dia les empreses poden caure. Que puguem superar aquesta situació depèn simplement que hi hagi recursos públics. I la situació l’hem d’encarar sense suspicàcies, perquè si creiem que hi haurà un 0,1% que ho faran malament, voldrà dir que el 99,9% ho fem bé. I aquest 0,1 confirmarà que la majoria intentem actuar bé. La desconfiança cap al teixit empresarial no és admissible.

L’endarreriment del pagament als treballadors dels ERTO és un problema greu. Creieu que es resoldrà?
—És un problema gravíssim. Depèn del Ministeri d’Indústria i el Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE). Els empresaris ens sentim molt malament perquè hem anat a buscar un instrument que ens permet que els treballadors cobrin; els hem explicat que és temporal; i resulta que no cobren. I a més, resulta que si tens més de cinquanta treballadors sí que va contra la teva tresoreria perquè hi ha una part de la seguretat social que no s’exonera. En altres països no miren la dimensió de l’empresa, sinó la dimensió del problema. És irracional. També podríem preguntar-nos per què totes les administracions no paguen tots els seus deutes immediatament a les empreses. I això són desenes de milers de milions euros.

Denuncieu també la dificultat d’obenir crèdits ICO i que els bancs hi posen traves. Amb quines traves us trobeu?
—El senyor Pedro Sánchez no ha acordat bé les garanties dels avals i no funcionen quan la banca té dubtes, perquè llavors també demana garanties als empresaris. I l’empresari es troba que el govern li diu que li donaran un préstec amb la garantia de l’estat, i resulta que ha de garantir el 100% de la liquiditat que necessita.

Llavors, creieu que és culpa dels bancs?
—No, no, jo crec que es culpa de l’acord. I per què no ho fem diferent? Per què la banca no dota l’estat de diners i l’estat ens ho dóna directament a les empreses? Així ja no hi haurà cap problema, oi? El senyor Pedro Sánchez va dir que eren uns avals de l’estat. Doncs escolti, acordi’ls bé amb la banca.

Parlem dels autònoms. Només s’han acollit a les ajudes un 24%. El govern espanyol ho presenta com un èxit, però la realitat és que hi ha un 75% que no s’hi han acollit. Per què?
—És un gran fracàs; un gran fracàs. Fa uns quants dies que m’escrivia un conegut que està a Alemanya, un noi que és autònom, i d’entrada ja ha rebut un ingrés per a tres mesos. Només ha de fer una declaració de responsabilitat i ja està. Això vol dir que en aquests moments té un coixí per a esperar. I el problema més gran és que una part dels autònoms ja no demostren la reducció dels ingressos, sinó que tanquen, que és una altra manera de cobrar. I això hem d’intentar d’evitar-ho, perquè aquesta desconnexió mental és gravíssima. Per què l’estat dubta de la bondat? Primer que reparteixi, i després ja s’assegurarà de cobrar. I si després a l’autònom les coses li van molt bé, ja li anirem a dir que ara que li van tan bé, una part potser l’hauria de retornar per solidaritat. L’estat ha d’acostar-se i ser, simplement, l’expressió institucional de la gestió del bé comú i de l’interès general.

I la Generalitat no ha fallat?
—Hauria pogut ser més àgil per a facilitar la burocràcia. Però la seva capacitat pressupostaria també és molt limitada i els recursos s’acaben molt ràpidament. El que té el pressupost és el que té la capacitat, i és l’estat espanyol.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.