Anna Romeu: “Els pares s’han convertit en animadors socials dels fills”

Normalment, associem l’adolescència amb una etapa convulsa i, en molts casos, difícil de gestionar amb els fills. Per una banda és així, però la psicòloga Anna Romeu (Vilafranca del Penedès, 1972) convida a veure-la també com una oportunitat: entendre’n els processos, aprendre a encarrilar les coses negatives i aprofitar les positives. De quina manera es poden afrontar moments tan crítics com ara els esclats de ràbia dels adolescents? Com podem posar límits en qüestions com ara la vida nocturna i  les pantalles? Parlem de tot plegat amb l’experta, que també alerta d’una manca de socialització i alternatives de lleure en els adolescents d’avui.

—Dieu que l’adolescència és una oportunitat. Per a què?
—El cervell no s’acaba de formar del tot fins als divuit-vint anys, durant l’adolescència encara podem interferir-hi positivament. Aquests anys se n’acaba de formar la part executiva, la part frontal, el neocòrtex. És on hi ha la capacitat de planificació, d’avaluació de riscos i conseqüències, de presa de decisions… És on s’ubica el seny, la part avançada del nostre pensament. També són anys de molta curiositat perquè tenen capacitat d’entendre conceptes abstractes, conceptes socials, conceptes polítics… Encara no tenen una visió tancada del món i tot és possible. Tenen una visió més limitada que els nens, però són més abstractes i tenen més il·lusions que els adults. És un moment d’impàs en què és important d’entendre’ls.

—A vegades deu ser complicat…
—Perquè els mirem des de la visió adulta. L’adolescència és l’època de trencament amb què t’havia lligat fins ara. Com a nen ets depenent dels pares, però com a adult has de ser independent. I enmig hi ha l’adolescència. Hi ha una gran activació emocional, però l’empipament amb els pares és necessari perquè és t’has de desenganxar d’ells per reafirmar la teva autonomia. És inevitable el xoc entre uns pares que encara creuen que tenen nens i uns adolescents que requereixen més llibertat, també per a equivocar-se. Sense aquest conflicte no adquireixen identitat pròpia. S’han de definir en contra dels seus adults i després ja canviaran. Però l’adolescent primer ha de deixar de ser qui esperes que sigui.

—Això, com a pare, deu implicar un dol.
—Sí, tens aquesta sensació de, on són els meus nens? Però alhora pots gaudir-ne molt, també. El conflicte no és necessàriament dolent, topen dos interessos i cal arribar a un acord. És inherent en l’ésser humà i és necessari per a produir canvis. Sabem que els adolescents han de fer aquest trencament, però també que encara no són capaços d’avaluar del tot els riscos. Per tant, hem de marcar uns límits molt clars, i han d’eixamplar-se a mesura que l’adolescent adquireix autonomia i consciència. Que hi siguin dóna seguretat perquè puguin moure-s’hi per dins.

—Parleu de límits amplis, però ferms. Per exemple?
—Als nens petits no els deixem triar a quina escola van, quina alimentació tenen o quina roba es posen. En canvi, els adolescents han de poder triar la majoria de les seves coses, com ara quin estil estètic volen tenir, i equivocar-se, fins i tot. I quin seria el límit? Si és hivern, una roba que t’abrigui. Si és estiu, una roba que sigui fresca. Si estan de moda els tops, parlar amb la teva filla fins on poden arribar. Dins els marges, que es mogui com vulgui.

—I sobre la vida nocturna i l’hora de tornar a casa?
—No valoraré mai si és millor que un adolescent torni a les dotze, a les dues o a les cinc. Depèn de l’estil de vida de la família, de la confiança, de si surt per Barcelona o pel poble… Però realment necessitem marcar una hora? Potser hi ha adolescents que no necessiten una hora concreta perquè són responsables en aquest aspecte i és crear un conflicte innecessari. Hem de pensar quins conflictes volem tenir basats en els nostres límits cap als nostres adolescents.

—Em van explicar un cas en què el pare demanava a l’adolescent: “A quina hora creus que has d’arribar?” L’adolescent sempre la deia a la baixa i acabava tornant més aviat que no hauria permès el pare, fins que es va adonar del truc.
—El que més m’agrada d’aquesta anècdota és que el pare ensenya a negociar a la filla, que és una de les coses que cal aprendre. Venim de prendre totes les decisions, però han d’aprendre a prendre’n de pròpies. Cal practicar a casa el fet de negociar, insistir, buscar la manera correcta d’aconseguir les coses.

—Dieu que les rebequeries adolescents, les explosions de ràbia, són explicables del punt de vista científic. Per què?
—Primer perquè com trenquen amb moltes coses, i algunes encara no les entenen. I després, David Bueno parla de la tríada del cervell adolescent. Per una banda, hi ha una activació molt més alta de l’amígdala, que fa que les emocions siguin més intenses. També hi ha una activació menor del neocòrtex, que fa que no puguin pensar clarament, preveure coses, controlar riscs… Pensen que són omnipotents i ho poden fer tot. Finalment, hi ha una activació més alta del nucli estriat, en què hi ha la sensació de recompensa. Però és curiós perquè s’activa selectivament. Quan la recompensa ve d’un adult, s’activa, però si ve d’un igual, s’activa molt més. Això respondria la pregunta, per què fa més cas als seus amics que a mi? Creiem que biològicament és fet perquè així es puguin separar més dels pares. Per això és important amb qui es relacionen: no és el mateix que un igual et feliciti per haver tret bones notes que per haver-te barallat amb algú.

—Sabent això, com hem d’actuar davant les explosions de ràbia?
—Has de fer-t’hi impermeable, mantenir la calma. A vegades poden donar cops i trencar coses, però normalment acostuma a ser una ira molt verbal, de plorar, cridar, insultar i deixar anar faltes de respecte que després obliden. Cal esperar que els passi, però mantenir la presència, no deixar-los sols. Pots anar repetint “Després en parlem”, “Ja passarà, tranquil”, “Sóc aquí”. Implícitament, els dius que els estimes, fins i tot en aquell moment. Necessiten sentir que hi ets, i quan tot ha passat, cal fer la reflexió: “Potser no te’n recordes o no n’has estat conscient, però m’has dit això. Per què? D’on ve?”

—A vegades arriben a dir coses molt cruels.
—Poden dir coses molt cruels i tocar-te els punts febles. Et coneixen i busquen descompensar-te perquè estan descompensats. Els sents, però no els has d’escoltar. I si els arribes a escoltar, no t’ho quedis. Els adults, quan ens enfadem, també diem coses que no pensem. És un exercici i un aprenentatge, els adolescents són grans mestres.

—Parleu de la tendència adulta a menystenir els adolescents. Com ho podem evitar?
—Quan no estan descompensats i estan tranquils poden fer coses molt importants, tal com hem vist amb Greta Thunberg. Un adult segurament ja no intentarà certes coses, però ells tenen milers d’idees, algunes d’esbojarrades, unes altres de bones. Per què no els escoltem? I hem d’evitar frases com “ja et passarà”, “això és una ximpleria”… Si un adolescent diu una ximpleria és més fàcil dir-li, parlem-ne, i dur la conversa cap a on t’interessa, fer-lo reflexionar…

—Tot això també implica de validar-los les emocions, no menystenir els seus sentiments.
—Des de la mentalitat d’adult pensem que, com que són adolescents, només es preocupen per ximpleries, i no és així. Si t’explica que ha tingut un conflicte amb un amic no li diguis “això és una ximpleria”, “passa d’ell” o “ja li passarà”. És millor parlar-ne: “Què t’ha molestat?”, “Què en penses?”, “Què hi pots fer?”. Passar dels seus amics els és molt difícil, són els qui activen el seu sistema estriat. Es tracta de permetre l’expressió emocional i buscar estratègies perquè passi més tranquil·lament.

—Volia demanar-vos per l’onada de trastorns de salut mental entre adolescents. Quina valoració en feu?
—Les xifres fan por. Els índexs de depressió i ansietat, sobretot entre les noies, són espectaculars. La pandèmia ha accelerat o complicat una tendència que ja venia d’abans. Abans, els ingressos psiquiàtrics en unitats de joves ja havien augmentat moltíssim. Les autolesions eren la primera causa d’ingrés psiquiàtric juvenil. La xifra de malalties mentals greus no s’ha mogut, però tot allò que és ambiental (ansietat, depressió, autolesions, conductes de risc…) ha augmentat molt.

—Com hi ha afectat, la pandèmia?
—Hi ha una generació d’adolescents que, a l’hora d’haver de sortir, explorar, adquirir autonomia i activar l’estriat amb els seus iguals, van haver d’estar tancats a casa i sotmesos a la família. Es van sentir molt sols quan havien de lligar alguns circuits neuronals. Després es pot fer, però no sabem quina empremta deixa. I ara tenim un índex de depressió, ansietat i ideacions suïcides més alt que mai. Treballem poc la prevenció, que implica més comprensió dels adults i poder-se trobar i crear aquestes xarxes neuronals. Hi ha poca activitat per als adolescents. Només van a l’institut i fan esport. Abans hi havia més locals socials, grups d’escoltes… Ara els tenim tancats a casa amb pantalles.

—Com hi influeixen, les pantalles?
—Canvien absolutament com ens relacionem. El primer mòbil el vaig tenir a trenta anys i el cervell ja s’havia format del tot. Tot i això, me n’he de controlar l’ús. Imagina’t si l’has tingut a les mans des dels dos anys. Les pantalles han fet que deixin de fer coses fora de casa, també perquè no hi ha tanta oferta de coses a fer. Aquesta manca d’alternatives a l’esport, l’escola i les discoteques genera solitud.

—Com podem posar els límits amb les pantalles?
—És difícil perquè ens han agafat d’imprevist. No hem pecat de negligència, sinó d’ignorància. La meva generació, quan els nens estaven nerviosos, els vam posar davant uns dibuixos al mòbil perquè es calmessin. Ara són dependents d’una pantalla per distreure’s i no busquen els seus propis recursos. Quan m’avorria, em deien “busca alguna cosa a fer”, “espavila’t”. Ara tenim una educació controladora i els pares s’han convertit en animadors socials dels fills, des de petits. Si s’avorreix, no li donis una pantalla, perquè llavors no s’avorrirà. No li facis la feina de buscar l’estratègia. A vegades, als adolescents que vénen a la consulta els dic que dediquin quinze minuts diaris a no fer res. Els obligo a avorrir-se.

—Ho aconsegueixen?
—Molts no ho intenten, però els que sí, al final es posen a fer deures o a cuinar. Hi ha coses més enllà de les pantalles, deixem que passin. Els volem evitar totes les emocions negatives, però hi són per alguna cosa. L’avorriment serveix per a buscar estratègies per a fer alguna altra cosa. A alguns nens els treuen la pantalla i no paren de repetir que no saben què fer perquè al final els pares els l’acabin tornant. Si no sap què fer, que no faci res. I cal que els adults comencin per ells mateixos.

—Que moderin l’ús de les pantalles.
—Quan faig tallers per a pares i mares revisem quanta estona d’ús tenen registrada. Alguns em diuen que és per feina, però quan mires quines aplicacions fan servir més t’adones que no. Si nosaltres ens regulem serà més fàcil que ells es regulin: “Si em va bé a mi, et va bé a tu.” No són necessaris tants mòbils, tauletes o ordinadors a les aules. S’ha demostrat científicament que s’aprèn molt més bé escrivint a mà. I les famílies han de tenir normes, proposo un contracte per escrit. No és tan important a quina edat tenen el mòbil, sinó quin ús en fan. Hi ha programes de control parental i pots decidir quines aplicacions es baixen. Veig difícil esperar fins als setze perquè tan tard serà més difícil educar-los en l’ús, després de tants anys resistint. En poden tenir, però amb normes.