Andrés Boix: “La nova llei de secrets oficials espanyola serà a la cua de les democràcies europees”

Entrevista al professor de dret administratiu de la Universitat de València sobre l'avantprojecte de la llei d'informació classificada del govern espanyol

VilaWeb
Andrés Boix, en una imatge d'arxiu (fotografia: Prats i Camps)
Pol Baraza Curtichs
21.08.2022 - 21:40
Actualització: 21.08.2022 - 22:20

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’estat espanyol té una llei de secrets oficials d’origen pre-constitucional. Només cal fixar-se en qui la signa per a comprovar-ho: Francisco Franco. El text el van modificar l’octubre del 1978 arran de la creació de la constitució espanyola, aquesta vegada signada per Juan Carlos, si bé l’essència continua essent la mateixa i el llast de la dictadura s’ha arrossegat any rere any. A començament d’aquest mes el consell de ministres espanyol va aprovar l’avantprojecte de llei d’informació classificada, que ha de substituir el marc actual. Es fixen quatre categories de protecció dels secrets oficials: alt secret, secret, confidencial i restringit. I els terminis de desclassificació són entre quatre anys i cinquanta, segons la categoria dels documents. Tot i això, no s’ha acabat de configurar un consens en el si del govern, atès que Podem considera que els terminis són excessius i proposa que el màxim siguin vint anys.

La societat civil ha tingut set dies aquest mes per a dir-hi la seva i presentar-hi al·legacions, abans no aterri al congrés espanyol. Malgrat els avanços, diferents associacions denuncien que la llibertat d’expressió i d’informació continua en perill. En parlem amb Andrés Boix, professor de dret administratiu a la Universitat de València. Destaca que, a diferència de l’anterior modificació, hi ha hagut un gran avenç i que s’ha adequat perquè formi part de la normalitat europea. Ara bé, diu que encara és a la cua de les democràcies de l’entorn. I es mostra preocupat per la manca d’un mecanisme de control, que comenta que és necessari per a evitar els moviments estratègics i d’interès nacional.

La llei de secrets oficials espanyola actual va ser aprovada en ple franquisme (1968), tot i que va ser modificada parcialment l’octubre del 1978. El govern treballa amb una nova norma, anomenada llei d’informació classificada. Feia anys que es reivindicava de crear-ne una de nova. Què n’opineu?
Resulta prou evident que l’estat espanyol és una anomalia. Ho ha reconegut fins i tot el mateix govern. Tenim una llei de secrets oficials que ve del franquisme. Tot i que es va reformar, ve directament del franquisme. Sobretot pel contingut. A tots els països democràtics arriba un moment que els secrets es desclassifiquen. Potser les coses no se saben el mateix moment en què passen, però sí uns quants anys més tard. És inevitable que amb el pas del temps no es publiquin, per molt que afecti la seguretat nacional o la d’algunes persones. L’actual llei preserva els secrets de l’honor, el bon nom de la nació, la pàtria, el país i les persones que prenen un seguit de decisions a perpetuïtat. Tot això són les úniques coses que es conserven. Es protegeixen interessos de l’estat espanyol, el bon nom, la imatge.

I sobre el nou document, s’adequa als estàndards internacionals?
El nou projecte té un termini màxim de cinquanta anys prorrogables. Hi ha països que tenen un model semblant, alguns amb diferències. Ara bé, el procés per a classificar o desclassificar continua essent molt discrecional. Hi ha organitzacions que demanen que hi hagi possibilitat d’un mínim control judicial per tal de veure que no és totalment irracional i arbitrari. Si s’aprovés el projecte com està pensat, resultaria un gran avenç i s’homologaria en certa manera als països del nostre entorn. Però homologar no vol dir que siga el més satisfactori. La nova llei deixaria de ser una anomalia i entraria en la normalitat, que és molt criticable. 

El nou document satisfarà les demandes socials?
A l’estat espanyol aquesta qüestió l’han treballada essencialment partits com ara el PNV, grups de defensa dels drets humans, persones vinculades a determinats moviments socials, que tenen interès perquè es desclassifiquin papers concrets sobre uns quants fets històrics. La demanda social a l’estat espanyol ha estat baixa. No ha estat una qüestió prioritària, ni tan sols per a l’oposició. Per a alguns partits, sí, però no ha estat prioritari. Crec que els mitjans de comunicació no ho tenien damunt la taula. Quan deies que la llei era pre-constitucional la gent no s’ho creia. Per aquestes qüestions, l’estat espanyol encara té uns mecanismes autoritaris, que estan molt integrats a la població i als mitjans de comunicació, que aquests són els que haurien de tenir més interès a demanar canvis. No hi havia eixa demanda, és curiós. La nova llei es podria treballar més. Acotar els terminis, establir un procediment per a controlar més què es classifica i desclassifica, i un mínim control judicial, que és molt important. 

De fet, la societat civil només ha tingut set dies per a fer-hi al·legacions. Del 3 al 12 d’agost, en plenes vacances. Una jugada mestra.
Evidentment, no és casual, és buscat. És una vergonya democràtica. Però també et dic que no em sorprèn, tenint en compte la tendència a la no participació a l’estat espanyol en aquesta mena de processos, i sobretot l’absoluta inexistència d’obligació per part del govern de tenir en compte els comentaris, ni tan sols a respondre a les demandes. Les persones que hi han treballat sí que han fet coses.

Les lleis de secrets oficials són imprescindibles?
—Aquí és on hi ha la crítica. Les organitzacions de transparència consideren que un secret absolut és impensable en una democràcia. Hi ha qui creu que hi ha matisos. Quan alguna cosa afecta la seguretat de persones en concret, pot arribar a ser justificat. Però una altra cosa són les qüestions que afecten els interessos nacionals i la pàtria, que s’han d’assumir. Aquesta és la diferència. Per a saber si estem en un cas o un altre, calen mecanismes de control per a evitar qüestions estratègiques. 

El govern espanyol, cito textualment, diu que la norma respon als principis de “necessitat, eficàcia, proporcionalitat, seguretat jurídica, transparència i eficiència”. És així?
Són uns principis que ho volen dir tot i no diuen res. Tot depèn dels estàndards que s’adjudiquin. La nova llei s’incorporarà a la norma europea. La llei no serà avançada. Serà a la cua de les democràcies europees. Però al pilot hi serà, hi haurà un canvi substancial.

La documentació es pot mantenir en secret durant cinquanta anys. Encara ens haurem d’esperar força temps per saber la veritat sobre la transició democràtica, els GAL i el cop d’estat del 23 de febrer de 1981.
Sí, encara ens queda temps. És una anomalia que el 23-F sigui un secret oficial. La gent ja ha estat condemnada. Per què mantenim en secret tot allò que va passar? Per desclassificar els secrets del 23-F no queda tant, vint anys. Ho tenim a tocar, si no canvia la llei [Riu].

S’ha parlat molt del contingut i ben poc del règim sancionador. La norma preveu multes de tres milions d’euros per a qui la violi.
Els règims sancionadors en aquestes matèries no funcionen gaire bé. Funciona el control judicial. És a dir, si la norma no es compleix, que els jutges tinguin la potestat de fer-la complir. 

Perdoneu que us pregunti pel sector, però ens hem de preocupar els periodistes? Em refereixo a la llibertat d’expressió i d’informació.
Sincerament, crec que la llibertat d’informació i d’expressió prima sobre la llei de secrets oficials. Una cosa és que siga secreta i, per tant, que no siga pública. Una altra cosa és que un periodista trobi una informació i la publiqui. Aquí el periodista és cobert pel Conveni Europeu de Drets Humans, que diu que la llibertat d’informació ha de primar quan la informació és d’interès públic, sempre que no hi haja una afecció directa a la seguretat de l’estat o de les persones. El periodista ha de valorar si allò que publicarà causarà un dany imminent a la seguretat nacional o a les persones. Ho hem vist clarament amb el cas WikiLeaks. The New York Times va publicar moltes coses i no ha tingut cap problema. Els Estats Units no han gosat d’anar contra el mitjà. Anaven contra Julian Assange amb una qüestió impresentable perquè saben que ell és l’enemic, qui ha aconseguit els documents. Jurídicament, el mitjà era cobert. A Europa passa igual. Si és d’interès públic i veraç, es pot publicar. Però s’ha de tenir cura que la publicació no generi cap complicació. Cal ètica periodística i deontologia. 

Per tant, com afecta el règim sancionar als periodistes?
El periodista no té obligació de guardar el secret. El periodista té dret d’informar de qualsevol situació que siga veraç, sempre que no afecte directament la seguretat de la societat o de les persones de manera imminent. Si el secret oficial que publiques consisteix que hi ha un problema de seguretat en una frontera d’un país en guerra tot advertint que et poden envair, i l’endemà succeeix, evidentment estaries posant en perill la seguretat nacional. Són casos de laboratori. 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes