Amadeu Cuito
Amadeu Cuito, la setmana passada a casa seva, Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

Cartes d’un polemista (1907-1973) (Quaderns Crema), d’Eugeni Xammar, acaba d’arribar a les llibreries. En aquest volum, s’hi apleguen gairebé setanta anys de cartes del reconegut i mai prou llegit periodista, traductor de l’ONU i diplomàtic de carrera Eugeni Xammar (1888-1973). Molt influent durant el primer terç de segle XX, la repressió franquista el va tenir silenciat, fins que les seves memòries, 60 anys d’anar pel món, es van publicar als anys setanta i fou descobert per noves generacions. Ara Quaderns Crema publica la correspondència de Xammar amb Josep Carner, Joan Alavedra, Francesc Macià, Joan Estelrich, Salvador de Madariaga, Lluís Montanyà i Josep Tarradellas, entre més, aplegades per Xavier Pla (1966), doctor en lletres per la Universitat de la Sorbona i professor de literatura a la Universitat de Girona. L’epíleg del llibre és de l’advocat i economista Amadeu Cuito (1936), que va conèixer Xammar durant més de trenta anys i que el va recuperar com a periodista als anys setanta. VilaWeb ha entrevistat Cuito, president de la Societat d’Amics de Marcel Proust i autor de Memòries d’un somni, El jardí sense temps i Contes d’un carrer estret, a la casa preciosa que té a Barcelona aquest fill de l’exili retornat fa anys.

Xammar diu a les seves memòries que vós sou el seu fill predilecte. Per què?
—Perquè li vaig donar l’oportunitat de tornar a aparèixer després de tants anys. Vaig tornar dels EUA, amb quatre calés, i se’m va ocórrer la idea de fer el segon Mirador, que fèiem a París, amb l’Armand Carabén. El distribuíem clandestinament cap dins. Xammar va dir que sí. Això de ‘fill predilecte’ és perquè va estar molt agraït. Ja era amic del meu avi, del meu pare, i a mi em va veure néixer, pràcticament. El conec de tota la vida. El meu avi el tractava de vostè. El meu pare, de vós. I a mi, de tu. El meu avi és el que el va començar a fer escriure a la Publicitat, en castellà. Amb el pare eren amics de colla, com Manuel Raventós i Carner. I jo era el sinistroso. Em trobava massa d’esquerres. Li vaig donar aquesta oportunitat de tornar a escriure articles, i ell estava molt content de poder dir allò que duia al pap. S’havia quedat en silenci. Quan parlo de Xammar és com parlar de la família i m’obliga a recordar la infància, l’adolescència, els anys de l’exili, Perpinyà. La seva dona, Amanda, ens duia a la platja a banyar-nos. Amanda era un personatge fantàstic. Simpatiquíssima. Estrafolària. Carregada de gossos i gats.

Amadeu Cuito

Expliqueu que, de Xammar, us en xocava que hagués viatjat tant i que fos tan obert de mires, i alhora que fos socialment tan conservador.
—És que era conservador. Com Josep Pla. Hi ha un paral·lel. Eren tots dos uns dandis mudats i ambiciosos, fills de famílies que havien anat a menys. En el cas de Xammar, molt més a menys. No tenia propietats. Però tots dos conservadors, liberals i catalanistes. I a la correspondència també hi surt, això. I feia gràcia que Xammar fos conservador perquè no conservava res. Estava pelat com una serp. Però de mentalitat era un home conservador.

A l’epíleg dieu que, llegint les cartes, heu recuperat el to i l’escriptura de Xammar. Cosa que no es veu a les seves memòries.
—Sí. De fet, les memòries no les va escriure ell. Quan llegeixes els seus articles, o fins i tot les cartes, t’imagines que són escrits a raig. És el to Xammar. Passa que això és completament mentida perquè escrivia d’una manera meticulosa i molt pensada. I revisava, i reescrivia. Després la seva mà feia que semblés que era a raig. Però no ho era. Era molt argumentat. I les coses no eren mai dites debades. Eren totes molt pensades.

Cartes que us hagin agradat més?
—Aquestes cartes les va començar a rejuntar en Joaquim Torra, ara president. És un noi molt simpàtic, i li vaig dir que es ficava en un embolic, perquè ell no es d’aquest món. S’hi ha trobat i ja ha estat. Un dia va trucar a la porta, jo no el coneixia de res. Però ell sabia que havíem estat molt amics de la família, i que jo tenia cartes, i en coneixia la història. Per tant, recordo sobretot les cartes que enviava al meu pare. N’hi ha un pilot. Cartes poc interessants són les que parlen de la professió. Aquest cobra tant la línia. Aquest cobra tant. Una cosa més domèstica. I n’hi ha de molt divertides. Perquè ell era divertidíssim. Quan entrava a la casa de Perpinyà, hi entrava l’alegria. Feia riure tothom. Feia acudits. I això es nota, per exemple, amb la història de les sabates amb la Mercè Rodoreda. Va a casa de la Rodoreda i l’Obiols a Ginebra i s’hi deixa les sabates. Troba els motius més petits per a divertir-se ell i divertir els altres.

Eugeni Xammar, polemista.
—És el títol del llibre. I és molt bo. I per què és bo? Perquè posa de manifest un tema essencial, que és la polèmica. Abans de la guerra Xammar no era tan polèmic com Pla. Entre altres coses, perquè ell no va escriure mai a sou de ningú, com Pla, que va escriure a sou de Cambó. Xammar era conegut com a periodista de guerra, des de Londres, Berlín, París. Els polítics s’insulten entre ells, però això no són polèmiques. Les polèmiques són argumentades. I Xammar ho és. Ramon Barnils ho va dir: és un temible polemista. Sobretot després de la guerra, Xammar va entrar en polèmiques perquè tenia arguments, i sabia la ciència dels arguments. Després fa de traductor, no escriu enlloc, fins que jo vaig fer aquells números de Mirador. Coneixent Xammar, li vaig proposar d’escriure-hi articles. I ho va fer. Com deia ell: aquest el porto al pap. Els tres articles van tornar a crear polèmica: un el va dedicar a Destino, i el va titular l’Apoteosi del provincialisme. El segon, el va fer contra Sentís i Carles Agustí. I el tercer era sobre Serra d’Or. Reflexions d’un lector de Serra d’Or.

A l’epíleg feu fa un paral·lelisme entre Eugeni Xammar i els jueus.
—Dic que hi ha paral·lelisme entre Xammar i Shama, cognom jueu, però això és un error total. Xammar és un nom català antic, que no té res a veure amb Shama. Però se’m va ocórrer. I és clar, vaig pensar, que aquest home és jueu. Com una casa. Perquè l’esperit, la ironia, l’humor, és un humor jueu. No és un humor català ni francès. En l’entrevista a Adolf Hitler que Xammar va fer l’any 1923 (!), escriu: ‘Hitler riu, jo també, però no tan de gust.’ Típic humor jueu. O el títol del llibre de memòries. 60 anys d’anar pel món. Jueu errant que té el mite de la Terra Promesa, que és l’Ametlla del Vallès, Catalunya. Hi ha tantes similituds. Aquesta cosa del poliglot que corre pertot arreu. L’home que parla anglès millor que els anglesos. Francès, millor que els francesos. Parlava els idiomes d’una manera col·loquial, precisa.

Amadeu Cuito

A les cartes, s’hi veurà el polemista?
—En algunes. Les cartes no van contra ningú. Diuen coses agudes, i mosseguen, però és una altra cosa. Ataca fort en Miravitlles. I després li diu, vine a sopar. O la relació amb Josep Pla. Pla es va tornar franquista perquè era amic d’en Cambó. Per tu faràs. Jo continuaré dient el que penso. I la prova és que Pla no va respondre als articles. Va quedar mut. Se li va tirar a sobre, però després anaven a sopar junts. L’única cosa que no va perdonar mai en Xammar és que abusessin de la seva confiança. A partir d’aquell moment, trencarà. Assía és un altre cas. Eren amics. Augusto Assía es va fer franquista, però no el va enganyar. Va anar de cara.

Una pregunta sobre el moment actual. Com el veu, el senyor Cuito?
—Com el veig? Ara et donaré una cita de Xammar que la trobo perfecta. Aquesta cita surt a l’últim article de Xammar que et deia: Reflexions d’un lector de Serra d’Or. En aquella època també hi havia diàleg. Tot anava de diàleg. I la revista Serra d’Or parlava de diàleg seriós i d’aprofundir. I Xammar diu: ‘Santa Paraula! M’agafaria ganes de riure si no fos que de sentir a parlar de diàleg, en castellà dialogo, ja començo a estar-ne tip, i fastiguejat. La necessitat present i urgent de Catalunya no és de diàleg, és de llibertat.’ És Xammar típic. Doncs això penso del moment actual.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb