Jaume Alonso-Cuevillas, la setmana passada al seu despatx barceloní (Foto: Albert Salamé)

Jaume Alonso-Cuevillas (1961) és un dels advocats del procés. Actualment porta els casos de Carles Puigdemont, Lluís Puig i Clara Ponsatí, tots tres a l’exili. Però aquesta entrevista se centra més en la figura del lletrat que no pas en la dels seus clients. Així, ens assabentem que Alonso-Cuevillas ve d’una nissaga d’advocats, que defensar la junta de Joan Laporta el va marcar tant que va estudiar econòmiques a cinquanta anys, i que no tanca la porta a un futur dedicat a la política. Ràpid de cap, Alonso-Cuevillas rep VilaWeb al seu despatx barceloní i afirma que últimament té més clients de perfil unionista que republicà. I n’explica el perquè.

A què es dedicaven els vostres pares?
—El meu pare era un advocat que venia d’una família de metges. Metges que volien que ell també ho fos. Però el meu pare no suportava la sang, es veu que es marejava. Ell volia ser filòsof, i se sabia poesies del segle d’or de memòria. Pàgines i pàgines. Un intel·lectual. Però li van dir ‘nen, amb això no et guanyaràs la vida.’ Llavors van pactar de fer dret. I el seu únic germà (en tenia un altre que es va morir de nen) va fer dret, també. I dels quatre fills que va tenir el meu pare, tots tres barons hem fet dret. Hem acabat essent una nissaga jurídica. El meu germà gran va ser el notari més jove de la història d’Espanya. I crec que encara ningú no l’ha superat. El mitjà és el president de la mútua actual dels advocats. I el fill gran del meu germà és el número u de la seva promoció. Tots hem fet dret, menys la noia.

Què va fer la noia?
—La noia és la meva germana i es va morir ara al setembre, i ella sí que va estudiar filosofia. Va agafar l’època bohèmia, va voltar el món, i va acabar parlant vuit idiomes o nou. Unes quantes filologies, va estudiar. Era germana gran meva, que jo sóc el quart, el petit.

I la mare, a què es dedicava?
—Mestressa de casa, però pintava. La mare pintava abstracte. Era molt moderna. Tocava el piano, l’orgue electrònic i un sintetitzador. Ma mare era un personatge curiós. Família de Lloret, avi amb fàbrica tèxtil i alcalde de Lloret durant la guerra. Es va arruïnar quan va entrar el niló. Tenen un humor molt peculiar, a can Sayrol. Ma mare el tenia. I no li quadrava gens l’aspecte físic de dona burgeseta i el seu humor. Quan em vaig casar amb la meva primera dona em va regalar un quadre abstracte, on es veia clarament un negre amb una blanca. Tenia els seus punts.

Per què vau estudiar dret, vós?
—Crec que mai n’he tingut cap dubte, fora de l’edat que vols ser bisbe, bomber o policia. Sempre vaig tenir-ho clar. A casa parlàvem de dret a l’hora de dinar, sopar i berenar. El Víctor Amela i jo som companys de pupitre. Escolapis de Diputació. I em va fer una contra en què explicava que jo a tercer o quart de primària ja deia que volia ser advocat.

Éreu un estudiant amb bones notes?
—Tinc molt bona memòria i el graduat escolar el tinc amb matrícules. Després, més irregular. A la carrera, de les vint-i-cinc assignatures, en tinc tretze amb matrícula i dotze amb aprovats i notables.

Impressiona el vostre vessant de professor.
—Fa trenta-cinc anys que faig classe de dret processal a la Universitat de Barcelona. Començo l’any 1984 i avui encara en faig. Però també he fet màsters i cursos. Aquest és el meu currículum. vuit-centes planes.

I escolteu, per què sou professor i expert en dret processal? No és molt pesat? Quants dies teniu per a presentar recurs, i a on, a quina sala toca aquest cas, quins jutges de guàrdia poden tocar, etc. Tot això no és molt gris? La burocràcia del dret?
—’El dret del dret’, que en diuen. És molt més que això. Jo faig processal per culpa d’un gran professor de processal, Serra Domínguez. La vocació era de dret civil. Però amb la professora que vaig tenir, una actual magistrada del Tribunal Constitucional, no m’hi vaig entendre. I això que les famílies es coneixien. Encarna Roca. I vaig canviar a processal, cosa que em permet també de tocar el dret penal, que m’agrada. I fent civil m’ho perdia.

Es guanyen casos, amb processal?
—Tècnicament és més correcte de dir que amb el processal no es guanyen casos, però que no se’n perden gaires. Per tant, no és que en guanyi gaires. En perdo pocs.

Quins casos us han marcat la carrera, més enllà de l’actual?
—Avui hem tingut una sentència fantàstica d’un divorci. Un noi casat, amb filla petita, que veu com la dona s’emporta la criatura sense permís, i a viure fora. La nena té quatre anys i n’hem aconseguit la custòdia per al pare. Quan tens una sentència com aquesta, és maca. Perquè clarament era un cas injust. Fa poc vaig aconseguir de deslliurar de la presó un home acusat de parricidi, d’haver intentat matar la seva mare. I no ho havia fet. També vaig aconseguir l’absolució de tota la junta del Barça en la demanda que els va posar Sandro Rosell en contra seva. Hi vaig entrar via Magda Oranich i un advocat de Xavier Begués, i al final anàvem tots coordinats. Sandro Rosell els demanava quaranta-sis milions d’euros. Si no haguéssim arribat a guanyar, els hauria enfonsat la vida. De fet, recordo que a Magda Oranich li van haver de fer operació a cor obert de l’ensurt que va rebre. Quaranta-sis milions d’euros? Els enviava a tots a la ruïna, el Rosell. Doncs vam guanyar. Aquell cas em va marcar molt. I és el que va accentuar el meu interès per estudiar economia. De fet, un dels motius principals per a posar-m’hi a fons. Volia entendre-ho bé, sobretot comptabilitat.

I a cinquanta anys, el professor Alonso-Cuevillas, es posa a estudiar econòmiques.
—Sí. A cinquanta anys em vaig posar a estudiar econòmiques. Tot matrícules. Va ser un desafiament intel·lectual. El primer dia de classe el professor et donava quatre o cinc llibres per a llegir i me n’anava a la llibreria Marcial Pons, els comprava i me’ls llegia tots. L’economia t’ajuda a entendre per què no funciona el món. He publicat un llibre d’economia. Tinc un premi d’economia. I ara, abans no comencés tot això, era a punt de fer la tesi, amb l’Oriol Amat, que la dirigia. Volia fer-la sobre l’eficiència i la transparència del sistema judicial espanyol, que és la meva tesi de dret, però des del punt de vista econòmic.

Durant anys vau ser degà del col·legi d’advocats. Diuen que un havia de ser proconvergent o prosocialista per a accedir al càrrec. Vós, què éreu?
—No. No anava així. Quan m’hi vaig presentar jo era molt independent. I vaig acabar barallat amb tots. Jo tenia el tripartit d’esquerres a l’ajuntament. A la Generalitat, Convergència, amb justícia per a Unió. I a l’estat, PP. Vaig haver de bregar amb tots. Jo venia dels advocats joves, molt transversals. No vaig cometre els errors dels altres, que anaven a veure els partits i els donaven cafeteres perquè algú el col·loqués a la junta. Jo al meu equip vaig buscar bons professionals, i els qui eren afins als partits, em servien d’interlocutors. Res de partidismes.

D’independentista, us en feu, i per què?
—A Catalunya hi ha tres terços: un d’independentista, un d’espanyolista, i un d’autonomista. Jo segurament era dels autonomistes. Però veus que el discurs del ‘escolta, Espanya’ és impossible. Tots l’hem intentat: Pujol, Mas, Maragall, i jo, a l’advocacia i el col·legi, doncs també. Recordo molts viatges a Madrid en què tornava indignat. No hi ha manera. És una altra manera de ser. Ells són latifundistes. I nosaltres minifundistes. I això marca tendència. Ells tenen economia especulativa. I nosaltres, productiva.

Com us canvia el cas actual, el del procés? Veieu el dret igual?
—Com a gran coneixedor del món processal, no em vénen de nou les mancances de la justícia. Me les sé. A l’any hi ha unes vuit o nou reparacions per mal funcionament de la justícia sobre un milió de casos. Et ben juro que n’hi ha molts més. També sabia la força que té la fiscalia, que és la força més immune que hi ha. En sóc conscient. Un amic em deia que aquest país canviarà el dia que un fiscal entri a la presó. Hi han entrat jutges, banquers, polítics. Però cap fiscal.

Esteu d’acord amb el vostre amic?
—No ho sé. O no sé si ho vull dir. Però sí que m’ha sorprès en aquest cas que sigui tot el sistema, no solament la fiscalia, amb la seva immunitat, qui hagi anat acceptat el relat de manera acrítica i traspassant totes les barreres imaginables. Quan veus que és tot el sistema, i no tan sols la fiscalia… En fi.

Com entreu a ser advocat del govern?
—El 7 de setembre em truca el cap del gabinet jurídic del govern.

Ex-alumne vostre?
—Doncs sí, Francesc Esteve. I cinc dies després, el 12, vaig a reunió de govern, a la sala de la taula rodona. I quan arriben els funcionaris del TSJ a notificar unes querelles, un dels funcionaris havia estat ex-alumne meu, també. I quedo molt bé, tu. ‘Aquest coneix del general a la tropa. Ha ha!’ ‘I els altres, on són els altres consellers’, pregunto? S’obre una porta i apareix d’allà darrere la figura del Carles Mundó. Va ser tot un número, aquell dia. Al final ens repartim els clients i, als meus, els treuen de la causa. Puigdemont, Puig i Ponsatí, tots a l’exili. I de retruc em treuen a mi de la causa.

Gonzalo Boye i vós vau entendre que el judici era polític molt abans que la resta d’advocats. Per què?
—Minut u, al primer moment, sense cap dubte. Boye ho té molt clar. Jo ho tinc molt clar. Salellas, tan clar que n’ha fet un llibre que et recomano moltíssim. Jo acuso. No n’hi ha cap dubte. Imputen fets que no són delictes. És evident. Jo crec que no hi ha cap més enfocament que una defensa política. La defensa tècnica és jugar un partit que no existeix. Això no és un procés jurídic, és un procés polític. Té la definició de manual del gran teòric del procés polític. Jacques Vergès –advocat dels algerians i l’EFLN, del maig de 1968–, ‘Estratègia judicial en els processos polítics‘. Aquest és el llibre. I el mateix Benet Salellas el cita.

No hi sereu, al judici?
—No. Em van expulsar de la causa, com he dit. Però jo d’entrada m’he ofert, si cal, per fer fotocòpies. I hi he continuat col·laborant. A TV3 farem un seguiment a la tarda i al vespre. Faré de traductor, diguem, perquè un judici polític tant es defensa dins la sala com fora. Jo ara mateix faig advocat del procés, parlant amb tu. A Alemanya, a nosaltres ens van recomanar un advocat d’aquests dedicats a la premsa, que estava especialitzat en crisis d’empreses: fallides, productes defectuosos, expedients de regulació. I va i ens diu: ‘Normalment cobro 600 euros l’hora. Però com que la qüestió m’interessa ho deixaré per 400.’ Sort que després encara ho vam rebaixar. Però vaig fer una piulada: ‘De gran vull ser advocat a Alemanya!’ Hi ha moltes maneres d’ajudar. Nosaltres ara preparem un dossier sobre el nomenament de Llarena com a instructor, que ja hem pogut corroborar que és irregular. Hem fet la feinada de mirar tots els BOE, tots els nomenaments dels instructors. Una feina de boigs.

Si això es demostrés, hauria de caure la causa?
—La causa ja hauria d’haver caigut fa molt de temps. I per motius tan o més forts que aquests, l’haurien d’haver fet caure.

Quants anys calculeu que tindran de presó, els presos polítics?
—Suposo que el Suprem rebaixarà una mica les peticions de fiscalia. ‘Potser no és rebel·lió’, diran, ‘sinó sedició’, i entre una cosa i l’altra calculo que els condemnaran entre vuit i dotze anys.

I anirem a Estrasburg.
—No. Primer al Tribunal Constitucional. Quatre o cinc anys, trigarem allà. I després a Estrasburg. Però la reforma del 2015 diu que una sentència condemnatòria d’Estrasburg dóna dret de revisar la sentència. No de res més. Per tant, potser diuen ‘veniu al Tribunal Suprem, un altre cop, a demanar que deixem sense efecte la sentència anterior.’ I encara podrien ser més perversos i, si Estrasburg digués que la instrucció no és correcte, podrien dir ‘doncs tornem-hi.’ Comencem a instruir una altra vegada. I judici una altra vegada. Mira. Estrasburg serà una bufetada moral. Però la solució serà política. No ens enganyem.

I si Estrasburg no tan sols assenyala errors que cal revisar, sinó que diu directament ‘allibereu-los immediatament’, ho han de fer?
—Sí.

No ho tinc clar. Segur?
—Sí. És vinculant. Però al final això serà d’una gran importància per als presos. Però Estrasburg tampoc no ens donarà la República. La solució vindrà per unes altres vies. La solució vindrà perquè s’haurà d’imposar un referèndum a Espanya. I això vindrà de fora i per la via política. Cal crear les condicions perquè s’imposi un referèndum a Espanya. Perquè Espanya sense més ni més no l’acceptarà mai.

Un ocellet m’ha dit que potser us veurem de candidat a les eleccions europees.
—A mi m’ha arribat, també.

Haha! Us agradaria?
—De política, ja en faig. I una mica inquietud política, en tinc. I això és una causa política. I defensar la causa política abasta tots els fronts. Cal fer una feina dins la sala que no em deixen fer. Jo ara fa molts mesos que faig la feina mediàtica, que és important. I vaig pels pobles. Per tant, jo estic disposat a tot, a qualsevol cosa que contribueixi a defensar la causa. El meu nom havia sonat per a l’Ajuntament de Barcelona. I la veritat, aquí sí que no sé què hi puc fer.

En canvi, sí que us hi veieu, d’eurodiputat.
—Si al final sortís una proposta, i fos per a defensar la causa, sí.

I us hi presentaríeu amb la Crida?
—És que no se sap qui hi va. El Campdepadrós diu que és una Crida als de Junts pel Sí per anar a Junts per Catalunya. No ho sé. No ho sabem, tu.

Alonso-Cuevillas, eurodiputat. No us fa por que el pes dels advocats sigui tan gran? Com el d’Aanwar.
—Ho veurem, ho veurem. Ell pensa que té davant un estat democràtic. I no en tenim cap. Tu et penses que els importa que suggerim d’abandonar el tribunal? Si els advocats hi renunciéssim, els fotrien ofici. I tan amples. Hem d’anar allà i convertir el judici en una plataforma. Hem d’anar al judici a acusar l’estat de demofòbia. Això sí.

La figura del Puigdemont us deu haver atrapat una mica.
—Doncs sí. El primer dia que me’l trobo a Bèlgica, el recordaré. És tal qual ho descriuen a ‘Polònia’. És ell tancat al seu llit, en un residència a Lovaina. Una coseta modesteta, un escriptori enganxat a la paret i el president assegut al seu llit. I jo a la cadireta. Quatre dies feia que el teníem al Palau de la Generalitat. Doncs a Lovaina ell despatxant en un llit i jo en cadireta. Puigdemont és molt fort. Molt. Em va explicar que, quan era petit, la família regentava als estius una pastisseria no pas a Amer, sinó a l’Estartit. Que era, per cert, de la família a la qual vaig comprar la casa al poble. I es veu que Puigdemont, quan tenia tres o quatre anys, a l’Estartit hi havia una fira, i es va mig perdre. I la Guàrdia Civil el veu. ‘I d’on ets, nen’, li diuen. ‘De casa meva’, respon. I el van agafar i se’l van endur per tornar-lo. I ara Puigdemont diu: ‘Que em vulguin agafar ja em ve de temps.’ Ha ha! Ell és fort. El vaig veure a la presó a Alemanya i vam estar una hora llarga. I estava fort, el paio.

Per acabar. No és un error per part de l’estat espanyol de retransmetre el judici per la televisió?
—No sé si ho poden evitar. I també cometen uns errors de càlcul. Ells pensen en clau de consum intern. I no veuen la canya que els fot la premsa internacional. I els preocupa poc. Han volgut fer-ho a la sala solemne del TS, la sala de vellut, que per la tele ja fa olor de naftalina. ‘Han tret el crucifix de la sala’, em deia el Carlos López, advocat de la Yeya Boya, però en queda la marca a la paret. És la imatge. Si es pot fer la foto abans no ho pintin, és la imatge. Acollonant. Els jutjaran amb una creu marcada a la paret.

Res que hi vulgueu afegir?
—Aquest darrer any, els cinc afers de més importància que em van entrar eren de clients de perfil unionista. Devien pensar ‘aquest deurà ser què sigui, però que deurà ser un bon advocat.’ I, en canvi, la gent d’un perfil més republicà deuen pensar ‘no el podem molestar’. Jo els exhorto que em molestin. Estic avesat a pencar molt. I ara m’ha baixat la feina. La gent es pensa que estic tan enfeinat que no dono a l’abast. I hi dono. O amics meus: ‘No et truco per no molestar-te.’ Home, doncs no. No em molestes.

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb