Alícia Estivill: “Ens van moure les porteries del Camp Nou perquè es pensaven que no hi arribaríem”

Entrevista a una de les pioneres que van jugar el primer partit entre dones al Camp Nou, el dia de Nadal de 1970

VilaWeb
Fotografia: Horacio Seguí / FC Barcelona
Noèlia Llobera
01.04.2022 - 19:30
Actualització: 01.04.2022 - 21:30

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

17 de novembre de 1970. “El futbol femení es va obrint camí. I arriba a Barcelona.” Així començava l’anunci publicat per Imma Cabeceran a la Revista Barcelonista per a crear el primer equip a Barcelona. Alícia Estivill (Barcelona, 1951) ho va tenir clar. Nascuda en una família on es respirava futbol per totes bandes, no va dubtar ni un segon a llançar-se a l’aventura. “Les possibles aspirants a jugadores han de tenir en compte que el debut serà el dia de Nadal a l’estadi Barcelonista. […] Així que, senyoretes, a jugar a futbol”, acabava la nota.

Així va ser com Estivill va acabar formant part del grup de setze pioneres que van portar el futbol a Barcelona per a les dones. Prop de cinquanta-dos anys després, Estivill ha vist amb emoció com aquell partit esdevenia la llavor d’una cosa molt més gran. 91.553 persones es van aplegar al mateix estadi on elles van fer el primer pas, al Camp Nou. Parlem d’aquell partit i de què significava jugar a futbol aquells anys, en què el franquisme encara era vigent.

Amb el rècord del Camp Nou es parla molt de futbol femení. Vau protagonitzar un altre moment clau per a l’esport, vau jugar el primer partit entre dones a l’estadi fa més de cinquanta anys. Com va anar?
—La meva capitana [Imma Cabeceran] va anar a parlar amb el president del Barça, Agustí Montal, i li va demanar si podia fer un equip de futbol femení. Ell de seguida va dir que sí. El primer dia érem unes quinze o setze noies i cap de nosaltres no sabíem jugar. Ens van deixar un camp de terra darrere del Camp Nou, on entrenaven els nanos. Tampoc teníem entrenador i ens van posar l’Antoni Ramallets i el César Rodriguez, que va durar un dia, no ens podia aguantar. Vam entrenar quinze dies, més o menys, i després ens van deixar jugar al Camp Nou el dia de Nadal. El 25 de desembre de 1970.

Un dia assenyalat. Com recordeu el moment de trepitjar el Camp Nou?
—Sí i, a més, el camp era ple. No com dimecres, però Déu n’hi do, hi havia 75.000 persones. Quan vaig entrar al camp estava nerviosa com una mona! Mira si n’estava, que era extrem esquerra i em vaig posar al costat dret. També recordo que ens van posar les porteries més a prop perquè el camp no fos tan llarg.

VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Horacio Seguí / FC Barcelona
Fotografia: Horacio Seguí / FC Barcelona

Hi estàveu d’acord, vosaltres, amb això de les porteries?
—No! Van ser ells, que es devien pensar que no érem capaces d’arribar d’una punta del Camp Nou a l’altra. De totes maneres, les noies d’ara juguen mil vegades millor que nosaltres. Comparades amb elles, érem unes patates.

Però tot és un procés, calia algú que obris el camí.
—Això sí, la veritat és que va ser molt maco. Després d’aquest partit, vam fer torneigs, que els patrocinaven Pernod i altres empreses. Vam anar per quasi tot l’estat espanyol, tot i que era una feinada trobar un equip femení que jugués contra nosaltres. Aquell primer partit al Camp Nou el vam jugar contra el Centelles, després vam jugar a Saragossa, València, Madrid, Màlaga…

I com compaginàveu tots aquests viatges?
—Jo no tenia problemes, perquè treballava amb el meu pare. Però hi havia noies que sí. Algunes havien de demanar festa a la feina i gastar dies de vacances. Era un xou.

I l’entorn, com ho vivia? Vau començar en ple franquisme.
—Ens deien de tot, que anéssim a netejar plats, que ens tanquéssim a casa… No s’entenia gaire. Res a veure amb ara. Jo vaig tenir la sort que el meu pare formava part de la directiva d’en Montal i ho entenia perfectament. A casa s’esmorzava, es dinava i se sopava futbol. Però hi havia famílies de companyes que no. A les noies que vam començar a fer esport o a anar a la universitat no ens entenien. La dona s’havia de quedar a casa netejant i res més.

Fotografia: Horacio Seguí / FC Barcelona.

Éreu conscients que protagonitzàveu un moment històric?
—No! Ens n’hem adonat ara, del que vam fer. Llavors, ens feia il·lusió jugar, però res més. No ens imaginàvem que tot això del futbol arribés fins al punt on és ara. Em sorprèn moltíssim la resposta que hi ha ara. Jo, aquell dia, no entenia que hi hagués tanta gent al camp. Sobretot homes, és clar, les dones les tenien fent l’escudella a casa. També n’hi havia molts que ens venien a veure entrenar. Entrenàvem cada dia de 10.00 a 12.00.

Llavors sí que teníeu suport.
—Sí, però ningú no ens prenia seriosament. Ens va fer molt costat el Barça, però res més. Vam tenir la sort que el club va apostar per nosaltres des del primer dia, als anys setanta. No com al Reial Madrid, que just ara s’adonen que volen fer pujar el futbol femení.

Algunes cròniques de l’època parlen de comentaris desagradables durant aquells primers partits. Us van afectar?
—Sí, però nosaltres estàvem tan contentes de jugar a futbol que no en fèiem cas. Però després d’aquell primer partit al Camp Nou, vam denunciar el periodista Pedro Ruiz, que era l’encarregat de fer els comentaris des del camp. Es va passar molt amb els seus comentaris, ens va tractar com si fóssim de tot menys jugadores. Comentaris com “han guanyat per guapes”…

I com vau aconseguir de reunir les jugadores? Com va anar la primera trobada?
—La Immaculada Cabeceran va anar a parlar amb el president Montal i li va dir si li deixava un camp per a entrenar. Ell li va dir que sí i ella va publicar un anunci a la Revista Barcelonista, que ja no existeix. Busco noies per a jugar a futbol, deia. Ens hi vam presentar les qui vam voler, que érem unes quinze o setze el primer dia. Ens ho passàvem bomba. Hi havia molta companyonia.

Encara manteniu el contacte?
—Sí, de tant en tant anem a dinar o ens trobem a l’Agrupació de Jugadores. Dimecres, al camp, hi érem totes. Ens van convidar a la llotja.

Com vau viure el partit i el rècord d’assistència de dimecres?
—Va ser emocionantíssim. Molt maco. Vam sentir tot allò una mica nostre i tothom ens felicitava a nosaltres. Com si juguéssim! Encara no em crec que aquestes noies hagin arribat on han arribat, i jo crec que aquest any tornaran a guanyar la Lliga de Campiones.

Coneixeu les jugadores d’ara?
—Hem tingut alguna trobada organitzada pel Barça. Ens trobem sobretot al Johan Cruyff. N’hi ha moltes de nosaltres que hi van cada setmana a veure-les. Moltes vegades ens donen les gràcies, són unes noies molt maques, amb els peus a terra.

Alícia Estivill conduint la pilota al Camp Nou. Fotografia: Horacio Seguí / FC Barcelona.

 

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies