Alfred Bosch
Alfred Bosch, al seu despatx, dimecres passat (fotografia: Albert Salamé)

Alfred Bosch (1961) és conseller d’Acció Exterior del govern català. Doctor en història per la Universitat de Barcelona, assagista i escriptor, ha estat diputat a Madrid i regidor a Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya. Ara porta la diplomàcia catalana arreu del món, en un moment delicat, perquè la repressió de l’estat espanyol afecta el seu departament d’una manera especial. Bosch rep VilaWeb a la seu del departament, plena de fotografies de Raül Romeva. Acaba de tornar d’una ronda europea per Madrid, Brussel·les, París, Londres,Roma, Ginebra, Berlín i Reykjavík.

El departament ha estat molt castigat pel jutjat número 13. Molts acusats i perseguits.
—Crec que hi ha una ofensiva general, judicial també, perquè ens quedem a casa. I que no sortim de casa. I això no ho farem. Perquè en tenim tot el dret. I la nostra obligació és internacionalitzar el país. Ningú no ens impedirà que fem la nostra feina.

Heu fet set capitals en set setmanes. Què us expliquen, als viatges?
—Veiem que hi ha una preocupació creixent pels drets humans a Catalunya i al Regne d’Espanya. Per tot allò que passa entorn dels diversos judicis. Per la presó preventiva de nou persones. Per les condemnes. Per l’acusació d’un partit d’ultradreta. Coses que topen amb la incomprensió de societat democràtiques, occidentals, modernes. No ho entenen de cap manera. I per tant la sensació a fora és que els poders de l’estat s’equivoquen. Per això hi anem arribant, i amb força. Mireu el manifest dels 41 senadors francesos, pràcticament de tots els partits, menys de l’extrema dreta lepenista. Mireu el manifest dels més de set-cents intel·lectuals italians. I tots van en la mateixa direcció: la situació dels drets humans i la falta de diàleg a Espanya ultrapassa els valors essencials d’Europa.

I crítiques que us facin? També n’hi deu haver.
—Més que crítica, hi ha una certa tendència de fer pinya amb la idea que això ens podria passar a casa. Això sí que ho veus a la UE i a molts governs europeus. Encara hi ha una certa lleialtat deguda entre estats.

Alfred Bosch

Amb quines autoritats us heu pogut veure?
—Si ens ha donat cap lliçó el senyor ministre d’Afers Estrangers espanyol, senyor Borrell, és que la bona diplomàcia demana discreció. N’hem après gràcies al seu exemple. Li ho agraïm. Borrell és un perfecte manual de l’antidiplomàcia. Borrell ens ensenya què no hem de fer. I no ho farem.

La pregunta era si us reben autoritats governamentals?
—Amb això hem de ser discrets. Us puc explicar que a tot arreu ens han rebut bé. Ens han escoltat. I s’han interessat per tot allò que dèiem. I ho hem fet amb think tanks, amb fundacions, amb mitjans de comunicació i amb tots els partits polítics, siguin de l’oposició o del govern. Llevat l’extrema dreta. És obvi que hi ha una actitud de sorpresa i estupefacció per tot això que passa a Espanya.

Deu ser més fàcil d’anar pel món amb Rajoy de rival que amb Sánchez de rival.
—Per què?

No trobeu que Sánchez té més bona imatge que Rajoy? Deu ser més difícil d’explicar injustícies d’un president envoltat de dones i astronautes al govern. Un modern! No us resulta difícil de trencar la seva imatge?
—I envoltat de gent com Josep Borrell, o Irene Lozano, que compara votar amb una violació? Pedro Sánchez ens ho dificulta més? Quant a l’acció exterior, Déu n’hi do els arguments que tenim i Déu n’hi do la desesperació i falta d’arguments que veiem a l’altra banda. No us diré que la feina sigui fàcil, i en un clima de repressió, menys. Però tenir idees clares i basar-te en coses universals (drets humans, democràcia, diàleg) argumentalment, ens ho ha facilitat.

No tinc cap dubte que tenim la batalla guanyada amb la premsa, i l’opinió publica, sempre a favor dels drets humans. El dubte és si la tenim guanyada amb els governs. Els drets universals els entren per una orella i els surten per una altra.
—Agafeu l’enquesta de l’Institut Elcano. Quatre anys de diferència. Ara el nivell de suport a l’autodeterminació de Catalunya ha crescut enormement. El nivell de comprensió, s’ha disparat. El nivell d’acceptació que una Catalunya independent podria funcionar, s’ha disparat. El nivell d’acceptació a l’opinió pública i als mitjans en són una mostra….

…que ho tenim bé amb la premsa. Però amb els governs, no.
—Però els governs no poden funcionar al marge de les seves opinions públiques. En una societat com la britànica, la sueca, els governs no poden funcionar al marge d’allò que pensa la gent.

Als Estats Units el 80% de la gent és contrària a la sanitat que tenen. Si en fa, d’anys. I ja ho veieu. Els governs fan una mica com volen. No?
—Crec que si els governs volen aguantar, han de ser sensibles a les seves opinions públiques. Per tant, nosaltres evidentment que hem d’acabar dialogant amb els governs. I que siguin sensibles a les nostres peticions. Però ara com ara progressem molt amb els mitjans de comunicació. Amb les opinions públiques i els parlaments. Senadors francesos, consell d’Europa, italians. Quan es comença a moure l’entorn polític immediat, ells noten la pressió. Aquí les coses van tirant bé. Ens agradaria que anés tot molt més ràpid? Sí. Però les coses van tirant bé.

Alfred Bosch

El 27-O vau dir: ‘A new country has been born’ [‘Ha nascut un nou país’]. Encara ho creieu?
—Home, un país es va emancipar perquè va decidir de votar i prendre una decisió. Per tant aquesta decisió la tenim clara. La tornarem a prendre tant com calgui. Però és evident que abans del Primer d’Octubre som un país; després, som un país nou. És clar que ens ha canviat. Ens ha fet més madurs. Més lliures. Nous.

Algú us ha retret que l’octubre del 2017 no complíssim la promesa de fer efectiva la República? Vau dir que faríeu la República, i no l’heu feta. Aquesta crítica l’heu rebuda?
—Ens arriba la idea que hem de ser més forts a l’interior. Per tant, a fora el resultat els ha de semblar molt més clar. La votació els ha de semblar molt més àmplia.

L’octubre passat va haver-hi un reconeixement internacional nul. En què es treballa perquè no torni a passar en el futur?
—Hem de ser molt discrets, no tan sols amb els qui som en actiu, sinó també i sobretot amb la gent que és a la presó. I que hi són perquè se la van jugar. Permeteu-me d’utilitzar la discreció. Raül Romeva va fer una tasca ingent per a construir una xarxa a favor del diàleg, de la pau i la mediació. És un home de pau. Ja ho era abans de ser conseller. Sempre ho ha estat. I per tant va poder aplicar tot aquest coneixement i rerefons a la seva acció.

El diàleg i la pau estan molt bé. Però potser falta contundència, en relacions internacionals? El dia 10 d’octubre de 2017, quan a Puigdemont li diuen frena i et faig seure Rajoy, doncs no. No frenis. I només aleshores et faran seure Rajoy. Aquest instint matador, el tenim fora?
—Crec que tots els qui volem una República catalana estem d’acord que un altre octubre del 17 no el farem. Perquè volem guanyar. Volem una república i no volem fer tot un esforç perquè la gent participi en aquesta decisió i després, com que no hi ha prou fortalesa, no es pugui aplicar. Ara hem d’anar a buscar aquella fortalesa que potser no vam tenir en aquell moment. Anem a buscar un altre escenari. Un escenari en què realment ens en puguem sortir. Però sortir-nos-en vol dir que la gent pugui decidir de veritat i es pugui aplicar.

Descarteu la via unilateral, que és la que hem fet servir fins ara?
—Depèn de què vulgui dir. La nostra prioritat és de fer un referèndum a l’escocesa. Arribar a un acord, que hi hagués aval no de l’estat i prou, sinó de la comunitat internacional. Que és bàsic. Perquè són els que t’han d’avalar.

La història d’Espanya no acompanya. No n’han fet cap, de referèndum, excepte un. Franco a la Guinea Equatorial. Anar per aquesta via té números de fracassar.
—Si durant l’època franquista van ser capaços de convocar un referèndum acordat a Guinea Equatorial, a veure si ara aquells que esgrimeixen la condició altament democràtica del Regne d’Espanya no ho podrien fer. Hauria de ser possible.

PP, PSOE i Cs són més lluny que mai del referèndum acordat. Anar per aquesta via no sembla una mica ingenu?
—Depèn de quin govern hi hagi a l’estat espanyol. Però tots els fronts els hem de treballar alhora. En la mesura que tinguem també aquesta fortalesa internacional, serà més fàcil de convèncer el govern espanyol de torn que la solució és aquesta. Perquè la solució no és ficar gent a la presó. El 20-D hi ha una reunió entre el govern espanyol i el català i la nota conjunta que surt publicada diu treballarem per una solució democràtica. Si el mateix govern de Pedro Sánchez ja ho va assumir fins al punt de fer una nota conjunta…

Senyor Bosch, Pedro Sánchez té declaracions on explícitament diu que no hi haurà referèndum.
—Bé. Quan hagi passat la campanya hem de ser capaços de tornar a seure i parlar. Tots els estats del món em recomanen que nosaltres tinguem un mandat popular que sigui acceptat pel món. I ja veurem què fa l’estat espanyol. Però hem d’aconseguir el d’arreu del món. Si no, tornarem a ser on érem el 2017. Hem d’entrar en una fase diferent. En una fase en la qual sigui possible l’aval internacional. Jo treballo en això.

Guanyar unes eleccions amb més del 50% del vot al parlament català seria allò que demana el món? Seria un mandat suficient, per a ells?
—Naturalment, més del 50% ajudaria. El 60% encara ajudaria més. I el 70%, ni us ho explico. Per tant, hem d’anar a aconseguir el màxim suport. I poder anar, un servidor, o a qui li toqui, i poder fer el tour de les set capitals i dir: Mireu, aquest és un resultat inqüestionable i oficial. I demostra que la gent vol aquest canvi. Tot això ens donaria una fortalesa que el Primer d’Octubre ens va faltar.

El món acceptaria que féssim la independència amb un 60%, 70% de vot independentista al parlament?
—Hi ajudaria molt. I és possible que amb aquest resultat fos més fàcil que s’apliqués aquesta solució democràtica que reclamem. Tindríem més comprensió i més ajuda. Seríem més forts en l’àmbit internacional. Per arribar a tenir una república catalana necessitem les dues coses que s’han necessitat en qualsevol procés d’independència: força interior i força exterior. Jo també tinc l’obligació d’explicar la realitat d’això que em diuen. I em diuen de fer un exercici democràtic prou clar i amb prou força perquè arreu del món sigui reconegut.

Això us ho diu gent que són independents amb morts pel mig, o declaracions unilaterals. També té gràcia.
—Sí. És possible. Però en qualsevol cas nosaltres no volem el camí de la violència ni el camí de l’hostilitat. Perquè els catalans som un poble al qual li agrada la pau, el diàleg, la democràcia i els drets humans. Ho tenim molt interioritzat. I fins a cert punt és un valor que ens ajuda.

Alfred Bosch

Els següents viatges?
—La segona fase serà tenir en compte els cinc continents. Farem més viatges i missions. Hem d’anar a l’Àsia, l’Amèrica Llatina.

Vau estar anys a Madrid. Sánchez l’han d’investir sense res en canvi? La jugada no és fàcil.
—No és fàcil. L’única cosa que hem de reclamar, i amb molta força, és que hi hagi diàleg sense condicions. Que siguin valents. Perquè ara ens trobem que Sánchez no té prou valentia. No en té per a arribar a l’única solució possible. Dialogada i democràtica. La sortida no vindrà deixant-se arrossegar per la ultradreta. Dient no al diàleg. Ni aixecant el braç en salutació feixista. Ni tornant al nacionalisme més radical i talibà.

‘Antes azul que rota’.
—Això ho dieu vós?

No. Això ho pot dir Pedro Sánchez: Ultres? Sí, però van bé per a mantenir Espanya unida.
—Ell mateix és conscient, i ens ho diuen a tot el món, que seria una equivocació històrica de primer rang. Pegar la gent el Primer d’Octubre va ser una equivocació històrica. La presó és una equivocació històrica.

Sí, sí. Però mantenen Espanya unida.
—L’encadenament d’errors històrics no és cap encert. No ho pot ser. I Sánchez ho sap. I sap que l’única sortida és ser valent. Asseure’s i parlar. No n’hi ha cap més, de sortida. Ell ja decidirà.

Canviem de qüestió. Vau demanar perdó pel genocidi a Sud-americà i en processos colonials. N’heu rebut respostes d’agraïment?
—Vaig demanar perdó, sí. A la fase final de la colonització hi ha una participació molt activa, no de la societat catalana, però sí d’alguns catalans que s’hi van trobar involucrats. I que van fer grans fortunes a partir de l’explotació colonial, tràfic d’esclaus, fins i tot quan ja s’havia abolit. Quin problema hi ha a reconèixer el passat? Fins i tot et deslliura. I et permet de veure que això no ho hem de repetir mai més. A Cuba, i l’Amèrica Llatina, va haver-hi molt pes d’interessos econòmics d’alguns catalans. Ho han estudiat molt. El piulet que vaig fer amb el vídeo en el qual posava la meva intervenció al parlament és el que ha tingut més repiulets. Més que mai. I va haver molta gent de Mèxic i l’Amèrica Llatina que m’ho va agrair. Moltíssima. Mai no m’han agraït tant un gest.

El Consell de la República és una bona eina?
—És una eina útil. I forma part de l’acord de govern. La tasca d’internacionalització que es pot fer des del consell complementa de manera molt útil allò que fem des del govern. I concretament el president del Consell de la República, a qui vaig anar a veure de seguida. Segurament és el polític català més conegut a Europa i al món.

Hi teniu bona relació, amb Puigdemont?
—Sí. No hem tingut mai cap problema. I, a més a més, havent pres l’opció de presentar-se a les europees, i per tant d’anar al cor d’Europa a defensar la causa catalana, a denunciar els abusos judicials i polítics de la repressió, també ens ajudarà. Hi ha tanta feina a fer que no ens l’acabarem. No veig que hi hagi problema a repartir aquesta feinada.

Ho veieu un drama que Toni Comin, d’ERC, vagi a la llista de Puigdemont?
—No ho sé. La meva opció és considerar que quan ets a la política has de saber que les decisions es prenen col·lectivament. Jo sóc un home d’equip. Ho he demostrat en més d’una ocasió. A Barcelona abans jo anava de primer de llista, i Maragall darrer. I ara és a l’inrevés. Ser un col·lectiu. I això pesa. Així és com ho veig.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb