Fotografia: Emili Puig.

Albert Casals és un viatger i escriptor de vint-i-nou anys conegut per haver voltat per tot el món sense ni un sol euro a la butxaca i amb la dificultat afegida d’anar amb cadira de rodes. Aquesta vegada, però, no ha estat conegut per cap dels seus viatges ni pels llibres en què explica les seves aventures, sinó perquè s’han fet virals unes fotografies seves en què es veia com la policia francesa el tractava d’una manera agressiva després de fer-lo fora de la concentració del tall del Pertús, on s’havia assegut, oposant resistència pacífica davant els agents.

Essent com és un personatge estimat i amb força seguidors, molta gent a les xarxes s’ha preocupat pel seu estat. A més, va ser detingut durant hores, i finalment fou posat en llibertat. Malgrat que pugui causar molta incomprensió, ell es pren la vida com un joc i aquest episodi no n’ha estat pas cap excepció. Entusiasta, rialler i optimista com sempre, assegura trobar-se molt bé després de la jornada de dimarts i diu que té moltes ganes de tornar a ‘jugar’, que és com ell anomena el fet d’enfrontar-se amb els agents, a qui no retreu absolutament cap acció, tampoc l’ús de la força. Parlem amb ell sobre l’experiència al Pertús, sobre la seva detenció i sobre com veu les darreres mobilitzacions de l’independentisme.

Fotografia: Emili Puig.
Fotografia: Emili Puig.

Per què vau anar-hi, a la convocatòria del Tsunami Democràtic?
—Aquestes darreres setmanes he viatjat amb una amiga a Madagascar i allà vèiem les imatges dels contenidors cremant a Barcelona i com tothom estava superrevolucionat. Pensàvem: ‘Per què no podem ser-hi i fer barricades? Seria molt divertit!’ Quan vam tornar vam veure que el Tsunami havia convocat aquests tres dies i hi vam anar.

I políticament, què us va empènyer a anar-hi?
—Jo estic d’acord amb el dret d’autodeterminació, clarament. Em sembla més bonic que la gent pugui votar o triar que no pas que no pugui. També per la qüestió dels presos. En general, les presons em semblen mala idea, per a qualsevol mena de crim. I, és clar, més en aquest cas. La resta m’és força igual… Al final tots els països nous que es facin a Europa continuaran essent països capitalistes i segurament hi haurà democràcia representativa. No és un sistema d’organització que em convenci gaire, però em sembla bé, també. La motivació principal és que tot allò que sigui enfrontar-se al sistema o a qualsevol autoritat m’agrada i em sembla bonic. En general participo en qualsevol cosa, des d’ajudar la gent a travessar il·legalment les fronteres fins a encadenar-me en un bosc perquè no el puguin desforestar i construir una mina de carbó. A tot allò que molesti o faci perdre diners als governs i a les corporacions, jo m’hi apunto. I tallar una autopista és genial.

Albert Casals: ‘Que si ens hem d’aprofitar del capitalisme? I tant! Fins a rebentar-lo’

Quan hi vau arribar, al tall del Pertús?
—Dilluns cap a les sis de la tarda. Vam anar-hi amb un cotxe compartit. Vam veure que hi havia un concert i gent fent sopar, compartint coses… A mi això m’agrada moltíssim, la germanor i la gent col·laborant i fent barricades. És supermaco que la gent s’uneixi per fer alguna cosa. També hi havia menjar… una fideuà superbona! Era com una festa popular, amb la gent tocant instruments, cantant, ballant, en rotllana… Per dormir, ens vam refugiar amb uns nois que havien fet una minibarricada per a protegir-se del vent i del fred. Ens vam posar a primera línia, on hi havia els policies francesos, de manera que si carregaven segur que ens n’assabentàvem. Imagina’t que carreguen, no te n’assabentes i et perds la diversió! Cap a les sis ens van llevar, vam esmorzar i van carregar.

Com va ser l’actuació policíaca?
—Nosaltres ens vam asseure a primera fila. Tothom estava assegut i agafat i els policies van venir per jugar a arrencar cebes. Treien una persona i la deixaven a la vora, i després una altra i una altra. Però a mi em sorprenia molt, perquè em vaig adonar que estava tot molt poc organitzat. Pel que fa a la resistència a Catalunya, la part logística i social està bé, però la part d’estratègia del joc, de la batalla, no tant. Jo crec que hi haguéssim guanyat, si haguéssim estat deu minuts parlant de què faríem un cop carregués la policia. Ningú no tenia gaire idea de què fer. Si t’arrencaven, la cosa que tenia més sentit era tornar a seure una altra vegada, just darrere dels últims asseguts. Però la gent s’apartava o se n’anava…

Entenc que hi deu haver por…
—Ah! És clar… [Riu.] Sí, doncs potser s’hauria de parlar més perquè la gent no tingués tanta por, perquè no pegaven pas amb porres… Van donar algun cop de puny a la cara, al genoll… Si t’agafaves molt fort a la gent et tapaven el nas i la boca perquè no poguessis respirar i et deixessis anar, et sacsejaven, et tiraven a terra… Però no feia tant de mal.

És el que us va passar.
—Van començar a arrencar gent i jo feia servir la cadira de rodes com a escut, però se la van endur perquè era difícil d’agafar-la. Després van arrencar la meva amiga, li van arrencar la sabata i la van tirar volant per allà [Riu.] A mi em van començar a intentar arrancar de terra. M’estava agafant molt fort i em van asfixiar una mica i em van treure. Era graciós perquè m’agafaven del coll del jersei i jo no podia quasi parlar. Llavors intentaven posar-me dret i em deien que m’aguantés. I jo els deia en francès que no podia caminar, però és clar, com que m’asfixiaven, no em sortia la veu. Finalment els vaig poder assenyalar la cadira, però em va costar molta estona, i durant aquesta estona em van sacsejar molt. Quan finalment em van entendre, em van dir que d’acord, que m’arrossegués cap a la cadira.

Llavors què va passar?
—Els agents ens van començar a dir que anéssim cap a Espanya, i ens anaven empentant. Llavors jo i la meva amiga vam dir a la gent que no se n’anés, que podíem tornar a fer el mateix i hi havia centenars de metres fins a Espanya. Vam provar d’organitzar més resistència i en un punt que hi havia un cotxe i un camió vam intentar fer un blocatge amb cinc persones més. Jo estava agafat a una barana i quan em van arrencar em van apartar perquè no emboliqués més la troca. Em van dir que m’esperés darrere la línia de policies. La meva amiga era a l’altre costat i els vaig dir que volia anar amb ella. Em deien que no, que era perillós per a mi, m’agafaven de les baranes de la cadira i no em deixaven marxar. Llavors em vaig tirar de la cadira i vaig començar a arrossegar-me per anar cap a ella.

I com van reaccionar els agents?
—Van començar a cridar i a perseguir-me. Jo passava per sota els camions i no m’atrapaven perquè m’anava amagant. És clar, ells no hi passaven, per allà! Al final tenia sis policies perseguint-me només a mi, mentre passava de camió en camió tan de pressa com podia. Va arribar un moment que em van acorralar i em van expulsar com si fos una rata! [Riu.] Estaven enfadats i llavors em van ficar dins una furgoneta i em van portar a comissaria.

I com va anar, la detenció?
—Allà vam acabar essent quinze en total, més tres noies que ens van dir que eren en un altre lloc. Ens va rebre una agent que ens va dir que allà se sabia quan hi entraves però no quan en sorties. Vam esperar en una sala molta estona. La gent estava tensa i trista, però jo m’ho passava molt bé. A més, tenia un ebook per llegir i no m’avorria… Finalment ens van avisar per declarar un per un. Ens van dir que si no declaràvem ens citarien al cap d’uns quants dies a Perpinyà però que, si declaràvem, ens enviarien una multa i ja està. A mi tant me feia la multa perquè, total, sóc insolvent…

Què us van preguntar i com va ser l’interrogatori?
—Feien alguna broma espanyolista per a veure com reaccionaves, però jo reia. Et preguntaven per què estaves a la manifestació, si eres independentista… Vam acabar xerrant, perquè resulta que els policies havien vist un programa d’uns francesos viatgers a qui jo coneixia. Els vaig acabar explicant la meva vida, que viatjo sense diners i això. I reien… Crec que els vaig caure bé. Al final només quedàvem quatre. Llavors van comentar que dos es quedarien i dos se n’anirien. Ens vam mirar preguntant-nos qui es quedaria i qui marxaria. Jo vaig pensar que em quedaria perquè havia fet coses il·legals a França (colar-me a trens, per exemple). Però no! Em van dir que me’n podia anar… En total, vaig estar-hi cinc o sis hores.

S’ha parlat d’una actuació més proporcionada per la policia francesa que no pels Mossos. Fins i tot d’alguns moments d’entesa amb els manifestants. Què en penseu?
—Sí, ens veien com una mica bojos i s’ho passaven bé. A mi m’agrada més l’atac dels policies francesos que no el dels Mossos. Crec que els Mossos fan més mal en general.

Si el Tsunami fa més convocatòries, hi tornareu?
—I tant! Ja en tinc ganes… Al cap i a la fi, no és tan improbable anar a la presó, així en general. A mi em compensa. Amb aquesta experiència no he sentit que no hi tornaria… Potser aquí a Espanya encara tinc un primer avís! [Riu.] No sé si hi ha primer i segon avís, però bé… Això que fem està bé: atacar per moltes bandes, esgotar la policia, punxar-los les rodes, tallar carreteres simultàniament… És una bona tàctica. Si el que podem fer bé és atacar i fugir, fem-ho!

No és la primera vegada que feu una acció d’aquest estil.
—No, no! [Riu.] A més, a Europa la policia és molt maca, en comparació amb altres països. Et peguen, però quasi mai no et maten. A Nicaragua, en canvi, per posar un exemple, maten manifestants. Aquí pots fer coses, però generalment no et passarà res tan greu, probablement no et quedarà cap lesió permanent ni res d’això, encara que pot passar. Lluitar fora d’Europa m’ho pensaria més, hauria de ser per una causa que valgués molt la pena, com passar medicaments cap al Iemen… Pel que fa a aquesta protesta, és veritat, però, que no acabo de tenir clara la relació entre fer perdre diners i molestar el capitalisme amb el fet que t’acabin escoltant.

Què voleu dir?
—Que no vaig anar a la manifestació amb l’esperança que canviés res, simplement vaig anar-hi perquè el sistema produeix molt patiment i m’agrada quan la gent s’organitza per molestar la gent amb poder. Si els fan perdre diners, perfecte. És divertit! A més, no crec que afecti gaire individualment perquè la majoria de camioners treballen per a empreses, no són autònoms. A part, no triaria mai de viure en un món còmode i segur en què no et facin mai putades. Jo vull viure en un món on et puguis trobar el retrovisor trencat perquè un nen l’ha trencat! El món és més bonic així.

Dieu que us preneu els enfrontaments amb la policia com un joc i considereu que el Primer d’Octubre també va ser-ho. Per què? La reacció majoritària va ser d’indignació amb la policia.
—El Primer d’Octubre va ser com una partida de capturar la bandera. Les urnes eren la bandera i hi havia un equip que les protegia, que érem nosaltres, i un equip que les volia capturar, que eren els policies. Havies d’amagar-les, de moure-les de lloc… En general, els enfrontaments i les manifestacions sempre es poden entendre com un joc multitudinari. Hi ha equips, regles marcades, coses que pots fer i que no… En el nostre bàndol, generalment, ser violent és fer trampa. Has de ser pacífic; pots fer barricades, però no pegar els policies… En canvi, ells sí que ho poden fer. Qualsevol oportunitat que la gent s’uneixi, s’organitzi i n’aprengui, m’agrada. El fet de no estar sotmesos ni adormits… A més, es nota que la gent va d’aventura, emocionada i amb adrenalina.

Però també indignada amb la policia.
—Sí, també ho pots veure així i cridar i enfadar-te amb ells. Però quina mandra haver-ho de pensar així! Per què m’he d’enfadar amb la policia? Són la cosa més previsible del món! Ja sé que em pegaran… El seu bàndol fa això, i si vaig a jugar, ja ho sé. Ja se sap que peguen amb porres, que tiren pilotes de goma i que et poden rebentar un ull. Ja saps quines són les probabilitats de perdre un ull si hi vas, i algun dia et pot tocar. Però no m’ho prenc com una cosa personal ni em sorprèn. Enfadar-te amb la policia és com enfadar-te amb els monstres d’un videojoc. No té sentit! Són allò que fa que el joc existeixi… Per això hi són. Jo sento que tinc més forces per a jugar, per a fugir, per a córrer, si no estic indignat, si no espero que els policies siguin simpàtics. No és que digui que no els fem res, al contrari. Siguem durs també amb ells, però sense odiar-los. Jugant amb ells o el que calgui. Però no cal enfadar-se.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb