Albert Casals

Albert Casals (Barcelona, 1990) cerca aventures pel món sense un sol euro a la butxaca d’ençà que té quinze anys. De fet, ha aconseguit que els diners li generin una indiferència absoluta i assegura que no els necessita pas per a viure. Va tenir leucèmia de petit i explica que tots els videojocs i llibres d’aventures amb què passava l’estona van despertar-li les ganes de aviatjar. Quan va sortir de l’hospital ja no podia caminar a causa d’un dels components de la quimioteràpia. ‘Però no em vaig morir!’, explica somrient.

Després d’haver escrit dos llibres en què narra mil i una aventures pels cinc continents, publica Els mons on a mi m’agrada viure (Edicions 62). Explica les anècdotes i aprenentatges d’alguns dels seus viatges, però sobretot detalla la concepció del món que ha adquirit després d’experiències com la convivència amb tribus o l’ocupació. Ens trobem a la plaça de Catalunya de Barcelona i ens convida amb alegria a xerrar en la part de la gespa darrere la tanca. Les normes no fan gaire per a ell, que considera que la vida és un joc i, com un nen, ho explica tot amb energia, entusiasme i un somriure permanent.

Vau començar a viatjar sol i pràcticament sense diners molt aviat. Què us deien els pares?
—Eren conscients que només podien triar entre deixar-me viatjar o que m’escapés de casa. Van preferir l’opció que els feia menys mal. És clar que tenien por, però a mi, que al meu fill li passés alguna cosa no em faria tanta por com que no li passés res, que tingués una vida avorrida sense explorar lliurement.

Com vau adonar-vos que es podia viatjar gratis?
—Al primer viatge tenia un Interraïl, però quan se’m va acabar vaig començar a fer-lo servir caducat, posant excuses als revisors. Quan vaig veure que no se les empassaven vaig començar a fer autostop. A més, vaig passar de dormir en albergs a dormir a la platja, als parcs, a les esglésies… Gastava tres euros diaris en menjar, fins que vaig començar a demanar-ne als mercats i restaurants quan tancaven, a mirar els contenidors on en tiren els supermercats… Sense diners gaudeixes de què t’arriba i tot és un regal. Que aconsegueixes tenir un llit? Increïble! Que té puces? És un llit! No és integrisme, no els odio, però no sento que els necessiti. Simplement no em ve de gust de treballar en una feina amb uns horaris, una estructura i una jerarquia. Com que he après a aconseguir tot allò que necessito sense diners, tinc la sensació que em fan molt poca falta.

Això pot fer-ho tothom? Hi ha gent que considera que la cadira de rodes us beneficia.
—Visc en una casa amb quinze amics i tots han viatjat sense diners pel món. Ells encara ho tenen més fàcil per a treure el menjar dels contenidors! De fet, és molt més fàcil de fer autostop essent una noia que no pas amb la cadira de rodes. Quan un va sol, la jerarquia de la rapidesa amb l’autostop és aquesta: primer una noia, perquè la gent no té tanta por i hi ha aquella cosa cultural de protegir-les. Després, un noi o noia amb cadira de rodes, però això té avantatges i desavantatges: la gent pensa que prendràs mal o que és difícil de fer pujar la cadira al cotxe, però alhora continues sense fer por. Finalment, un noi, depenent de l’aspecte.

Albert Casals

Però qui fa autostop també pot tenir por, especialment si és dona.
—El 80% es pensa que sóc una noia perquè tinc la veu aguda i no tinc barba. Per tant, també he experimentat que els homes provin de flirtar amb mi, per exemple. He viscut totes dues coses i no hi veig una diferència tan extrema. Sí que hi és, i depèn del país. Als països musulmans una noia sola que no duu hijab no encaixa en el motlle de dona respectable i assumeixen que vol boixar amb tothom. És qüestió d’entendre cada cultura, cosa que és més fàcil fent autostop.

Per què?
—Si surts d’aquí per anar fins a l’Índia en autostop, hauràs vist cada cultura que hi ha pel camí. No és com teletransportar-se amb un avió, que de cop ets allà i no entens res. Jo arribo a ciutats i sé a quins barris he d’anar i a quins no perquè la gent m’ho ha anat dient. Ens ensenyen a amagar-nos del perill o a tenir por, però és una manera de viure tan avorrida! Té sentit perquè Europa és un continent de gent vella i aferrada a les coses que han anat robant al llarg del temps. Si travesses il·legalment una frontera i hi ha gent amb metralletes que t’amenaça, el primer cop potser fa angúnia, però després de moltes vegades saps que aquell soldat que t’apunta no dispararà, perquè tindria un bon problema. A ningú no li agrada de matar un europeu perquè dóna molt mala publicitat.

Més històries de fronteres?
—Una vegada vam anar a la frontera entre l’Índia i Myanmar per entrar en aquest país. Provàvem de colar-nos-hi per la selva, però sempre ens trobaven, ens amenaçaven de disparar-nos i ens tiraven per terra. És un joc en el fons! Jo ja jugava al pati al joc de passar l’aranya… També recordo la primera vegada que vaig provar d’entrar a Mauritània sense visat. És una frontera enmig del desert i passar desapercebut és molt difícil. Els vaig dir: ‘Mireu, no tinc diners per al visat, però no puc tornar tampoc a l’altre país perquè se m’ha acabat l’altre visat. M’hi puc quedar a viure, em podeu repatriar –i així tinc un viatge gratis– o em podeu deixar passar.’ Em van deixar passar al cap de vuit dies en què m’hi vaig intentar colar de mil maneres: pel desert, dins el maleter d’un cotxe…

Fins i tot us han arribat a confondre amb un espia.
—Una vegada a Egipte es van pensar que érem espies d’Israel. Era la primavera àrab i volíem anar-hi a l’aventura. A mi em van deixar travessar gratis la frontera per la cadira, però als meus companys no. Van anar per una muntanya que l’envoltava, però quan eren a dalt van veure un comboi militar que els esperava. Els van dur a la base militar, els van despullar, els van interrogar… Fins que els vam aconseguir convèncer que no eren espies i ens hi vam colar per la platja.

Us jugueu algun problema legal…
—Alguna vegada sí que he estat a la presó, a Xile. Vaig saltar una tanca per fer una migdiada, però resulta que el recinte era de l’armada. Em vaig despertar amb un soldat que m’apuntava… Després de sis hores al calabós van deixar que me n’anés. Què és la pitjor cosa que et pot passar, que et moris? Si és que li passa a tothom! La qüestió no és evitar de morir-se, sinó viure una vida que valgui la pena.

Més històries boges viatjant?
—Una vegada vam sentir explosions al desert del Kalahari i vam descobrir que érem en una zona militar on provaven bazuques. Ens van acabar portant a la base a provar-los! Una altra vegada uns contrabandistes colombians em van portar en una llanxa. Havíem de navegar amb tempesta perquè així no hi havia policia a la costa i, és clar… Onades de cinc metres! Una em va arrossegar, em vaig donar un cop contra la llanxa i vaig caure a l’aigua desmaiat. Però un me’n va treure i no em vaig morir. Mira que bé!

Heu conviscut amb unes quantes tribus. Com ha estat l’experiència?
—Tenen una perspectiva del món completament diferent. Els canacs no tenen amor monògam. Demanes a un nen qui és el seu pare i et diu que té el qui l’ensenya a pescar, el qui l’ensenya a caçar… Tenen famílies de tres homes i tres dones i potser se’n van al llit junts. Els daiaks no tenen propietat privada. Els objectes són simplement coses que hi ha al món i que es poden fer servir. A la selva vius amb la mentalitat de l’abundància: si et ve de gust menjar alguna cosa, vas per allà i la trobes. No se t’acudiria mai d’encapsular-les o impedir als altres que hi accedissin.

Com us comunicàveu?
—Amb els daiaks, jo parlava una mica d’indonesi i ens podíem entendre, però amb els boiximans era més difícil perquè parlen fent sorolls amb la boca. Em funciona molt bé jugar amb els nens, que són nens arreu. Quan estàs còmode amb ells, els adults et deixen de veure com si fossis perillós, malgrat que no volen protegir-los de tu, que és una cosa molt occidental. La infantesa allà és molt diferent. Aquí els nens són esclaus de dues persones que els diuen què han de fer. Els traiem autonomia, es tornen passius i perden molt potencial. Allà van amb els nens grans i aprenen a aconseguir el menjar, per exemple. També és molt diferent el concepte que tenen de la mort. Allà és una festa. La cultura occidental no la mira, i per això quan passa tothom es posa trist.

Vinculat amb les tribus, parleu de la ‘anarquia relacional’. Què és?
—Té coses en comú amb el poliamor, però són diferents. El poliamor no limita les relacions romàntiques a només una. Com diuen en anglès, l’amor no és com un pie, com un pastís que s’acaba, sinó que és com el ‘pi’, el número, que és infinit. Si t’estimo, vull que gaudeixis de la vida i que t’enamoris mil vegades. Però el problema del poliamor és que manté una estructura i unes identitats que per a mi no tenen sentit. Si hi ha la categoria de xicota, en tens més, però continues mantenint la categoria de parella, d’amic, de germà… L’anarquia relacional diu: ‘Deixem-nos de ximpleries, hi ha persones que es relacionen entre elles!’ Potser amb algú hi tens molta confiança, l’estimes profundament i hi criaries un fill, però la vostra relació no és ni romàntica ni sexual. I per què no hauries de viure-hi i criar-hi un fill i, a banda, tenir persona algú altre amb qui et relaciones romànticament i sexualment?

I la gelosia?
—Són coses apreses, no innates, per això hi ha cultures en què no existeix la gelosia. Per què necessito que qui estimo no estigui amb més gent? Què em fa por? Has de trobar aquestes pors, enfrontar-t’hi, desmuntar-les… Potser tinc por de perdre una cosa a què estic aferrat, una manera de relacionar-me amb una persona. És absurd perquè les persones es transformen. Si m’aferro a tu tal com ets ara, d’aquí a un minut t’hauràs mort i estaré aferrat a un cadàver. Allò que fa patir més la gent, en general, és l’amor romàntic, perquè la nostra cultura fica un pes brutal en la parella. Tota la part de la sexualitat, la intimitat i la vulnerabilitat hi recau. Si tu vius una vida normal, amb l’única persona que et pots mostrar tal com ets és amb la teva parella. Amb la resta has de mantenir-hi uns protocols, i aquest aïllament pot portar a la neurosi. Per a la majoria de persones, les relacions més duradores i profundes són les d’amistat, perquè no tenen aquest pes tan brutal.

Amb algunes de les persones amb què conviviu teniu una espècie de tribu: els ‘nakamas. En què consisteix?
— El 2013 vam començar a conviure en un pis de la Sagrera. Estudiàvem filosofia i ens demanàvem com volíem fer les coses. Vam demanar-nos, per exemple, per què teníem habitacions separades si ens agradava de dormir junts, i llavors vam posar matalassos al menjador per estar tots junts. No havíem experimentat mai com era viure sense regles. Va ser increïble, un enamorament col·lectiu. Vam tenir la idea d’anar de viatge junts i vam aconseguir una autocaravana per a anar fins a l’Índia. En tornar, vam ocupar la casa d’un banc i molts encara convivim.

No trobeu a faltar la intimitat o la soledat?
—Si estàs amb una família d’amics que volen acceptar tot allò que ets, acceptaran també el dia que vols estar sol. En el meu cas, potser un dia troben que he cremat el sofà perquè em venia de gust fer una foguera. Per què hauria d’estar malament? Un cop feta la norma, encara que sigui rentar els plats, hi ha el judici, la culpa i el càstig si no es compleix. L’única manera que això sigui viable és que la gent sigui aïllada en un espai on ningú no els digui què poden fer. Quan no tens judici ni normes, si et ve de gust d’anar despullat o no rentar la cuina, ho fas. Si alguns tenim la necessitat que la cuina sigui neta, ens organitzem i la netegem. Et podem demanar ajuda perquè ens estimes i vols que estiguem bé. Però potser ens ajudes o no!

Albert Casals

Llibertat màxima. Sempre que no topi amb la llibertat de l’altre?
—Al revés: la meva llibertat necessita la llibertat dels altres per a existir. No volem establir límits perquè no xoquin les esferes de llibertat, sinó apoderar-nos i ajudar-nos per fer créixer les nostres llibertats junts.

La vostra manera de viure exigeix de saltar-se normes i fer coses com colar-vos al transport públic. No és una manera d’aprofitar-se del sistema, més que d’anar-hi en contra?
—I ara! Quin sentit tindria de tenir una ideologia que t’impedís d’aprofitar una part del món? Què hauria de fer, pensar per ideals estètics que una cosa és pecat i no tocar-la? A mi el sistema no em genera odi, sinó indiferència. Aquestes lleis em semblen irrellevants i les ignoro. Si hi ha un tren que es trasllada, per mi només és un tros de metall que es mou. La resta són significats imaginaris. Què és la Renfe? Jo no la veig. A tot estirar veig un cartell amb unes lletres. Si resulta que tots ens hi colem i deixa d’haver-n’hi, perfecte!

Però els altres sí que el paguen, el tren…
—Qui s’aprofita, en el capitalisme, no és la gent com jo, sinó les seixanta-dues persones que tenen el 50% de la riquesa del planeta. Per què el tren no és gratis per al senyor que paga? Tindria sentit de pagar un transport públic amb els imposts perquè hi ha recursos de sobres. El capitalisme és creat perquè la gent amb poder acumuli riquesa, que surt del qui paga el bitllet. A més, et queixes que jo no pago el teu tren, però tu tampoc no el pagues. El teu tren el paga l’explotació de països com el Bangladeix. És un sistema injust ja a la base. Per tant, que si ens hem d’aprofitar del capitalisme? I tant! Fins a rebentar-lo. Els qui ens n’aprofitem som els qui més el desmuntem.

Però per a rebentar-lo cal organització col·lectiva. Una persona sola que deixa de pagar el tren no millora res.
—El nostre sistema no se sustenta en uns polítics que manen, sinó en unes estructures de poder instaurades més enllà d’ells. Per això quan no hi ha govern tot continua funcionant. Si creés un partit, què podria fer? Tindria un mínim marge d’actuació i podria anar una mica més a la dreta o a l’esquerra, però no podria canviar les coses que importen, que són en la infrastructura, la cultura i la manera com entenem la realitat. Hi ha hagut revolucions, però després han instaurat un sistema igual o semblant a l’anterior. Si ens organitzem dins les estructures que volem intentar derrocar, tornarem a construir-les. Si ens hem d’organitzar, fem-ho a fora del sistema.

Albert Casals

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb