Aquests dies m’han passat un parell de coses que m’han posat de bon humor. Que m’han semblat boniques, malgrat el context general innegable i unes dades que, certament, esparveren. Però, mira, la petita esperança quotidiana.

D’una banda, el grup de conversa que hem engegat i en què ens apleguem uns quants pares de l’escola per parlar en català. Tot just hem començat i em sembla un projecte que pot fer molt de bé, perquè pot ser una pedra llançada al riu. Vejam fins on arribaran les ones. Els participants tenen un espai segur en què poden relaxar-se per parlar, sense por de ser jutjats, i els voluntaris no tan sols els ajudem, sinó que, de retruc, aprenem. Què vol dir arribar a un lloc on tenen un alfabet completament diferent del teu i com t’hi pots sentir de perdut, quins són els ingredients més importants en la cuina xinesa, com va néixer la cúmbia, com s’ha de tenir cura dels cabells afro, a quina hora sopen al Marroc, quantes llengües parlen a Egipte…

Parlant amb adults nouvinguts m’he adonat que la majoria no té tantes manies a parlar en català amb els infants com amb altres adults. Amb els petits els és més fàcil deixar-se anar: no és que tinguin menys por d’equivocar-se, sinó que tenen menys por de ser jutjats.

Potser si tothom els parlés en català ja sabrien que no, que ningú no els jutjarà. Ans al contrari. Ens han matxucat tant la llengua, hem sobreviscut a tants embats, que quan un català sent un nouvingut parlant català, fent l’esforç de parlar català, intentant de seguir una conversa en català, només li surt agraïment. I jo diria que fins i tot es deu notar als ulls, com l’esperona a continuar. Sigui com sigui, a vegades per a arribar a aquest deixar-se anar cal haver practicat una mica en la intimitat. I trobo que aquest és un dels valors dels grups de conversa –a més de fer xarxa i comunitat–, donar aquest espai de confiança. Un espai que diu: llança-t’hi sense por. Pregunta, equivoca’t, encalla’t, que el pitjor català és el que no es parla. Que començar és el primer pas.

I, tanmateix, aquests espais no caldrien si tots plegats féssim una cosa tan senzilla com és dirigir-se a qualsevol persona en català, sigui d’on sigui que sembli originària, i parli en la llengua que parli. Perquè l’espai segur ja hi seria, en qualsevol lloc i en qualsevol moment. I perquè les probabilitats que l’interlocutor no entengui el català són ínfimes, encara cal insistir-hi.

I en això anem picant pedra.

“És que ens vam conèixer en castellà.” Aquesta raó s’esgrimeix sovint. Un argument que fa evident la gran importància que té la llengua amb què comencem les converses, perquè d’aquí sorgeix un hàbit que després molts consideren determinant i incorregible.

Però no, ni és determinant ni és incorregible. La qüestió és voler-ho. Un cop presa la consciència, passar a l’acció és qüestió de voluntat i d’adquirir un nou hàbit, com deixar de fumar, o anar al gimnàs, o fer-se vegetarià.

A vegades cal una ajuda, com la que ofereixen els Tallers per la Llengua. L’altre dia vaig participar en una sessió, i aquesta és l’altra cosa bona que deia que m’havia passat. No tan sols per les coses apreses al taller –enfocat a partir dels drets assertius, que són uns drets que com a parlants d’una llengua minoritzada ens costa de fer nostres–, sinó també per totes les converses que s’han generat al voltant i de retop.

I a vegades, per voler-ho, també cal entendre alguns perquès. Aquí a cadascú li serveixen unes raons i uns trucs diferents. A algú potser li servirà entendre que quan parla en castellà amb algú altre perquè, al capdavall, té la sort de parlar dues llengües, o tres o les que siguin, fa alguna cosa més que comunicar-se i prou. Empeny el català cap a l’abisme. I li pren l’únic espai en què pot existir. Hi ha qui troba que és la manera més evident de no discriminar ningú i de considerar que l’altre, desconegut o no, és tan capaç com qualsevol d’entendre i aprendre una llengua que, en la majoria de casos, és cosina de la seva. I hi ha a qui això de salvar el català se li fa feixuc i no troba just que li encolomin aquesta missió mentre els poders públics no tan sols no tenen cap intenció de posar-s’hi, sinó que més aviat ja els va bé que la llengua s’estimbi. Potser simplement és que, com a parlant d’aquesta llengua que tan sols es parla en aquest racó de món i que és la seva pròpia i que té tot el dret de parlar-la, vol fer una cosa tan excèntrica i revolucionària com parlar català. I prou. Sense més explicacions. Com faria qualsevol parlant de qualsevol llengua. Potser ja ho fa, o potser necessita una empenta, això que en diuen adquirir l’hàbit, que al capdavall qualsevol ho pot fer si vol. I que no va en contra de ningú, que es veu que això també s’ha de recordar. Al contrari. I en això d’adquirir el nou hàbit, a molts els ha estat útil fer un d’aquests tallers d’assertivitat lingüística.

No saps mai fins on et pot dur pronunciar un primer “bon dia”. L’única certesa és que parlar en català d’entrada, sempre, per defecte, dóna sorpreses grates en la immensa majoria de casos. I mira, un dia diràs: “És que ens vam conèixer en català.”

Ja ho he dit al començament, m’han passat coses boniques, i he pensat que també era important, escriure de bon humor.