Dos fets que ens haurien d’emprenyar molt a tots els catalans

Aquest matí hem sabut que el dèficit fiscal de Catalunya amb l’estat superava els 20.000 milions d’euros el 2019 i que el govern espanyol es nega a donar les xifres territorialitzades del 26% de la despesa 

Jordi Goula
01.09.2022 - 19:45
Actualització: 01.09.2022 - 20:00
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La catedràtica d’Economia Pública de la Universitat de Barcelona, Núria Bosch, que ha assessorat els càlculs fets de la balança fiscal de Catalunya amb l’estat espanyol l’any 2019, ha estat molt curosa a l’hora de detallar la metodologia emprada: “Hem preferit prendre com a referència aquest any perquè ha estat l’últim normal, a causa de la pandèmia.” I ha matisat que no en volien anomenar balança fiscal, sinó només una “aproximació”, perquè les autoritats espanyoles s’havien negat a enviar les dades territorialitzades d’ençà del 2016 d’una sèrie de despeses, equivalents a un 26% del total. De totes maneres, les estimacions aplicades amb la mitjana del 2015 i 2016 no desvirtuen els càlculs, atès “que es mantenen en els límits dels últims anys i presenten poques variacions”. El resultat final “correspon a més de 20.000 milions d’euros, una xifra que representa un 8,5% del PIB, un percentatge molt realista, veient la trajectòria dels darrers anys, que ha estat al voltant del 8%.”

La professora Bosch té molts anys d’experiència en aquest tema i, per a mi, les seves explicacions han estat totalment satisfactòries. Com a experta externa, ha defensat i avalat els criteris metodològics que s’han emprat en l’elaboració de les balances fiscals. Sobre els dos mètodes de càlcul possibles (càrrega-benefici i flux monetari), Bosch ha explicat que, tot i que les dues aproximacions eren avalades per la teoria de la Hisenda Pública i es feien servir internacionalment, havien posat “més èmfasi en l’aproximació del flux monetari perquè és una dada més objectiva”. Aquest sistema “comptabilitza la despesa allà on es fa, allà on es territorialitza; els ingressos es tenen en compte allà on s’originen, on hi ha el fet imposable”. A més, el càlcul del flux monetari “demostra l’impacte econòmic que té en un territori l’acció del sector públic”. En canvi, “en l’aproximació càrrega-benefici s’han de fer moltes hipòtesis”, ha conclòs. Val a dir que, amb aquest mètode, que és el que fan servir a Madrid, el dèficit calculat resulta d’uns 14.000 milions d’euros, és a dir, un 6,1% del PIB català. La informació de l’acte de la presentació, la teniu molt completa en un altre article aquí a VilaWeb.

Vet aquí, doncs, els dos fets que m’han emprenyat i que haurien d’emprenyar tots els catalans, sigui quina sigui la seva ideologia, perquè afecten directament el nostre benestar. Ens queixem de la sanitat, de l’educació… doncs aquí en tenim l’explicació, fins i tot si agafem la xifra baixa, la dels 14.000 milions d’euros. Una xifra que considera com a despesa adreçada als catalans, per exemple, una part de la despesa feta als museus del Prado i al Princesa Sofia, que com tothom sap són a Madrid pel gaudi de la població madrilenya. La pregunta que em faig i que ens hauríem de fer cada dia és com i per què s’evaporen els 20.000 milions al cap de l’any. I la segona és per què el govern espanyol es nega a facilitar unes dades que haurien de ser públiques per a fer els càlculs adients per a visibilitzar la injustícia que es perpetra any rere any amb Catalunya.

Per això, durant la compareixença de premsa, el conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, ha demanat al PSC que intercedeixi davant la ministra espanyola Montero, que va es va negar a donar les dades per un motiu tan absurd com el “d’evitar retrets entre les comunitats autònomes”. “Estic segur que ningú al PSC creu que s’hagi de sacrificar la transparència per evitar enfrontaments imaginaris”, ha reblat, després de recordar que el grup parlamentari socialista va votar a favor de la moció del 2008 i de la llei del 2012 sobre la publicació de les balances fiscals.

El cas és que segons el càlcul de la balança fiscal elaborat pel Departament d’Economia i Hisenda, Catalunya va aportar a l’estat espanyol el 19,6% dels seus ingressos totals, mentre que només va rebre el 13,4% de les despeses efectuades en el conjunt de l’estat. Durant la seva intervenció, el conseller Giró ha qualificat el “maltractament econòmic” de l’estat envers Catalunya de “sistemàtic, endèmic i deslleial”. A parer seu, aquest dèficit “afecta el moll de l’os de la capacitat del país per a fer política i les possibilitats de progrés i benestar de tota la gent que hi viu”. En aquest sentit, ha assegurat que “si Catalunya disposés dels imposts que es recapten al país, la Generalitat podria invertir gairebé 2.700 euros addicionals per ciutadà”. Us imagineu com milloraria la situació del dia a dia de tots els ciutadans de Catalunya? I insisteixo amb el tots, perquè és un problema que afecta els ciutadans de Catalunya.

“Els recursos fiscals que generem aquí s’haurien de poder gastar aquí, si voleu, amb una quota de solidaritat”, ha comentat el conseller, i afegeixo que hauria de ser lluny del 8,5% del PIB. No té cap mena de sentit que generem recursos, s’evaporin els 20.000 milions i, en acabat, la Generalitat s’hagi d’endeutar per mantenir un nivell de vida als seus ciutadans inferior al que mereixen, segons els imposts pagats. “Ho hauríem de recordar cada dia”, ha dit Giró. I ha recordat que el pressupost del 2023 continuarà ple de mancances per aquest fet. “El 85% de les despeses que contindrà ja són assignades obligatòriament. No cal dir que això limita la nostra capacitat d’actuació.”

No oblidem que tot plegat ve després de dos cops molt importants rebuts enguany. El primer va ser saber que de les inversions pressupostades per l’estat a Catalunya, només se n’havien executat el 35% el 2021. El segon va ser la liquidació del sistema de finançament del 2020, publicat el mes passat pel Departament d’Economia i que confirma el greuge històric que sofreixen els ciutadans de Catalunya: som la segona comunitat que més paga i la desena a l’hora de rebre. I la catorzena (penúltima) si apliquem el poder adquisitiu.

Crec, sincerament, que tots els catalans hauríem de fer una profunda reflexió sobre aquestes dades. Més enllà de la identitat, de la manera de pensar, del que vulgueu… tots ens juguem les garrofes del demà. A mi em dol veure que aquest fet cabdal, la millora del benestar, no ens uneixi. Estic segur que si al País Basc algú volgués tocar el seu privilegi fiscal, hi hauria unitat total, fins i tot, entre adversaris polítics històrics. Aquí, ens malbaraten l’economia, dia a dia, i no fem res com a poble. Potser no som conscients que només hi tenim a guanyar? Sé perfectament que alguns polítics poden perdre privilegis i no sé si tots hi estan disposats, malgrat el que diguin. Potser hauríem de recordar que aquests 20.000 milions representen 2.600 euros per cada català que s’evaporen cada any. Dit així ho veuríem diferent, més proper? Mentrestant, aquí, continuem barallant-nos entre nosaltres entre foteses i egos. Quina pena!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes