Emergència climàtica: com hem arribat fins ací i quines solucions hi ha

Restaurar ecosistemes és el pròxim gran debat que haurem d’afrontar · Us expliquem les repercussions que tindrà sobre l’agricultura, la ramaderia i la nostra vida diària

VilaWeb
Marc Belzunces
23.07.2022 - 21:40
Actualització: 24.07.2022 - 22:50

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 2020 el servei meteorològic britànic va simular una previsió meteorològica a la televisió per al 23 de juliol de 2050: bona part d’Anglaterra i Gal·les superaven els 40 °C. La intenció era de conscienciar els televidents de la gravetat del canvi climàtic. Tanmateix, no ha calgut esperar trenta anys: aquell oratge hipotètic s’ha fet realitat durant aquests dies, amb temperatures rècord. L’actual onada de calor és extraordinària també perquè afecta simultàniament a bona part del planeta, des del Marroc fins a la Xina. Hi ha més senyals preocupants: a Austràlia s’ha sabut aquests dies que el 91% de la Gran Barrera el corall s’ha mort per unes temperatures massa elevades l’estiu –el nostre hivern. És la quarta mortaldat massiva d’ençà del 2016, una que no s’havia vist mai. La NASA mostrava fa uns quants dies un mapa que situava els Països Catalans a la zona més afectada del planeta per les temperatures elevades d’aquest estiu. Els experts adverteixen que aquesta és la nova normalitat: les onades de calor que vivim des del juny seran suaus comparades amb les que ens esperen. Com hem arribat fins aquí i quines mesures proposa la comunitat científica internacional?

Les sis solucions que proposen els científics

Les onades de calor que vivim són causades per l’escalfament global. Ja hem assolit un valor d’1,1 °C per sobre de les temperatures pre-industrials. Pot semblar una xifra petita, però cal considerar que és una mitjana. Com diu la dita estadística, si una persona menja un pollastre i una altra no en menja cap, segons la mitjana cadascun haurà menjat mig pollastre. La realitat és que l’una s’atiparà i l’altra passarà gana. Amb el clima passa una cosa semblant. En primer lloc, cal considerar que el 70% del planeta és mar, que suavitza la temperatura de l’aire. Això vol dir que la temperatura sobre el mar puja menys que aquests 1,1 °C. I això significa que als continents, que són el 30% de la superfície del planeta, la temperatura ha de pujar molt més que aquest valor per a obtenir aquesta mitjana. A més, dins els continents, la pujada tampoc no és uniforme. En general, a les zones al voltant de l’equador la pujada és més suau, i a les latituds mitjanes (com ara el nostre país) i més al nord és on puja més la temperatura. El resultat és que, tot i que pugui semblar petita una pujada d’1,1 °C, implica que moltes zones, inclòs el nostre país, puguin tenir pujades de més de 5 °C.

L’episodi de calor actual, que se suma als que hem tingut amb una freqüència inusual aquests anys, confirma quelcom que la majoria de científics havien afirmat durant anys: el canvi climàtic és una realitat i cal actuar urgentment. Aquests dies, a molts països europeus es fa autocrítica per part dels mitjans de comunicació –com ara la BBC– per haver qüestionat les afirmacions de la comunitat científica i haver donat veu de manera desproporcionada als escèptics climàtics, cosa que ha conduït a la inacció política. Hem perdut uns anys cabdals per no haver volgut acceptar les conclusions científiques. El problema primordial ara és que per a evitar un escalfament superior a 1,5 °C ens queda un marge de només 0,4 °C. L’escalfament, a més, s’accelera, i si superem aquest valor, hi pot haver fenòmens realment catastròfics, com ara l’aturada de la circulació termohalina global, un element clau per a mantenir el sistema climàtic actual.

El nostre país es troba entre les àrees del món on s’ha produït una alteració més gran de les temperatures aquest estiu (imatge: NASA).

El 2019, onze mil científics de 153 països van tornar a demanar que es prenguessin les mesures necessàries per aturar l’emergència climàtica, als quals es van sumar milers més. Van proposar sis grans mesures. La primera, reemplaçar els combustibles fòssils amb energies renovables. La segona, reduir les emissions de curta durada, com ara les fuites de metà (principal component del gas natural), que tenen una gran capacitat d’escalfament immediat. La tercera, aturar la desforestació i restaurar ecosistemes. La quarta, canviar la dieta, tot consumint molta menys carn i reduint el malbaratament de menjar. La cinquena, centrar-se en el benestar humà i no en el producte interior brut (PIB), un índex com més va més criticat. La sisena, i última, alentir el creixement de població i estabilitzar-la. Els combustibles fòssils són els responsables d’haver desencadenat la situació actual. Però a més han deixat en evidència un problema de fons que arrossegàvem de molt abans: la destrucció dels ecosistemes ha arribat a un punt que afecta la capacitat del planeta d’autoregular-se. Per què és tan important de restaurar ecosistemes?

L’origen de l’agricultura i l’impacte humà sobre els ecosistemes

Un dels grans debats científics és al voltant de l’origen de l’agricultura i la ramaderia. Les primeres poblacions que van adoptar-les no tenien avantatges competitius amb els caçadors-recol·lectors, el nostre estat natural. Havien de dedicar més temps i esforç a menjar, i a més tenien una salut molt més dolenta, perquè el contacte continu amb animals feia que s’encomanessin de malalties infeccioses fins aleshores desconegudes. Si estàvem més malament, per què vam fer aquest mal negoci? Un segon enigma és per què l’agricultura va sorgir de manera més o menys simultània i independent en unes quantes parts del món fa justament vora deu mil anys. L’espècie humana té 300.000 anys d’existència. Per què vam trigar tant a conrear i a domesticar animals?

Vaclav Smil, en el seu enciclopèdic Energy and civilization. A history, apunta el que pot ser el veritable motiu: ens vam quedar sense caça. Unes quantes dades confirmen aquesta tesi. Primer, el canvi no va ser sobtat. L’agricultura i la ramaderia complementaven al començament la caça i la recol·lecció, que progressivament es van deixar de banda. A més, els investigadors han determinat que els caçadors-recol·lectors com més anava més menjaven animals més petits. Caçar un animal gran és més eficient energèticament, perquè amb gairebé el mateix esforç, obtenim molt més menjar. Si en caçaven de més petits era perquè no en quedaven de grans. Sabem que alhora que succeïa l’expansió humana es va extingir la megafauna, els animals més grans, com ara els mamuts. A les illes del Sud-est asiàtic i Oceania, a més, s’ha comprovat que quan els humans van arribar-hi, fa 60.000 anys, automàticament s’extingiren els animals més grossos. I encara més, els investigadors han fet la mateixa anàlisi de les espècies humanes que ens van precedir, com ara els neandertals i l’Homo erectus. Ells caçaven animals més grossos que la nostra espècie, però també progressivament més petits.

El servei meteorològic britànic va voler il·lustrar l’any 2020 el canvi climàtic amb una previsió fictícia per a l’any 2050 que s’ha fet realitat aquests dies (imatge: Simon Lee/Universitat de Columbia).

La conclusió d’uns quants autors és que en els últims dos milions d’anys les espècies humanes centraven la caça en els animals més grossos. A conseqüència de caçar-ne més que no es reproduïen, van anar disminuint progressivament i quan vam aparèixer els humans actuals, l’ecosistema ja era degradat. Aquesta alteració va continuar fins que, amb l’augment progressiu de la població mundial, ja no en vam tenir prou amb els animals petits que restaven. Fins aquell moment, es pot considerar una evolució natural: al planeta han aparegut infinitat d’espècies que han afectat, o extingit, unes altres espècies. Però amb el desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia vam entrar en una era completament nova. Si conreem, no ens interessen les plantes que competeixen amb el menjar i les eliminem. Tampoc no ens interessen els animals que puguin menjar els nostres conreus o matar-nos els ramats, raó per la qual es van exterminar el llop i l’ós a moltes zones. El resultat és que perdem biodiversitat. Si bé al començament només afectava zones relativament petites que no posaven en qüestió l’equilibri global, l’agricultura i la ramaderia es van expandir progressivament amb el creixement de la població humana. Arribats al segle XX, hem acabat essent els responsables de la desforestació de grans àrees del planeta i de la desaparició de bona part de la fauna salvatge que hi quedava.

L’actual onada de calor, amb temperatures per sobre de 40 °C, és inusual perquè afecta simultàniament grans àrees d’Àfrica, Europa i Àsia (imatge: NASA).

Malgrat això, amb la revolució verda i la industrial hem aconseguit de necessitar menys superfície per a produir la mateixa quantitat d’aliment. Mentre en unes quantes zones continua la desforestació a gran escala (com ara al Brasil i a Indonèsia), en unes altres, com ara Europa, la superfície boscosa es recupera a causa de l’abandonament dels camps de conreu a conseqüència de la millora tecnològica. Durant molt de temps hem centrat l’atenció ambiental en la reforestació, és a dir, la recuperació de la coberta vegetal. Tanmateix, un ecosistema és l’evolució coordinada entre plantes i animals. Sense haver recuperat els animals, l’abandonament del camp ha comportat ecosistemes desequilibrats que generen inconvenients com ara els incendis, la proliferació de porcs senglars i la invasió de meduses a les platges, entre més plagues, perquè hem eliminat els seus predadors naturals. És per això que actualment es parla més de restaurar ecosistemes que no pas de reforestar i prou.

Els llops que van canviar el comportament dels rius

El 1995 es van alliberar catorze llops al parc nacional de Yellowstone, als EUA. Feia setanta anys que hi havien estat exterminats. El motiu principal del seu alliberament va ser el control de la població de cérvols, que hi havien crescut desmesuradament. En ser herbívors, i en un nombre molt elevat, havien deixat àmplies àrees del parc pràcticament sense vegetació. La gestió humana de la població de cérvols havia fracassat, i amb el llop hi introduïen un predador per intentar de trobar un equilibri natural. Els llops ràpidament van començar a caçar cérvols, població que va començar a disminuir notablement. Però tothom va quedar sorprès amb el desenvolupament dels fets. Els cérvols no tan sols van disminuir en nombre, sinó que van canviar de comportament: evitaven les zones més planeres, on eren una presa fàcil per als llops. Aquestes zones van començar a regenerar-se: van aparèixer més arbres i més grans, matolls, baies i més plantes. Això va causar l’arribada d’insectes. Els ocells no van perdre l’oportunitat de menjar-ne i van desplaçar-se a la zona, fet afavorit també per una presència més abundant de vegetació. Com que hi va haver més fusta, el castor, extingit a la zona, també hi va tornar i hi va construir preses. Aquests embassaments naturals van proporcionar l’hàbitat necessari per a les llúdrigues, les rates mesqueres i els rèptils, entre més animals.

El canvi climàtic ja és una evidència, amb un escalfament global notable aquestes dues dècades passades (figura: Ed Hawkins/Universitat de Reading).

Els llops també van matar coiots, de manera que conills i ratolins van poder estar més tranquils, si més no, durant una estona. Els rosegadors van créixer en nombre i això va atreure uns altres predadors: falcons, guineus, toixons i mosteles. La població d’àligues i corbs també va augmentar. Però els canvis van afectar més enllà de plantes i animals: va canviar fins i tot la dinàmica dels rius. Amb un equilibri més bo entre preses i predadors, van poder prosperar més espècies. Com que hi havia més vegetació, va disminuir l’erosió i els marges dels rius es van estabilitzar. Els canals es van fer més estrets, van augmentar les basses naturals i els rius van mantenir un curs més fix. La reintroducció del llop a Yellowstone és un exemple d’un procés de restauració ecològica denominat “cascada tròfica”, que consisteix a introduir canvis en les parts superiors dels nivells tròfics, que després es propaguen a la resta de la cadena tròfica. El resultat és que obtenim ecosistemes més complexos, amb més biodiversitat, més resilients als canvis i amb prou capacitat per a autoregular-se. Però també ens dóna més lliçons. La més important, que els humans som lluny de poder mantenir l’equilibri d’un ecosistema modificat. També, que l’alteració dels ecosistemes no sempre és evident i això té unes conseqüències que sovint no copsem.

El gran debat pendent sobre la restauració d’ecosistemes

Restaurar ecosistemes ha esdevingut una necessitat existencial per al planeta. La Terra és un sistema complex, que té mecanismes per a contrarestar i suavitzar determinades condicions. Com el cos humà, si fa no fa: quan entrem en una sauna el cos reacciona per a mantenir la temperatura per sota de la que l’envolta. Però això té un límit i si no sortim de la sauna, el cos serà incapaç de mantenir la temperatura, que canviarà ràpidament i morirem. Això sembla que passa al planeta: la situació actual, amb destrucció i alteració de bona part dels ecosistemes naturals, ha esdevingut insostenible i podem haver entrat en una etapa de canvis sobtats, no pas progressius. El debat és complex i enfronta els interessos ambientals, per una banda, i els interessos econòmics de sectors com ara el forestal, l’agrícola i el ramader, per una altra. Des de l’àmbit més ambientalista es demana d’alliberar grans àrees del planeta de l’agricultura i la ramaderia perquè la natura es pugui tornar a desenvolupar lliurement i actuar de coixí de les nostres activitats. Des dels sectors econòmics afectats es demana més intervenció humana sobre els ecosistemes per a lluitar contra els problemes actuals: desbrossar boscs, tornar a introduir-hi ramats domesticats perquè es mengin el sotabosc, autoritzar la caça d’animals salvatges per disminuir sobrepoblacions (com ara el senglar a casa nostra), i fer tala selectiva per crear tallafocs i protegir infrastructures i propietats dels incendis i més catàstrofes.

El debat és servit. Més intervenció humana sobre els ecosistemes, tot i que doni un benefici immediat, és sostenible a llarg termini? Per a la banda ambientalista, la gran qüestió és com aconseguim uns objectius d’aquesta magnitud en països com el nostre, amb una alta densitat de població i repartida per tot el territori. Podem al nostre país reintroduir predadors com ara el llop? Ens podem acostumar a conviure amb animals salvatges en un gran nombre? Estem disposats a modificar totes les infrastructures per adaptar-nos-hi? Anirem d’excursió amb la por de ser atacats? En uns altres països la presència de llops i d’óssos és normal, amb atacs a humans molt de tant en tant, però cal considerar que els excursionistes han de dur armes de defensa. En un país com el nostre, implica un canvi cultural molt gran: estem acostumats a moure’ns per la natura sense restriccions i sense preocupar-nos de ser atacats.

L’activista, escriptor i columnista britànic George Monbiot té clara la solució: hem d’abandonar la ramaderia i optar per l’agricultura cel·lular i la fermentació de precisió. D’aquesta manera, es podria produir tota la proteïna animal requerida per a 10.000 milions d’humans ocupant una superfície equivalent a la comarca de la Noguera. A més, s’eliminaria un impacte sobre el clima superior al de tots els avions, vaixells, trens, camions i cotxes junts. Amb la renúncia a la ramaderia s’alliberaria el 75% de les terres agrícoles, on es podrien restaurar els ecosistemes, tot recuperant biodiversitat. Això tindria un gran impacte cultural, perquè un paisatge ramader és una memòria reconfortant per a la majoria d’humans, de ben petits. Tot i que, com hem vist, durant 290.000 anys vam viure’n sense.

L’agricultura cel·lular, amb la fermentació de precisió, pot ser l’alternativa a la ramaderia per a produir proteïna per a alimentar a tota la població (imatge: Good Food Institute).

Els anys vinents haurem de fer canvis importants en la manera de viure. Els debats que es generaran seran molt intensos i la inestabilitat política i social pot augmentar considerablement. El darrer exemple són les protestes dels ramaders holandesos, davant les mesures que s’han de prendre per reduir la contaminació. Un problema gairebé idèntic al de Catalunya, on el 83% de les aigües subterrànies són contaminades per un excés de nitrats generats per la ramaderia i l’agricultura. Al govern dels Països, després d’anys d’inacció, no li ha quedat més opció que actuar forçat per una sentència judicial. Mentrestant i contràriament, a Catalunya la Generalitat estudia de relaxar les normes d’abocament de purins en camps de conreu, tot i que és plenament conscient que aquesta qüestió l’arrosseguen fa més de dues dècades. Si el debat sobre les renovables ha agafat una gran intensitat perquè afecta col·lateralment els interessos agro-ramaders i forestals, pot quedar empetitit si el comparem amb les mesures que són necessàries per a restaurar ecosistemes, que impliquen repensar de dalt a baix el sentit de l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Hem de produir tanta carn, tenint en compte que s’han de dedicar molts camps de conreu a alimentar els animals? Si ara ens cal restaurar una gran part dels ecosistemes, hem de tenir tants terrenys agrícoles i ramaders dedicats a l’exportació i a conreus no essencials? Podem tenir boscs sense fauna salvatge? El futur ens mostrarà si estem preparats per a un debat d’aquestes característiques. Una cosa és clara, segons els científics del clima, no podem continuar com fins ara.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes